divendres, 23 d’agost de 2013

Discurs de Josep Lluis Alcazar en nom de Lluita Internacionalista en l’homenatge a Andreu Nin

 
En video la intervenció de Josep Lluis Alcazar de Lluita Inernacionalista el passat dia 17 de juny de 2013 en l'acte d'homenatge en la Generalitat 

Text i video cedit per Andreu Pages de Lluita Internacionalista
Acte al Parlament de Catalunya. Homenatge a l’Andreu Nin
El 17 de juny es va fer al Parlament de Catalunya un necessari homenatge a Andreu Nin, segrestat el 16 de juny del 37 i posteriorment torturat i assassinat pels estalinistes. L’acte estava organitzat per la Fundació Andreu Nin i el diputat del POR a ICVEuiA, David Companyon. Després d’unes paraules de la Presidenta del Parlament de Catalunya i de la Fundació Andreu Nin, Teresa Carbonell, l’historiador Pelai Pagès va fer una àmplia exposició de la vida del dirigent revolucionari. També van intervenir representants dels grups parlamentaris ERC, PSC, IC/EuiA i la CUP, els sindicats CCOO, UGT i CGT, i diverses organitzacions polítiques (PCC, PSUCViu, POR, Revolta Global, Lluita Internacionalista i En Lluita).

Algunes intervencions van ser dures d’empassar. Tothom reivindicava la figura de Nin. També els qui en la seva acció d’avui obstaculitzen qualsevol política revolucionària. I fins i tot els qui parlaven en nom de les organitzacions que el van detenir, segrestar i torturar: les que el van matar i també les que van callar. Certament van condemnar el fet, per «ignominiós», però desfigurant-ne el sentit polític. Es van repetir tòpics com que Nin va ser víctima de la «intransigència» i la «falta de diàleg», d’una «política fratricida», del sectarisme «d’uns i dels altres», de la puresa i la intolerància dels qui defensaven la URSS i la revolució per sobre de tot. O d’altres, com que la Guerra Civil es va perdre pels «desacords» i els «dogmatismes» dins de l’esquerra, que van culminar en els Fets de Maig.

L’assassinat de l’Andreu Nin no és el resultat d’un accident, del drama de la divisió entre partidaris de la república i partidaris de la revolució expressada als fets de maig del 37, ni un fet ignominiós dins d’una història amb coses bones i coses dolentes, ni el resultat d’un debat que es va resoldre malament, ni de l’excés d’intransigència o de sectarisme d’uns, com vam escoltar a les intervencions de les organitzacions que es reclamen del PSUC (IC, PCC, PSUC-viu), partit responsable de la detenció de l’Andreu i la direcció del POUM, juntament amb Esquerra Republicana que no va fer la més mínima autocrítica de la seva complicitat.

L’assassinat de l’Andreu Nin va ser el resultat d’un pla premeditat de destrucció física de tota organització que es situés a l’esquerre de l’estalinisme i no és subordinés a la seva política. El pla estava organitzat directament des de l’estat de la ex-URSS i colpejava l’esquerra en diversos indrets del planeta, sovint exigia la col•laboració dels PC del país. Recordem que, després d’aquests fets i de l’assassinat de Trotsky per Mercader, un militant del PSUC, el partit de Comorera va rebre el privilegi de ser l’únic partit comunista no estatal que tenia seient propi a la Internacional Comunista. L’estalinisme actuava amb crims d’estat, com a terrorisme blanc, que executava allà on hi havien significats dirigents de l’esquerra. La principal acusació era que eren «trotsquistes», que en el llenguatge estalinista era sinònim d’organització feixista.

Això era així quan l’estalinisme tenia una posició ultraesquerranista, on la mateixa socialdemocràcia era «socialfexista» i en conseqüència, qui establia una política cap a ells era acusada de col•laboració amb els feixistes. Després, amb el canvi a la política de Front popular contra el feixisme, va passar a ser un feixista qui qüestionés aquesta política, és a dir, qui negués el pacte no només amb la socialdemocràcia, sinó amb la suposada burgesia democràtica. Segons els interessos de l’estalinisme, es passa d’acusar a la socialdemocràcia com a feixista a fusionar-se amb ella en el PSUC, però qualsevol que qüestionés una de les dues polítiques era acusat de contrarevolucionari. La pressió estalinista no cercava només la destrucció física dels seus oponents d’esquerra, sinó també la destrucció moral dels corrents opositors o dels qui els podien encapçalar. La «confessió» que un era un agent contrarevolucionari o directament feixista, que sovint tampoc evita l’execució, era la forma de degradar i desactivar la reacció contra les condemnes. La persona que havia confessat, encara que ho fes sota tortures i pressions, acabava destruïda moralment, la qual cosa assegurava l’èxit complet de la repressió. Si a més signava implicant a altres, la cadena repressiva seguia, mentre que aconseguia que la traïció i delació generés més dubtes a les organitzacions revolucionàries.

Però que ningú quedés tranquil, doncs el terror també s’estenia sobre els botxins d’avui, és a dir, entre els propis «camarades». La major part dels agents de la NKVD (GPU) que van actuar a l’estat espanyol i van participar a la tortura i assassinat de l’Andreu després serien executats a Moscou. En Comorera, instigador de l’odi contra el POUM, va caure en desgràcia i, tractat amb total menyspreu, acabaria expulsat del PSUC.

Els judicis de Moscou a Barcelona
El moment de plenitud del terror estalinista van ser els anys trenta. «Va ser eliminada la quasi totalitat dels vells bolxevics i les seves famílies, la majoria dels membres del Comitè Central de 1917 a 1923, els tres secretaris del partit entre 1919 i 1921, la majoria del Comitè Executiu entre 1919 i 1924, 108 membres dels 139 del Comitè Central elegit a 1934.» * En aquest període, els judicis més significatius van ser els tres Processos de Moscou. En judicis preparats, plens de falsificacions, injuries, imatges trucades... i sota la direcció política de Stalin i l’executiva del fiscal Vichinsky, la vella guàrdia bolxevic va ser humiliada, destruïda moral i físicament, acusada de les pitjors calúmnies. Trotsky, que havia estat expulsat de la URSS, acabaria assassinat l’agost de 1940 a Mèxic.

Milers de militants de l’oposició, el corrent d’esquerres impulsat per Trotsky, van morir a Vorkuta i altres camps d’extermini stalinistes. Però els assassinats perseguint «trotsquistes» van ser presents a molts altres indrets fora de la URSS, a Barcelona, França, Vietnam... Pocs van aguantar el terror dels mètodes de l’estalinisme i la GPU/ NKVD: destacats dirigents que havien aguantat anys de presó i tortura sota el zarisme, cedien i acabaven signant el que fos per acabar el patiment. Però no es tracta només d’un problema de capacitat física de suportar el sofriment, sinó sovint de la fortalesa moral amb què la persona a suprimir arribava a les tortures. Darrera Nin hi havia un partit que lluitava per una revolució encara viva (malgrat els fets de maig del 37) una llista de companyes i companys que depenien de les seves declaracions... Darrera de moltes declaracions d’importants dirigents bolxevics hi ha un procés de degeneració de la revolució i d’aïllament del partit.

De la mateixa manera, el terror a la reraguarda republicana orquestrat pel PSUC i amb la col•laboració d’ERC va preparar una Barcelona incapaç de resistir l’entrada de Franco a la ciutat. La Barcelona revolucionària capaç de tot el sacrifici per aturar el feixisme, havia estat derrotada mesos abans que Franco entrés per la Diagonal... i la ciutat va caure sense més resistència.

Josep Lluis del Alcazar

* Pierre Broué. Los procesos de Moscú. 
Editorial Anagrama, pág 45.