L'impacte que va provocar veure moltes dones vestides de soldades amb
les armes a la mà i l'impacte del veïnat per la mort de la miliciana
Elisa han anat perdent força vençuts per una visió masculina de la
història
Catalunya plural.cat Jordi Rabassa 02/08/2015
L'Elisa García Saez va morir a l'hospital de
Sariñena (Osca) el 24 d'agost de 1936 als 19 anys. Pocs dies abans havia
estat ferida per les armes de l'exèrcit dels sollevats feixistes a
Tardienta, als Monegros. Molt probablement l'Elisa va ser la primera
miliciana barcelonina assassinada durant la guerra civil, i per això
sembla que la notícia de la seva defunció va trasbalsar la societat més
implicada políticament al costat de la revolució de la ciutat i de Sant
Andreu de Palomar, on probablement va néixer i on visqué i desenvolupà
la seva curta vida familiar, laboral, social i política.
La seva mort fou força noticiada per la premsa del moment, i s'utilitzà
com un element de propaganda política amb bones dosis de vehemència
emotiva. Pocs mesos després se li reté un homenatge a Sant Andreu, en el
transcurs del qual s'inaugurà una placa de marbre que evidenciava un
canvi de nom de carrer bastant significatiu: l'antic carrer andreuenc de
les Monges passava a dir-se carrer d'Elisa Garcia. No era la primera
vegada que la desgràcia trucava a la porta de la familia, ja que el
passeig de Santa Eulàlia, on desembocava el carrer de les Monges es
rebatejà amb el nom de l'oncle d'ella, Josep Garcia, també mort a
l'Aragó el 8 d'agost de 1936.
La història d'Elisa Garcia va més enllà de l'episodi de
la seva mort. És la d'una jove treballadora de la Fabra i Coats
implicada en la vida política local a través del sindicalisme: era
afiliada a l'aleshores minoritària UGT. I del cooperativisme: era la
delegada de la secció femenina del grup juvenil de L'Andreuenca, la
cooperativa més gran i amb més socis d'aquesta barriada. Aquesta última
dada delata que la seva visió del món no només passava per l'activisme
per fer-lo millor, sinó que incloïa una mirada activament feminista que
el juliol de 1936 trencà alguns dels esquemes més arrelats en la
societat del moment.
Va ser fa un parell d'anys que
descobrírem la figura i la història de l'Elisa García. Quan la vam
difondre hi va haver un gran nombre de reaccions, totes molt emfàtiques i
motivadores donada la novetat d'haver localitzat la primera miliciana
barcelonina que tingué una visibilització oficial en l'estructura urbana
de la ciutat, i per la pròpia feina de recuperació de la seva història.
Bastants grups d'activistes i grups polítics d'esquerres se'n feren
ressò, així com especialment nombroses organitzacions feministes.
S'escrigueren articles i s'organitzaren homenatges (algun censurat i
reprimit per l'Ajuntament de Barcelona) i en algunes ocasions s’ha
mitificat la figura de la miliciana.
Certament la
difusió de la història de l'Elisa García va provocar moltes reaccions,
en bona mesura degut a l'absolut desconeixement de la seva existència.
Un desconeixement que molts atribuirien als 40 anys de dictadura i
franquista i més de 30 anys d'un sistema polític sorgit de la transició
que va requerir de l'oblit i el silenci institucional i social com a
mecanisme de control de les dissidències i les lectures alternatives de
l'actualitat i de la història.
I és ben cert. Els
pactes de la transició requerien emmudir les veus de les víctimes, però
cal insistir en què el silenci i l'oblit sistèmic no només s'explica amb
el franquisme i la gestió de la transició, sinó que hi ha un altre eix
que viatja transversalment esquinçant el relat des dels anys 30 del
segle passat fins la segona dècada de l'actual, i del que és còmplice
bona part de l’antifranquisme, inclòs el situat més a l’equerra. Aquest
eix és el de la invisibilització del paper de les dones en els fets
socials i el tractament subaltern de les tasques imprescindibles que
majoritàriament estan abocades a desenvolupar.
Per
això podem afirmar que l’Elisa Garcia va patir i segueix patint un doble
mur de silenci. Un per formar part del bàndol perdedor de la guerra
civil i l’altre per ser dona.
Poc temps després de
descobrir-la vam recórrer a preguntar per ella a alguns dels veïns de
l'actual carrer de les Monges de Sant Andreu de Palomar. I un d'ells, el
que sempre ens ha explicat les històries de la guerra, la recordà de
forma automática, molt ràpidament: “i tant, l'Elisa, era una miliciana!
Li van dedicar el carrer!”. I doncs, per què la seva història mai no
havia format part del grapat d'anècdotes locals de la guerra civil (unes
anècdotes controlades i escoltades una munió de vegades)? Possiblement
perquè l’impacte que va provocar veure moltes dones vestides de soldades
amb les armes a la mà i l’impacte del veïnat per la mort de la
miliciana Elisa han anat perdent força vençuts per una visió masculina
de la història que ha convertit la miliciana en infermera i, al seu
temps, ha desprestigiat les tasques de les persones que no eren a
primera línia de foc, sense tenir en compte que són imprescindibles per
guanyar batalles.
I cal que insistim: l’Elisa Garcia
va ser una miliciana, una lluitadora contra el feixisme amb les armes a
la mà, amb un compromís i una formació militants innegables.
Malauradament, la manipulació de la seva trajectòria i la discriminació
de gènere han provocat que la seva biografia no hagi estat considerada
material susceptible de ser transmès als qui volem reconstruir la
història i, conseqüentment, a una societat a qui s’ha imposat la llei
del silenci en termes de memòria.
No caiguem en els
mateixos errors: recordem i reivindiquem l'Elisa García Sáez, una
militant feminista i antifeixista, però treballem també per reconstruir,
reformular i situar en un àmbit central de la història les biografies
dels milers de dones que, en aquest cas, visqueren des de diferents
posicions la guerra civil, ja fos al front o a la rereguarda. Només
instal·lant les seves biografies en el relat historiogràfic hegemònic
podrem reedificar-lo sense discriminar ningú, i així podrà ser complet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada