dimarts, 5 de març de 2013

Puig Antich, aniversari d'un crim legal

La mala consciència que va causar en la societat catalana aquell assassinat legal no es resol amb sentimentalisme

Xavier Montanyà - VilaWeb 1/3/13
'A Barcelona, el 2 de març de 1974 i essent les nou quaranta hores, s'estén la present diligència per fer constar que a la presó d'homes d'aquesta ciutat ha estat executada per garrot la pena de mort en la persona del reu Salvador Puig Antich.' Ell tenia 26 anys. Ja en fa 39 d'aquell crim legal. Amb els anys, uns quants hem intentat explicar la seva història i la del MIL, amb més fortuna o menys. Hi ha una qüestió clau que sempre ha estat apuntada: la passivitat amb que van reaccionar les principals forces antifranquistes i les classes influents de la societat catalana. Tot va anar massa de pressa, i quan es van despertar ja era massa tard. Un silenci i una inacció que, per alguns, ja deixava entreveure un tàcit acord, per acció o omissió, amb els franquistes.

Per contra, quatre anys abans, hi havia hagut pressió i mobilitzacions arreu --també a Catalunya-- contra les penes de mort a sis militants d'ETA en el procés de Burgos. I aquesta pressió havia aconseguit que s'aturés la maquinària criminal del règim i que les penes fossin commutades. A Salvador i als seus camarades del MIL, aparentment, els van abandonar. Ells eren revolucionaris, no s'alineaven, en absolut, amb les estratègies de l'oposició tradicional. Però això no es podia fer servir per a justificar el silenci oficial majoritari quan es tractava de salvar una vida de la crueltat feixista.

S'acaba de publicar 'Ejecución sumaria' (El Viejo Topo), de Lidia Falcón, una novel·la basada en fets reals que descriu la impotència d'ella i d'un grup de dones d'esquerres que intenten fer alguna cosa per impedir l'execució. Van lluitar, diu, contra l'hostilitat dels dirigents antifranquistes, per mobilitzar una 'indiferent ciutadania barcelonina satisfeta i golafre'. El relat és un fresc de la Barcelona d'aquells anys, sobretot de l'actitud, segons ella, passiva del líders polítics, especialment els de l'organització més forta, el PSUC, i de la burgesia catalana respecte de l'execució imminent. Tot eren excuses i possibilisme, estratègies pactistes amb els feixistes, l'avantsala d'allò que arribaria després de la mort de Franco. 

Falcón descriu la quotidianitat, el sacrifici i els anhels dels militants de base --alguns dels quals, en el futur, se sentiren traïts pels seus líders--, la prepotència de certs dirigents clandestins, els plans burgesos de control futur del poder, de negoci i d'enriquiment immobiliari, i els brutals, sòrdids, mètodes de repressió de la policia. Els retrats d'Antoni Gutiérrez Díaz, Miguel Núñez o Pere Duran Farell, gran aliat de Jordi Pujol,  són reveladors i inquietants. Espatarrant, la sàtira, amb noms i cognoms, de la 'gauche divine'. 

La mala consciència que va motivar en la societat catalana aquell assassinat legal no es resol amb sentimentalisme. Cal fer justícia a la història, reconstruir críticament aquells anys. Lidia Falcón ens n'aporta ara la seva versió. Però la memòria no es conforma, solament, amb la restitució del relat. La memòria també recorre al dret exigint justícia. Actualment, hi ha en procés una querella criminal a l'Argentina per genocidi i crims contra la humanitat comesos a l'estat espanyol entre el 1936 i el 1977. Ja són 150 denúncies, que inclouen els casos de Puig Antich, i els cinc darrers afusellats el 1975, militants d'ETA i del FRAP. També hi ha 6.000 adhesions personals. A Euskadi, s'hi han adherit més de 20 institucions forals i municipals: l'Ajuntament de Vitòria, Arrasate, Ondarroa, Eibar, Sant Sebastià, Rentería, Gernika, Irun, i les Juntes Generals de Guipúscoa, entre més. És la iniciativa legal més sòlida contra la impunitat del franquisme que hi ha hagut mai. A Catalunya, però, de moment, no sembla haver-hi hagut gaire interès institucional a donar-hi suport.