diumenge, 20 de setembre del 2015

El 27-S farà quaranta anys dels darrers afusellaments del franquisme

L'indret on va ser afusellat «Txiqu», a tocar del cementiri de Collserola | Fons de Josep Sellarès
 l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès li vol aixecar un monument en el mateix lloc on fou afusellat
  • El setembre de 1975 van ser executats tres militants del FRAP i dos d'ETA
  • Juan Paredes Manot, "Txiqui", fou afusellat a tocar del cementiri de Collserola després d'un judici sense garanties
  • La dictadura vivia els seus mesos finals enmig del descrèdit i la condemna internacional
| 04/09/2015 
El telèfon sonava en una de les dependències del Palau del Pardo. Eren prop de les quatre de la matinada i trucaven des de Roma. Pau VI, el Papa d'una Església que havia beneït la Cruzada però que estava cada cop més allunyada del règim, insistia a parlar amb el general Franco, Caudillo de España, Generalísimo de los Ejércitos. No hi va haver manera. Aquella nit, el general se'n va anar a dormir amb l'ordre clara de no ser despertat, truqués qui truqués.

A la mateixa hora, en diversos centres penitenciaris, cinc homes joves veien escolar-se les seves darreres hores. Tres eren del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP), un grup marxista-leninista d'àmbit espanyol, i dos d'ETA. Estaven "en capella", seguint la terminologia judicial dels condemnats a mort. Havien estat sotmesos a processos judicials sumaríssims acusats del delicte de terrorisme.   

Els dies anteriors havien estat d’una extrema tensió, tant entre els rengles de l’oposició antifranquista com en el si del règim. Fortament erosionada, la dictadura tenia encara capacitat de mantenir-se. Però la decrepitud de Franco era evident i generava un nerviosisme creixent en les estructures oficials. Les protestes contra el règim espanyol s’estenien arreu.

Un règim assetjat
Des de la mort del president del Govern, l’almirall Carrero, en atemptat el desembre de 1973, les coses havien anat de mal en pitjor per al franquisme. El successor al capdavant del Govern, Carlos Arias, era un funcionari mediocre que havia fet carrera en l’aparell repressiu com a fiscal i director general de Seguretat, abans de fer-se amb l’alcaldia de Madrid (1965-1973). Foren anys de "desarrollismo" a la capital, i va saber obrir-se camí introduint-se en el cercle més íntim del palau del Pardo, residència del Caudillo.

Home feble, Arias navegava entre el búnquer més extrem i els “oberturistes” del règim, que ja pensaven en el demà. Les limitacions del suposat gir “liberal” del Govern van evidenciar-se quan, només dos mesos després de la seva arribada a la presidència, Salvador Puig Antich i Heinz Chez foren executats per garrot vil. Encara avui, uns jardins de Madrid duen el nom de Carlos Arias Navarro. La història d’Espanya té aquestes coses.

Seria el govern Arias el que rebria les onze sentències de mort que es van posar damunt la taula del consell de ministres el 26 de setembre de 1975. L’any 1970, quan el procés de Burgos, l’enorme pressió dins i fora de l’Estat van espantar el règim, que va concedir l’indult als nou militants d’ETA condemnats. Aquest cop, però, tot seria diferent. Una dictadura acorralada podia ser despietada.

Un símbol de l’esquerra basca
Tancat en una cel·la de la presó Model de Barcelona, Txiqui no es feia il·lusions. Des que es va decidir sotmetre’l a un judici sumaríssim, Juan Paredes sabia que l’epíleg era a les portes. La seva vida havia tingut molt de viatge iniciàtic per un País Basc que va descobrir de nen, seguint els seus pares, una gent treballadora que va emigrar de Zalamea de la Serena, a Badajoz, fins a Euskadi, i s’obrí camí amb molts esforços. Txiqui va connectar de seguida amb la terra basca, va militar a EGI, la branca juvenil del PNB, aleshores en la clandestinitat, i més tard va entrar en contacte amb l’organització ETA.

Txiqui ha estat una figura mítica de l’esquerra abertzale perquè va representar la integració en la societat basca de sectors provinents de l’emigració i d’origen popular. També ha simbolitzat una qualitat valorada en la cultura ancestral d’aquell poble: l’home d’una peça, coratjós, capaç d’afrontar amb força la major de les conteses.

No es feia il·lusions, certament. El consell de guerra del 19 de setembre al Govern Militar de Barcelona estava dat i beneït. Els advocats, Marc Palmés i Magda Oranich, van disposar de poques hores per preparar la defensa. L’acusació? Haver participat en l’assalt a una sucursal del Banco de Santander al carrer Casp, de Barcelona, el mes de juny, en el transcurs del qual va morir a trets el policia armada Ovidio Díaz López. Txiqui sempre va negar la seva participació.

Tots els ingredients d’aquell procés van estar viciats. La defensa no tenia recursos per fer la seva feina amb garanties. Els dubtes sobre la solidesa dels testimonis eren enormes. Es van negar proves pericials demanades per la defensa i es va forçar que fos la jurisdicció militar la que processés l’acusat.

Eren dos quarts de nou del matí del 27 de setembre de 1975 quan els trets dels fusells d'un escamot de voluntaris de la Guàrdia Civil –aguns amb els cabells molt llargs- van trencar el cant de l’"Eusko Gudariak" amb què Juan Paredes Manot, àlies Txiqui, va saludar la presència del seu germà Mikel i dels seus advocats, Marc Palmés i Magda Oranich en el lloc de l’execució, a tocar del cementiri de Collserola. És l'himne que parla dels “guerrers bascos disposats a donar la sang per Euskadi”. El jove estava lligat de peus i mans i va afrontar aquell moment amb una dignitat que va deixar tothom esglaiat. A la mateixa hora, era executat pel mateix sistema el seu company d’organització, Ángel Otaegui. Amb poc temps de diferència eren afusellats prop de Madrid els tres militants del FRAP José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz i José Humberto Baena.   

Els darrers dies de Txiqui van ser un exemple d'enteresa. Com quan li va dir a la seva mare: "Perdràs un fill, però en guanyaràs molts". I en una nota a la seva família, va recordar uns versos, atribuïts a Che Guevara, que són l'epitafi a la seva tomba: "Mañana, cuando yo muera, no me vengáis a llorar. Nunca estaré bajo tierra, soy viento de libertad".

La repulsa internacional per aquells fets fou enorme. Molts països van retirar els seus ambaixadors a Madrid. Mèxic va demanar que Espanya fos expulsada de les Nacions Unides. L'1 d'octubre, el règim va organitzar una manifestació a la plaça d'Oriente de Madrid per enaltir el dictador, a qui li quedaven setmanes de vida.

Aquells fets sagnants del setembre del 1975 van marcar molta gent. Luis Eduardo Aute va dur els darrers assassinats legals de Franco a la cançó amb "Al alba". Va ser un 27 de setembre de fa quaranta anys. En diverses ocasions s’han fet homenatges als darrers executats de la dictadura, i en el cas de Txiqui un grup d’activistes catalans, com Josep Sellarès, el recorda cada any. Ara, l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès li vol aixecar un monument en el mateix lloc on fou afusellat.

El 27-S, els ciutadans de Catalunya són cridats a votar el seu destí. Una ciutadania exercint el seu dret sobirà a la paraula és sempre un homenatge als qui combateren per fer-ho possible. Aquest dia molts recordaran el crit trencat de Txiqui i els altres quatre executats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada