dimarts, 24 de novembre de 2015

Les golfes del franquisme

La 'Victòria', al magatzem del Museu d'Història de Barcelona, a la Zona Franca. Robert Ramos

La majoria dels vestigis de l'antic règim descansen avui en trasters municipals sense un destí definit. Els experts en patrimoni reclamen conservar-los per usar-los en el futur en exposicions que expliquin el passat. Als carrers, no obstant, hi segueix havent ornaments que infringeixen la llei.

El Periódico Juan Fernández 15 de novembre del 2015
L'estàtua La Victòria, que va habitar durant 71 anys a la cruïlla de l'avinguda Diagonal i el passeig de Gràcia, concentra en quatre metres de bronze el destí de la simbologia franquista que va poblar, i segueix poblant, la via pública. Ideada inicialment per honrar el president de la Primera República, Pi i Margall, el seu autor, l'escultor Frederic Marès, la va reconvertir en un homenatge a les tropes nacionals que van ocupar Barcelona, i per això va cobrir el pit que la figura femenina portava a l'aire en el projecte inicial.

Inaugurada en aquesta ubicació el 26 de gener de 1940, l'escultura va ser retirada del Cinc d'Oros el 30 de gener del 2011 i des d'aleshores descansa en un dels magatzems que té el Museu d'Història de Barcelona (Muhba) a la Zona Franca. Ara, coincidint amb el 40è aniversari de la mort de Franco, el monument formarà part d'una intervenció artística dins de les jornades Franco 40/40, el franquisme en quarantena que organitza l'Observatori Europeu de Memòries. «L'obra ajudarà a explicar què van significar aquelles quatre dècades de dictadura», apunta Jordi Guixé, director de l'Observatori.
La Victòria tancarà així un cercle virtuós i no només servirà per recordar els anys viscuts sota el jou del franquisme, sinó també la lluita per la llibertat que el monument representa. No en va, en les seves set dècades de vida va ser objecte de nombrosos atemptats que van acabar persuadint les autoritats de la conveniència d'omplir el seu interior de formigó per evitar una possible voladura.

Magatzems polsegosos
Molt diferent és el destí que ha tingut la resta de la iconografia urbana d'inspiració franquista que ha anat sent eliminada de la via pública en els 40 anys transcorreguts des de la mort del dictador. Estàtues, figures eqüestres, monuments, blasons, plaques, làpides, mosaics… La immensa majoria dels vestigis que no es van destruir accidentalment al ser retirats es dediquen avui a agafar pols en infinitat de magatzems, trasters i soterranis municipals repartits per tot el país, sense que hi hagi un registre comptable del volum total de patrimoni històric que ha sigut apartat ni una directriu clara de quin destí donar-li. ¿Què se n'ha de fer de tants Franco a cavall i tants escuts abraçats per l'àguila imperial?

Pel que representen aquestes peces, segurament qualsevol sondeig ciutadà que se celebrés al carrer se saldaria amb una proposta de destrucció immediata, però no hi ha gestor de patrimoni ni professional museístic que no es posi les mans al cap davant d'aquest suggeriment. «Per a nosaltres no són monuments, són documents, i com a tals han de conservar-se, perquè expliquen un període de la nostra història. Algun dia formaran part d'exposicions que il·lustraran sobre aquell temps les generacions futures», assenyala Josep Bracons, cap del departament de col·leccions del Muhba.
Com a mostra, un escut: el del jou i les fletxes falangistes que avui pot veure's en l'exposició sobre la Barcelona contemporània que s'exhibeix a la seu del museu, d'Oliva Artés, i que antigament presidia les vivendes de protecció oficial. «Tampoc es tracta d'aplicar la llei a sac i arrasar tot el que hi hagi a la via pública. A vegades la solució no passa per retirar els monuments, sinó per reinterpretar-los perquè expliquin la història amb sentit pedagògic, però evitant que serveixin per honrar aquell període», raona Guixé.

A Barcelona, a part dels dipòsits del Muhba, les altres grans golfes del franquisme es troben al magatzem que té l'àrea de Patrimoni i Urbanisme de l'Ajuntament al barri de Canyelles, al districte de Nou Barris. Aquí, al costat d'un bust de Franco i un monument a la batalla d'Espinosa de los Monteros, hi ha l'estàtua eqüestre del dictador que hi havia al castell de Montjuïc. Però no al complet: li falta el cap, sense que ningú sigui capaç d'explicar on es troba. La figura va ser retirada de la seva ubicació el març del 2008, però, quan va arribar a les dependències municipals a l'agost de 2013, ja venia escapçada.


Cap desaparegut
A part d'aspirar a convertir-se en llegenda urbana i ser motiu de mofa, que un cap de Franco avui dia estigui donant voltes per Barcelona sense parador conegut dóna bona mostra de l'absència de criteri que hi ha hagut en els últims 40 anys sobre la gestió del patrimoni monumental d'origen franquista. Amb l'arribada de la democràcia, els ajuntaments de tot Espanya van anar retirant de la via pública bona part del decorat urbà que estava dedicat a exalçar la dictadura, però molt sovint es va fer sense cap mena d'ordre ni criteri, amb un ímpetu que depenia del color polític de la corporació municipal del moment.

La llei de la memòria històrica, aprovada pel Govern de Zapatero el desembre del 2007, pretenia posar ordre en aquesta neteja a mitges. «Es tractava de conservar les empremtes que expliquin la història. Una escultura de Franco al carrer no explica el passat, només rendeix homenatge. Un escut preconstitucional s'explica millor en un museu, no a la porta d'un edifici públic», explica Carme Molinero, catedràtica d'Història de la Universitat de Barcelona i membre de la comissió d'experts que va crear el Ministeri de Cultura per fixar els criteris d'eliminació d'ornaments.

En compliment d'aquella llei, en els últims anys han anat desapareixent dels carrers els monuments franquistes més notoris que quedaven, com l'estàtua de Franco a cavall de Santander, l'última figura eqüestre del dictador que encara seguia a la via pública, i que va ser retirada el desembre del 2008. Però la falta d'entusiasme del Govern del PP per aquesta normativa n'ha diluït el compliment.


Estàtua a Melilla
Memorial Democràtic, un orga­nisme de la Generalitat dedicat a commemorar la memòria democràtica de Catalunya, va localitzar encara l'any 2010 un total de 3.647 registres franquistes, entre plaques, rètols, grafits, murals, escultures i escuts, repartits per tot el territori de Catalunya. A principis del 2015, l'advocat Eduardo Ranz es va querellar contra 35 alcaldes de tot Espanya, entre ells el de llavors a Barcelona, Xavier Trias, per seguir mantenint als seus carrers fins a 86 símbols franquistes, sense fer cas de la legislació vigent. El més greu de tots, l'estàtua de Franco que hi ha a Melilla, l'única que avui queda dempeus. Quaranta anys després de la seva mort, el dictador es resisteix a passar al traster.