diumenge, 20 de juny de 2010

Terrassa: Cicle de cinema republicà i per la recuperació de la memoria: La represió del franquisme contra les dones



Cinema Catalunya a les 9 del vespre. 22 de juny: Que mi nombre no se borre de la historia. 29 de juny: La parrillera

Kaosenlared
Cinquè cicle de cinema republicà i per la recuperació de la memoria amb el tema: La represió del franquisme contra les dones

Si haguéssim de descriure amb una sola paraula la política del franquisme cap a la població derrotada a la guerra, segurament escolliríem la repressió.

L’endemà de l’intent de cop d’estat, Mola afirmava: “Hay que sembrar el terror..hay que dar la sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros. Todo aquel que ampare u oculte un sujeto comunista o del Frente Popular, será pasado por las armas”.

Pocs dies després de l’inici de la guerra, en una entrevista amb el periodista nord-americà Jay Allen, i davant l’afirmació de Franco: “Salvaré a España del marxismo al precio que sea”, el periodista li va preguntar: “¿Eso significa que tendrá usted que fusilar a media España?” La resposta va ser contundent: “Repito, cueste lo que cueste”

La repressió va començar ja durant la guerra amb les execucions a la reraguarda de les tropes franquistes i va continuar al llarg de tota la vida del dictador.

Es va dirigir de forma indiscriminada a dones i homes però les paraules de Millán Astray deixaven veure que hi havia diferencies:”Nuestros valientes legionarios han demostrado a los rojos cobardes lo que significa ser hombre de verdad. Y, a la vez, a sus mujeres. Esto es totalmente justificado porque estas comunistas y anarquistas predican el amor libre. Ahora por lo menos sabrán lo que son hombres de verdad y no milicianos maricones”.

Les dones, no només van patir tortures, empresonaments, judicis sumaris i afusellaments com els homes amb qui havien compartit la lluita. Elles van ser violades, vexades públicament – rapades, passejades nues pels carrers després de prendre oli de ricí , emplomades, ...- van ser empresonades, i en ocasions afusellades, estan embarassades o amb fills petits, que desprès els hi eren arrabassats en complir els tres anys.

Aquest acarnissament no només va ser pel fet de ser dones, si no pel que aquelles dones van representar en el trencament del seu paper tradicional. Van assumir responsabilitats i lideratges en la lluita per la defensa de les llibertats, avançant en el camí de la igualtat. I això el feixisme no els hi perdonava. Nosaltres no ho podem oblida.

Dia 22 de juny a les 9 del vespre

Que mi nombre no se borre de la historia

Ponent: Javier Ruiz, president de la Fundación Domingo Malagón

Tot just acabada la guerra, amb la caiguda de Madrid, les Juventudes Socialistas Unificadas -JSU- intenten reorganitzar-se sota la direcció de José Peña, un xicot de 21 anys. Quan es detingut, l’obliguen sota tortures a donar tots els noms que coneix. Aixó, juntament amb la infiltració d’un policia anomenat Roberto Conesa ( mes conegut com superagente Conesa durant la transició) fan que pràcticament tota la organització sigui detinguda.

Entre els detinguts hi ha les que més endavant seran conegudes com “Las trece rosas”. Tretze noies entre 18 i 29 anys que van ser torturades a comissaria, engarjolades a la presó de Las Ventas, jutjades en judici militar, condemnades a mort i afusellades la matinada del 5 d’agost del 1939 conjuntament amb 43 companys més.

--------------------------------------------------------------------------------

Dia 29 de juny a les 9 del vespre

La parrillera

Ponent: Maria del Mar Tellez, presidenta del Foro Ciudadano para la recuperación de la memoria historica de Cordoba

Manuela Díaz Cabezas “ La parrillera”, després de ser detinguda per ajudar als maquis, entre els que s’hi trobava el seu marit, va ser apallissada, vexada i torturada. Malgrat tot no van aconseguir que denuncies a ningú.

L’assetjament a que estava sotmesa per la guàrdia civil la va empènyer a fugir a la muntanya i incorporar-se a la guerrilla.. Allà va tenir el seu fill i, poc després, va perdre al seu marit en un enfrontament amb la guàrdia civil.

Finalment, al desembre de 1944, tot el grup va ser capturat. A ella li van commutar la pena de mort i va sortir de la presó al 1961. Els seus companys van ser executats.