diumenge, 5 d’octubre de 2014

Crónica de los Fets d'Octubre

Les tropes al comandament del general Batet van atacar el
Palau de la Generalitat i l'Ajuntament de la ciutat. Arxivo/ Merletti
Traducció Estació Collserola
 
Demà es compleixen 80 anys del Sis d'Octubre, quan Companys va proclamar "l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola"
 
La Vanguardia - Jordi Amat 5/10/14
A la una de la matinada del 5 de maig de 1934, Josep Pla -corresponsal de la Veu de Catalunya a Madrid- explica que els diputats de la Lliga recolzarien la decisió del govern que presidia Ricardo Samper: la presentació d'un recurs d'inconstitucionalidad contra la Llei de Contractes de Conreus en el Tribunal de Garanties Constitucionals. Aquella llei llençant a progressista, que proposava un canvi en les relacions entre propietaris i arrendataris (en la línia d'una reforma agrària que hauria d'haver afectat a tota Espanya), va ser reprobada des del primer moment per la Lliga i els propietaris agrícoles. El partit de Cambó, a remolc de l'ascens de les dretes dures, usaria la maquinària legal per a anul·lar-la. El 9 de juny el Tribunal de Garanties va fer pública la seva sentència: la llei aprovada pel Parlament de Catalunya era declarada inconstitucional. 13 vots contra 10. Lluís Nicolau d'Olwer -liberal catalanista- ho va exposar amb claredat enlluernadora. "Va ser aquesta sentència la qual va produir en l'ànim dels catalans un sentiment de rebelión i de protesta".

"La cosa estava prejuzgada", afirma Nicolau. No servirien les gestions d'Amadeu Hurtado per a evitar la suspensió, com mostra el dietario Abans del sis d'octubre. Arribava tard la crida a la concòrdia -entre propietaris i arrendataris, entre la Lliga i Esquerra- que Cambó va fer l'11 de maig en el Palau de la Música. 9 de juny. Boquete en el sistema. La sentència qüestionava la capacitat de Catalunya per a autogobernarse i l'autogovern era pedra de toc del règim republicà. "Si Catalunya no pot regir per si mateixa una relació privada entre propietaris i cultivadores", preguntava el republicà moderat Ossorio i Gallardo a Gaziel, "a què queda reduïda la seva autonomia?". Per als republicans catalanistas, la conclusió era òbvia: calia fer el possible per a rebutjar l'atac legal.

El diumenge 10, en El Vendrell, discurs del president Companys. Denuncia les traves que el govern posa al desplegui estatutari i fa una proclama mística i insurreccional. "Qui en aquests moments no està amb confiança i obediència, sota la nostra rígida disciplina, no està amb nosaltres. Cadascun de nosaltres ha de constituir-se en soldat guardador de l'ordre. Cap excés, cap temor. Hem d'enfortir el nostre esperit i fer examen de consciència, i dir-nos cada dia, cara al nostre deure present que es pot tornar històric: Jo sóc català. Sóc un bon català. Arribats a aquesta condició, s'aixecarà com una hòstia santa l'ànima immortal del nostre poble, i potser jo us diré a tots: Germans: seguiu-me! I tota Catalunya es posarà en peu". Potser. El mateix dia el conseller de sanitat Josep Dencàs prenia possessió de la Conselleria de Governació de la qual depenia l'ordre públic. Al dia següent Dencàs -president de les Joventuts d'Esquerra a les quals havia dotat d'un aire feixistizant- rebia als comandaments de la guàrdia civil. Als periodistes els va dir que estava disposat a servir Catalunya amb tot fervor. Es va fer col·locar un retrat de Macià en l'antedespacho de la conselleria.

El dimarts 12, sessió en el Parlament. El conseller de Justícia presenta un nou projecte de llei de Contractes. Idèntic al suspès, amb un article addicional. Parla Companys. La llei s'aprovarà "sigui com sigui". I s'ofereix gairebé en martiri. "Si ens deixem arravassar-se allò que és nostre, no allò que ens pertany sinó només allò que ha quedat pactat en l'Estatut i la Constitució, llavors, qui té dret a dir que aquí hi ha un sentiment nacionalista? Si el sentiment nacionalista, a través del món i del temps, dóna herois i màrtirs!". En la balconada no ondea la bandera republicana mentre en l'entrada nacionalistes radicals ovacionan una estelada. La llei de Contractes havia creat un conflicte, però el conflicte havia entrat en una altra dimensió. Tot o gens. "El que principió per ser una bola de neu, un grapat de copos que es desgajaron del cim, s'ha convertit en una temible i colossal devessall, capaç de tota sort d'impresibles estralls". Alerta de Gaziel -director de La Vanguardia- en el seu editorial del dia 13.

S'activa una dialèctica -entre política i insurrecció- d'impossible síntesi. Per una part la voluntat del president Samper i de liberals catalanistas de buscar una sortida a l'atolladero creat per la sentència. Un d'ells és Gaziel. El 16 de juny, en un article, es dirigeix al president Companys: "Accepti una fórmula digna, eviti tota violència". El diumenge 24, La Vanguardia titula: "La fórmula jurídica del senyor Samper. Oposa objeccions la Generalitat?". Gaziel rep un sobre urgent. Remitent: Lluís Companys. Les relacions Generalitat/Governo, li diuen al lliurar-li el document, s'han trencat. Definitivament.

El dimarts Gaziel escriu a Companys. La fórmula Samper, creia, era bona. "Si hi ha veritables ganes de resoldre bonament l'assumpte i no llançar-se a aventures arriscades i absurdes, jo crec que ara és el moment de negociar a fons amb el govern del senyor Samper. Per a això solament falta, naturalment, tenir la lucidesa i l'habilitat necessàries, i prescindir en absolut de tots els caps calents".

Pacte, pacte, pacte. Al llarg de l'estiu, de fet, es reelaboró la llei, que quedaria aprovada el 13 de setembre enmig d'una indiferència considerable. No era l'hora de la conciliació. La sentència del 9 de juny, aparti d'iniciar una nova fase de negociació, va activar una dinàmica insurreccional que no va tenir fre. Una dinàmica encoratjada per Companys que Dencàs organitzaria com una revolució separatista.

No només es coïa aquesta revolta. Des de la victòria de les dretes antirrepublicanas de la CEDA en les eleccions de novembre de 1933, la fragilitat de la república era absoluta. Al febrer del 34 el PSOE es baixa del tren de la legalitat. "El partit i la UGT ja estan d'acord per a organitzar un moviment revolucionari amb un programa concret en l'objecte de sortir en el front dels manejos revolucionaris". L'anarquismo sindicado, tibant la convivència en el carrer, també anava carcomiendo la precària estabilitat del règim. Hi havia, doncs, persones, grups i partits interessats enhacer col·lapsar la legalitat republicana. A Catalunya es va especular amb el legítim descontent catalanista per a portar el conflicte a la violència.

Dencàs transita per aquest precipicio. Sobre la seva taula, l'informe sobre el que pensa l'oficialitat de la policia: el 90%, sospitosos. Hauria de dotar-se d'una força alternativa. El 26 de juny reorganiza el somatén, tradicional organització militar de caràcter civil. Deixaria de combatre al servei d'una classe, es confiscarien les seves armes i es posaria al servei de Catalunya quan fes falta. La majoria dels nous integrants eren militants de les joventuts dels partits d'esquerres i catalanistas. La lluita per l'autonomia. Pocs dies després, al juliol, Dencàs nomenava Miquel Badia cap superior dels Serveis d'Ordre Públic. Badia, conegut popularment com el Capità Collons, era el líder carismàtic dels escamots juvenils d'Estat Català: la força de xoc d'Esquerra que s'havia enfrontat amb els anarquistes en diverses ocasions. Les reunions per a preparar el cop, mentre, se succeïen.

Madrid. 8 de setembre. Acte organitzat contra Esquerra pels latifundistas de l'Institut Català de Sant Isidre. "Jo no parlaré contra Catalunya, sinó contra els seus mals catalans, que amb la bandera solitària d'independència suïcida, s'alien a tots els factors de destrucció". Ovacions per a l'orador, José María Gil Robles -líder de les dretes catòliques, el polític amb més influència a Espanya-. L'editorialista d'ABC subratlla la denúncia que es va fer d'un aspecte molt concret de l'autonomia: "Les potestats d'ordre públic en mans de l'Esquerra i el servei sectario i apassionat d'aquell partit". Al dia següent, en Covadonga, Gil Robles de nou. Catalunya en el centre d'un debat explosiu.

I a Barcelona, una espurna arravassada. Miquel Badia. Diumenge 9 en l'Audiència. Judici a l'advocat nacionalista Josep Maria Xammar. Per a evitar disturbios vigila una secció de guàrdies d'assalt. Quan es dicta sentència, condenatoria, el tribunal és agredit. Els guàrdies no actuen. A la sortida, Badia deté al fiscal. "Els fets han produït un efecte deplorable en els sectors més equilibrats de Madrid", escriu Pla. Samper demana la destitució de Badia. Sembla que la Generalitat reconeix que no té força per a prendre aquella decisió. Badia dimiteix. Diumenge 23 de setembre. Homenatge a Badia en el Palau de Belles Arts. Estelades, banderes gallegues i basques, retrats de Macià. En les portes el gentío escolta pels altaveus discursos inflamados. També el de Companys. A la fi de mes uns 2.700 homes, procedents de les joventuts de diferents partits, reben instrucció militar a Barcelona. Tenen poques armes.

Quan a principis d'octubre Gil Robles va deixar caure el govern Samper -esgotat per la seva dedicació a l'assumpte de la llei de Contractes-, la metxa s'encén. "S'havia creat el moment propici perquè molta gent cregués que ja estàvem en el moment de la lluita", diria Nicolau d'Olwer. La CEDA entra en el govern. El dia 4 Gaziel dóna l'ok perquè al dia següent es publiqui l'article Les armes de la Generalitat, crida agónico a la responsabilitat amb un títol més que significatiu. El dia 5, vaga general en tot el país impulsada pel PSOE i la UGT amb la complicitat de sindicats anarquistes. A última hora de la tarda del 6, a Catalunya, la proclama de Companys. La dinàmica insurreccional, incontrolable, ho ha atrapat. Com suggereix Ucelay-Da Cal en 6 d'octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934, Companys va apostar per repetir la jugada del 14 d'abril. Aquell dia, des de l'altra balconada de la plaça Sant Jaume, izó la bandera republicana. El 6 d'octubre va ser diferent. Tot va acabar quan només havia començat.

"Els dirigents comptaven amb la policía de la Generalitat, que estava sota el seu control. Però només una petita part dels seus contingents es va posar al seu costat", escrivia Ferran Soldevila al cap de pocs dies. El general Batet, el capità general de Catalunya, no va fer cas de la carta que li va dirigir Companys perquè es posés a les seves ordres. "Comptaven amb l'exèrcit i aquest va resultar fidel al govern espanyol, i l'autoritat militar es va assegurar de no fer sortir de les casernes determinades batallons formats sobretot per soldats del país". Al cap de 12 hores tot s'havia perdut. "L'esperança de llibertat va ser superior a qualsevol altra consideració".