divendres, 30 de maig de 2014

El fiscal Carlos Jimenez Villarejo

Cartell de la Crida del 24 de juny de 1981
Carta d'un membre de la Crida empresonat per recomanació de Villarejo el 1985, per haver defensat el català

Francesc Figuerola - VilaWeb 28/5/14
Llegeixo la notícia que la formació Podem ha fet pública la decisió que el senyor Carlos Jiménez Villarejo no prendrà possessió de la seva acta de diputat.

Crec que la recuperació de la memòria històrica és necessària, rellevant, imprescindible per valorar d'on venim, de quins encerts i de quins fraus i cap on, i acompanyats de qui, caminem. En això, i només en això, coincideixo amb aquest vell jurista.

Carlos Jiménez Villarejo, actuant com a fiscal, a quarts de cinc de la matinada freda del 21 d'abril de 1985 va respondre al jutge que seia a la seva dreta en un despatx mal il·luminat del Palau de Justícia de Barcelona que enviés a la presó --preventiva i sense fiança!-- quatre joves membres de la Crida a la Solidaritat detinguts el dia abans quan, acompanyats de setanta persones, duien a terme una acció pacífica a l'estació de Sants de Barcelona, de protesta per a la catalanització dels serveis de Renfe, perquè aquesta companyia no havia complert els terminis de 12 mesos, 6 mesos i 3 mesos que hom li va oferir per a retolar, emetre bitllets, adaptar la megafonia, esmenar la toponímia i atendre els ciutadans normalment també en català. (La Crida feia accions per la llengua, campanyes de solidaritat amb Nicaragua, Etiòpia, de defensa del territori, donava suport a sindicats i treballadors, promovia l'economia solidària i el cooperativisme...)

Aquella acció del fiscal Villarejo va ser utilitzada durant un llarg temps, en els estudis de la Facultat de Dret de la UB, com a exemple de decisió política, i no jurídica, i d'acció desproporcionada.
Raimon, el 22 d'abril del mateix any al vespre, va llegir, al Palau de la Música Catalana, en l'homenatge a Salvador Espriu, traspassat feia poc, una carta enviada pels joves des de la presó, en què es demanava a la Generalitat: 'Com és possible que estiguem empresonats en una presó catalana, pel fet de defensar la nostra llengua?' El Palau, tothom dempeus, reclamà la posada en llibertat dels detinguts. Tothom dempeus excepte la primera fila, plena de càrrecs del govern, tots de CDC i UDC, callats i amb el cap cot, que apuntaven les maneres claudicants de l'època. La Crida no era titella de Pujol, i això era clar i provat diàriament, i ben conegut pel vell amic Carlos Jiménez.

Villarejo mai no es va retractar d'aquella decisió de caràcter netament polític i contrària a la recuperació de la presència i ús de la llengua catalana, decisió que apuntava frontalment contra qualsevol opció política d'insubmissió a l'status quo del moment, especialment si aquesta actitud provenia d'allò que ell sempre ha considerat 'la perifèria'. D'aquesta manera, Carlos carregava --i continua carregant-- no pas contra allò que ell qualifica de 'nacionalista' (ell ho és, sense voler reconèixer-s'hi), sinó contra la lliure determinació de la ciutadania i dels pobles, i ho fa de manera desacomplexadament interclassista i des de la seva permanent posició elitista, gens avantguardista.

I això cal destacar-ho perquè Carlos va arribar a afirmar que els membres de la Crida eren 'cadells' de Pujol, i que calia perseguir-los. Un any abans ell mateix havia participat en la trama política teixida contra Pujol (realment contra la Generalitat) a l'entorn de l'anomenat cas Banca Catalana, afer que, amb l'ajut de diaris com El País i més eines de poder de l'estat, va pretendre anar molt més enllà de l'encausament, justificat i necessari, dels responsables de Banca Catalana.

Vint-i-nou anys després, un Carlos envellit i trànsfuga, abandonant els seus històrics companys d'ICV, es presenta a les eleccions europees mantenint-se ferm en l'oposició a l'exercici del dret d'autodeterminació i advocant per un federalisme que ell mai no ha estat capaç d'assumir ni definir.

Els qui fórem empresonats no l'hem oblidat mai.
Francesc Figuerola