divendres, 15 d’agost de 2014

Presentació del llibre "Ponts trencats" a Batea (Tarragona​)


 
16 Agost - Cazarabet conversa amb Montserrat Garriga i Paituví, autora de "Ponts trencats. Disset Testimonis d'exili i emigració"
 
Gent i Terra és una editorial que ens apropa a un llibre, recull de testimonis directes, gràcies a un treball tan encisador com minuciós des de la ploma de Montserrat Garriga Paituví; llicenciada en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Des de les investigacions, i demés, de Montserrat Garriga sempre han estat els temes de l´exili republicà i la repressió franquista. Lány 2011 ja va publicar un interesantissim llibre: “Del silenci a les paraules.Joan Colomer i Prat, un alcalde de la República que li va editar l´Ajuntament de Santa Maria de Palautordera. A més, aquesta historiadora, des de l´any 2009 participa en la coordinació de les Jornades de la Memòria, organitzades per aquest Ajuntament. Però el traball de Montserrat ha siguit i ha aconseguit el-laborar un llibre fascinant perquè ens apropa a la poca Memòria Histórica viva. La de no pocs testimonis (en concret disset) que, de viva veu, li van anar contant a la nostra escriptora i compiladora de testimonis, des del punt de vista d´una historiadora,  allò que encara recordaven del se upas per l´exili i l´emigració
 
El llibre té el tret de que presenta una primera part dels testimonis volcats en negre sobre blanc en català i una segona part volcada en castellà.El total són disset  testimonis: 8 dones i la resta homes que ens endinsaran un el seu món, i en les seves memòries(així amb els seus records) més íntimes, personals…Val la pena fer-se amb el llibre de que Joan Garriga fa un pròleg molt contundent i on lloa, a més del treball de l´autora la importancia d´aquells que ens traslladen al testimoni oral….una de les millors maneres de fer historia.
Cazarabet conversa con Montserrat Garriga
-Montserrat, per què et vas decidir a fer un llibre sobre l´exili i l’emigració?
-Després d’acabar el meu primer llibre: Del silenci a les paraules, la biografia de l’alcalde republicà Joan Colomer de Santa Maria de Palautordera, se m’obre un món desconegut d’aquest municipi per a mí. I al mateix temps, començo a tenir forces contactes amb fills de regidors i persones que havien viscut els anys de la República, la guerra i els diferents exilis. Era una oportunitat que no podia deixar escapar i va ser quan em vaig decidir a entrevistar aquests testimonis directes d’aquests anys.
L’any 2011, quan començo amb les entrevistes, era un moment important que no podia desaprofitar, entre d’altres motius per l’edat dels entrevistats, ja que la majoria han nascut entre els anys 20 i 30 del segle passat.
-És un llibre de testimonis directes i orals. Quina importància té tot això de poder gaudir, i fixa´t que dic gaudir, del testimoni directe i oral?
-La paraula “gaudir” la trobo molt encertada. Em cosidero una afortunada que els diferents testimonis hagin volgut depositar en mi les seves vivències dels anys esmentats. L’entrevista és el document final, però tal com dic en la Presentació del llibre, l’important ha sigut l’enregistrament, i l’abans i el després de cada entrevista.
Entre els entrevistats i jo s’ha creat una important sinèrgia que ha facilitat tot el que diuen. Una relació amb un gran contingut on s’hi mouen fets, emocions i molta reflexions del que ha sigut la seva vida amb tots els condicionants que expliquen.
-Per què li poses el títol de Ponts Trencats?
-La portada del llibre és la imatge del Pont Trencat que hi ha a Santa Maria de Palautordera i a prop de Sant Celoni. Aquest pont dóna nom a un dels barris del primer municipi.
En una de les entrevistes, concretament la de Joan Anglada  fill d’un regidor de la República en guerra, em va treure la postal on hi havia aquest pont. En una de les cases de la imatge, l’entrevistat hi va anar a viure amb la seva mare i altres dones i infants quan els expulsen de la casa on vivien, al declarar-lis el “pacte de la fam”. Em vaig emportar la postal per escanejar-la i al sortir de la casa d’en Joan vaig decidir el nom del meu futur llibre. Les entrevistes i demés històries són de persones que se’ls va trencar la vida i van haver de recomposar-la amb grans dificultats a altres indrets.
-Sents que ets part  d´una mena d´encadenat que està fent un verdader servei de Recuperació de la Memòria Històrica?
-La meva participación a la recuperació de la Memòria Històrica ha anat lligada amb la participació i treball de cooperació amb diverses associacions i entitats dels dos costats de la frontera. En aquest sentit puc afirmar que em costaria entendre aquest treball en solitari. Crec que per tirar endavant qualsevol projecte és necessari fer-ho amb persones que perseguim els mateixos objectius. I en el cas de la Memòria és molt necessari.
Si les meves investigacions ajuden a la recuperació de la Memòria em sentiré contenta de participar en l’encadenat que lluita per dignificar-la i treure-la de la desmemòria.
-Per cert, en quin “estat de salut” creus que es troba, actualment, la Memòria Històrica?
-Hi ha una frase que diu: “Quan els vençuts no facin nosa, és quan podrem parlar d’ells”.
Crec que hem arribat tard a poder investigar i que les persones puguin parlar, però bé és el que hi ha i sobre això hem de treballar. No paro de dir-me a mi mateixa: Si hagués començat abans hauria pogut parlar amb totes les persones que van ser coetànies meves i que estaven amagades.
Tot plegat ha estat intencionat políticament i ara ens fem un tip de córrer per a poder explicar el que podem. Sort en tenim de les invetigacions acadèmiques que ens ajuden a poder contextualitzar. I si no fos per ajuntaments, associacions i pocs governs autònomics que encara aposten per a recuperar la Memòria del nostre país, encara ho veuria més negre.
És qüestió de voluntat política i aquí veig la gran diferència amb alguns governs de Llatinoamèrica que criden a la gent, inclús els exiliats. Que obren les foses, i que practiquen una decissió política de la Memòria. Ara a casa nostra hi ha hagut un retrocés. Malgrat tot continuem i les voluntats de moltes persones persisteixen.
-És un llibre escrit per una dona i que s´apropa a vuit dones…cosa que no és tan freqüent perquè quan es parla de MH, de la Guerra Civil, de Guerra i demés se sol fer, només o molt freqüentment,  tenint en compte el punt de vista, els testimonis i la veu dels homes….Explica´ns.
-De les disset històries del llibre, vuit són entrevistes a dones. Ara bé, això no vol dir que en les altres entrevistes no hi hagin participat dones com a qualitat de filles, esposes i nebodes. En els meus dos llibres les dones hi tenen un paper important ja que la majoria han guardat moltes memòries dels seus familiars homes i d’alguna manera han anat fent un treball en silenci però molt ben pensat. Elles han guardat tot un seguit de vivències, records i materials que en el moment que han pogut i volgut parlar, els ha suposat un alliberament.
Ja que el meu llibre tracta l’exili des de diferents vessants, m’agradaria recalcar la diferencia que he trobat a l’hora d’entrevistar les dones catalanes i les d’origen andalús. Totes elles formen part de la mateixa generació, però així com les catalanes tenen uns anys d’escola, la majoria de les andaluses són analfabetes.
-En aquest llibre, tú, fas un pas endavant, oi?
-Sí. Realment vaig voler aprofundir més amb el que havia començat amb el primer, tal com he dit abans.
M’he trobat amb unes persones que han volgut parlar i treure tot el que durant tants anys han callat. He estat afortunada ja que he tingut un camí molt planer per conectar amb els diferents personatges.
-Tots els testimonis són valuosos i no et preguntarem si un està per damunt d´altre perquè no pensem que així sigui, però hi han hagut alguns testimonis que t´han colpit per algunes de les coses que t´han pogut explicar?
-Hi ha testimonis que són d’una duresa i patiment extrems. Vaig voler començar el llibre amb els exiliats a França i el primer d’ells és del deportat Joan Clos. L’únic que no hem pogut donar imatge ja que no hi ha hagut manera de trobar fotografia, tot i que hem remogut diferents cases de familiars durant un any. La historia d’aquest jove de Sant Esteve de Palautordera, en Joan Clos, supera qualsevol exili dels que segueixen al llibre. Va morir molt jove després de pasar per Mauthausen i Gusen, i gràcies a les memòries dels seus companys que van sobreviure, he pogut recomposar la seva historia.
Les altres històries també molt colpidores han sigut les entrevistes a les dues filles d’afusellat. La primera de Santa Maria de Palautordera, Montserrat Codony que explica amb una serenor increible el periple que va pasar el seu pare, Pere Codony, des que va ser Alcalde segon a l’Ajuntament fins que l’afusellen. Una dona que va guardar a la seva maleta d’escola tot el que va poder del seu pare: les cartes de la presó, el carnet del sindicat, la declaració jurada que fa a la Model quan ja veu que no li conmutaran la pena de mort, el mocador vermell de la UGT, etc…La Montserrat ho va guardar tot i als seus 80 anys va intentar obrir el judici per demostrar la inocència del seu pare. No ho va aconseguir. 
Personalmet em posiciono per a reparar a Pere Codony al al final d’aquesta entrevista per les raons que escric en el llibre.
L’altra filla d’afusellat és la Josefa Ortega, nascuda a Arjona (Jaén), i que va arribar a Palautordera a l’any 1948. Amb ella comencen les set entrevistes a persones que van emigrar d’Andalusia: 5 d’Arjona i 2 de Bornos (Cádiz). Però centrant-nos en l’entrevista de la Josefa faig èmfasi en la imigració de la primera postguerra, la que s’escapava d’Andalusia per la repressió, la gana i un fort patiment. Realment a les terres del sud d’Espanya hi va haver un terror superlatiu.
-Com ho vas fer per documentar-te, perquè a banda de realizar les entrevistes et degueres de documentar i demés…?

-He treballat en arxius de França, de Catalunya, Madrid i Andalusia. A part dels arxius municipal on han viscut o viuen les persones de les històries, he fet recerca als departamentals francesos i als familiars.
Però voldria destacar la recerca a l’archivo militar tercero de Barcelona on he obert alguns dels judicis militars que es van dur a terme contra els  presoners republicans de Santa Maria de Palautordera. Uns judicis on hi he trobat informació per entendre el funcionament de la “Justicia al Revés” o el que per a nosaltres en un Estat de Dret seria impensable. Uns documents plens d’un llenguatge pervers i difamatori. Uns judicis on una simple denuncia, sense cap validesa jurídica, tenia tot el pes de la llei per arribar a dictar una pena que estava decidida des del primer moment.
També voldria destacar la bibliografía emprada per a les notes històriques tant d’ordre general feta des de sectors acadèmics com les investigacions locals que s’estan publicant. A tal d’exemple voldria resaltar el que estan fent l’historiador andaluz, Fernando Romero que m’ha servit per documentar la repressió a Bornos i l’escriptor  Santiago de Córdoba en el cas d’Arjona.
-Com eren les converses i demés, com et trobaves fent aquesta mena de “treball d´escoltadora”?
-M’agrada molt fer Història Oral i he tingut la sort de tenir uns entrevistats volcats en mi d’una manera que només trobo paraules d’agraïment.
Evidentment  hi ha d’haver tot un camí abans de començar l’entrevista. En alguns casos ha sigut de llarg recorregut i d’altres molt ràpid. Voldria explicar el cas de dues dones. Una d’elles va trigar sis mesos a voler rebre’m ja que hi havia moltes coses a dir i treure. Jo sóc molt tossuda i finalment vaig aconseguir una cita en una cafeteria i després una segona a casa seva. A partir d’aquí tot va ser molt fàcil. La segona dona també va costar en un principi. Després de quedar amb ella en un primer contacte, no em va voler rebre. Van haver de passar uns mesos per a tornar-ho a intentar. Ara quan ens veiem, tant amb l’una com l’altra, ho comentem i entenc molt bé el que suposava per a elles parlar del dolor que havien passat.
-I, Montse, com eren les converses i les troballes …….com has anat treballant amb la familia, coneguts, amics, gent que t´ha anat aportant coses amb aquest magnífic treball?
-Voldria resaltar el paper que han tingut les terceres generacions, és a dir els fills o néts dels entrevistats. Persones que es troben en la franja d’edat dels 50 i 60 anys. Persones que per les vivències familiars i condicionades pels anys que han viscut dins del context històric, han dit prou , volem parlar, volem que les històries dels nostres pares i avis s’expliquin. Ells i elles han sigut els grans trencadors.
Curiosament el que ha passat al nostre país també ha passat a França. Amb algunes excepcions. Els avis van viure l’exili o la repressió franquista, la següent generació ha guardat la memoria i la tercera ajuda a treure-la.
A partir d’aquí, les trobades han estat d’una gran facilitat per a trobar els moments adequats per a poder parlar. Les noves tecnologies han ajudat molt a organitzar-me a l’hora de viatjar cap a França o els altres indrets. En això la tercera generació ha sigut clau ja que les persones grans no participen en la xarxa. Al mateix temps he sigut molt ben acollida per tothom i s’han trabat lligams personals i d’amistat molt importants. Vodria remarcar que durant les diferents presentacions del llibre que estic fent aquest estiu a Arjona, a Batea i les que seguiran, estic acompanyada per aquestes persones més joves.
-Amb tot el material que has anat recollint per tal de fer aquest llibre i  l’anterior, perquè des d´aquests llibres pot sorgir molt bona informació per a fer un llibre de narració, contar una historia novel.lada…etc…?
-Actualmet les novel.les històriques al voltant de la guerra i l’exili estan tenint molt bona acollida. Evidentment disposo d’un material fantàstic per a novel.lar però de moment vaig guardant i continuo investigant. Ja veurem com anirà evolucionant tot el meu treball I com l’encaminarè.
-Montse, en què estàs treballant ara?
-En la investigación de l’Exili francés. Aquest exili va ser tan nombrós que queden moltes històries per explicar. Ara bé, si que vull deixar clar que els meus dos primers llibres han partit de l’espai geogràfic de Palautordera, i que els projectes següents ja són fora d’aquest.
Necessito distanciar-me i descansar de la investigació de la Memòria Histórica del meu poble. Amb les dues publicacions ja he complert.