diumenge, 11 de desembre de 2011

Refugi de la memòria a Can Peguera, Nou Barris

El testimoni 8 Bernarda Feijo, davant d'una de les portes d'un dels refugis de Can Peguera,
 dilluns. JOAN PUIG

Reivindicación veïnal a Nou Barris

-Can Peguera demana la rehabilitació d'un dels amagatalls antiaeris construïts pels veïns sota el Turó de la Peira durant la guerra
-La intenció és preservar la seva curta història

El Periódico.cat / 8 de desembre del 2011 / HELENA LÓPEZ / BARCELONA
Al carrer de Cornudella quatre portes metàl·liques amb un halo de misteri, petites i visiblement velles, són els únics vestigis de la seva existència. Per aquestes portes s'entrava, segons expliquen els veterans, als dos refugis antiaeris construïts sota el Turó de la Peira, excavats l'any 1936 pels veïns del que en aquell moment era el joveníssim barri de Can Peguera. «Els van fer els homes i també algunes dones d'aquí. Hi treballaven a les nits, quan acabaven la jornada laboral». Parla Bernarda Feijo, nascuda, tres anys abans que comencés la guerra civil, a Can Peguera, actualment l'únic nucli de cases barates de la ciutat que es manté i sense cap amenaça urbanística.

Com qualsevol colònia obrera, el barri de Can Peguera va ser especialment combatiu en la defensa de la república. «Així que va començar la guerra, van formar un comitè i van convertir l'església en la casa del poble», explica amb orgull Pep Ortiz, president de l'associació de veïns i de la coordinadora d'entitats de Nou Barris, xarxa veïnal que des de l'any 1986 lluita perquè l'ajuntament rehabiliti un d'aquests dos refugis. Són conscients que a la ciutat ja hi ha refugis recuperats i visitables -i fins i tot un de convertit en museu, el ja famós 307, del Poble-sec-, però ells reivindiquen la seva «pròpia història». «En altres barris tenen pedres que recorden el seu passat. Aquí no. Nou Barris era una zona de masies i se les van carregar totes. Queda molt poca cosa de la seva història, i el que hi ha s'ha de reivindicar», assenyala Ortiz, que destaca que «potser el refugi de Cornudella no té un valor arquitectònic, però el valor sentimental el té tot».

Barri convuls

Va ser precisament aquella convulsió social -«hi havia molts anarcosindicalistes i també comunistes», recorda Feijo- el que va fer témer als habitants de la zona que podien ser objectiu d'un bombarder franquista, i aleshores van decidir no dependre de ningú -el mateix ajuntament va teixir sota la ciutat una àmplia xarxa de refugis- i construir-se ells mateixos els seus amagatalls. «Per sort, no van arribar a bombardejar sobre nosaltres, però era corrent veure els avions sobrevolar el barri per dirigir-se cap al Raval o el port. Jo era molt petita, però recordo ser a la terrassa del bar del Jaime i veure'ls passar», reviu Feijo.

Quan es va acabar la guerra, algunes famílies sense recursos es van instal·lar allà de forma precària, en una espècie d'ocupació que va durar alguns anys, fins que es va acabar de construir el barri i aleshores ja es van poder instal·lar en una vivenda digna.

Dos pardals d'un tret

Just damunt d'un d'aquests refugis hi ha prevista l'execució de la segona fase del casal de barri La Cosa Nostra, on s'aixecarà -els veïns esperen que ben aviat- un equipament infantil i juvenil. La proposta de la coordinadora veïnal és que l'ajuntament aprofiti aquesta també reivindicadíssima obra -molt necessària tenint en compte les característiques del barri- per rehabilitar l'amagatall antiaeri.

La intervenció en aquest lloc, literalment sobre el Turó de la Peira, és complexa, així que els habitants temen que es tracti gairebé d'una última oportunitat per rescatar aquest tros de la seva no tan llunyana història. És a dir, que o es rehabilita amb la construcció, o la construcció acabarà definitivament amb el refugi.

«Abans obríem el refugi per la festa major, però ara ja fa anys que és impossible. Ja no és segur», explica Feijo, que per descriure els refugis diu que eren «molt grans i tenien forma de ferradura». «Hi cabia molta gent. No només servien per a la gent del barri, sinó que també hi venia gent del Turó de la Peira i fins i tot d'Horta i de Sant Andreu», afegeix la dona, que té l'orgull de conservar el primer contracte de lloguer de Can Peguera, firmat pels seus pares l'any 1929.