dimarts, 20 d’octubre de 2015

Pedro Urraca. El policia que va detenir Companys va dirigir la repressió exterior dels republicans


El policia que va detenir Companys va dirigir la repressió exterior dels republicans, primer a París i després a Brussel·les, i es va jubilar el 1982 cobrant del govern de la UCD, i la pensió fins a la mort, amb el PSOE

elMón.cat -Gemma Aguilera 15 d' Octubre 2015
Todas las ilusiones, toda la fe en los ideales de este hombre han caído por tierra. Ya no es sino un pingajo de la vida que quiere aparecer, ante sus acusadores, como un hombre recto y sin mancha. Difícil ha de serle ante el ambiente que allá abajo le espera. Esta libertad pasajera del viaje le parece como un regalo que la vida le hace antes de abandonarle y quiere gustar del mismo con todas sus fuerzas. Pero los acontecimientos del momento actual son demasiado fuertes para que el mundo se digne dirigir su mirada sobre este hombre que, de antemano, está dispuesto al sacrificio anónimo y que voluntariamente se siente dispuesto a olvidar su pasado. L'autor de la reflexió, signada a Biarritz el 28 d'agost de 1940, és Pedro Urraca Rendueles, el policia franquista i col·laborador de la Gestapo que va detenir el president Lluís Companys quinze dies abans a la localitat bretona d'Ar Baol.


Escriu aquestes paraules durant el trajecte entre París i Madrid per creuar la frontera d'Hendaia i entregar Companys a les autoritats franquistes. Tot i que el conveni d'extradicions vigent entre Espanya i França des del 1877 no permet les extradicions polítiques, Urraca, autèntica mà dreta del ministre Serrano Súñer, té la documentació necessària per passar la frontera sense cap problema. Pedro Urraca no era un agent de policia qualsevol. Des del 1939 estava instal·lat a l'ambaixada espanyola a París, que ocupava els locals confiscats del PNB, i des d'allà dirigia la xarxa exterior de repressió dels republicans exiliats, sobretot bascos i catalans. La detenció i trasllat de Companys seria la seva gran acció d'estat, com ell mateix reconeixia en els seus dietaris personals, avui en possessió de l'Arxiu Nacional de Catalunya després que el fill del policia, Juan Luís Urraca Cornette, els cedís.

De fet, com va destapar el setmanari EL TEMPS, els dietaris del policia, documentació professional i centenars de fotografies estaven guardades en caixes que el fill del policia ni tan sols havia obert fins que la revista va localitzar-lo i va investigar la figura de Pedro Urraca, sobre el qual es coneixien pocs detalls. Urraca, primer a París i a partir del 1945, quan fou condemnat a mort per la França alliberada, a Brussel·les, va dedicar-se a perseguir, detenir i extorquir republicans, però també jueus, junt amb la seva esposa Elena Cornette i la seva sogra. I malgrat que tenia una ordre de crida i cerca internacional, mai no es va conèixer on s'amagava.

De fet, hi havia la creença que Urraca es trobava en alguna comissaria de Madrid reprimint republicans i posteriorment comunistes. La recerca periodística, recollida al llibre Agent 447, l'home que va detenir el president Companys (Edicions 3i4), va evidenciar que Urraca havia fugit de França, i des de Madrid, el franquisme li va proporcionar una nova identitat i el va situar a Brussel·les i Anvers per continuar la missió repressiva fins a la seva jubilació definitiva el 1982, ja en democràcia, tal com ho demostra el seu expedient laboral, en què hi consten nòmines del ministeri de l'Interior fins a aquesta data -aleshores governava la UCD-, i després, dues pensions, una d'Exteriors i una d'Interior, sota el govern del PSOE.
Producte perfecte del franquisme

Pedro Urraca saluda el fotògraf esporàdic, al seu pis de Brussel·les a finals dels setanta.
Pedro Urraca saluda el fotògraf esporàdic, al seu pis de Brussel·les a finals dels setanta.   |   Arxiu Nacional de Catalunya
Urraca era un oportunista, i no pas un convençut del règim. Mai no ho va ser, fins al punt que abans de passar-se al bàndol nacional el 1936, era policia republicà. En esclatar la guerra, es va refugiar a l'Hospital francès de Madrid, i des d'allà va iniciar la carrera ascendent fins a convertir-se, en menys de tres anys, en un agent secret franquista que a París col·laborava amb la Gestapo i el règim de Vichy. Disposat a fer el que fos, com relatava en els seus dietaris, va arribar al cim de l'aparell de l'Estat.

De fet, va ser un gran aliat del filonazi Serrano Súñer i el va acompanyar a la reunió d'Hendaia entre Franco i Hilter i va assistir a les converses prèvies a aquesta cimera. Fins que Franco va apartar del poder el ministre, i aleshores Urraca va trencar radicalment la seva relació amb Serrano Súñer. Pedro Urraca Rendueles va ser un producte perfecte de la dictadura franquista, que la democràcia va assimilar i incorporar sense el més mínim escrúpol fins a l'any 1982, quan es va jubilar definitivament.

Policies amb un passat repressiu com Urraca, però també jutges, corruptes i tribunals militars, que van trobar un còmode encaix en el nou sistema. Mai ningú no els va destorbar ni els va demanar explicacions en democràcia. A dia d'avui, tot i que la llei obligaria l'Estat a obrir els arxius classificats com a secrets, perquè han passat 25 anys des de la seva mort (14 de setembre de 1989), la direcció general d'arxius assegura que està remodelant la catalogació de materials, i que per tant, de moment no és possible accedir-hi.

Sigui com sigui, Espanya continua negant-se a anul·lar el consell de guerra sumaríssim de Lluís Companys, però amb la seva llei blinda i protegeix criminals com Pedro Urraca.