dijous, 26 de febrer de 2015

Poca memòria per a tanta mort

Un passejant, ahir, davant del cartell que indica la ubicació del parapet del Camp de la Bota,
on entre 1939 i 1952 van ser afusellades 1.700 persones. Foto: Jordi Cotrina
 
El Periódico - Natalia Farré 24 de febrer del 2015
D'esquenes a un descampat per urbanitzar i de cara al mar, per sobre del port de Sant Adrià de Besòs i enmig del no-res de formigó de la zona del Fòrum, a prop de les places de pàrquing reservades als clients d'una gran superfície de roba esportiva pròxima, un humil cartell -pintat al damunt amb la seva corresponent dosi d'art de carrer- recorda que s'hi alçava el parapet del Camp de la Bota: una muntanya artificial de sorra de tres metres d'alt per 40 metres de llarg en què entre els anys 1939 i 1952 van ser afusellades més de 1.700 persones per part de les autoritats franquistes. Encara que per ser justos, a aquests assassinats caldria sumar-hi 44 ajusticiaments més: els militars que al mateix punt van morir el 1936 en mans dels republicans per haver recolzat l'alzamiento. Moltes morts per tan escassa memòria.
 
Com cada dia des del 2009, quan va ser col·locat pel Memorial Democràtic, el cartell lluïa diumenge enmig d'aquest paisatge tan desolat, que el dia en qüestió era encara més inhòspit, si això pot ser, a causa del vent. Ni una ànima per recordar la barbàrie que va tenir lloc en aquella cantonada de les 16 hectàrees de formigó que converteixen la plaça del Fòrum, a cavall entre Barcelona i Sant Adrià de Besòs, en una de les més grans d'Europa i més dures, també. En una altra cantonada, llunyana, una multitud celebrava la inauguració de la placa commemorativa amb la qual el consistori barceloní ha decidit honrar la memòria dels barraquistes que durant anys, i fins al 1989, van ocupar la zona, aleshores el Camp de la Bota, i que van ser, durant la postguerra, oients obligats del soroll de la mort. «El meu despertador era quan a les set del matí afusellaven els condemnats. Pels trets de gràcia, sabia quants havien mort cada dia». Així recordava el 2004 les matinades del 1941 Pere Ribot, rector de Sant Adrià.
 
Diumenge només dos ciclistes desafiaven la soledat del que un dia havia estat el mur d'afusellament per a molts i ara és un anodí aparcament comercial per a altres. «Hi passem habitualment». «No, mai ens hem fixat en el cartell». «Ni idea que això era el parapet i ni idea del que era el parapet». «¿El Camp de la Bota? Sí. Era aquesta zona quan aquí hi havia barraques». Quatre respostes clares a quatre preguntes òbvies de qui subscriu. Ningú més a qui interrogar per augmentar una estadística que doni la raó a l'artista Francesc Abad: «El nostre benestar està construït sobre l'oblit».
 
Projecte artístic
Un oblit que el va portar a la indignació el 2004, quan es va remodelar la zona i la Diagonal va arribar al mar: «Es va fer pensant en el turisme, no en els ciutadans. Es va obviar la gent d'aquesta ciutat, però, a més, es va obviar una cosa molt més greu: la memòria dels afusellats. Que a la plaça més gran de Barcelona, on va morir tanta gent, no es tingués la delicadesa del record, em va molestar», recorda Abad. Sí que hi ha un monument que ja hi era aleshores, el de la Fraternitat. Una mena de creu de terme aixecada el 1992 amb la llegenda A totes les víctimes de la guerra civil, llegenda que va molestar les associacions que vetllaven pels afusellats de la postguerra, la majoria. L'error es va solucionar el 2004 afegint-hi una segona part: I de la postguerra. «Forçat», segons Abad. L'humil cartell que recorda la ubicació del parapet, instal·lat amb posterioritat, no mereix cap comentari -per humil, se suposa- de l'artista.
 
Així, Abad va passar de la indignació a l'acció amb un projecte artístic de recuperació de la memòria històrica. Un treball que porta per nom El Camp de la Bota que va començar el 2004 però que no té fi, i que recull testimonis del que va passar allà. Un arxiu digital a internet i un arxiu físic que custodia el Macba i que en ocasions s'exposa per parts. Ara, l'empremta dels ajusticiats de Terrassa recorre les parets de la UAB: «El meu pare era republicà fins al moll de l'os [...]. El dia que el van matar van sortir dos camions cap al Camp de la Bota, set dels presos eren de Terrassa», diu un dels testimonis recollits per Abad.