dilluns, 1 de juny de 2015

I l'estat se'l van quedar ells

Les metadades del comunicat del govern espanyol ens diuen autoria, hora, programa
(Imatge Marc Belzunces)

'Qualsevol lector de VilaWeb que ho vulgui comprovar, i tingui programes d'edició de pdfs, que ho faci. No cal ser enginyer informàtic. Cliques amb el mouse de la dreta, i busques les propietats. I allà et surt l'autor, el dia, l'hora, etc'
L'autor del comunicat del govern sobre els xiulets, ex-redactor d'Arriba?

Manuel Roca Basanta treballa ara al Ministeri de Presidència i ho havia fet al diari franquista
 
VilaWeb Vicent Partal 01.06.2015
En alemany en van dir 'Entnazifizierung' i després el Pentàgon es va inventar el terme 'desnazificació'. Fou una enorme campanya portada a terme a Alemanya i Àustria immediatament després de la Segona Guerra Mundial. L'objectiu, aconseguit, era apartar dels llocs de poder i influència tothom qui hagués militat al partit nacionalsocialista alemany durant el règim de Hitler. I, evidentment, prohibir qualsevol organització que tingués la més mínima relació amb el nazisme. La reconstrucció d'Alemanya es va fer, doncs, sobre bases democràtiques ben sòlides, com s'ha comprovat durant els decennis següents.
 
Per a actuar així, però, calia una derrota, la dels nazis. I aquesta va ser la gran diferència amb l'estat espanyol, una diferència que paguem ací. A l'estat espanyol les forces democràtiques no van poder derrotar el franquisme, sinó que van pactar-hi. No únicament no es va netejar l'estat, sinó que el deixaren a les seues mans. Cap funcionari franquista, cap militant franquista, cap militar franquista no va ser apartat del lloc que ocupava. Els van permetre de continuar fent la seua feina. Evidentment, a l'aparell de l'estat hi va entrar gent nova, demòcrates, però els feixistes van romandre al seu lloc, esperant que els arribàs un temps millor. I per això ara passen coses que, explicades a qualsevol país europeu, causen estupor.
 
Per exemple, aquesta història que us explicàvem ahir: que l'autor de la increïble nota de premsa del govern espanyol sobre la xiulada al rei al Camp Nou sigui un ex-periodista del diari Arriba, òrgan oficial de la Falange. No tan solament periodista, per cert, sinó cap de secció. Segons les metadates va ser ell. Ell ho nega, i és possible que algú agafàs una plantilla del seu ordinador, fet que n'explicaria la signatura. Però, escolteu, el problema no és si ell va escriure el text o no, sinó com és possible que un responsable d'un diari falangista ocupe una posició tan destacada avui al Ministeri de Presidència. Aquesta és la qüestió.
 
Durant anys hem sentit bromes sobre els fills de franquistes que feien política i ocupaven els ministeris que havien tingut els seus pares. Afegim-hi ara aquest detall: els còmplices del franquisme que avui a l'estat espanyol poden exercir sense problemes una professió vinculada a la política. Recordem l'advocat d'Alícia Sánchez-Camacho, un senyor que va signar la pena de mort contra Puig Antich i que encara avui diu que era legal. Per posar-ne només un exemple.
 
Atordits per la transició, aquesta gent va acceptar, més o menys, les formes democràtiques. Però quan la involució esdevé evident, com passa ara amb el PP, tornen a ser, ras i curt, allò que han estat sempre. En el llenguatge i en les formes. Especialment quan apareix el component nacionalista espanyol, una de les fonts bàsiques del franquisme que ara ho continua essent del PP —com és natural. Això que encara veiem avui: el menysteniment de la pluralitat lingüística i nacional, el desgrat envers la democràcia, l'apel·lació a idees tan insòlites com ara que la constitució passa per damunt dels drets..., tot això té un origen incontestable: el franquisme i la seua manera d'entendre el món.
 
Senzillament, no vam fer allò que sí que es va fer a Alemanya i a Àustria, i el franquisme va poder restar al lloc on era més fort, o siga, a l'estat. Aquest és el gran fracàs de la democràcia espanyola, com encara és fàcil de veure quaranta llarguíssims anys després.