dimarts, 23 de juny de 2015

L'Ajuntament de Barcelona desnonava, enderrocava i cremava barraques a mitjans del segle passat

Trias Bertrán ordenava la destrucció d'assentaments de barraques
Arxiu Nacional de Catalunya
 
Carlos Trias Bertrán, des del càrrec de conseller delegat del Instituto Municipal de la Vivienda, l'any 1949 va crear el Servei de Control i Repressió del Barraquisme
 
Directa.cat - Jesús Rodríguez 11/06/2015       
Els Trias són una de les famílies que encarnen millor la recurrent definició de casta que ha emergit els últims anys des de l'esquerra alternativa i els moviments socials. Trias Sagnier i Trias Bertran, històriques nissagues arrapades al poder econòmic i polític que han ostentat –en dictadura i en democràcia– al llarg de l'últim segle el control social a Catalunya. Carlos Trias Bertrán va ocupar les cadires de presidència del Consell de Cent barceloní i dels despatxos d'alcaldia mig segle abans que ho fes l'actual alcalde Xavier Trias, des de 1939 i fins a 1957.
 
Mitjançant un decret d'alcaldia del mes de març de 1949, i com a conseller delegat del Instituto Municipal de la Vivienda, Trias Bertran –un dels homes més fidels al general Francisco Franco– va ordenar la creació del Servei de Control i Repressió del Barraquisme. Escamots de falangistes equipats amb barres de ferro, pics i pales eren el terror de les persones residents als campaments de barraques situats a la muntanya de Montjuïc. En el llibre Barraquisme, la ciutat (im)possible, de la col·lecció Temes d'Etnologia de Catalunya diversos testimonis narren en primera persona com l'ajuntament va centrar les seves primeres actuacions en el control de les barraques, però després va optar per la repressió. L'any 1949 es va dur a terme la col·locació de plaques numèriques a cada barraca “per tal de frenar-ne la proliferació”. La conseqüència directa és que aquelles barraques sense placa eren immediatament enderrocades.
 
Escamots de falangistes equipats amb barres de ferro, pics i pales eren el terror de les persones residents als campaments
 
El cens estadístic tenia l'objectiu de controlar qui vivia a les barraques i fer les pertinents purgues entre aquells que havien mostrat simpaties amb el bàndol republicà o amb l'anarquisme –o les seves famílies. En algunes ocasions es permetia, per compassió o per suborn, la construcció de noves barraques. La picaresca estava a l'ordre del dia i s'aixecaven barraques durant la nit per evitar ser detectades, així com es dissimulava les noves estructures fent veure que eren ampliacions de barraques ja existents. “Després d'arrebosar-la i encalar-la vam haver d'embrutar les parets per fer veure que era antiga”, explica Carlos García, un dels barraquistes entrevistats al llibre.
 
Quan Carlos Trias Bertrán ho ordenava als operaris, coneguts com a picos, es desplaçaven fins a un assentament, desallotjaven les persones residents, a cop de mall destrossaven parets i sostre, i després cremaven les restes del campament.
 
Testimoni clau per l'execució de Carrasco i Formiguera
Trias Bertrán va fundar la secció de la Falange Española a la ciutat de Barcelona, amb un miler d'afiliats i un local al carrer d'en Rosic, que fou inaugurat el 3 de maig de 1935 per Jose Antonio Primo de Rivera.  En el reportatge de TV3 “Sumaríssim 477”, elaborat per la historiadora i guionista Dolors Genovès, s'incorporaven textos literals de la declaració de Trias Bertrán en el judici pel Consell de Guerra contra Manuel Carrasco i Formiguera (un dels primers dirigents d'Unió Democràtica de Catalunya). El falangista barceloní es va desplaçar voluntàriament fins a Burgos per declarar davant del tribunal militar. El seu testimoni fou clau per la posterior condemna a mort i el consegüent afusellament del polític català. Els vuit fills de Carlos Trias Bertran van presentar una demanda contra TV3 per l'emissió del reportatge, però en sentència ferma del Tribunal Constitucional d'abril de 2004 s'afirma que els fets que relatava el reportatge sobre el consell de guerra i la condemna a mort de Carrasco i Formiguera “són totalment certs i s'ajusten a la realitat” i, per tant, “no s'ha vulnerat el dret a l'honor” dels fills de Trias Beltrán.