Estació Collserola

Xerrada: Protegir el feixisme i reprimir els antifeixistes

2012-03-12T15:44:00.000+01:00

Dilluns 12/3/12 a les 19:30. - 21:30h.

Casal Antoni Sala i Pont

Riera Matamoros 103

Badalona

En una societat que és permissiva en els actes i les expressions de col·lectius feixistes, hi ha persones que veuen privada la seva llibertat per lluitar contra el feixisme.

Us convidem a escoltar en primera persona tres persones represaliades per la seva militància antifeixista:

David Aranda, membre de Maulets Barcelonès Nord i Gent de Gramenet

Laure Vega, membre de la CUP de Sant Boi de Llobregat

Albert Vendrell, membre del Casal Carme Claramunt i l'AVV de Sant Antoni de Llefià

ERC, contra Martínez Sistach

2012-03-08T22:57:00.000+01:00

Volen que deixi de ser fill il·lustre de la localitat mallorquina de Banyalbufar per "defensar el franquisme"

e-notícies 7/3/12

Esquerra ha presentat una moció a Banyalbufar (Mallorca) perquè l’arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, deixi de ser fill il·lustre. El regidor d’Esquerra a Banyalbufar, Gabriel Seguí, "algú que empara el robatori d’infants durant el franquisme no pot rebre cap honor".

"L’actual arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, ha afirmat que s’ha de jutjar el robatori d’infants durant el franquisme en criteris d’aquell temps", critiquen. El regidor d’ERC, Gabriel Seguí, ha explicat que “Martínez Sistach s’ha manifestat en reiterades ocasions en contra de l’abortament, de l’ús de la píndola de l'endemà, dels matrimonis homosexuals i ara ens diu que s’ha de jutjar el robatori d’infants durant el franquisme en criteris d’aquell temps”.

Segons Seguí, “Sistach defensa no només els valors franquistes sinó també la legalitat d’una dictadura i per aquest motiu ja va sent hora que Banyalbufar revoqui el títol que li va atorgar”. En referència al que representa Sistach per Banyalbufar, Seguí ha dit que “no reporta cap valor afegit al municipi sinó tot el contrari, honorar a gent que atempta contra els drets de les persones i sobre tot els de les dones”.

Ja per acabar, Seguí ha fet notar que “la data de presentació de la moció en dia 8 de març ha de fer pensar a la resta de regidors si les tesis masclistes de Sistach han de ser implícitament emparades pel nostre poble”

Tudela de Segre: la Capella Sixtina de l’exèrcit republicà

2012-03-06T22:29:00.000+01:00

5 març 2012 Bloc de la Biblioteca del Pavelló de la República

Ens ha cridat l’atenció descobrir en aquest vídeo del programa Divendres de TV3 l’històriador Josep Maria Solé i Sabaté parlant d’unes pintures murals considerades la Capella Sixtina de l’exèrcit republicà, a Tudela de Segre, terme municipal d’Artesa de Segre.

Dins el casalot senyorial que presideix el nucli, els militars republicans van establir-hi una escola d’oficials. Les parets de la casa conserven, envellides però intactes, pintures murals i proclames de caire revolucionari.

Crida l’atenció especialment la sala guarnida amb l’explicació tàctica d’un supòsit de guerra química, il·lustrada amb plànols esquemàtics.

Resulta un petit miracle el fet que aquestes pintures no fossin destruïdes en acabar la guerra i s’hagin conservat fins als nostres dies!

Operació Garzón contra l'independentisme català

2012-03-01T11:04:00.000+01:00

Documental sobre l'Operació Garzón - FES-LO POSSIBLE!

from Llibertat.cat on Vimeo.

Aporta el teu gra de sorra

Una memòria compartida, un documental de tots

Benvolgut/da company/a,

ens posem en contacte amb tu per demanar-te si podem comptar amb el teu ajut. Llibertat.cat acaba de posar en marxa una campanya de micromecenatge per tal d'obtenir finançament per realitzar el documental: Operació Garzón contra l'independentisme català. Com el seu nom indica, serà un documental que abordarà l'onada repressiva que va impulsar el jutge Baltasar Garzón contra l'independentisme català l'any 1992 coincidint amb els Jocs Olímpics. Aquest any, en motiu del 20è aniversari dels Jocs, pots suposar que la cosa anirà d'aniversaris i pompa al voltant de Barcelona '92.

Doncs bé, els impulsors del documental ens hem proposat treure l'Operació Garzón del silenciament perquè tothom conegui l'altra cara dels Jocs a casa nostra. Recordar-lo, explicar-lo i donar-lo a conèixer. Però no ho podem fer sols ja que per fer un documental amb cara i ulls es necessiten recursos. La fita és de 6.000 euros per garantir un documental mínimament de qualitat. Per això hem decidit engegar una campanya de micromecenatge, la millor manera d'aconseguir la implicació del màxim nombre de persones.

El propòsit és que tothom hi posi el seu gra de sorra, i no només col·laborant-hi econòmicament, sinó també escampant la idea i fent córrer la pàgina web perquè tothom qui vulgui hi participi.

Fes-ne difusió

Aquí algunes referències d'utilitat per poder fer-ne difusió i trobar informació:

Pàgina web del verkami:

http://www.verkami.com/projects/1331-operacio-garzon-contra-l-independentisme-catala

Pàgina web del documental:

http://www.llibertat.cat/operaciogarzon

Vídeo de la roda de premsa: http://vimeo.com/37611655

Twitter: http://twitter.com/llibertatcat

Etiqueta twitter: #operaciógarzón

Facebook: http://www.facebook.com/Llibertat.cat

Per qualsevol dubte pots enviar un correu a operaciogarzon@llibertat.cat

Acte sobre la Memòria Històrica a Nou Barris.

2012-02-29T22:36:00.000+01:00

La Taula per la República a Nou Barris organitzà el passat divendres 24 de febrer a les 19 h un acte sobre el passat, present i futur de la necessària Memòria Històrica on van assistir unes 80 persones. Els propers mesos es relitzaran més activitats reivindicatives.

Nota: Des d'aqui vull agrair a l'organització de la Taula per la República a Nou Barris l'haver inclòs la foto del meu oncle Manuel Barreiro Rey en el cartell de l'acte. Gràcies.

(Primer per l'esquerra de la tercera fila)

Jornada contra la impunitat. 3 de març a Cerdanyola del Vallès

2012-02-22T19:09:00.000+01:00

Dissabte 3 de Març. Inici 19:30h. Al Casal la Clau. c/Mare de Déu del Pilar nº43. Cerdanyola del Vallès

Granados y Delgado. Un crimen legal.

El cas de dos llibertaris que van ser condemats a mort en un Consell de guerra que no va arribar a l'hora de duració. Assassinats el 17 d'agost de 1963, acusats de posar unes bombes que mai van tocar, i malgrat que els autors materials ho van fer públic a París aquells mateixos dies.

Documental de Xavier Montanyà i Lala Gomà. Premi FIPA de Plata, 1996.

Presentació a càrrec de Xavier Montanyà.

Periodista, guionista i autor de documentals. Director i guionista del llarg-metratge documental 'Memòria Negra' (2006), sobre les conseqüències de la colonització espanyola de la Guinea Equatorial. També és coautor i guionista dels documentals televisius de cinquanta-cinc minuts: 'Sense llibertat (2002, TV3); 'Winnipeg. Palabras de un exilio' (1998, Arte-France i TVE); i 'Granados et Delgado. Un crime legal' (1996, Arte-France), Premi FIPA d'argent, de la televisió ARTE-France, amb producció executiva de 'Point du jour' (París), i Ovideo-TV (Barcelona), guardonat amb el FIPA d'argent 1996 al Festival Internacional de Programes Audiovisuals de Biarritz. Ha obtingut el primer premi de documentals del Primer Festival Internacional de Televisió de Barcelona 1997 (emès per Arte, TVE i TV3). Ha dirigit els documentals (i n'ha co-escrit el guió): 'Nfumu Ngui, el goril·la blanc' (2002, TV3); 'Joan Peiró i la justícia de Franco' (2002, TV3); 'El Manifest Groc. Un debat sobre la cultura catalana' (2004, TVC). Ha estat guionista dels programes 'Àngel Casas Show', 'Tres, catorze, setze' i 'Música per a camaleons' de la Televisió de Catalunya. És membre del consell assessor del suplement 'Cultura/s' de La Vanguardia i col·laborador de la revista 'Sapiens' i de 'Vilaweb'. I ha escrit els llibres: 'Pirates de la llibertat' (Empúries, Premi Octavi Pellissa, 2002), 'La gran evasió. L'heroica fugida dels últims exiliats de Pinochet' (Ara llibres, 2006). Va ser membre del col·lectiu Carlota Tolosa, autor del llibre 'La torna de la torna. Salvador Puig Antich i el MIL' (Empúries, 1985).

Carta des de Gasteiz

Lectura de la carta escrita pel col·lectiu de familiars i víctimes dels fets de Vitòria. El 3 de març de 1976, cinc treballadors van ser assassinats i més de cent ferits, la majoria per bales, pels trets efectuats per la policia espanyola al desallotjar una esglèsia, on es duia a terme una assemblea de treballadors en vaga.

Muere accidental de un anarquista

Una comèdia de Darío Fo en la qual el dramaturg italià desmunta la mort d'un anarquista en mans de la policia. La peça rememora l'assassinat, al 1969, del ferroviari Giuseppe Pinelli durant l'interrogatori en el qual se l'acusava falsament d'un atemptat a Milà. Des que el col·lectiu La Comune va estrenar al 1970 l'obra, aquesta s'ha convertit en un dels textos de teatre polític del segle XX més coneguts i representats.

A càrrec de la Cia. Proyecto Paralelo.

www.maimes.cat

Jornada sobre la recuperació de la memòria històrica d’homosexuals i transsexuals

2012-02-20T21:22:00.004+01:00

Butlletins del Memorial Democràtic
Dimarts, 21 de febrer de 2012, a partir de les 17.00 h

Sala de Graus de la Facultat de Dret

Av. Diagonal, 684. Barcelona

Inauguració de l’exposició ‘1930-1980. El Dorado’

Dimecres, 22 de febrer de 2012

Del 22 de febrer al 8 de març
Vestíbul de la Facultat de Dret. Barcelona

La jornada, que té lloc el 21 de febrer, vol conscienciar sobre la repressió que van patir els homosexuals i els transsexuals durant la dictadura franquista.

Hi participaran els professors Carlos Villagrasa, Nadia Aroca i David Bondia; Jordi Petit, president d’honor de la Coordinadora Gai Lesbiana i l’escriptora i periodista Carme Pollina. En el marc de les jornades, es projectarà el documental Homosexuals i transsexuals: els altres represaliats del franquisme, produït pel Grup d’Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals (GAG). La inauguració anirà a càrrec de Jordi Palou-Loverdos, director del Memorial Democràtic, Antonio Madrid secretari de la Facultat de Dret i coordinador del Projecte Dret al Dret de la Universitat de Barcelona, i José Benito, president del Grup d’Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals (GAG).

El 22 de febrer s’inaugura, al vestíbul de la mateixa Facultat, la mostra 1930-1980 El Dorado. Aquesta exposició, formada per vuit plafons, ofereix una visió general de la lluita per aconseguir drets de gais, lesbianes, transsexuals i bisexuals.

La recuperació de la memòria històrica de la comunitat homosexual i transexual [PDF, 53,86 KB.] Programa

Organitzadors

Grup d’Amics Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals (GAG) i Universitat de Barcelona amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona, el Memorial Democràtic i l’Asociación para la Defensa de los Derechos de la Infancia y la Adolescencia.

Fa 75 anys del primer bombardeig amb víctimes sobre Barcelona

2012-02-20T20:14:00.000+01:00

www.btvnoticies.cat

BTV.cat 13.02.2012 Guillem Martínez

El 13 de febrer de 1937, el creuer italià Eugenio di Savoia va llançar 24 obusos sobre la ciutat de Barcelona, la qual cosa va provocar 18 morts i 18 ferits. Va ser el primer bombardeig amb víctimes de la Guerra Civil sobre la ciutat i va convertir Barcelona en la primera gran ciutat europea bombardejada a la rereguarda.

A tres-quarts de deu de la nit, el creuer de la Regia Marina Eugenio di Savoia es va situar a la costa del Poblenou i va disparar 24 obusos cap a la zona límit entre Gràcia i l’Eixample. L’objectiu era la fàbrica de motors d’aviació Elizalde, situada a la confluència del passeig de Sant Joan i els carrers de Còrsega i Rosselló.

Els obusos van causar enormes desperfectes a la zona propera a la fàbrica i van causar inicialment 16 morts i 20 ferits. Més tard dos dels ferits van morir. La consternació pel bombardeig va ser tremenda a Barcelona, perquè era el primer cop que la capital catalana patia els efectes directes de la guerra, tot i ser a més de 300 quilòmetres de la línia de front.

La Conselleria de Defensa de la Generalitat va iniciar una investigació per determinar la procedència de l’atac naval. A través de les inscripcions als obusos se’n va conèixer la procedència, ja que havien estat fabricats a Gènova, el 1935. Pel nombre d’obusos, es va acabar determinant que el Savoia era el més que probable atacant. El dia 14 es produeix un atac semblant sobre la ciutat de València, que causa 14 morts i 60 ferits.

La llegenda del Canarias

El del 13 de febrer de 1937 no va ser el primer bombardeig naval a la ciutat. El primer el va efectuar el creuer rebel Canarias, el 10 de novembre de 1936, però va passar gairebé inadvertit. El vaixell, capturat pels franquistes a les drassanes del Ferrol, havia estat enviat al Mediterrani per tal de desbloquejar el pas de l’estret de Gibraltar. Els barcelonins temien aquest vaixell, ja que el 30 d’octubre de 1936 havia canonejat la badia de Roses. Els comentaris sobre el seu potencial es van escampar per tota la zona lleial a la República.

Entre el 13 de febrer de 1937 i el 25 de gener de 1939, Barcelona va rebre atacs aeris i navals que van provocar uns 2.750 morts, més de 7.000 ferits i 1.800 edificis civils afectats. Barcelona va ser la primera ciutat europea de més d’un milió d’habitants que va ser bombardejada.

Pau Gasol i la seva memòria històrica

2012-02-19T12:25:00.003+01:00

Traducció Estació Collserola

Curiosobundo feb 16th, 2012 per Esteve

No Pau. Ni la història de Catalunya és petita. Ni la cultura de Catalunya és petita. Ni la guerra civil va durar 40 anys des dels 30 als 70. Algú de la teva popularitat hauria de tenir més respecte a la història, a la gent, a un poble que et respecta pels teus assoliments, un poble que ha comprat milers de les teves samarretes, un poble que no creo que mereixi que ho tractis així. Pau Gasol, hauries de tenir més respecte.

"Banda ampla" debat sobre la recuperació de la memòria històrica.

2012-02-17T21:29:00.002+01:00

Banda ampla - TV3 - 09/02/2012

conclusions

Documental Monarquia o República?

2012-02-15T19:20:00.001+01:00

Dimecres 15 de febrer, a les 23,10h. al programa Sense Ficció de TV3

Estrena de "MONARQUÍA O REPÚBLICA?", un documental de MONTSE ARMENGOU I RICARD BELIS.

Podeu trobar més informació a
http://blogs.tv3.cat/senseficcio.php?itemid=44652&catid=1270

i veure el documental des del mateix moment de l'emissió.

Montse Armengou

Àrea Documentals

c/ de la TV3 s/n · 08970 Sant Joan Despí (Baix Llobregat)

Telèfon 93 4999497 / 692084205

http://blogs.tv3.cat/senseficcio.php

http://www.tv3.cat/

Documental “Emboscats. Memòria d’una geografia secreta” al canal 33!

2012-02-03T16:50:00.000+01:00

Divendres 3 de febrer de 2012, a les 23.55 h, el Canal 33 emetrà el documental Emboscats. Memòria d’una geografia secreta, una producció d’E2S Productora, en coproducció amb la Televisió de Catalunya i el Centre d’Estudis Lacetans.

Es tracta d’una crònica que revela la complexitat d’una història fins ara mai explicada: la dels milers de joves catalans, perseguits com a desertors pels republicans i menystinguts com a covards pels nacionals, que van romandre amagats al bosc durant mesos, fins i tot anys, en plena Guerra Civil per no haver d’anar al front.

En aquest reportatge podrem descobrir els amagatalls d’aquests homes, escoltar una quarentena de testimonis i conèixer alguns dels pocs supervivents, així com intentar entendre des de quins eren els motius que portaven a aquests joves a no anar a la guerra fins al conflicte moral que representava la deserció en un conflicte civil.

La Biblioteca del Pavelló de la República hi ha col·laborat amb la reproducció de tres cartells representatius: “¡Guerra a muerte! al provocador, al espía, a quien en la sombra siembra el descontento y la alarma : acabemos con la “quinta columna”, “Mare!! companya!! : l’enemic a la reraguarda és l’emboscat, denúncia'l!" i “Homes forts al front!”

La caiguda de Barcelona en la Guerra Civil arriba a aquest dijous els seus 73 anys

2012-02-02T23:07:00.000+01:00

25/01/2012 lainformacion.com

BARCELONA, 25 (EUROPA PRESS)

Aquest dijous es complix el 73 aniversari de la caiguda de Barcelona per les tropes franquistes durant la Guerra Civil.

Va ser el 26 de gener de 1939 quan van arribar les tropes franquistes a la ciutat, després de gairebé tres anys de contén procedents de l'aquest i el sud de Catalunya.

El 28 de desembre va començar l'ofensiva de les tropes de Franc en territori català i, en tot just quatre setmanes, van assolir avançar fins al seu capital, ciutat que va sofrir des de desembre de 1938 fins a la seva caiguda intensos bombardejos aeris de la Legió Còndor i l'aviació alemanya.

A primera hora del matí del dia 26, les unitats franquistes que envoltaven Barcelona es van engegar i, en qüestió d'hores, van ocupar la ciutat, sense trobar tot just resistència.

Cap al migdia, ja havien ocupat els punts alts que dominaven la ciutat: Montjuïc, Vallvidrera, el Tibidabo i la carretera de la Arrabassada.

Des d'aquests punts es va iniciar l'entrada al centre de la ciutat: el cos 105 de l'Exèrcit Marroquí va avançar des de Sants i Montjuïc fins a la plaça de Catalunya i les Rambles, entrant per l'Avinguda de Mistral, el carrer Tamarit, la Ronda de Sant Antoni i la calli Pelai.

Mentre, en Collserola, estaven forces de la quarta i la decimosegunda divisió, que van baixar al centre de la ciutat passant pels carrers Muntaner, Balmes, Avinguda República Argentina i Gran de Gràcia, per a confluir després en el Passeig de Gràcia i en el centre de la ciutat.

A primera hora de la tarda, es va ocupar la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona. Cap al vespre, ja havien arribat fins a Sant Adrià de Besòs, i en el Vallès, van avançar cap a Terrassa.

Els historiadors constaten que, després de la caiguda de Barcelona, la finalització de la Guerra Civil era, a escala militar, una qüestió de dies, ja que entre la capital catalana i la frontera francesa no havia cap unitat militar republicana organitzada, i únicament alguns destacamentos aïllats intentaven alentir l'avanç de les tropes franquistes.

Activitats del mes de febrer de 2012 de L’Estació Territorial de Recerca Penedès

2012-01-29T19:05:00.000+01:00

-Centre Cultural de l’Estació del Vendrell

Divendres, 3 de febrer, a les vuit del vespre

Presentació del documental Els bombardeigs franquistes al Penedès 1937-1939

La presentació anirà a càrrec de:

Benet Jané, Alcalde del Vendrell

Ramon Arnabat, President de L'IEP

Àngels Santacana, Coordinadora

Xavier Mitjans, Productor

Josep Solé i Armajach, Historiador

-Institut d'Estudis Penedesencs

Diumenge 12 de febrer a les 10 h del matí

Visita guiada als espais del Vesper de la Gloriosa

Sortida de l’estació d’autobusos de Vilafranca del Penedès

Sortida amb autobús

La visita serà guiada pels historiadors Ramon Arnabat, David Íñiguez i Carme Miró, responsables de la senyalització de l’itinerari.

Itinerari

Vilafranca del Penedès

Lavern (Subirats)

Sabanell (Font-rubí-Torrelavit)

Pacs del Penedès

V! ilobí del Penedès

Santa Oliva

Albinyana

Sant Vicenç de Calders (El Vendrell)

Santa Margarida i els Monjos – CIARGA

Vilafranca del Penedès.

Import de la sortida:

10€ socis IEP i 15€ no socis

Cal fer inscripció prèvia. Places limitades. 22 places

telf. 938921979 o

secretaria@iepenedesencs.org

http://www.aviacioiguerracivil.com/

Exposició 100 anys d’anarcosindicalisme a Lleida

2012-01-28T20:57:00.000+01:00

CGT Lleida 26 de Gener de 2012

Exposició 100 anys d’anarcosindicalisme Sala Montsuar de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Pl. Catedral s/n Lleida. Del 3 de febrer al 4 d’abril de 2012

Aquesta l'exposició organitzada per la Confederació General del Treball (CGT) i la Fundació Salvador Seguí (FSS), repassa cent anys d'aquest moviment sindical de caràcter revolucionari i orientació anarquista que lluita, no tan sols per la millora de les condicions laborals dels treballadors, sinó també per la revolució social entesa com l’exercici de la llibertat com un dret inalienable. El moviment va constituir a la península ibèrica una gran força revolucionària amb una intensitat sense precedents en cap altra part del món. Aquesta mostra explica el fenomen i reconeix els i les militants del moviment.

A través d'una selecció de premsa, llibres, cartells i documents d'arxiu, recorda els seus protagonistes, evoca l’obra anarcosindicalista, recupera la seva memòria i reivindica la seva vigència. L'exposició situa cronològicament el visitant des dels principis filosòfics al present d’aquest fenomen, a través de quatre etapes diferenciades per colors: verd 1910-1931, violeta 1931-1939, marró 1939-1975 i vermell 1975-2010, amb un discurs gràfic que conclou amb imatges de l'actualitat sindical. A cada etapa s'acompanya una cronologia i una llista de 25 noms de destacats i destacades militants, constituint un total de 100 noms, per a un centenari, així com documentació original significativa de cada època que es mostra emmarcada entre parets i aparadors.

L’exposició es podrà visitar a Sala Montsuar de l’Institut d’Estudis Ilerdencs del 3 de febrer al 4 d’abril de 2012. La inauguració es farà el divendres, 3 de febrer, a les 19 hores. El mateix dia, a les 11 h, es farà una visita guiada per a periodistes a càrrec dels comissaris de l’exposició Rafael Maestre i Cristina Escrivà.

Presentació del documental "Els brigadistes entre nosaltres" i de l'exposició "Preludi de l'última batalla"

2012-01-22T22:25:00.003+01:00

No Jubilem La Memòria
El dimarts, 24 de gener a les 19 hores tindrà lloc al Museu d'Història de Catalunya (Plaça Pau Vila, s/núm de Barcelona) la presentació del documental produït per NJLM i guanyador del premi MemoriReus.

També es podrà visitar l'exposició "Preludi de l'última Batalla" al mateix lloc.

El documental de NJLM "Els Brigadistes entre nosaltres" ha estat guardonat amb el premi MemoriReus. A més, també ha rebut una Menció Especial del Memorial Democràtic.

II Marxa en homenagte al maquis per Collserola

2012-01-21T23:42:00.000+01:00

I Marxa maqui 8 de maig 2011

Places limitades a 35 persones amb reserva prèvia
Consorci del Parc de Collserola, tlf: 932.803.552

Organitzada per Voluntaris Collserola

Sortirem a les 8:30 h. del diumenge 5 de febrer, amb final a Sant Cugat, on arribarem sobre les 14 hores.

Pel camí i fins a Sant Medir habrà intervencions dels voluntaris sobre la temàtica dels maquis que operaven a Barcelona i la intervenció de Mª José Barreiro, familiar d'afussellats pel franquisme.

Entre altres llocs veurem la Font Groga, l'església de Sant Medir i la riquesa natural de Collserola.

La distància aproximada serà d'uns 12 km i la dificultat mitja. És convenient dur calçat de muntanya, aigua i esmorzar.

I Marxa maqui 8 de maig 2011

Curso Història Oral en l'aula d'Educació Secundària

2012-01-21T23:30:00.000+01:00

IES El Morell 1 de febrer 2011

Traducció Estació Collserola

"Història Oral en l'aula d'Educació Secundària. Les Fonts Orals i les noves generacions davant el repte del futur"

Impartit per Laura Benadiba presidenta de l'Asociación Otras Memorias

Institut El Morell, Tarragona, 30 i 31 de gener de 2012

Actes per la memòria històrica després de la mort de Fraga

2012-01-21T18:37:00.000+01:00

Salvador Puig Antich, assassinat el 2 de març de 1974

Vilafranca acollirà una xerrada sobre Puig Antich amb les germanes del lluitador assassinat

Llibertat.cat 16-1-12

Contra la censura oficial que s'ha imposat amb la mort de l'exministre franquista Manuel Fraga, als Països Catalans ja s'han començat a organitzar actes a favor de la memòria històrica. És el cas d'una exposició sobre els fets de Vitòria del 3 de març del 1976 que ha inaugurat l'Euskal Etxea Barcelona Centre Cultural sota el nom de “Martxoak 3 de març. De la vaga a la matança. Grebatik sarraskira”.

L'exposició, que es podrà veure fins a final de mes i en el marc del cicle dedicat a la memòria històrica, vol donar a conèixer els tràgics esdeveniments de Vitòria durant unes jornades de vaga que van acabar amb la mort de 5 treballadors i 150 ferits de bala. Manuel Fraga Iribarne era el ministre responsable de la forces de l’ordre.

D'altra banda, la sala d'actes de l'Escorxador de Vilafranca del Penedès acollirà aquest dimecres la xerrada “Salvador Puig Antich, el darrer català assassinat pel franquisme”, organitzada per l'Ajuntament, que demana la revisió de les setències dictades pel consell de Guerra i el Consell Suprem de Justícia Militar que van condemnar a mort Puig Antich el 2 de març del 1974.

Segons explica el consistori, Puig Antich té vincles d’amistat i familiars a Vilafranca, la seva condemna i execució va generar una gran indignació a la societat vilafranquina que no va quedar al marge dels moviments de protesta que esclataven arreu del món contra la barbàrie del franquisme. A més, el barri de la Girada té una plaça amb el nom de Salvador Puig Antich.

La xerrada es durà a terme a les 8 del vespre i anirà a càrrec de Pere Zanuy Rogés, membre fundador de la Plataforma Cívica que demana la revisió del procés judicial militar. A l'acte també hi seran presents les germanes del jove llibertari i antifranquista assassinat.

ERC i SI retreuen a Garzón les tortures a independentistes del 92

2012-01-18T19:06:00.003+01:00

"És una persona de nefasta memòria per a l'independentisme català", afirma Anna Simó

e-notícies 17-1-12

ERC i Solidaritat han recordat les "tortures" a independentistes catalans l'any 1992. Preguntats sobre el judici que ha començat aquest dimarts a Baltasar Garzón, Uriel Bertran i Anna Simó han retret al jutge inhabilitat les detencions dels independentistes abans dels Jocs Olímpics de Barcelona.
"ERC vol recordar que el senyor Garzón va ser condemnat pel Tribunal de Drets Humans europeu, l'any 1992, per la causa dels 17 independentistes que van patir tortures per part dels cossos de seguretat de l'Estat quan el senyor Garzón era el cap de l'Audiència Nacional", ha afirmat Simó.

"El senyor Garzón és una persona de nefasta memòria per a l'independentisme català i entenem que en aquest cas especialment va actuar amb una dubtosa transparència", ha afegit abans de dir que "ens hauria agradat també que se'l jutgés per unes tortures als independentistes catalans abans dels Jocs Olímpics. Que cadascú assumeixi els seus actes".

Per la seva banda, Bertran han comentat que "Baltasar Garzón va ser qui va ordenar la detenció d'independentistes catalans l'any 1992, independentistes que van ser torturats per les forces policials espanyoles, un Estat espanyol que posteriorment va ser condemnat pel tribunal d'Estrasburg precisament per aquestes tortures".

"El senyor Garzón té una trajectòria absolutament irregular com a jutge espanyol i és normal que tard o d'hora acabi a la banqueta dels acusats", ha comentat.

400 persones concentrades a Canaletes celebren amb cava la mort de Manuel Fraga

2012-01-17T19:31:00.000+01:00

Es va fer una manifestació per la Via Laietana fins arribar a les portes de la Jefatura Superior de Policia

Setminari Directa 17-1-12 Jesús Rodriguez

Més de 400 persones ahir al vespre a la font de Canaletes de Barcelona amb l'objectiu de celebrar la defunció, tot i que fos al llit, de l'ex-ministre franquista Manuel Fraga Iribarne. El nexe en comú de tothom era l'alegria pel pas a la història d'aquesta icona de la dictadura, mitjançant l'obertura de desenes d'ampolles de cava. Es van viure moment d'eufòria amb una ruixada generalitzada dels presents amb la beguda escumosa després d'haver agitat fortament les ampolles. Cadascú ho va vitorejar a la seva manera i amb els seus lemes. Es van veure estelades, banderes comunistes, anarquistes i republicanes, però també ensenyes independentistes del País Basc i de Galícia, així com diversos cartells fets a casa amb paper i rotulador fent referència a la "falsa transició" i "el porc feixista", entre d'altres. El més elaborat dels missatges el va vestir una noia disfressada amb una caixa que simulava un taud i on es llegia la frase sobreimpresa: "A cada cerdo le llega su San Martín". Es dóna la coincidència, a més, que San Martín va ser el passat 12 de gener, tres dies abans de la mort de 'Don Manuel'. A mesura que passava l'estona s'hi anava aplegant més gent. De forma espontània els i les presents feien crits en homenatge a les víctimes de Fraga, com ara els 5 treballadors de Vitòria que van morir pels trets de la policia espanyola, o el jove anarquista català, Salvador Puig Antich. A Canaletes la presència policial va destacar per la seva absència, tan sols es van veure alguns agents de la guàrdia urbana que regulaven el trànsit rodat.

Manifestació fins a la 'sinistre' Jefatura

La protesta es va transformar en una manifestació que va recórrer el trajecte que separa la mítica font de Les Rambles de la Via Laietana. L'objectiu era fer soroll davant la seu del Partit Popular de Ciutat Vella, però el local es trobava buit i amb les llums apagades. Un dels manifestants aleshores va proposar caminar uns metres més i arribar fins a la Jefatura Superior de Policia de la Via Laietana, un lloc que recorden molt bé els lluitadors antifranquistes com a sòrdid, sinistre i perillós, perque era des d'on els policies de la Brigada Político Social que treballaven a les ordres de Manuel Fraga i Rodolfo Martín Villa, executaven pallisses, tortures i assassinats d'Estat. Aquells calabossos de rajoles blanques, bruts i humits, ara són un lloc de pas per a molts immigrants sense papers que posteriorment seran traslladats al CIE de la Zona Franca. En homenatge a tots els que hi han passat en algun moment de la història les manifestants van llançar potents petards mentre el gruix de la protesta cridava "Aquí es tortura com a la dictadura". Darrera d'una cortina del segon pis s'ho mirava amb passivitat un dels actuals funcionaris policials que ara hi treballen, mentre escoltava el crit de "Fraga escucha, la calle ya no es tuya", però com si la cosa no anés amb ell. La marxa es va disoldre pocs minuts després a les boques de metro de la plaça Urquinaona. En aquell moment també van marxar les sis furgonetes dels mossos d'esquadra que convenientment amagades s'ho miraven tot des de la rereguarda de la plaça Universitat. A la ciutat de Lleida també es va viure una celebració similar però amb menor presència de gent, en aquest cas a la plaça de La Paeria de la capital del Segrià.

Mor al llit, impunement, Manuel Fraga, icona del franquisme i responsable dels assassinats de Gasteiz

2012-01-17T00:34:00.000+01:00

La haine.org 16-1-12

1963. Es fa un silenci i se sent un crit. Algú crida "Fascista!". Segons la crònica de l'època de Luis Ramírez a 'España hoy': "Fraga se abrió la chaqueta, sacó el pecho y contestó: ¡A mucha honra, gracias!". El dramaturg José Bergamín no el desdiu pas: "En la meva vida he vist molta gent amb fama de feixista o que volia professar el feixisme, però només n'he conegut dos de veritat: un va ser José Calvo Sotelo, l'altra és Manuel Fraga".

A Europa ho veuen pràcticament igual: "Escolti amb atenció, amic: vosté és bona persona, tant que llinda la ingenuitat. Monsieur Fraga és un feixista, va néixer feixista i morirà feixista. I no obtindrà res dels gaullistes. Li diu algú que ha estat lluitant contra el feixisme tota la seva vida". Són paraules de Jean de Lipkowski, responsable d'Afers Exteriors de l’UDR francesa. Paraules citades per Jorge Vestrynge al llibre "Memorias de un maldito" (1999).

D'idèntic parer era la família de Luis Cernuda, el poeta que va immortalitzar els versos "recorda-ho tu i recorda-ho als altres". Quan en plena dictadura van demanar-li al ministre franquista permís per a que el poeta pogués assistir a l'enterrament de la seva mare des de l'exili mexicà, Manuel Fraga Iribarne els hi va etzibar: "¡Que se quede donde està! ¡Ya tenemos bastantes maricones en España!". Poc abans, a les dones dels miners en lluita de la conca del Nalón d’Astúries les va titllar, el 1962, de “polloses”. Havien estat rapades a la caserna de la Guàrdia Civil, humiliades i passejades pels carrers de Langreo i reiteradament colpejades.

De Palomares a Ruano

Després de l'abans, el 1966, el ministre estrella de Franco (1962-1969) es va remullar els seus genitals nuclears a Palomares, després que un B-52 nordamericà perdés cinc bombes d'hidrogen vora la localitat d'Almeria. En banyador, 'inasequible al desaliento', va anunciar a tort i a dret que no havia passat res. Però Palomares va esdevenir després l’accident nuclear més greu succeït mai a l’Estat espanyol: el 29% de la població va resultar contaminada per plutoni. Com contaminada de mentides, va ser, el 1969, la mort a comissaria del jove estudiant Enrique Ruano, que va inspirar la cançó “Que volen aquesta gent” de Maria del Mar Bonet. Fraga va lligar en curt la campanya de premsa impulsada per ABC -a través del periodista-policia Alfredo Semprún- per presentar-ho com un 'suïcidi. El ministre va trucar personalment el pare de l’estudiant mort, el va amenaçar i li va dir que abandonés tota protesta: li va recordar que tenia una altra filla de la que preocupar-se. Quan ja se sap que la diferència entre màfia i feixisme és, precisament, que no n'hi ha. Aquell mateix any, Fraga va ser l'encarregat de dirigir la campanya del règim "25 años de paz" i sis anys després, el 24 de gener de 1969, s'encarregà d'anunciar l'estat d'excepció que va omplir les presons de lluitadors obrers.

De Granados i Delgado a Puig Antich, currículum de mort

Fraga també està, segons totes les investigacions, rere la decisió d'executar els anarquistes Francisco Granados i Joaquin Delgado, assassinats pel garrot vil rere un judici de pantomima el 1963. Un crim que Fraga va justificar per ràdio i televisió. Amb paraules potser no tan exactes com les que va haver d’escoltar un reporter de Reuters el 20 de maig de 1974 a Londres. El periodista requeria a Fraga, nomenat ambaixador al Regne Unit el 1973, amb quina legitimitat es constituiria el nou govern. Sempre torrencial, forasenyat va cridar: “¡Con la legitimidad de las metralletas!”. Abans, el febrer de 1974, Fraga ja havia rebut al director d’una revista: “Usted no ha venido a verme; ha venido a interceder por Puig Antich”. Òbviament Fraga no va moure un dit. El 1975 tampoc li va ‘tremolar la mà’ ni la veu quan un grup d’oposició li va demanar a l’ambaixada londinenca que intercedís pels que serien els darrers afusellats del franquisme, militants d’ETA i del FRAP. El diàleg parla sol:

- Vostè, com a catedràtic, estarà en contra de la pena de mort?

- A certa gent, jo no l’afusellava. Se l’hauria de penjar pels collons –va respondre Fraga.

Màxim responsable de la matança de Gasteiz

El 3 de març de 1976, ja nomenat ministre de governació a l'executiu protofranquista d'Arias Navarro, comanda personalment la repressió al moviment obrer autònom de Gasteiz, que va provocar la mort de cinc treballadors en l’atac policial a l’esglèsia de Zaramaga, mentre es celebrava una assemblea oberta. Fraga, el ministre més actiu de Franco, va ser qui va ordenar obrir foc real, qui va va popularitzar aleshores la maldestra dita “la calle es mía” i qui va manipular barroerament el relat dels fets. Fraga teoritzà que "la responsabilitat íntegra es dels que continuen treient gent al carrer", però a la propagandística visita a l'hospital per veure els ferits no se'n va sortirt pas. "Què vens, a rematar-los?" preguntà la fill d'un ferit. Un altre familiar li tancà la porta. "Feixista", li criden, "fill de puta".

Crits que encara ressonaven el 2006, amb motiu del 30è aniversari dels assassinats impunes de Gasteiz. Aleshores Lluís Llach -que va composar 'Campanades a mort' en tribut- va declarar: “tots sabem que allò va ser un acte de terrorisme d’estat, executat per responsables ministerials encara vius, tots ho sabem perfectament; (…) per a nosaltres mai hi haurà transició fins que es demani perdó a les víctimes de Gasteiz; els perseguirà la nostra memòria per sempre més”.

Ni abans ni després ni durant Fraga retrocedeix. Només tres dies després de la matança, en roda de premsa, Fraga aixeca el braç i escup. "El que no haya aprendido la lección de Vitoria, el verá lo que hace (...) el que quiera plantear la lucha, la tendrà. Con todas sus consecuencias. ¡Dejémonos de pamplinas!" brama. I es deixa de pamplines només dos mesos després: el 9 de maig a Navarra. Reincident en la violència estatal, arriben els morts de Montejurra, l’intent de l’estat franquista –amb Fraga ordint la trama ultradretana en connexió amb els serveis secrets- per llaurar la cultura del terror i desactivar els anhels del canvi polític i social que es covaven en el carlisme autogestionari. D'aquella època és un altre cita bíblica de Fraga Iribarne: "el millor terrorista, el terrorista mort". De raser hipòcrita fil: el 1983 Fraga fitxa Rodolfo Eduardo Almirón, ultra de la sinistra Triple A argentina, com a cap de seguretat d'Alianza Popular. Res estrany: el 1964 -vegeu la segona imatge de la fotogaleria- Fraga s'adreçava per carta a Otto Skorzeny, membre de les Wafen-SS resident a Pollença (Mallorca) i directament vinculat a la xarxa Odessa de fugida d'antics dirigents nazis.

De Pinochet a Guatemala passant per Banzer

Franquista resistencial, fundador d’AP i el PP i alhora ‘pare de la constitució’, el temps mediocre de la farsa de la transició i el camuflatge de la reconversió no van pas arreglar res. Franquista de soca-rel, el 1986 proposa una ‘marxa sobre Gasteiz’, a l’estil mussolinià de la marxa sobre Roma, per forçar un cop d’Estat. El 1999 diu als militars guatemalencs responsables de 34 anys de genocidi: “Teniente Fraga a las órdenes de todos ustedes. En España desde 1936 hasta la muerte del Generalísimo transcurrió una transición social muy importante: la larga paz”. El 2000 visita l’exdictador bolivià Hugo Banzer i a la sortida declara: “M’honoro mantenir una vella amistat amb el General, per qui tinc admiració”. Tres dies més tard defensava Pinochet públicament.

Sempre obertament oposat a l'esclariment del cas GAL, el 2002, en un documental sobre la guerra bruta al País Basc, va qualificar com a “moviment d'autodefensa” el terrorisme d’estat amb connexió ultradretana (Batallón Vasco Español, ANE, ATE) de la transició polític espanyola i va afegir, enigmàticament, que "tornaria a produir-se en els propers temps”. Quatre anys després, en una entrevista a ‘El Pais’ el 30 d’abril de 2006 afirma no empenedir-se per res de l’afusellament de Julian Grimau. Fraga va ser l’encarregat d’anunciar l’execució, va signar personalment la condemna –Franco ho va requerir a tots els ministres- i va titllar el dirigent comunista del PCE com “ese caballerete”. De la nostra cultura i el nostre país ja havia dit, el 1968, "Cataluña ... la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario".

La Galícia caciquil

No hi cap tot l'oblit condensat en una peça. Impulsor de la Galicía més caciquil i regionalista, designador d'Aznar com a successor i adulador dels colpistes del 23F ("persones plenes de bona voluntat"), constructor d’un sistema ferri de censura des de la Xunta de Galícia, ordidor de la corrupció en el vot dels immigrants gallecs dispersats pel món, minimitzador de l’holocaust nazi, ferotge amb el feminisme, comprador de doctorats honoris causa a universitats de països pobres, nombroses biografies -alguna immediatament retirada per les falsedats que incorporava- han provat de maquillar el seu passat i present, fins i tot el desastre del Prestige que va arruinar la costa da morte galega. Autopresentant-se com el tercer gran prohom del conservadurisme espanyol etern: Cánovas, Jovellanos i ell. La història concreta, però, desbrossa la crònica d'un personatge que va esdevenir el darrer governant feixista d'Europa. Així ho categoritza el periodista gallec Gustavo Luca de Tena, autor del lúcid ‘Retrato de un fascista', publicat el 2002 per Kalegorria.

Argentina investiga avui

Temps a contratemps, aquest mateix gener, la justícia argentina a través de la magistrada María Servini reactiva les investigacions sobre els crims del franquisme. Sol·licitava a l’executiu espanyol els noms dels ministres i caps de les forces repressives entre 1936 i 1977. L’Estat no ha respost encara, però apel·lant als principis de justícia universal la Comisión de Recuperación da Memoria Histórica da Coruña va lliurar per voluntat pròpia les dades referides a Manuel Fraga. En la documentació facilitada, sintetitzen que "Manuel Fraga hauria de formar part de la causa que la jutgessa Merini té oberta a l’Argentina per a investigar els crims del franquisme, ja que des del Consell de Ministres va ser partícep i còmplice de toda la política represiva: afusellaments, empresonaments, camps de concentració, acomiadaments, exili, Tribunal d’Ordre Públic, greus violacions dels drets humans, expedients a periodistes, tancament de mitjans i assassinat de treballadors ".

Tot està escrit a les parets i inscrit als dolors acumulats. Cruel rigor d’impunitat, quan es furga, la memòria sempre crema. Potser avui, per això, ressonen tant, com mai abans, els versos que Mario Benedetti va dedicar a Ronald Reagan quan va morir. I que concorren avui, puntualment i a la cita de la justícia, no a la memòria de Fraga Iribarne, sinó a la memòria de totes les seves víctimes. Negades. Silenciades. Oblidades. Tres cops assassinades ja: per ordres de Fraga, per la transició de l'amnèsia i per l'oblit de la pressumpta democràcia. L'any 2000 l'Estat que retribuia Fraga com a senador va negar que els assassinats de Gasteiz fossin víctimes del terrorisme. D'Estat.

'Recorda-ho tu i recorda-ho als altres' escrivia Cernuda. Un país amb memòria, fins i tot un país normal, no recordaria avui amb lloes, cantarelles i elogis el nom sinistre del botxí, que és alhora president honorífic del PP, pare constitucional i incontinent defensor de la 'legitimitat de les metralletes' que va guanyar la transició. 'Fraga, passió per la llibertat' ha dit Mariano Rajoy: fàstic. Un país amb mínima memòria vindicaria altres noms. Tants. Per començar, els dels cinc obrers assassinats impunement a Gasteiz, per començar: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda. Alternativa memòria contra el frau de la història oficial, tots ells han tornat avui per quedar-s'hi.

Per recordar-nos, des de la dignitat dels vençuts, que mentre Fraga mor al llit, elles viuen, malden i perviuen encara. Avui, més que mai. I ara mateix; contra l'horror de l'oblit, la desvergonya de la hipocresia i la crueltat de la impunitat. Amb Walter Benjamin cridant contra el vent: "mentre ells segueixin guanyant, ni els morts se salvaran". I amb els versos de Brossa -Final!- del 20N de 1975 ressonant pertot arreu: "Havies d'haver fet una altra fi/ et mereixies, hipòcrita, un mur a / un altre clos. La teva dictadura, / la teva puta vida d'assassí, / quin incendi de sang! Podrit botxí..."

David Fernàndez

Recordant a Josep Pallach

2012-01-16T23:21:00.000+01:00

Traducciò Estaciò Collserola

Josep Pallach i Carolà

Lavanguardia.com 16-1-12 Antoni Puigverd

Es compleixen ja 35 anys de la mort de Josep Pallach, fulminat per un atac al cor. Vaig tenir la immensa sort de conèixer-li. En 1970, als alumnes de l'Institut de Girona ens va tocar la loteria. En lloc de cursar PREU, plúmbeo curs preuniversitari, ens va tocar en sort experimentar un COU, que només cinc instituts de Catalunya van impartir. Per a nosaltres va ser com descobrir una mina d'or intel·lectual. El professor Pallach ens donava Tècniques d'Expressió i exploràvem amb ell totes les possibilitats de la comunicació oral i escrita. Mitjana edat, lleugerament baixet, vagament arrodonit, cabells grisos freqüentment despentinats, mirada fosca, vivíssima, penetrant. Acostumava a vestir una americana grisa, d'espiga, de la qual emergia un jersei fosc de coll alt. Però no era la forma francesa de vestir el que li distingia de la resta de professors o dels nostres pares, sinó el que donem a cridar "carisma". Contagiava als quals li envoltaven l'entusiasme per tot allò que li semblava important. Per primera vegada, quan estàvem en el pati o en el bar, sentíem la necessitat de seguir parlant del que havíem donat en classe. Era savi i casolà. Rústic i cosmopolita. Simpàtic però no paternalista. Gens que veure amb aquells professors que anys després es van posar de moda (els quals van confondre, com tants pares, la pedagogia amb la conxorxa).

A la fi del primer trimestre, va tenir lloc el famós judici militar de Burgos, que condemnava a mort a diversos membres d'ETA. En Girona, van arribar les notícies del retret cívic, però no havia en la ciutat nuclis clandestins preparats per a organitzar actes de repulsa. Vam ser nosaltres, els adolescents d'aquell COU els quals, amb l'ajuda d'alguns universitaris i de petits nuclis obrers, vam organitzar la més sonora i nombrosa de les manifestacions antifranquistes que va alterar la molt grisa i afable vida gironina. La majoria teníem 16 anys. La mateixa edat que tenia Josep Pallachquan es va presentar voluntari per a anar al capdavant en 1936.

Nosaltres sabíem que Pallach carregava en les seves esquenes amb anys de presó i de sofert exili. Ens maravillaba que no aprofités les classes per a inculcar-nos el seu ideari. I ens va descol·locar que, en lloc d'afalagar-nos, qüestionés críticament aquell sarao. Alguns companys de classe eren declaradament franquistes i ens estranyava que Pallach ens obligués a respectar les seves idees. Es tracta d'aprendre a argumentar, deia, no només d'afirmar-se. Escoltar, respectar, contraarguumentar, aquest era el procés. A poc a poc, vam entendre que el respecte a les idees dels altra era un bé que Pallach situava per sobre de la seva pròpia causa.

Pallach aguantava les meves confessions d'adolescent amb una paciència infinita. M'aconsellava, em deixava llibres, m'obria les portes de la seva casa. Però no es va aprofitar de l'admiració que li tenia. Mai em va usar com conillet d'índies per a les seves aventures polítiques. I a fe que tal cosa s'estilava molt per aquell temps! AL vol dels meus 20 anys, jo vaig participar en la creació de Convèrgencia Socialista, rival del Reagrupament Socialista que ell liderava. Parlem d'això, però no m'ho va retreure. El seu exemple seguia meravellant: els meus companys propagaven tot tipus de falòrnies sobre ell: "Pallach és de la CIA", deien. Deuria haver abandonat el grup quan vaig escoltar la falòrnia per primera vegada. Començava llavors aquest horrible costum que consisteix a penjar al que no pensa com un etiquetes denigrants. Molts dels quals ara elogien a Pallach usaven lleixiu, no saliva, al pronunciar el seu nom.

Mesos abans de les primeres eleccions democràtiques, va morir sobtadament. Els cal es pregunten si, amb Pallach, la història de la Catalunya actual seria altra. No sabem si el seu carisma hauria contrapesat el de Pujol. Tampoc sabem com hauria desenvolupat el seu catalanisme després que les urnes comencessin a parlar. El que sí sabem és que Pallach no hauria protagonitzat mai els fenomenals canvis de camisa o grotescs cops de pèndol que ha donat la política catalana d'aquests anys. No hauria canviat de partitura tan fàcilment. No hauria confós la fi de les ideologies amb la desaparició de les conviccions. Els moderats tenim fama de peix bullit, però ell va demostrar que la moderació pot ser enèrgica i musculosa.

Va passar molts anys en la presó, va ser perseguit, va estar en l'exili, mai va claudicar. Va combatre en la nostra guerra, va combatre a França contra els nazis, va entrar clandestinament en el país en l'època més dura del franquisme i va tornar per a teixir contactes polítics quan tal activitat era el pitjor pecat. Va Ser empresonat, va escapar de la presó i va tornar A França on, sense deixar de treballar pel nostre país, es va convertir en un professor respectat, en un pedagog innovador. Va regressar, però els seus companys socialistes de l'interior li van ratllar de sospitós. Va ser un gran professor també aquí, mentre donava una neteja a les esquerres catalanes. I va morir. Nel mezzo del cammin, sense poder acabar la seva obra. La seva mort va representar per a nosaltres major pèrdua: ell havia viscut molt intensament. Molt va ser el que em va ensenyar. De totes les seves lliçons retinc aquesta com or en drap: el sentit reverencial amb que acollia les opinions dels seus interlocutors, incloses les meves simples opinions de jove il·lús, il·lusionat. Sempre em va respectar. Aquell mestre apassionat mai va caure en la temptació de clonar alumnes a imatge i semblança seva.

Joaquim Soms, compositor de la sardana "Catalans a la Alcarria"

2012-01-11T19:17:00.004+01:00

Entrevista l'estiu de 2011 del Foro por la memòria de Guadalajara a Joaquim Soms i Janer, compositor de sardanes de Pineda de Mar (Barcelona) de 98 anys, excombatent republicà en l'alt del Jarama (Guadalajara), en 1937-38 amb base en Gárgoles de Arriba.
Joaquim Soms va fundar i va dirigir la banda de música de la 33 Divisió republicana i va compondre la sardana "Catalans a la Alcarria".

Presentació del llibre 'L'Assemblea del Bages (1971-1979)'

2012-01-07T22:47:00.000+01:00

Dijous, 19 de gener, a les 19 h

Museu d’Història de Catalunya
Plaça Pau Vila, 3
Barcelona

El pacte per la llibertat. L’Assemblea del Bages (1971-1979) posa de relleu la transcendència política que va tenir la plataforma unitària bagenca com una de les delegacions pioneres a Catalunya en la lluita per les llibertats durant el final del franquisme i la Transició. El llibre de l’historiador i periodista Oriol Luján ha estat editat per Zenobita edicions, i es publica coincidint amb el 40è aniversari de la creació de l’Assemblea de Catalunya,

A partir d’una investigació inèdita, Oriol Luján analitza l’Assemblea de Catalunya i recorda la importància que van tenir les reivindicacions populars antifranquistes per a l’arribada de la democràcia. L’autor examina un episodi clau del nostre passat més recent i aporta elements interpretatius sobre l’auge del sobiranisme i el desencís amb els partits polítics.

1800 manresans sense llibertat

2012-01-06T23:09:00.002+01:00

Traducció Estació Collserola

La capital del Bages reuneix un dels millors arxius sobre repressió franquista

El País- Barcelona / 5-1-12

Notificacions de condemnes a mort (algunes signades pel propi reu minuts abans de ser afusellat), diligències d'execucions, cartes de presos als seus familiars, sentències, avals de bona conducta, denúncies ... Así hasta un millar de documentos y todos los datos personales de 1.800 manresanos que, en algún momento de la larga represión franquista, perdieron —semanas o años— su libertad y, demasiadas veces, la vida. Així fins a un miler de documents i totes les dades personals de 1.800 manresans que, en algun moment de la llarga repressió franquista, van perdre-setmanes o anys-la seva llibertat i, massa vegades, la vida. Todo estará en la web que bajo el epígrafe Censo de manresanos privados de libertad. Tot estarà a la web que sota l'epígraf Cens de manresans privats de llibertat. Nombres y cifras de la represión franquista (1939-1975) acogerá en breve el portal www.memoria.cat, haciendo así de Manresa uno de los pocos municipios de España que dispone de una información de este tipo tan amplia. Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975) acollirà en breu el portal www.memoria.cat, fent així de Manresa un dels pocs municipis d'Espanya que disposa d'una informació d'aquest tipus tan àmplia.

Campos de concentración, batallones de trabajos forzados y prisiones fueron algunos de los tétricos escenarios que atraparon a esos casi dos millares de ciudadanos. Camps de concentració, batallons de treballs forçats i presons van ser alguns dels tètrics escenaris que van atrapar a aquests gairebé dos milers de ciutadans. Su censo aportará, amén de una novedosa aproximación cuantitativa a la represión franquista y su impacto en la capital del Bages, aspectos más específicos, como la filiación política o sindical de los detenidos, las profesiones, el tipo de condena o su situación familiar, entre otros aspectos. El seu cens aportarà, a més d'una nova aproximació quantitativa a la repressió franquista i el seu impacte a la capital del Bages, aspectes més específics, com la filiació política o sindical dels detinguts, les professions, el tipus de condemna o la seva situació familiar, entre altres aspectes.

Vuit arxius oficials-entre ells, el Arxiu General Militar de Guadalajara - i un notable nombre de papers privats ha buidat l'equip d'investigadors de la Associació Memòria i Història de Manresa , creadora de memoria.cat. Con esa información, los habitantes de la capital del Bages completarán una de las mejores documentaciones sobre la represión franquista en una localidad específica, pues otro de los apartados de la red ya cuenta con la relación alfabética de los 755 habitantes que fallecieron como consecuencia de la guerra y la posterior política de mano dura. Amb aquesta informació, els habitants de la capital del Bages completaran una de les millors documentacions sobre la repressió franquista en una localitat específica, doncs un altre dels apartats de la xarxa ja compta amb la relació alfabètica dels 755 habitants que van morir com a conseqüència de la guerra i la posterior política de mà dura. La cifra incluye los que murieron en campos de concentración (16 personas) y los que cayeron en la propia retaguardia republicana (158). La xifra inclou els que van morir en camps de concentració (16 persones) i els que van caure en la pròpia rereguarda republicana (158).

El censo será presentado el próximo jueves en un acto en el que intervendrá, entre otros, el historiador Joaquim Aloy, uno de los fundadores de la página web, que ha nutrido con algunos hallazgos de gran impacto. El cens serà presentat dijous que ve en un acte en el qual intervindrà, entre altres, l'historiador Joaquim Aloy, un dels fundadors de la pàgina web, que ha nodrit amb algunes troballes de gran impacte. Entre ellos, el de septiembre de 2010: un manuscrito de Carme Ballester, segunda esposa del presidente de la Generalitat Lluís Companys, donde relataba la detención de su marido por parte de los alemanes en la localidad francesa de La Baule (Bretaña), lo que permitió su posterior entrega a las autoridades franquistas. Entre ells, el de setembre de 2010: un manuscrit de Carme Ballester, segona esposa del president de la Generalitat Lluís Companys, on relatava la detenció del seu marit per part dels alemanys a la localitat francesa de La Baule (Bretanya), el que permetre la seva posterior entrega a les autoritats franquistes.

XV Marxa-Homenatge als Maquis, 2012

2012-01-01T19:43:00.001+01:00

marxa-maquis.org

Jornades en memòria i d’homenatge a Quico Sabaté, Paco Conesa, Martín Ruiz, Antoni Miracle i Rogelio Madrigal a Girona. Contra la imposició de l’oblit i la impunitat dels crims del franquisme i la transició.

-DIMECRES 4 DE GENER: a les 12.30h. TROBADA DE RECORD I HOMENATGE AL CEMENTIRI DE GIRONA en l’efemèride dels 52 anys de l’assassinat a mans de la Guardia Civil de Paco Consea, Martín Ruiz, Antoni Miracle i Rogelio Madrigal al mas Clarà i les sves inmediacions de Palol de Revardit, en aplicació de la denominada llei de fugues. Ofrena floral, poemes i paraules davant la seva tomba a terra.

-DISSABTE 14 DE GENER A LES 11.30h. a "L’ESPAI MARFÀ": Presentació de ‘Sabaté. Quinze anys de guerrilla urbana antifranquista (1945-1960), (2011-Virus Editorial), la traducció al català de la principal biografia del gueriller anarcosindicalista d’ Antonio Téllez Solà. Amb la intervenció d’ Enrich Mèlich, anarquista exguerriller, i de Patric de San Pedro, de Virus Editorial que enguany compleix el seu 20è aniversari.

-DIUMENGE 15 DE GENER: A LES 18h. a KAN RUSK: Pizzeria solidària "A Saco Pizzetti" + Projecció del film ‘Behold a pale horse’ (‘Y llegó el dia de la venganza’), del director amb Fred Zinnemann, una super producció de Hollywood, de Columbia (1964), inspirada en la vida de Quico Sabaté, amb Gregory Peck, actor que fa de Sabaté, i Anthony Quinn, el seu perseguidor, amb el nom de tinent Viñolas de la Guàrdia Civil, que personifica al comissari Quintela, l’antic cap de la Brigada Político-Social de Barcelona (actualment denominada ‘Grupo VI de la Brigada Provincial de Información’ del CNP, segons el llibre de David Fernández, ‘Crónicas del 6’, Virus), era expert en la lluita contra l’anarquisme social i la CNT, censurada a l’Estat espanyol durant anys pel franquisme, a partir del ministre aleshores d’Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne, i que fins després de la mort de Franco no es va projectar. COL.LOQUI POSTERIOR..

-DIJOUS 19 DE GENER A LES 19h. a "L’ESPAI MARFÀ": Presentació del llibre ‘Tren Correu 1.104, el darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre companys’, Edithot (2010), a càrrec del seu autor, Joan Ventura Ballbé.

-DISSABTE 21 DE GENER A LES 11.30h. a "L’ESPAI MARFÀ": Projecció del capítol sobre Quico Sabaté de la sèrie documental ‘El Maquis a Catalunya (1939-1963)’ (1987), a càrrec del seu autor Ricard de Vargas Golarons.

-DISSABTE 21 DE GENER a les 11.30h. AL PÁRKING DEL PAVELLÓ DE FONTEJAU.(PUNT DE TROBADA I SORTIDA): Visita guiada al Mas Clarà i els seus entorns, a Palol de Revardit. A càrrec de Josep Terrades, impulsor del Centre d’Estudi i Divulgació Màs Clarà, investigador expert en la figura de Quico Sabaté.

Exposició sobre el POUM al Museu Torre Balldovina a Santa Coloma de Gramanet

2011-12-24T12:25:00.001+01:00

S'ha inaugurat al Museu Torre Balldovina una mostra sobre la història del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM)

Museu Torre Balldovina

L’exposició itinerant “POUM! 75 anys d’història” recorre els orígens del partit, el paper que va desenvolupar durant la Guerra Civil, la persecució a què fou sotmès, l’assassinat del seu líder Andreu Nin, la posterior diàspora i exili que va patir i la resistència contra el franquisme que va protagonitzar. Als 75 anys de la seva constitució, la Fundació Andreu Nin vol recordar la seva història i vol recuperar el seu llegat per al present i per al futur.

La mostra desplega el seu contingut mitjançant vuit unitats temàtiques, en vuit mòduls, que inclouen material fotogràfic i documental. L'exposició també recull reproduccions de diaris vinculats al POUM (La Batalla, Adelante o Combat), expedients d’ordre públic contra membres del partit, cartells electorals de l’any 1977 i llibres referents a aspectes històrics de l’organització. Finalment s’hi poden visionar dos audiovisuals titulats “Doblement oblidats” i “Doblement oblidades”, centrats en la figura de Wilebaldo Solano i en la rellevància que van tenir les dones dins del POUM, respectivament.

L’exposició es podrà visitar al Museu fins al 29 de gener de 2012

Dintre de l’horari habitual:

-Tardes: de dimarts a dissabte, de 18 a 20.30 h;

-Matins: dissabtes, diumenges i festius, d’11 a 14 h;

Tancat tots els dilluns i del 25 de desembre al 2 de gener.

Per a més informació us podeu adreçar al Museu Torre Balldovina, plaça de Pau Casals, s/n

Tel. 93 385 71 42

Fosses comunes, un passat no oblidat

2011-12-21T22:18:00.001+01:00

Aquest any 2011 des de la Secció d'Història del CEL hem estat treballant en la recerca de les fosses comunes al Solsonès, com a etapa final de l'estudi dels morts de la guerra civil a la comarca.

La recerca, basada en fonst orals, treball de camp i en documentació, sobretot militar, ha posat de manifest que -al contrari de la idea generalitzada- en el moment de l'entrada de les tropes franquistes a la comarca les unitats republicanes van acatar l'ordre de barrar el pas a l'enemic, constituint veritables bosses de resistència que van endarrerir l'avanç franquista cap a l'est per possibilitar la retirada militar i civil cap a França, això, si, al preu d'una elevada mortalitat.

Exposició

Fosses comunes, un passat no oblidat

L'exposició es podrà visitar del 17 al 30 de desembre.

Lloc: Sala del Teatre. Consell Comarcal del Solsonès - C. Dominics - Solsona

Organitza: Centre d'Estudis Lacetans

Carta del ministre Jáuiregui i resposta de l'Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya

2011-12-17T22:12:00.002+01:00

Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya

Berenguer III,74 93.593.15.41

08100 Mollet del Vallès
pere@jfortuny.cat

(Barcelona)
http://www.associacio-immolats.cat/

31 de octubre de 2011

EXMO. SR. RAMÓN JÁUREGUI

Ministro de la Presidencia

28071 - M A D R I D

Señor,

Mediante la presente me permito contestar su escrito de fecha 3 de los corrientes, en nombre propio y de la Asociación que represento, agradeciéndole a su vez la atención en contestar nuestros anteriores escritos.

Es muy amable en informarnos del desarrollo habido a resultas de la aplicación de la Ley 52/2007, y se remite a los hechos, para justificar la buena actitud del Gobierno y de su grupo parlamentario, que no se corresponde en absoluto con la realidad.

Me informa como algo excepcional, de los 855 casos resueltos con la concesión del título de reparación y reconocimiento personal por padecer persecución o violencia durante la Guerra Civil y la Dictadura, es un número tan insignificante a tenor de los miles y miles de juicios celebrados por aquellos tribunales militares ilegales. La negativa a solicitar el título, demuestra que los familiares no queremos un certificado de buena conducta, lo que venimos reclamando es la anulación de pleno derecho por ley de los juicios ilegales. ¿Esto no es una falta de sensibilidad y credibilidad hacia las víctimas del franquismo por parte del Gobierno socialista? ¿No se ha preguntado del por qué del rechazo que hay por parte de los familiares en no querer solicitar el título?

En cuanto a las exhumaciones, el número de 5000, es muy inferior comparándolo con los miles de cuerpos humanos que están enterrados en fosas desconocidas, tirados como animales, debido a la lentitud con que se están llevando, por culpa de las dificultades que ponen las diferentes administraciones que intervienen para lograr la apertura y su financiación, a pesar de haber elaborado el Mapa íntegro de Fosas y se haya publicado en el BOE el Protocolo de Exhumación de Fosas.

Se ha creado el Centro Documental de la Memoria Histórica en Salamanca, pero no nos dice cuando devolverán el resto de los documentos que fueron confiscados durante la dictadura a la Generalidad de Catalunya, a diferentes instituciones y organizaciones y a particulares, a pesar de haber una ley aprobada por las Cortes Generales, que obliga al Gobierno a devolverlos, en este caso es el propio Estado el que da una mala imagen al infringir la ley. ¿Qué motivos hay que justifiquen esta demora en devolverlos?

No llegamos a comprender las razones por las que la Ley establece una indemnización totalmente discriminatoria para los familiares de las personas que fueron asesinadas entre el año 1939 hasta el 1967 o a partir de Enero de 1968 hasta el 6 de octubre de 1977, el importe a percibir y los familiares que tienen el derecho no son iguales. ¿Por qué la Ley hace esta diferenciación? ¿Cuáles fueron las circunstancias excepcionales que motivaron hacer esta discriminación? ¿No es injusto e inmoral por parte de un Gobierno supuestamente de izquierdas y democrático?

Los familiares de las víctimas españolas que fallecieron en los campos de concentración alemanes o en los campos de trabajo franceses, han sido respetadas e indemnizadas por los respectivos gobiernos de Alemania y Francia, sin ninguna clase de discriminación por las de fechas de su asesinato, en cambio, España incomprensiblemente no ha tenido la misma sensibilidad, suponemos que las razones son simplemente por falta de ética-política de nuestros gobernantes.

En relación con el Valle de los Caídos, me dice que le otorgue un margen de confianza a los trabajos que está efectuando la Comisión de Expertos. ¿Que margen de tiempo es necesario para dar una solución, pues, han transcurrido cuatro años desde la aprobación de la Ley?

Estamos plenamente convencidos de que sí han rehuido a resolverlo, han estado demorándolo, teniendo en cuenta las encuestas en vistas a las próximas elecciones, y es de suponer que no tendrán tiempo para encontrar la solución, lo cual es indigno de un país que reclama democracia para otros países del mundo con regímenes totalitarios, incluso apoyándolos con las armas, y para España y sus ciudadanos represaliados, como si nada hubiese pasado. ¿No le parece que es una falta de respeto hacia las víctimas?

Para los familiares hubiera sido mucho mejor, que no se hubiese aprobado la Ley de la Memoria Histórica, al menos continuaríamos teniendo la esperanza de que algún día tendríamos un Gobierno fuerte, sin complejos y con la valentía política suficiente para resolver el problema que se nos ha negado con la vigente y descafeinada Ley.

Tenemos la sensación de que tienen un complejo de inferioridad política frente a los herederos del franquismo y de los jerarcas de la Iglesia Católica española, que con su presidente el cardenal – arzobispo Rouco Varela, no cesa en desafiar a la actual democracia, a pesar de haber sido la principal responsable de los crímenes cometidos durante la dictadura, por su radicalismo y fanatismo en dominar al pueblo.

De todas maneras la Iglesia después de más de treinta y cinco años de la muerte del criminal de guerra el general Franco, su conducta es semejante a las directrices del actual Gobierno socialista, ella no pide perdón como responsable de los crímenes que se cometieron con su bendición y el Gobierno niega la rehabilitación jurídica, a pesar de no ser el responsable.

Si el grupo socialista gobernando dos legislaturas no ha tenido el tiempo suficiente para solucionarlo. ¿Quién lo hará, el grupo del Partido Popular? ¿Por favor donde está el sentido de la dignidad socialista?

Después me dice que no es justo acusar al Gobierno de falta de sensibilidad y credibilidad, es que peor no se podía hacer y me remito a los hechos.

Todavía no puedo comprender el porque de la estúpida e infantil Disposición Adicional Sexta. ¿Realmente cree que se ha cumplido? ¿Era necesario que a los frailes que administran el Valle de los Caídos, se les pidiese por ley que rezaran por todas las personas muertas a consecuencia de la Guerra Civil y de la represión política que la siguió? No me negará que esta Disposición es una burla y un escarnio más que se ha cometido a las víctimas y sus familias.

Por nuestra parte siempre lo hemos rechazado, nunca se nos ocurriría pedir a la Iglesia que rezase para nuestros muertos, cuando ella fue la principal culpable de los asesinatos habidos y que su soberbia y orgullo le impide pedir perdón por aquellos crímenes.

Planteé como tema principal la anulación de pleno derecho de las sentencias dictadas por aquellos tribunales militares ilegales, y me dice que es un tema debatido no sólo políticamente sino jurídicamente. ¿Cómo se han llevado a cabo estos debates?

Conozco la Resolución de la Fiscalía General del Estado de 5 de abril de 2010, la he leído una infinidad de veces, además, la he podido comentar con fiscales, magistrados, jueces y abogados penalistas, y todos coinciden en que es una falacia jurídica.

La prueba la tenemos con la providencia del Tribunal Militar Tercero de Barcelona, que no admite las solicitudes de nulidad de pleno de derecho de las sentencias dictadas por aquellos tribunales militares ilegales, pero desde el Gobierno y su grupo parlamentario continuáis afirmando de que si lo son de acuerdo con la Ley 52/200, de ser así, los Tribunales Militares deberían de certificar la nulidad de las sentencias, la cual cosa es rechazada por ellos afirmando que son firmes. Solamente nos informan de que podemos solicitar la vergonzosa Declaración de reconocimiento ante el Ministerio de Justicia. ¿Si son nulos de pleno derecho de acuerdo con la Ley, por qué los Tribunales Militares se niegan a certificarlo?

Acompaña en su escrito un borrador de la declaración que expide el Ministerio de Justicia, de acuerdo con el artículo 4 de la Ley 52/2007, pero quiero recordarle de que este artículo nos dice además en su punto quinto, que esta Declaración no constituye título de reconocimiento de responsabilidad patrimonial del Estado. ¿De que nos sirve la Declaración de reparación y reconocimiento personal, si las sentencias continúan vigentes por ser firmes, puesto que no ha habido ninguna sentencia del Tribual Supremo, ni ninguna Ley que las anule de pleno derecho, teniendo en cuenta la providencia del Tribunal Militar Tercero de Barcelona?

Cuanto más quiero razonar el comportamiento del Gobierno socialista, no me es posible lograrlo, ya fueron muy condescendientes con los franquitas, cuando negociaron la transición, aprobando la Ley de Amnistía de 1977, conocida también por la Ley de la Impunidad, con los votos de todos los grupos parlamentarios, que los exoneraba de toda responsabilidad por los delitos en que pudieron incurrir durante la criminal dictadura y en cambio a sus víctimas les niegan el derecho a ser rehabilitadas jurídicamente, ¿Donde está la justicia española y el espíritu de concordia de la transición?

Recuerdo una frase histórica del ministro franquista Martín Villa, durante las negociaciones a la transición, de que “si no hay Ley de Amnistía no hay transición a la democracia”, y todos a firmar los históricos y ejemplares pactos.

La derecha española siempre ha demostrado ser más astuta que la izquierda, posiblemente por estar más acostumbrada a gobernar.

Por cierto el Comité de las Naciones Unidas para los Derechos Humanos de las Naciones Unidas ha recomendado en diferentes ocasiones al Gobierno Español, para que derogue la Ley de Amnistía de 1977, conocida también por la Ley de la Impunidad, por las graves violaciones de los derechos humanos que se cometieron durante la dictadura, ya que está en contradicción con la Convención de los Derechos Políticos y Civiles de 1966, que fue ratificada por España el 27 de julio de 1977, unos meses antes de la aprobación de la citada Ley.

La respuesta del Gobierno Español a través de su embajador en la Naciones Unidas, que actuó con una contundencia poco habitual en diplomacia, respondió de que nunca sería derogada, ya que fue uno de los pilares del proceso democratizador y que respaldó la transición pacífica de España. POLÍTICAMENTE VERGONZOSO Y HUMANAMENTE VEJATORIO PARA LOS REPRESALIADOS”

La Federación Internacional de los Derechos Humanos, con sede en París, el 24 de noviembre de 2008, después de ser aprobada la Ley de la Memoria Histórica, solicitó del Presidente del Gobierno que impulsara la abolición de la Ley de Amnistía de 1977 y la creación de una comisión de la verdad sobre los crímenes de lesa humanidad cometidos durante el franquismo, para que se cumplieran las recomendaciones del Comité de Derechos Humanos de las Naciones Unidas, en caso contrario España queda en la vía de una clara violación de sus obligaciones internacionales.

Amnistía Internacional, ha hecho público un manifiesto en que dice: “España tiene el deber de poner fin a la prolongada injusticia, los crímenes contra la humanidad no son susceptibles de amnistía, indulto o prescripción y debe poner fin a la impunidad garantizando a las víctimas y a sus familiares su derecho a la verdad, la justicia y la reparación integral”

Pero el Gobierno socialista y todo su grupo parlamentario, no se dan por enterados y continúan ignorando todas las recomendaciones internacionales, demostrando una vez más su incomprensible sensibilidad y espíritu de concordia hacia las víctimas del franquismo.

Quiero recordarle que el Grupo Parlamentario Socialista, el día 8 de septiembre de 2003, estando en la oposición, por mediación de su diputado Jesús Caldera y más tarde ministro de Trabajo en la primera legislatura del actual Gobierno, presentó una proposición no de ley, relativa a la anulación de los juicios sumarísimos militares habidos durante la dictadura franquista, siendo discutida en las Cortes Generales el día 10 de septiembre de 2003 y rechazada por 154 votos en contra, 134 a favor y 2 abstenciones.

Es muy curioso el hecho de que estando en la oposición reclaman la anulación y cuando están en el Gobierno presentan un proyecto de ley descafeinado y que es aprobado por las Cortes, negando la anulación de pleno derecho los juicios militares ilegales. Por lo que parece las cosas se ven distintas según donde se está situado en cada momento. ¿Esto no es una falta de responsabilidad política?

Nos sentimos decepcionados de V. E. personalmente y como político, que fue uno de los principales responsables de la redacción de la Ley 52/2007, como miembro de la Comisión Constitucional de las Cortes Españolas, pues, teníamos referencias de que era una persona dialogante y con mucha personalidad, le habíamos depositado nuestras esperanzas, pero no sucedió así, a pesar de las promesas del Presidente y de la Vicepresidenta del Gobierno, en ninguno de los artículos de la Ley se afirma que, las sentencias dictadas por aquellos tribunales militares ilegales, son nulas de pleno derecho.

En el preámbulo de la Ley 52/2007, reconoce expresamente que pese al esfuerzo legislativo, quedan aún iniciativas por adoptar para dar cumplida y definitiva respuestas a las demandas de los ciudadanos, planteadas tanto en el ámbito parlamentario como por distintas asociaciones cívicas. Se trata de peticiones legítimas y justas, que nuestra democracia, apelando de nuevo a su espíritu fundacional de concordia, y en el marco de la Constitución, no puede dejar de atender. ¿Cuando se cumplirán las iniciativas que reclaman las familias de los represaliados por el franquismo y que la Ley reconoce que quedaron pendientes de resolver?

También se nos dice el preámbulo de la ley de que como ciudadanos españoles, tenemos el derecho a presentar un recurso de revisión contra las sentencias dictadas por aquellos criminales tribunales militares, la cual cosa no es cierta, pues, el Fiscal General del Estado y el Tribunal Supremo no los admite, alegando la historia de siempre de que la Ley 52/2007 los anula de pleno derecho, cuando solamente los declara ilegítimos por injustos, ni siquiera llega a declararlos ilegales. (Casos Lluís Companys y Miguel Hernández).

Me permito acompañar a la presente una copia del “Voto Particular discrepante formulado por D. Javier Julián Hernán magistrado del Tribunal Supremo, al Auto dictado con fecha 21 de febrero de 2011 rechazando el recurso de revisión de la sentencia condenatoria de Miguel Hernández”- En el que se dice: “Aunque la Ley de la Memoria Histórica, respecto de las sentencias y condenas, cuya injusticia e ilegitimidad proclama, habilite al Ministerio de Justicia para expedir la expresada Declaración de reparación y reconocimiento, que…………, tal no alcanza a declarar la nulidad judicial de las resoluciones que las contemplaron y que ha de poderse obtener a través de los procedimientos que las leyes prevean, como resulta la propia ley al señalar, su plena compatibilidad con el ejercicio de cualesquiera acciones ante los tribunales de justicia. La declaración general de injusticia e ilegitimidad de las condenas a las que se refiere la Ley de la Memoria Histórica en su artículo 3, no conlleva su nulidad radical y menos aun, como bien conoce el Auto de la Sala del que discrepamos………………………………

En esta situación legal, denegar la interposición del recurso de revisión, impide el acceso a la jurisdicción y vulnera el derecho a la tutela judicial efectiva de la Constitución, no ofreciendo realmente al interesado una respuesta congruente con su petición de autorización de la interposición del recurso y anulación de la sentencia, sin que exista causa legal válida y suficiente que así lo impida”.

Las razones por las que no se admitió a trámite el recurso de revisión presentado ante el Tribunal Supremo, fueron simplemente políticas no jurídicas. VERGONZOSO.

Diferentes grupos parlamentarios han presentado propuestas de ley o no de ley, para que fuese modificada la Ley 52/2007, que explicitara expresamente de que las sentencias son nulas de pleno derecho, pero todas han sido rechazadas por el rodillo del grupo socialista sin escrúpulos de ninguna clase, cuando vi la intervención del diputado socialista catalán Daniel Fernández González, en diferentes ocasiones, defendiendo la posición del Gobierno y su grupo parlamentario en el Congreso de los Diputados, sentí pena al comprobar personalmente la indiferencia y la falta de sensibilidad como trataba el tema un representante de la supuesta izquierda, increíble señor Ministro, han hecho un trabajo extraordinario, mejor no lo podían hacer los diputados del grupo popular.

En su escrito me dice que el efecto rehabilitador “se ha producido, en este caso, por aplicación directa de la ley”. La nulidad de las sentencias, su expulsión definitiva del ordenamiento jurídico, es un efecto producido directamente por la declaración de ilegitimidad (de tribunales y resoluciones) proclamada en el artículo 3 de la Ley 52/2007, en conexión con el reconocimiento general de injusticia que consagra su artículo 2.

La ley en su artículo 2, simplemente hace un reconocimiento general, como expresión del derecho de todos los ciudadanos a la reparación moral y a la recuperación a la memoria personal y familiar, declara el carácter radicalmente injusto de todas las condenas, sanciones y cualesquiera formas de violencia, pero no nos dice que sean nulas de pleno derecho. Y el artículo 3, declara solamente la ilegitimidad de los tribunales y de las condenas y sanciones por injustas, pero tampoco dice que quedan nulas de pleno derecho por ilegales.

En la Ley de la Memoria Histórica, hay una disposición derogatoria que declara expresamente derogadas las leyes franquitas, que por vergüenza de los españoles, según los redactores de la Ley, todavía estaban vigentes en el año 2007. Entendemos jurídicamente que cuando una ley queda derogada, su efectividad es a partir del momento de su aprobación y publicación en el BOE, pero nunca tiene efectos retrospectivos.

Nos sentimos traicionados por el grupo socialista, nos habéis engañado, incumpliendo todas las promesas públicas, pero la historia os juzgará por vuestra cobardía política y falta de sensibilidad hacia las familias represaliadas, en no querer cerrar las heridas de un pasado no muy lejano y que cada día que pasa son más profundas.

Por dignidad no puedo solicitar la Declaración de reparación moral que contempla la Ley y que me aconseja, mediante la cual la Democracia española honra a quienes injustamente padecieron persecución o violencia durante la Guerra Civil y la Dictadura, no queremos una reparación moral, queremos una reparación jurídica, de aceptarlo, sería ir contra mis principios y sentimientos personales y por respeto a mi padre, que fue ajusticiado por defender la legalidad constitucional de la República, por unos tribunales militares ilegales, sin el derecho internacional a poderse defender de las acusaciones que le imputaron y que en plena democracia se le niega su rehabilitación jurídica, al igual que a miles de hombres y mujeres que se les arrebató la vida.

Nuestras madres que padecieron todas las humillaciones y persecuciones del franquismo, no han podido ver la rehabilitación jurídica de sus seres queridos, gracias a la actitud política negativa del PARTIDO SOCIALISTA OBRERO ESPAÑOL y los hijos empezamos a ser mayores y si las cosas continúan igual posiblemente tampoco lo veremos.

Atentamente.

Pere Fortuny i Velázquez

President

Distinció Cívica de l’Ajuntament de Mollet del Vallès 2006

Premi Comissió de la Dignitat 2006

Creu de Sant Jordi 2008 de la Generalitat de Catalunya

Ruta sobre la defensa de les costes al Garraf

2011-12-17T21:11:00.000+01:00

Nova ruta sobre la Guerra Civil al Penedès, que té com a punt de partida la defensa de les costes al Garraf.

Aquesta iniciativa pretén recuperar els elements patrimonials que tenen a veure amb la Guerra Civil, per això s’han instal·lat diferents plafons explicatius i s’ha assenyalat elements del patrimoni de defensa a Vilanova, Sitges, Cubelles, Calafell i el Vendrell. En el cas de Vilanova formen part de la ruta el niu de metralladora de la punta Mabrera, a un extrem de la platja del Far, i a Cubelles, el niu de metralladora de la desembocadura del Foix. Les diferents construccions tenien com a objectiu evitar un desembarcament de les tropes franquistes a les platges.

Aquesta nova ruta ha estat impulsada per la Xarxa d’Espais de Memòria de Catalunya, l’Institut d’Estudis Penedesencs i el Consell Comarcal del Garraf.

Bloc de la Biblioteca del Pavelló de la República

Desenterrant el Silenci per Sergi Bernal

2011-12-17T20:19:00.000+01:00

Sergi Bernal "Desenterrando el Silencio" from elciclopemecanico on Vimeo.

Traducció´Estació Collserola

“Desenterrant el silenci” és un projecte fotogràfic que comença a cobrar vida al juny de 2010, després que el georadar del Grup de Ciències Aranzadi localitzés uns casquillos de bala i unes restes humanes en una zona de les Forests de La Pedraja, a Burgos.

Es tracta d'una fossa comuna que ha romàs amagada durant 74 anys, els familiars i alguns veïns sabien que en aquell lloc havia centenars d'assassinats pel feixisme, assassinats per ser persones reivindicatives, d'esquerres, sindicalistes, republicans,…..

Entre ells havia un mestre, un mestre català, Antonio Benaiges, fundador de l'escola del petit poble burgalès de Bañuelos de Bureba. El 25 de juliol del 36 va ser assassinat i enterrat en La Pedraja pels seguidors del cop feixista que va posar en el poder al general Franco, allí ha romàs oblidat durant massa temps, ara s'exhuma aquesta fossa comuna, al costat d'ell s'han trobat 104 represaliats més.

Aquesta història intenta rescatar una vella memòria, una veritat amagada per la por i les represàlies, és la història d'Antonio Benaiges, mestre, però també la de Rafael, de Segundo, de Damian, de Plàcido, d'Andrés i de punts altres abandonats en les cunetes de les carreteres i esperant a ser recuperats per les seves familiars abans que morin tots aquells que els van conèixer.

Entrevista

Refugi de la memòria a Can Peguera, Nou Barris

2011-12-11T18:37:00.002+01:00

El testimoni 8 Bernarda Feijo, davant d'una de les portes d'un dels refugis de Can Peguera,

dilluns. JOAN PUIG

Reivindicación veïnal a Nou Barris

-Can Peguera demana la rehabilitació d'un dels amagatalls antiaeris construïts pels veïns sota el Turó de la Peira durant la guerra

-La intenció és preservar la seva curta història

El Periódico.cat / 8 de desembre del 2011 / HELENA LÓPEZ / BARCELONA

Al carrer de Cornudella quatre portes metàl·liques amb un halo de misteri, petites i visiblement velles, són els únics vestigis de la seva existència. Per aquestes portes s'entrava, segons expliquen els veterans, als dos refugis antiaeris construïts sota el Turó de la Peira, excavats l'any 1936 pels veïns del que en aquell moment era el joveníssim barri de Can Peguera. «Els van fer els homes i també algunes dones d'aquí. Hi treballaven a les nits, quan acabaven la jornada laboral». Parla Bernarda Feijo, nascuda, tres anys abans que comencés la guerra civil, a Can Peguera, actualment l'únic nucli de cases barates de la ciutat que es manté i sense cap amenaça urbanística.

Com qualsevol colònia obrera, el barri de Can Peguera va ser especialment combatiu en la defensa de la república. «Així que va començar la guerra, van formar un comitè i van convertir l'església en la casa del poble», explica amb orgull Pep Ortiz, president de l'associació de veïns i de la coordinadora d'entitats de Nou Barris, xarxa veïnal que des de l'any 1986 lluita perquè l'ajuntament rehabiliti un d'aquests dos refugis. Són conscients que a la ciutat ja hi ha refugis recuperats i visitables -i fins i tot un de convertit en museu, el ja famós 307, del Poble-sec-, però ells reivindiquen la seva «pròpia història». «En altres barris tenen pedres que recorden el seu passat. Aquí no. Nou Barris era una zona de masies i se les van carregar totes. Queda molt poca cosa de la seva història, i el que hi ha s'ha de reivindicar», assenyala Ortiz, que destaca que «potser el refugi de Cornudella no té un valor arquitectònic, però el valor sentimental el té tot».

Barri convuls

Va ser precisament aquella convulsió social -«hi havia molts anarcosindicalistes i també comunistes», recorda Feijo- el que va fer témer als habitants de la zona que podien ser objectiu d'un bombarder franquista, i aleshores van decidir no dependre de ningú -el mateix ajuntament va teixir sota la ciutat una àmplia xarxa de refugis- i construir-se ells mateixos els seus amagatalls. «Per sort, no van arribar a bombardejar sobre nosaltres, però era corrent veure els avions sobrevolar el barri per dirigir-se cap al Raval o el port. Jo era molt petita, però recordo ser a la terrassa del bar del Jaime i veure'ls passar», reviu Feijo.

Quan es va acabar la guerra, algunes famílies sense recursos es van instal·lar allà de forma precària, en una espècie d'ocupació que va durar alguns anys, fins que es va acabar de construir el barri i aleshores ja es van poder instal·lar en una vivenda digna.

Dos pardals d'un tret

Just damunt d'un d'aquests refugis hi ha prevista l'execució de la segona fase del casal de barri La Cosa Nostra, on s'aixecarà -els veïns esperen que ben aviat- un equipament infantil i juvenil. La proposta de la coordinadora veïnal és que l'ajuntament aprofiti aquesta també reivindicadíssima obra -molt necessària tenint en compte les característiques del barri- per rehabilitar l'amagatall antiaeri.

La intervenció en aquest lloc, literalment sobre el Turó de la Peira, és complexa, així que els habitants temen que es tracti gairebé d'una última oportunitat per rescatar aquest tros de la seva no tan llunyana història. És a dir, que o es rehabilita amb la construcció, o la construcció acabarà definitivament amb el refugi.

«Abans obríem el refugi per la festa major, però ara ja fa anys que és impossible. Ja no és segur», explica Feijo, que per descriure els refugis diu que eren «molt grans i tenien forma de ferradura». «Hi cabia molta gent. No només servien per a la gent del barri, sinó que també hi venia gent del Turó de la Peira i fins i tot d'Horta i de Sant Andreu», afegeix la dona, que té l'orgull de conservar el primer contracte de lloguer de Can Peguera, firmat pels seus pares l'any 1929.

Ruta pels espais de la Guerra Civil a Cambrils

2011-12-11T00:52:00.000+01:00

La ruta inclou set espais. Foto: El Punt Avui.

El Punt Avui+ 07/12/11 02:00 -

L'Ajuntament de Cambrils ha senyalitzat tots els espais de la Guerra Civil al municipi. La ruta inclou set espais, des del Molí de les Tres Eres fins a la torre del Llimó. El contingut de la senyalització ha estat elaborat per l'Arxiu Municipal i el Museu d'Història, a partir dels testimonis entrevistats, però també gràcies a la documentació localitzada en diferents arxius o bé cedida per particulars.

"Tots els noms. Les víctimes de la guerra civil al Penedès"

2011-12-07T21:36:00.000+01:00

Dissabte, 10 de desembre, a les 19 h

Seu del Grup d’Estudis Sitgetans

C/ d’en Bosch 9.

Sitges

El llibre, editat per l’Institut d’Estudis Penedesencs, recopila informació de 2.246 víctimes de la Guerra Civil. Es presenta a Sitges el 10 de desembre.

Tots els noms. Les víctimes de la guerra civil al Penedès analitza les diverses tipologies de víctimes i incorpora llistes de víctimes de la Guerra Civil al Penedès, municipi a municipi i per comarques. En conjunt, aquest volum recopila informació de 2.246 persones que van perdre la vida durant el conflicte bèl·lic, una xifra considerable en relació als 93.760 habitants que llavors tenien, sumades, les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf.

L’obra, que ja es va presentar a Vilafranca del Penedès al 2010, és el resultat d’una recerca col·lectiva coordinada per l’historiador Ramon Arnabat.

El Barcelona homenatjarà demà a l'expresident Josep Suñol

2011-12-02T21:22:00.000+01:00

EFA Barcelona 2/12/11

El Barcelona, abans del partit davant el Llevant, rendirà un homenatge institucional a l'expresident de l'entitat Josep Suñol i Garriga, dirigent del Barça entre 1935 i 1936, amb motiu del 75 aniversari de la seva mort.

Segons ha informat el Barça mitjançant un comunicat, el club vol recordar la seva figura com "un gran dirigent de l'esport català" i com president de l'entitat blaugrana.

"Suñol representa el compromís del Barcelona amb els valors de la llibertat, la democràcia i també el compromís del món de l'esport amb el civisme i la cultura", assegura el club català.

Els actes donaran començament amb el lliurament per part del president Sandro Rossell de la Copa President Suñol a la família i posteriorment es projectaran imatges de l'expresident en el vídeo-marcador. Josep Suñol i Garriga va morir afusellat per les tropes franquistes el 6 d'agost de 1936.

Peces-Barba justifica el bombardeig a Barcelona del 1934 perquè la Generalitat havia proclamat la República Catalana

2011-11-29T21:35:00.000+01:00

30 de enero de 1938; niños muertos por los efectos de los bombardeos sobre la población civil

Archivo fotográfico del Arxiu Històric de la Ciutat, Barcelona

tribuna.cat / 28 de novembre del 2011

El 'pare' de la constitució espanyola hi torna recordant "el escándalo de los bombardeos": "hubo que bombardear muchas veces Barcelona, la última en el año treinta y cuatro". I demà, aquestes lamentables declaracions no seran portada...

El ponent de la Constitució Gregorio Peces-Barba ha justificat el bombardeig contra Barcelona el 1934 perquè la Generalitat havia proclamat la República Catalana "dins d'una confederació ibèrica que s'havien inventat". En una entrevista al 'Diario Progresista', el jurista ha recordat la polèmica que van generar les seves lamentables afirmacions fent mofa dels bombardejos a Barcelona i, lluny d'arreglar-ho, s'ha empastifat novament.

"Luego estuvo lo del escándalo de los bombardeos. -ha dit Peces-Barba- Hubo que bombardear muchas veces Barcelona, la última en el año treinta y cuatro. ¿Y por qué el general Batet hizo aquello? Pues porque la Generalitat había proclamado la república catalana dentro de una confederación ibérica que se habían inventado". El catedràtic ha afegit que els "sectors radicals de Catalunya tenen molt poc sentit de l'humor", en referència a les reaccions que van generar les seves paraules al congrés d'advocats de Cadis.

En l'entrevista, que s'ha publicat aquest dilluns, Peces-Barba ha dit que "Catalunya mai seria independent d'Espanya i que, si es donés la circumstància, mai podria entrar al mercat comú". Segons ell, seria així perquè "altres països tindrien problemes similars i l'efecte contagi podria ser molt perillós per França, per Itàlia, per Alemanya, per Bèlgica...".

Gernika i ETA

Dies després de les seves polèmiques declaracions a Cadis, el catedràtic i pare de la Constitució va dir que "no es el mateix" fer broma amb els bombardejos de Barcelona que amb els de Gernika o els assassinats d'ETA.

Exposició "La Bolsa de Bielsa, el final de la República a l´Aragó". Barcelona (Espai Antoni Miró Peris)

2011-11-29T21:23:00.002+01:00

La Farinera del Clot
01/12/2011 inauguració a les 20h

Del fons fotogràfic del Museu de Bielsa

Exposició que recupera la història de la Bolsa de Bielsa. Les imatges mostren el paisatge històric i social en el que va tenir lloc l'últim episodi bèl·lic entre l'exèrcit nacional i el republicà al front d'Aragó. La presentació de l’exposició anirà a càrrec de l’historiador Antonio Gascón, autor del llibre La Bolsa de Bielsa. El mateix dia, es durà a terme la conferència, De l’ofensiva confederal sobre Saragossa a l’esfondrament del front d’Aragó a càrrec de Marc Medir Navarro.

lloc: Espai antoni Miró Peris

Sant Martí

Pl. Carme Monturiol 10
T. 934 507 013
L1-Navas
preu: gratuït

organitza: Espai Antoni Miró Peris

Conferencie

Bolsa de Bielsa: DE L’OFENSIVA CONFEDERAL SOBRE SARAGOSSA A L’ENFONSAMENT DEL FRONT D’ARAGÓ (JULIOL 1936- ABRIL 1938)

01/12/2011 20h

Xerrada sobre la Bolsa de Bielsa a càrrec de Marc Medir Navarro

lloc: Espai Antoni Miró Peris

preu: Gratuït

organitza: Espai Antoni Miró Peris

Jornades 'Catalunya i Itàlia. Memòries creuades, experiències comunes'

2011-11-22T20:16:00.001+01:00

Les jornades tindran lloc, els dies 25 i 26 de novembre, al Museu d’Història de Catalunya

25 i 26 de novembre

Museu d'Història de Catalunya
Plaça Pau Vila, 3
Barcelona

Programa

Organitzades per l’Associació AltraItalia i el Memorial Democràtic, aquestes jornades que acollirà el Museu d’Història de Catalunya aborden la relació entre Catalunya i Itàlia al llarg del segle XX. Una relació que ha estat especialment intensa a partir d’unes experiències comunes que, paradoxalment, no han generat unes memòries compartides. En aquest sentit, la memòria de la intervenció feixista, al igual que les dels combatents antifeixistes d’aquelles terres que vingueren aquí, alguns d’ells capdals en la construcció de la República italiana construïda després de la Segona Guerra Mundial, no va ser incorporada en la memòria pública de l’antifeixisme italià. L’evidència què a Catalunya i a Espanya es va assajar una guerra també entre italians, que fou pròleg de la guerra civil posterior a l’Itàlia dels anys quaranta, i el fet què aquesta intervenció tingués un marcat caràcter ideològic, anterior al pacte amb l’Alemanya nazi durant la Segona Guerra Mundial, entraven en plena contradicció amb algun dels mites sobre els que es va construir la memòria antifeixista italiana. Aquesta entenia la guerra dels anys quaranta com una guerra de “liberazione” i no entre italians feixistes i italians antifeixistes, al igual que entenia que el poble italià s’havia vist portat a una guerra agressiva i amb un marcat caràcter ideològic, que no volia, per l’aliança entre Hitler i Mussolini. Elements que entraven en contradicció amb la memòria de la Guerra Civil espanyola.

De la mateixa manera, la memòria de la Guerra Civil espanyola construïda durant el franquisme i també en etapes més recents, va obviar la memòria de la intervenció feixista italiana en aquest conflicte bèl·lic. La seva inclusió hagués fet difícil la reducció de la memòria pública d’aquest període a una guerra entre germans, a un desastre sense més, obviant els valors i els projectes socials i polítics que es trobaven en joc en la mateixa. El reconeixement de la intervenció de les potències feixistes, que s’erigirien en les protagonistes de l’inici a la Segona Guerra Mundial al costat dels sediciosos, hauria suposat una caracterització més clara del propi franquisme. En aquest marc, la reflexió entorn de la memòria de la guerra civil, del franquisme i de l’antifranquisme en les experiències europees compartides ha de ser una de les claus de la construcció de les memòries democràtiques de la nostra societat.

Les jornades volen contribuir a la construcció de les memòries democràtiques d’ambdós països, per cercar el seu mutu enfortiment en l’articulació dels necessaris camins de memòria a nivell europeu. És en aquest marc, i en els espais d’experiències compartides, on s’ha de situar l’experiència comú de l’emergència de les crisi de les memòries públiques viscudes des dels anys noranta fins avui i els nous reclams de memòria.

Rutes antifranquista per l’Hospitalet

2011-11-19T10:16:00.000+01:00

20 de novembre de 2011, a les 11.00 h

Lloc de sortida: Dr. Matí i Julià 33 (davant la biblioteca Josep Janés)

Les Rutes Antifranquistes de l‘Hospitalet són una activitat gratuïta, amb places limitades. El 20 de novembre, l’espai Can Riera organitza una ruta guiada per Collbanc i la Torrassa.Inscripcions: Tel. 93 403 29 97 o a/e cultura.memoria@l-h.cat.

Can Riera acull un centre d’interpretació, de documentació i de recursos pedagògics concebut per donar a conèixer el període històric que va de la Segona República a la transició democràtica i, en especial, la participació de l’Hospitalet en la lluita antifranquista en les darreries del franquisme i durant la Transició.

Butlletí Memòria Democràtica

Jornada d'Homenatge als Maquis Barcelona 2011

2011-11-12T19:39:00.001+01:00

negrestempestes
Les Jornades d’Homenatge al Maquis es fan, dins del marc de la XIV Marxa en Homenatge als Maquis, per recordar la resistència llibertària antifranquista i revolucionària, que durant la llarga dictadura van causar grans problemes al règim totalitari de Francisco Franco, l’església catòlica i als poders empresarials i financers de torn, lluitant per la llibertat, la justícia i, en aquest cas, per l’anarquia.

El Maquis va ser una guerrilla anarquista, tant ofensiva com defensiva degut a la seva situació estratègica prop de la frontera amb França que feia que no haguessin de fugir simplement a la muntanya i que va estar donant suport durant molts anys a la dissidència espanyola.

Generalment actuaven allà d’on eren originaris, ja que els contactes, coneguts i companys els havien fet a escola, a la feina, allà on havien viscut. Això fa que també hi hagués guerrilla urbana dedicada a fer accions i expropiacions a les ciutats.

És per això que des de fa cinc anys s’organitzen activitats en homenatge a aquells que van lluitar contra un règim del que sembla que encara no ens haguem deslliurat del tot. I és per això que enguany us presentem un seguit d’activitats en la seva memòria:

Degut a la pluja del passat diumenge, la ruta es canvia de data:

Diumenge 13 de novembre, 11h, plaça del Bonsuccés: Cinquena Ruta d’Homenatge als Maquis.

Dilluns 14 de novembre, 19h, Centre Social de Sants (c/ Olzinelles, 30): “Els Maquis a Catalunya 1939-1963”. (A càrrec de Ricard de Vargas Golarons) Presentació debat i projecció del documental.

El fiscal acorda obrir la fossa d'un nen robat a Barcelona

2011-11-11T23:00:00.000+01:00

L'objectiu de l'exhumació és comparar l'ADN del fetus amb el de la mare que ha denunciat la desaparició

ElPeriódico.cat / Dijous, 10 de novembre del 2011 - J. G. ALBALAT / Barcelona

El fiscal de Barcelona, Miguel Ángel Aguilar, ha acordat, per primera vegada a Espanya, l'obertura i exhumació de la fossa d'un suposat nen robat, que es portarà a terme en un cementiri de Barcelona en les pròximes setmanes, segons han dit fonts judicials.

Amb l'exhumació es busca comparar l'ADN del fetus o de la criatura que s'aixequi de la fossa per comparar-lo amb el de la dona que ha denunciat la desaparició, d'acord amb el protocol establert.

A l'obertura de la fossa hi assistiran representants de la família denunciant, una unitat de la Guàrdia Civil, i personal de la Fiscalia de Barcelona que, per ordre de la Fiscalia General de l'Estat, és qui ha organitzat l'aixecament.

Segona meitat del segle XX

Es tracta d'una dels suposats robatoris de nounats en clíniques durant la segona meitat del segle XX, als pares del qual es comunicava la mort i eren entregats a altres famílies.

El 27 de gener més de 200 afectats van presentar a la Fiscalia General de l'Estat un demanda col·lectiva per sol·licitar l'obertura d'una investigació penal a nivell estatal sobre els seus casos, encara que finalment la Fiscalia va rebutjar obrir una causa general i es va instar els demandants a presentar una denúncia individualitzada davant els jutjats dels llocs on suposadament es van produir els delictes.

Ha mort la veterana comunista Trinidad Gallego

2011-11-11T21:52:00.001+01:00

PCC 11/11/11

Membre de Dones del 36

TRINIDAD GALLEGO PRIETO . Va néixer el 28 d’octubre del 1913. Va viure sempre amb la seva mare i la seva àvia com a figura paterna. Quan era petita no tenia consciència de les diferències de classes socials. Va anar a l’escola i va ser educada amb la màxima llibertat que era possible en aquell temps. Va tenir moltes feines i sempre va aprendre a buscar-se la vida ella sola.A casa seva gairebé no parlaven de temes de política. Però el 1934, i com a conseqüència de la “Revolució d’Octubre”, un cosí de la Trini li va demanar ajuda per auxiliar els fills de les lluitadores que van ser empresonades a Astúries. Va col·laborar, doncs, amb les socialistes per refugiar-los a Madrid. A poc a poc es va adonar de les diferències tant ideològiques com socials de la gent que l’envoltava, o sigui, els seus veïns. El 1935 ingressa al Partit Comunista. A la feina observava totes les injustícies de les monges i, amb altres infermeres, el 1936 va crear el “Comité de Enfermeras”. Durant tota la guerra va estar a l’hospital de sang amb els ferits de la guerra. La seva lluita en aquest conflicte bèl·lic va ser curar ferits, organitzar l’hospital i atendre els desesperats.El 13 d’abril del 1939 un veí la va denunciar i les tres, la Trini, la seva mare i la seva àvia, van ingressar a la presó de Ventas. Van ser jutjades i condemnades a 30 anys. Les van traslladar a la presó d’Amorebieta (Biscaia). El setembre del 1941 van sortir indultades i van ser desterrades. La seva mare i la seva àvia van anar a un pis que la Trinidad va trobar per a elles (quan va sortir la seva àvia de la presó tenia 90 anys). Ella va anar a treballar a Alacant. La tornen a detenir el febrer del 1942 per les seves activitats clandestines organitzant el Partit Comunista d’Espanya. La condemna és la mateixa que l’anterior. Va estar a la presó fins el 1945. En sortir, aconsegueix feina a Baena (Còrdova) i Alcahuete de la Sierna (Jaén). En aquest període, auxilià uns guerillers que eren a la muntanya.El gener del 1947 la van detenir un altre cop per auxili a bandolers. Malalta, la traslladen un altre cop a la presó de Ventas el 1948, on li arriba la notícia de la mort de la seva àvia i de la seva mare. En total, passa set anys en diferents presons treballant d’infermera i llevadora. A totes les presons on s’està les condicions són terribles: ni sanitat, ni menjar, ni higiene...només cançons i balls per evitar el fred i la gana. El 1951 arriba a Barcelona. Va viure en molts pisos però al final es va instal·lar definitivament a Nou Barris. Van ser temps difícils plens de por i ella, que no volia lliurar-se arribada a aquest punt, només pensava a menjar i sobreviure. La Trinidad va ser una dona molt valenta, culta, intel·ligent, exigent, amb sentit de l’humor i sense por a la mort. I el que ella mai no va fer és oblidar ni perdonar tot el que li havien fet a la seva àvia.

Dia 8 de novembre, fa 61 anys que va morir el meu avi Jaume Grau Casas, esperantista i escriptor

2011-11-09T22:21:00.005+01:00

Jordi Grau:

Bon dia a tothom.

Sóc el nét gran d’En Jaume Grau Casas i fill del seu fill Jordi.

Encara que això és un congrés d’esperanto no us parlaré de la faceta esperantista del meu avi -“Gramàtica” i “Kataluna Antologio”
(http://lacomunidad.elpais.com/jgraug/2008/2/18/kataluna-antologio-18-02-2008-), entre moltes altres obres- perquè no sóc esperantista ni sé esperanto. I probablement molts de vosaltres sabeu d’aquesta faceta de l’avi molt més que no jo i no es tracta de recitar-ne els títols. Si teniu curiositat vaig fer-ne una entrada a la viquipèdia (http://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_Grau_Casas)

Les meves paraules aniran dedicades a la desfeta de la meva família paterna, bàsicament des del 1934 al 1950, desfeta que explica que ningú no hagi seguit amb l’esperanto. Amb poques paraules l’avi se n’anà a l’exili durant 9 anys i tornà a Espanya per morir-se, a València el 8 de novembre del 1950.

Els avis es van casar el 23 d’abril del 1929 i precisament la meva iaia Angelina era filla de l’esperantista Artur Domènech i l’avi el germà vuit anys més menut que el Josep Grau.

Era secretari de l’Ajuntament de Sant Quintí de Mediona i també duia comptabilitats i correspondència amb l’estranger per a una fàbrica de sabates.

Van tenir, els anys 30 i 34, dos fills, Jordi i Montserrat.

Home d’esquerres I catalanista militant va ser detingut en ple Bienni Negre el 1934 arran d’un míting que donà des de l’Ajuntament de Terrassa. Desconec quantes setmanes o mesos va passar a la Model. El 1935 es va repetir la història i l’estada a la Model. Fruit en són sengles “Records de la presó” publicats a diaris de l’època.

Havent guanyat el Front popular el febrer del 1936, els militars traïdors comencen la guerra el 17 de juliol a Ceuta i Melilla. L’avi participa activament a la lluita a la reraguarda a Barcelona (anava a fer 40 anys).

Ja sabem com ens agrada de barallar-nos entre nosaltres a l’esquerra. Suposo que l’enfrontament entre el PCE i part del PSOE amb CNT i POUM el va tornar a dur a la presó el 1938. Neixen uns altres “Records de la presó: 1938”.

Bombardejos i caiguda de Barcelona el gener del 39. Dies abans l’avi se separa de la familia (no sabrem mai si s’equivocà fugint) i passa el Pirineu a finals del gener del 39.

No sé si va vagar gaire per la muntanya (és conegut que mentre negociava el que quedava de Govern de la República a Figueres unes 150.000 persones sobrevivien al Pirineu).

Quan entra a Argelers comença el calvari de 5 anys en camps de concentració (1939-1944) i 4 anys a Tolosa de Llenguadoc (1944-1948). El 1948 torna a Barcelona. Conta mon pare que quan es van retrobar el pare (Jaume) li parlava de vostè al seu fill Jordi de 18 anys.

Què havia passat mentrestant a Barcelona i al Sud de França?

Deixàvem l’avi creuant la frontera i la iaia i els dos nens (9 i 5 anys encara no fets) a Barcelona. La iaia va haver de treure endavant la família mentre els nens estudiaven i abans que no es posessin a treballar (mon pare als 14 anys). De primer van viure tots junts a casa de la germana gran de l’avi, la tieta Montserrat, que cosia i cosia, i anys més tard se separaren: mon pare es quedà amb la seva tieta Montserrat i la iaia i la meva tieta Montserrat anaren a casa de la meva besàvia Rosa. Als papers dipositats a Sabadell –després en parlaré- hi ha correspondencia, enviada o no i rebuda, de la família.

Tornem a l’avi, que és de qui hem vingut a parlar. Creua la frontera en allò que els francesos en diuen “Retirada” i rau temporalment a Argelers, després d’haver parat al primer poble francés de Port Bou (Cervère). Com que, tot i tenir 42 anys, no està bé físicament el destinen a feines més intel·lectuals o d’intendència. Al seu llibre de poemes “Ulisses en el fang. 1939-1944” en dóna testimoniatge (http://lacomunidad.elpais.com/jgraug/posts ). Crec que és un llibre literàriament prescindible però com a testimoni d’aquells anys malviscuts, impagable.

D’Argelers el traslladen a Bram. I aquí em detinc uns segons perquè hi vaig estar l’estiu del 2009 amb la historiadora francesa Marie-Hélène Meléndez.

Desolador pensar que allí, en el que en deien “baraques” hi van arribar a viure 40.000 persones enmig del no-res. Avui no queda més que un tríptic dedicat als morts i les restes d’una via de tren on els uns arribaven per quedar-s’hi i els altres, els jueus, camí d’Auschwitz, ja tots sabem a què. On ara hi ha un formós camp de gira-sols aleshores hi havia el cementiri (ara traslladat al veí poble de Mont-Réal). (https://picasaweb.google.com/110248341793065489999/CampsConcentracioFrancaBram ).

Aquell mateix 1939 el van traslladar al Camp d’Intéllectuels de Montolieu. No hi queda més que una plaqueta. (https://picasaweb.google.com/110248341793065489999/CampPerAIntelLectualsDeMontolieu )

I després altra vegada a Bram.

Al llarg del cinc anys va estar, que ens consti, als següents camps:

Argelers, Bram, Montolieu, Camp Hospital Récébedou. 4-IV-41/6-X-42. Camp Penitenciari Nexon. 8-X-42/26-III-43.nCamp inaptes Séreilhac. 27-III-43/21IX-43. Château Tombebouc. 22-IX-43/8-IX-44. I, per fi, en llibertat, Tolosa de Llenguadoc, des de finals del 1944 al 1948.

Durant tot el temps va seguir escrivint obres inèdites, que están dipositades a l’Associació Catalana d’Esperanto amb seu a Sabadell.

Hi cabria destacar els diaris del camps: un memorial de les seves estades de valor inestimable. Les obres escrites i inèdites de l’època coincideixen els títols amb els del camps. A part de reflexions, teatre, esperanto.

Un fet que a mi m’ha tocat endins. En havent publicat a internet el llibre “Ulisses en el fang” (inèdit excepte el primer poema), el nét d’un dels retratats es va posar en contacte amb Marie-Hélène i amb mi: per fi havia sabut on, quan i com va morir el seu avi desaparegut (14.- A la memòria de JOSEP ARIAS BRINGOLA, mort de tuberculosi a la seva barraca la nit del 10 de març del 1939.).

Doncs per fi, lliure però malalt del cor, arriba l’avi a Barcelona el 1948 i es reuneix tota la família més de nou anys més tard. La germana de la iaia s’havia casat amb un home de Caudete de las Fuentes (València) amb certs contactes al Règim i li va oferir a la cunyada Angelina (la iaia) una porteria amb dret a habitatge. Així doncs el matrimoni es trasllada el 1949 a València i viu en un pis fins que els donen la porteria, ironia del destí a la Avenida de José Antonio. Els fills, Jordi i Montserrat, ja treballant tots dos romangueren a Barcelona.

I ara ve la incògnita. L’avi traballava a la “Hispano Anbtologio”. Es passava hores traduint del castellà a l’esperanto. Aquella obra o esborrany més o menys parcial va ser a la porteria i ningú no sap què se n’ha fet.

El 8 de novembre del 1950 l’avi rebé una visita i una mala noticia sobre l’esperanto i se sentí malament. A la tarda moria: li faltaven 24 dies per a fer el 54 anys d’edat.

Immediatament els seus dos fills es traslladaren a València i hi viuen des d’aleshores.

Aquí podría acabar la història d’una desfeta familiar, d’una de tantes històries de postguerra, mort, exili, repressió o presó.

Però no. La tardor del 1960 o l’hivern del 1961 una delegació arribada de Tolosa de Llenguadoc va venir a València i va tornar l’obra inèdita de l’avi, que és a Sabadell, dins d’una maleteta (que jo guardo), una cistella de vímet, i unes quantes caixes. Considero que bona cosa d’aquesta obra seria avui publicable i és avui consultable: hi ha bona part de la història del camps francesos de concentració a Catalunya, Aude (Carcassona) i rodalies de Tolosa.

Aquesta és la història d’un intel·lectual espertantista, catalanista i d’esquerres que va néixer en una porteria al Carrer Pau Claris de Barcelona i va morir en una porteria a la Avenida de José Antonio 76 de València.

Res més. Gràcies.

Presentació del documental 'Virgilio Leret. El Caballero del Azul'

2011-11-09T21:22:00.001+01:00

L'acte tindrà lloc el 23 de novembre, a les 7 del vespre, al Museu d'Història de Catalunya

El documental Virgilio Leret, El caballero del Azul ha estat patrocinat per la Fundación Aena i la cadena de televisió pública basca Euskal Telebista i en la seva realització ha col·laborat la Universitat Pública de Navarra.

L’obra recrea la trajectòria d’aquest militar i aviador històric, que servia als territoris del Marroc en el moment de l’alçament feixista i que es va mantenir lleial a la República, cosa que el va portar a ser possiblement el primer oficial executat pels sediciosos un cop esclatada la guerra civil, poc després del 18 de juliol del 1936.

En la presentació del reportatge sobre la figura de l’aviador estarà present la seva filla, Carlota Leret, que estava a Melilla amb els seus pares el 17 de juliol de 1936, i que resideix a Veneçuela des de fa molts anys.

Virgilio Leret, a més del seu paper com a militar republicà, també té un lloc important en la història de l’aviació ja que va dissenyar un motor a reacció, original i revolucionari per a la seva època, que va anomenar Mototurbocompresor de Reacció Continua. L’aviador va arribar a patentar la seva creació, però la guerra civil va malmetre el projecte.

1960 – 1980. Transicions i canvis a les terres de parla catalana

2011-11-08T21:27:00.001+01:00

VIII Congrés de la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana

1960 – 1980. Transicions i canvis a les terres de parla catalana

10, 11 i 12 de novembre de 2011

Museu d'Història de Catalunya / Citilab de Cornellà de Llobregat

Programa:

Dijous, 10 de novembre.

Auditori del Museu d'Història de Catalunya (Pl. Pau Vila, 3. Barcelona)

-19.00 h Obertura del congrés

-19.30 h Conferència inaugural. Jordi Borja (UOC): "La ciutadania productora dels canvis i de les transicions"

Divendres, 11 de novembre

Citilab (Pl. Can Suris, s/n. Cornellà de Llobregat)

Àmbit 1. Ideologia, cultura i identitats

-9.30 h. Ponència. Carles Santacana (UB): "Noves idees i praxi cultural en una societat en canvi sota la
dictadura"

-10.45 h. Ponència. Sebastià Serra (UIB): "La producció cultural i la difusió de les idees, de la dictadura a la democràcia a les Illes Balears"

-11.30 h. Relació de comunicacions. Enric Prat (CEMS-UPF)

Àmbit 2. Moviments socials

-16.00 h. Ponència. Jaume Botey (UAB): "Església i moviments de resistència antifranquista a Catalunya".

-16.45 h. Ponència. Xavier Domènech (UAB): "Moviments socials, societat civil i canvi polític a Catalunya".

-17.30 h. Relació de comunicacions. Mercè Renom (CEMS-UPF i CECBLL)

-18.30 h. Conferència. Andreu Balent: "Visió amb compromís des de la Catalunya del Nord (1967-1977)"

Dissabte, 12 de novembre

Citilab (Pl. Can Suris, s/n. Cornellà de Llobregat)

Àmbit 3. Associacionisme i sociabilitat

-9.30 h. Ponència. Josepa Cucó (UV): "Sociabilitats de gènere: descobertes i noves conquestes"

-10.45 h. Ponència. Montserrat Duch (URV): “Sociabilitat popular a la Catalunya del segon franquisme: espais de llibertat en construcció”

-11.30 h. Relació de comunicacions. Marc Andreu (historiador i periodista)

-12.30 h. Taula rodona. Moderador: Ramon Arnabat (URV)

Memorimage VI Festival Internacional de Cinema de Reus

2011-11-07T20:13:00.002+01:00

La cerimònia d'inauguració del Festival Memorimage tindrà lloc el dimecres 9 de novembre a les 20:00 hores al Teatre Bartrina de Reus.

Durant la cerimònia tindrà lloc la presentació del festival de la mà de la seva directora Anna Marquès amb la presència dels membres del jurat, programadors i directors de les pel·lícules convidades.

L'assistència a la inauguració és gratuïta, però és necessari confirmar l'assistència enviant un correu electrònic a npoch@reus.cat o trucant al 977 010 228 de 11:00 a 14:00 hores.

Aforament limitat.

CLOENDA

L’entrega dels premis tindrà lloc durant la cerimònia de cloenda el dissabte 12 de novembre a les 20:00 hores al Teatre Bartrina de Reus.

L'assistència a la cloenda és gratuïta, però és necessari confirmar l'assistencia enviant un correu electrònic a npoch@reus.cat o trucant al 977 010 228 de 11:00 a 14:00 hores.

Aforament limitat.

Programació

Cicle d'activitats sobre memòria històrica 'Vilafortuny (1930-1940)'

2011-11-05T14:59:00.000+01:00

Fins al 12 de desembre

Vilafortuny (Cambrils)

Butlletí Memòria Democràtica

L'Ajuntament de Cambrils organitza a Vilafortuny, fins al 4 de desembre, el cicle d'activitats sobre memòria històrica Vilafortuny (1930-1940). El Museu Molí de les Tres Eres acull, fins al 23 d'octubre, l'exposició Preludi de l'última batalla, produïda per l'associació No jubilem la memòria.

Diumenge 6 de novembre, l'Ajuntament proposa la ruta històrica comentada per Vilafortuny, en bicicleta i cotxe.

Per últim, diumenge 4 de desembre s'inaugurarà, a la placeta de la Concepció, la senyalització dels espais de la guerra civil a Cambrils.

Manifestació a Lleida 4 Anys desprès, Carlos, no oblidem!

2011-10-30T13:40:00.001+01:00

11 de novembre de 2011 · 19:00 h.

Lloc: La Paeria - Ajuntament de Lleida

Lleida Antifeixista

El proper 11 de Novembre de 2011 farà 4 anys que un feixista va assassinar al nostre company Carlos Javier Palomino al metre de Legazpi (Madrid), però nosaltres ni oblidem, ni perdonem, son moltes les morts de companys/es que hem tingut que plorar.

Per tots i totes aquells que han mort a mans del Feixisme, Lleida Antifeixista us convoca a una concentració el proper 11 de Novembre de 2011 a les 19:00h a La Paeria – Ajuntament de Lleida en record als que van morir defensant la dignitat humana. NO US OBLIDEM, NO ELS PERDONEM!

En el 75è aniversari de la seva arribada. Homenatge a les Brigades Internacionals

2011-10-27T15:54:00.000+02:00

Fundació Cipriano García - CCOO de Catalunya

En commemoració del 75è aniversari de l'arribada i del 73è aniversari del seu comiat a Barcelona de les Brigades Internacionals, l'Associació d'Amics de les Brigades Internacionals de Catalunya (ADABIC), amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona, Disctricte Horta-Guinardó, organitza un acte d'homenatge a les Brigades Internacionals.

L'acte tindrà lloc a Barcelona el dia 29 d'octubre a les 11 del matí a la boca nord del túnel de la Rovira / rambla del Carmel, on es realitzarà l'ofrena floral al monument de les Brigades Internacionals i una lectura de poemes.

L'homenatge coincideix amb el Congrés Internacional de l'Antifeixisme Combatent, que se celebrarà a Barcelona els dies 27, 28 i 29 d'octubre a la seu de CCOO de Catalunya, amb la col·laboració de la Fundació Cipriano García - CCOO de Catalunya.

Ver mapa

Exposició 'Seat 1950-1977, l’arquitectura de la repressió'

2011-10-25T21:40:00.000+02:00

Fins al 30 de novembre

Museu de L'Hospitalet

Casa Espanya. Espai d’Història

Joan Pallarès, 38

L’Hospitalet

L’exposició Seat 1950-1977, l’arquitectura de la repressió gira entorn del model de control i repressió de l’empresa SEAT sobre la població obrera, així com el nou sindicalisme nascut a la fàbrica, que esdevingué un model de lluita antifranquista per a la classe treballadora. Aquesta mostra produïda pel Memorial Democràtic ha estat comissariada pel professor d’Història Contemporània de la UAB Josep Puigsech i inclou fotografies, objectes i plànols arquitectònics.

Dijous, 27 d’octubre, a les 18 h, a Can Riera-Espai de memòria de l’Hospitalet, es projectaran els documentals Seat 600, símbol d’una època, de Paco Ruiz, i El retrovisor. 50 anys de l’aniversari del 600, de Montse Armengou i Mireia Pigrau.

Dijous, 3 de novembre, a les 19 h, a L’Harmonia-Espai d’art, es farà la taula rodona L’Hospitalet i SEAT. Una història compartida.

A més, l’Associació Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT ofereix visites guiades a l’exposició 6 de novembre i 27 de novembre, a les 12 h.

Programa del Congrès de les Brigades Internacionals el 27, 28, 29 d'octubre 2011 a Barcelona

2011-10-25T21:35:00.000+02:00

Open publication - Free publishing - More news

Projecció del documental ‘Carrero Blanco: el sumari secret’

2011-10-18T20:07:00.000+02:00

Butlletí Memòria Democràtica

Dijous, 20 d’octubre, a les 18 h

Can Riera. Espai de Memòria de L’Hospitalet

Riera de l’Escorxador, 17

L'Hospitalet de Llobregat

Aquest document judicial de Santiago Torres i Lluís Montserrat, produït per Televisió de Catalunya, aprofundeix en el paper de la policia, incapaç de protegir Carrero Blanco i de detectar la presència de comandos d'ETA a Madrid durant tot un any. El reportatge dóna també una visió del context històric en què el 1973 es va cometre l'atemptat contra el president del Govern espanyol, amb el testimoni de persones que van viure de primera mà aquell fet que va sacsejar profundament les arrels de la dictadura franquista.

Presentació del documental ‘Silencis’

2011-10-17T21:41:00.001+02:00

Butlletí Memòria Democràtica

Dimarts, 18 d’octubre, a les 19 h

Museu d’Història de Catalunya

Pl. Pau Vila, s/n

Barcelona

Espanya, febrer de 1939. La guerra civil s´acaba i 500.000 persones creuen la frontera i s’exilien a França. El documental Silencis, de Sílvia Castro, neix de les memòries del pare de la directora, Joaquín Castro Hernández, soldat anarquista de l´exercit republicà, i alterna testimonis de persones que van viure aquest període, entrevistes a experts i imatges d´arxiu.

Catalunya recuerda los 71 años del fusilamiento de su ex presidente Companys

2011-10-15T21:34:00.000+02:00

Tomba de Lluís Companys al Fossar de la Pedrera

BARCELONA, 15 (EUROPA PRESS)

Catalunya recordarà aquest cap de setmana els 71 anys de l'afusellament del president de la Generalitat republicana Lluís Companys.

Durant el cap de setmana es faran diversos actes que recordaran la efeméride: aquest dissabte per la matinada hauran marxes de torxes i a primera hora del matí, les autoritats faran la tradicional ofrena floral as castell de Montjuïc.

També aquest dissabte s'hissarà una bandera catalana, com va fer Companys en 1936 quan es va retornar el castell de Montjuïc a la capital catalana, i la 'senyera' va ser retirada pel franquisme, i ara onejarà de forma permanent.

Va anar sobre les 6.30 hores del 15 d'octubre de 1940 quan Companys va ser afusellat en la Fossa de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, donant compliment a la pena de mort que havia imposat un consell de guerra sumarísimo per "rebel·lió militar".

Les últimes paraules que va pronunciar Companys van ser 'Per Catalunya', i ell mateix va assegurar per escrit que deixava aquest món sense rancor. En el moment del seu afusellament, Companys tenia 58 anys, i va rebutjar dur una bena en els ulls en el moment de la seva execució.

El president de la Generalitat republicana va ser detingut per la Gestapo el 13 d'agost de 1940 a França, on es trobava.

Va ser extraditat poc després, i el dia abans de la seva mort va ser condemnat per un tribunal militar.

La efeméride es produïx després que aquesta mateixa setmana l'associació Memòria i Història de Manresa hagi difós la publicació de cinc cartes inèdites que Companys va escriure des de la presó després dels 'Fets d'Octubre' de 1934.

Homenatge als Republicans Immolats

2011-10-13T14:41:00.000+02:00

C O N V O C A T Ò R I A

Us convidem a l’homenatge que tradicionalment venim celebrant cada any a la memòria dels 1717 homes i dones, que se’ls arrabassà la vida per defensar la legalitat constitucional de la República, que foren condemnats a la pena de mort per ordre d’uns tribunals militars il•legals i afusellats en el Camp de la Bota, sense el dret universal a poder-se defensar dels fets pels que foren jutjats, i que després de més de trenta – cinc anys de la mort del dictador i criminal de guerra el general Franco, autor de tots aquells crims contra la humanitat, amb la col•laboració directa i venjativa de l’Església catòlica; la actual democràcia els hi continua negant la rehabilitació jurídica amb l’aprovació de la covarda Llei de la Memòria Històrica de l’any 2007, per les Corts Generals espanyoles a proposta del Govern espanyol.

Sentim INDIGNACIÓ per la manifesta manca de coratge polític i de voluntat en no voler tancar unes ferides que encara estan obertes, malgrat tenir una suposada democràcia, i que cada dia que passa són més profundes.

Se celebrarà el proper diumenge dia 16 d’octubre a les 12 hores del matí, en el FOSSAR DE LA PEDRERA del Cementiri de Montjuïc de Barcelona.

La Junta Directiva

Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya

Comptem amb la vostra presència i agrairem porteu moltes flors, per demostrar als governants estatals que no estem conformes amb la seva indignant conducta, envers els nostres familiars i amics que estan enterrats anònimament en diferents fossars de la geografia de tot l’Estat espanyol i català

Doneu a conèixer aquesta convocatòria entre les vostres amistats.

Distinció Cívica de l’Ajuntament de Mollet del Vallès 2006 - Premi Comissió de la Dignitat 2006

Creu de Sant Jordi 2008 de la Generalitat de Catalunya

L'alcalde de Castelldefels manté l'homenatge a Lluís Companys

2011-10-13T14:28:00.003+02:00

Monument a Castelldefells a Lluis Companys

Traducció Estació Collserola
CASTELLDEFELS (BARCELONA), 11 /10/11 (EUROPA PRESS)

L'alcalde de Castelldefels, Manuel Reyes (PP), presidirà aquest dissabte 15 d'octubre l'ofrena floral a Lluís Companys amb motiu del 71 aniversari del seu afusellament a les mans de la dictadura franquista, en un acte que els populars mantenen a pesar de no haver participat en ell en els últims anys.

Segons han informat fonts municipals, l'homenatge a Lluís Companys tindrà lloc, com és tradicional, davant l'escultura en record a la figura del president de la Generalitat situada entre l'avinguda de Lluís Companys i el carrer del Doctor Trueta.

Manuel Reyes presidirà l'ofrena floral, a la qual estan convocats els portaveus dels diferents grups municipals, i pronunciarà un parlament després del qual s'interpretarà l'himne de Catalunya.

Presentació del llibre "Les víctimes de la guerra civil a Mollet del Vallès" de Laia Fortuny

2011-10-13T12:32:00.000+02:00

Dimarts 18 d'octubre a les 19,00h. en el CentreCultural La Marineta a Mollet del Vallès

Presentació del llibre "Els víctimes de la guerra civil a Mollet del Vallès" de Laia Fortuny basat en l'estudi premiat en l'any 2010 amb el Premi Argó, que convoca la Universitat Autònoma de Barcelona per mitjà del Programa Argó de l'Institut de les Ciències i l'Educació.

L'autora és néta de Pere Fortuny, president de l'Associació pro-memòria als immolats per la llibertat a Catalunya i besnéta de Josep Fortuny i Torrens últim Alcalde republicà de Mollet del Vallès, assassinat el 16 de juliol de 1939.

Est.Collserola.

La gran mentida filmada

2011-10-06T21:56:00.003+02:00

‘El documental del mes' presenta ‘Gueto', una història de manipulació nazi

El Punt Avui 06/10/11 02:00 - Girona / Banyoles -
Després de la Segona Guerra Mundial, es va trobar en un arxiu de l'Alemanya de l'Est una misteriosa pel·lícula d'uns 60 minuts etiquetada amb la paraula Ghetto, on es mostraven imatges del gueto de Varsòvia rodades pels nazis el 1942, que molts historiadors van utilitzar com a veritable testimoni de la vida als guetos jueus. Però més de 40 anys després es va descobrir una altra cinta amb preses repetides del primer film, on apareix un operador de càmera que prepara la posada en escena de cada acció. Yael Hersonski, el director de Gueto (Israel, 2010), el film que avui programa el cicle El documental del mes, denuncia aquesta pèrfida mostra de propaganda nazi per oferir una imatge menys crua de les condicions de vida dels jueus reclosos. Gueto es projecta avui al Museu del Cinema (20.30 h, amb introducció de Sílvia Planas) i a l'Ateneu Bar de Banyoles (22 h), i el dijous 13 al centre cívic de Santa Eugènia (20 h).

l'exposició TOTS ELS NOMS dedicada a la repressió franquista a Andalusia a Cornellà

2011-10-01T16:06:00.001+02:00

Traducciò Estaciò Colserolla

Durant els dies 3 al 14 d'octubre de 2011 estarà exposada en la Biblioteca Central de Cornellà de Llobregat (Centre Cultural Joan N. García-Nieto), carrer Mossén Andreu 13-19, l'exposició TOTS ELS NOMS dedicada a la repressió franquista a Andalusia.

Presentació de la revista dedicada a la repressió franquista a Andalusia

2011-09-28T19:05:00.003+02:00

Cliquear per a veure el programa

Presentació el dissabte 15 d'octubre a les 19h. a Cornellà de Llobregat

Traducció Estació Colserolla
Francisco Ruiz Acevedo

President de l'AMHDBLL

Andalusia, un bany de dolor i sang.

És el meu desig efectuar un breu preàmbul en la presentació d'aquesta revista dedicada íntegrament a la repressió franquista a Andalusia, la meva terra de naixença. En Sevilla vaig passar la meva infantesa i joventut en un marc de postguerra on els meus pares republicans van patir el seu, com punts altres, per a treure endavant als seus quatre fills de la misèria moral i econòmica, de la fam, del terror davant la feroç repressió feixista i de totes les cantinelas que vam ser sotmesos pel nacional catolicisme responsable del cop militar al juliol de 1936 contra la legalitat republicana, que va convertir tots els racons dels pobles andalusos en un bany de dolor i sang impossible d'oblidar.

Els de la meva generació vam créixer en el període més negre de la consolidació del franquisme i del terror implantat per la dictadura i per això vam ser orfes del nostre passat i memòria. Passat i memòria que comencem a reconstruir quan ens vam fer adults en aquesta altra terra, que és Catalunya, en la qual ens hem integrat, han nascuts els nostres fills i que considerem la nostra sense renunciar per res dels nostres orígens. Vam créixer sense altre horitzó que el d'una dictadura fèrria, pobra i solitària. Va ser obligada a partir de zero amb les soles promeses d'un futur que mai se li va oferir. Va arribar tard a tot i pocs han sortit il·lesos i sense greus crebants personals i familiars d'aquells durs anys. Aquesta generació som els fills, els hereus dels quals van donar la seva vida en la defensa de la legalitat de la II República, i que van constituir una generació irrepetible en la història d'Espanya.

En l'explosió migratòria que va patir Catalunya, entre finals de la dècada dels cinquanta i principi dels setanta del segle passat, es van assentar un milió de persones amb un percentatge elevat de procedència andalusa, fugint de la misèria moral, econòmica i política del règim franquista. La nostra comarca és un viu exemple del que afirmem doncs en l'any 1975 l'emigració va arribar a representar el 70% de la població i en pocs anys va passar de 55.000 a 500.000 habitants. L'últim cens llança una població de 781.749 habitants, major que algunes comunitats autònomes, distribuïts en 30 poblacions dintre d'una superfície de 486,5 Km2.

Aquesta gran massa d'immigrants eren els quals tenien situacions més endèmiques d'injustícia social i econòmica, com a conseqüència dels latifundis que no van voler invertir en la indústria transformadora dels productes del camp que absorbís la mà d'obra aturada pel que van ser condemnats a l'exili interior. La immensa majoria provenia del agro andalús i extremeño, amb poca o cap formació industrial el que representava per a la burgesia catalana, quan no per al capital estranger, una mà d'obra barata de la qual extreien una considerable plusvàlua. No obstant això i a pesar de les enormes manques que van patir i van suportar és just reconèixer la seva enorme contribució en la lluita antifranquista, la seva adaptació i integració, el que unit al seu treball van ajudar a incrementar la riquesa i la baixa demografia que històricament ha patit Catalunya. Alguns la denominen la novena província andalusa, acabo que solament és assumible quantitativament per aquell temps i no en la realitat present. Les vivències d'infantesa i adolescència i ser expulsats cap a l'exili interior també formen part de la repressió franquista sobre Andalusia. En Catalunya la repressió franquista es va manifestar amb cruesa contra milers d'immigrants combatius que van ser acomiadats dels seus llocs de treball, multados, detinguts, empresonats, torturats, assassinats i que es van manifestar per milers al crit de LLIBERTAT, AMNISTIA I ESTATUT D’ AUTONOMIA en les grans manifestacions a Barcelona, convocada per la ASSEMBLEA DE CATALUNYA els dies 1 i 8 febrer de 1976 .

Durant la dictadura franquista va ser la comarca més combativa de Catalunya on es van desenvolupar els més importants moviments socials antifranquista pels drets dels treballadors, per les llibertats sindicals i democràtiques que van culminar entre 1974-1976 amb tres vagues generals amb uns 80.000 treballadors en el carrer i on l'emigració va jugar un paper fonamental amb un cost de 57 treballadors empresonats. En la comarca del Baix Llobregat poques són les famílies de procedència andalusa que no tenen un familiar represaliado durant el període 1936-1939 sinó també posteriorment, una vegada acabada la guerra, en el llarg període de la dictadura franquista. I quan vam parlar de les mates del feixisme incloem a tots els andalusos exterminats en els camps nazis.

En Andalusia no va haver una guerra, no havia un front definit, sinó un genocidi tal com Déu mana conformi les tropes franquistes anaven ocupant els pobles. No hi ha família que no tingui a una víctima de Franco; uns en fosses comunes, altres en les tàpies dels cementiris, altres en camins, senderes, presons i on anés. Andalusia, va quedar sumida en la desesperació de la barbàrie, tota ella, i especialment els pobles, en alguns fins al 60% de la població. S'uneix a això la misèria, l'emigració, i després de l'esperança de la democràcia arriba la mort mental per part dels diferents governs que ni tan sols fan un mínim símbol per a les víctimes, ni recorden el bany de dolor i sang que va ser Andalusia. N'hi ha prou amb llegir les pàgines d'aquesta revista per a tenir una idea del que va representar la repressió franquista a Andalusia.

Els polítics que van pactar la transició de la dictadura a la democràcia parlamentària i monàrquica van oblidar als quals van donar la seva vida per defensar la legalitat de la II República, a tots els quals van patir la repressió franquista, als homes i dones que van lluitar en condicions molt adverses per derrocar al dictador, a les desenes de milers de desapareguts enterrats en fosses comunes, a les dones vexades i humiliades quan no violades, a tots els exiliats i a tots els quals van ser assassinats en els camps de concentració francesos i alemanys, perquè la fam i la malaltia consentida també és assassinat. És més, la Llei d'Amnistia de 1977 va representar que els vencedors de la guerra civil, és a dir, els quals es van revoltar amb les armes contra la legalitat existent, perdonaven als perdedors i els seus descendents garantint amb això la impunitat de tots els criminals del bàndol feixista. És el que alguns historiadors denominen la justícia al revés. Jo ho denomino ignomínia. Van ser massa els morts per a passar pàgina amb una Llei de punt final, després que Franco vestís de dol a mitjan Espanya. A més per a passar pàgina primer cal llegir-les.

“El passat mai és un refugi confortable al com sigui possible regressar. Però també és cert que ningú s'endinsa en el futur oblidant-se d'on ve”

(Miguel Núñez, La revolució i el desig).

“És necessari rescatar la memòria històrica de les múltiples mentides amb que han volgut enterrar-la”. (Miguel Núñez, La revolució i el desig).

La nostra associació comparteix que la memòria històrica està estretament lligada als valors republicans però aquests valors seran difícils i incompresibles per a les noves generacions sinó coneixen la veritable història del nostre país i de les circumstàncies que es va desenvolupar la transició i les conseqüències que de la mateixa estem experimentant en l'actualitat. És com el peix que es mossega la seva pròpia cua. Dita d'altra manera: “La vida solament pot ser comprensible mirant cap a enrere per a poder caminar cap a davant”.

Considerem que el temari d'aquesta revista té el suficient interès no sol per als quals encara sobrevivim sinó també per als nostres descendents, és a dir les noves generacions. La gran majoria tenen una visió reduïda sobre la repressió a Andalusia i com a màxim posseïxen escassos coneixements del que va ocórrer en els seus respectius pobles d'origen perquè molts dels seus progenitors, davant el terror implantat per la dictadura, van guardar silenci que en algunes famílies encara perdura. Però també per al conjunt dels pobles d'Espanya, per a tots els exiliats i els seus descendents i especialment per a Catalunya doncs un percentatge elevadísimo de catalans són de procedència migratòria.

La guerra no va anar de cap manera entre Catalunya i Espanya sinó de tots els republicans contra el feixisme espanyol. En la batalla de l'Ebre van estar i van morir milers d'andalusos i els quals es van salvar van sofrir el calvari de la retirada, l'exili i els camps de concentració francesos, van participar en l'escamot espanyol i la resistència francesa durant la II Guerra Mundial contra el nazisme i van patir l'horror dels camps d'exterminis nazis.

Finalment volem manifestar que estem en deute i per a ells el nostre més sincer agraïment a tots quants ens han ajudat en la confecció d'aquesta revista i de manera molt especial i destacat a les personalitats que escriuen en la mateixa.

Agraïment que fem extensius als nostres patrocinadors: Ajuntament de Cornellà de Llobregat, de Sant Joan Despi, del Prat de Llobregat, d'Esplugues de Llobregat, La Caixa, La Factoria i Unions comarcals del Baix Llobregat: CC.OO. i UGT.

Cliquear

Una matinada del 27 de setembre de 1975 a Cerdanyola

2011-09-26T22:21:00.001+02:00

Traducció Estació Collserola

Text 18 de setembre de 2009 "Solidaridad últimas víctimas franquismo"

Al costat d'aquest arbre queia Txiki una matinada del 27 de setembre de 1975 a Cerdanyola, Barcelona. Mentre les bales feixistes travessaven el seu cos no va deixar de cantar fins al seu últim alè l'Euskadi Gudariak. La dictadura es va dur la seva vida però no el seu compromís, la seva dignitat i la seva esperança, que batega en el cor de qui van viure aquelles hores com unes de les més llargues i negres.

Trobat el cadàver d'un soldat republicà de la batalla de l'Ebre

2011-09-26T22:04:00.001+02:00

Traducció Estació Colserolla

Ha estat exhumat durant una excavació arqueològica del departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona

PÚBLICO.ÉS/ EFE Barcelona 25/09/2011

1938. Continua el vessament de sang en la Batalla de l'Ebre durant la Guerra Civil Espanyola. Els soldats d'ambdós bàndols segueixen lluitant en la batalla que, fet i fet, decidirà la guerra.

Entre les víctimes, un cadàver, gairebé intacte, d'un milicià republicà que ha estat recuperat durant unes excavacions arqueològiques realitzades en la línia fortificada de La Fatarella (Tarragona).

Així ho ha informat el professor del departament de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona Francesc Xavier Hernández Cardona, qui ha explicat que el passat 21 de setembre investigadors de l'Institut del Patrimoni del CSIC i de la seva universitat van començar els treballs arqueològics.

La troballa ha superat les aspiracions dels investigadors que pretenien recuperar dos búnkers de formigó i la identificació de diferents línies de trinxeres de la famosa batalla. Hernández Cardona confirma que els fets documentats tenen relació amb una de les parts "més dures i desconegudes" dels combats de l'Ebre, ocorreguda al novembre del 38.

L'exhumació del soldat ha aconseguit detallar les característiques de la persona i les causes la seva mort. Entre aquests detalles s'ha conegut que el milicià republicà amidava 1,80 metres, calçava un 44 i que va morir per ferides de metralla. El grup d'investigació informa en la nota que possiblement una magrana li va explotar a curta distància i un dels fragments li va partir en dos el fémur dret i fins a nou trossos de metralla van entrar en la seva caixa torácica.

Probablement, explica la nota, l'explosió li va arrencar la mà dreta i li va trencar el cúbito a l'altura del canell, a més de deixar-li el peu esquerre intervinc penjant. Prop del soldat també s'han trobat utensilis d'afaitar, una ampolla de vidre verd i altres objectes que no s'han pogut identificar, a més de fragments de roba de l'uniforme.

Va defensar als seus companys fins a la mort

Segons sembla, l'home va disparar frenèticament contra els enemics que atacaven la posició i va romandre en el seu lloc de combat fins a la mort, protegint la retirada dels seus companys. El professor Hernández, ha afirmat que aquesta excavació ha posat "la pell de gallina" a la gent que ha participat en els treballs perquè el sacrifici d'aquest soldat i el d'uns altres "van salvar milers de vides" i probablement van ser conscients que el que es jugava allí era "el futur en llibertat de molta gent".

'14 d'abril. Macià contra Companys', dirigida per Manel Huerga

2011-09-25T21:38:00.001+02:00

Vilaweb / 23.09.2011

'14 d'abril. Macià contra Companys', dirigida per Manel Huerga i estrenada al Festival de Sant Sebastià, és una ficció televisiva camuflada sota l'aparença de documental enregistrat el 1932

Durant tres dies, Catalunya va ser una república sobirana. Si bé s'han repetit desenes de vegades les imatges de la proclamació de la república al balcó de la Generalitat, més desconegut és que aquest episodi cabdal del segle XX va desembocar en un enfrontament entre els dos grans mites de la història contemporània: Macià i Companys. Dues maneres de concebre el catalanisme que, després de 80 anys, prenen més vigència que mai. Estrenada al Festival de Sant Sebastià, '14 d'abril. Macià contra Companys' és una ficció televisiva dirigida per Manel Huerga i amb un guió de Toni Soler que, camuflada sota l'aparença d'un documental suposadament enregistrat el 1932, entrevista els protagonistes d'aquells fets.

- Per què vau escollir un fals documental per parlar d'aquest moment històric?

- Manuel Herga: El guió és del Toni Soler i, per tant, ja ho tenia pensat. M'ho plantejava com un documental. És a dir, fem l'abstracció com si poguéssim entrevistar Macià i Companys però ens comportem com si fóssim periodistes d'ara.

- El color juga un paper important en el film. Es combina el blanc i negre amb les imatges en sèpia.

- Manuel Huerga: La recreacions dels fets que s'expliquen està feta en blanc i negre per marcar una separació. El blanc i negre t'ajuda a simplificar i dissimula la manca de recursos, perquè és una producció força modesta. A més, el blanc i negre recrea l'imaginari d'una època, ens identifiquem més en un període que ens ha arribat en blanc i negre.

- Però s'hi incorporen aspectes ficticis?

- Toni Soler: Sí, forçosament. La part final de la pel·lícula, per exemple, és una reunió a porta tancada entre ministres de la república espanyola i de la república catalana. Sabem què va passar, com va acabar i fins i tot què pensaven els protagonistes però no sabem què es va dir, exactament. Per tant, hem omplert els guions amb sentit comú i valor documental. No volíem fer una ficció fantasiosa.

- Manuel Huerga: I al tractar-se d'una pel·lícula també ens hem pogut permetre unes llicències de tipus eficaç més que sospitós.

- Creieu que l'espectador veurà creïble trobar-se Macià i Companys parlant davant de la càmera?

- Manuel Huerga: Una de les pors que tenia era que els actors resultessin prou creïbles com a subjectes entrevistats. Està força aconseguit. La convenció l'assumeix de seguida i es queda enganxat en el fil de la història.

- Pere Ponce (Lluís Companys): Crec que sí i és un dels principals valors de la pel·lícula! Les intrigues polítiques passen molt de pressa i amb una projecció molt especial i ha estat molt bé situar el present un any després, quan els protagonistes ja poden analitzar els fets des d'una certa distància.

- Són tres dies cabdals per Catalunya però, alhora, són força desconeguts. Coneixem massa poc la història del nostre país?

- Toni Soler: Claríssimament! La troballa va ser casual, llegint el llibre 'L'avi' de l'Alfred Bosch, on es va una biografia novel·lada de Macià. S'explica que Macià i Companys van estar a punt de pegar-se al Palau de la Generalitat i jo no ho sabia! Van ser tres dies de sobirania fictícia de Catalunya i ningú s'ha interessat per saber què va passar! Per això m'hi vaig posar. És un episodi que barreja una certa èpica però carregat d'improvisacions i petites mesquineses polítiques que el fa molt humà. Ho trobo especialment atractiu.

- Manuel Huerga: Jo sabia l'elemental sobre la proclamació de la República a Barcelona però entrar dins les diferències que tenien Macià i Companys i com es va proclamar la República tres o quatre vegades en poques hores dóna quasi una comèdia d'errors.

- El debat entre Macià i Companys encara és vigent i ja han passat 80 anys...

- Toni Soler: De fet, no n'han passat 80 anys. S'ha de restar l'època del franquisme, que va congelar el problema. Franco es pensava que l'havia resolt a base de sang però no va ser així, per desesperació de Franco i els seus successors. Aquesta doble cara del catalanisme encarnada per Macià i Companys es dóna ara mateix. Si se separen, no fan majoria i, per tant, estan condemnades a entendre's, el que genera una contradicció constant.  

- Manuel Huerga: És increïble veure que molts dels personatges, si els posessis un altre nom i una altra cara, són actual. La tensió no només entre Catalunya i Espanya sinó entre la entre els catalanistes, uns que volen viure en una Catalunya federada i uns altres en una independent, és molt vigent. En aquella època, aquestes dues tendències es van ajuntar per fer front a un enemic comú: la monarquia. És insòlit.

- En tres dies, Macià diu que passa de viure el millor dia de la seva vida a viure el pitjor...

- Toni Soler: Macià va viure la seva vida condensada en tres dies i fer-ho amb 70 anys devia ser difícil. Aquests fets demostren que hi ha molta gent que es juga el projecte vital en poques hores. Macià devia estar batallant en sí mateix preguntant-se si estava fent bé. Estic convençut que va morir dos anys després encara amb la recança de què hagués passat si hagués apretat més.

Posar cara a Lluís Companys tampoc deu ser fàcil. Quina ha estat la principal dificultat?

- Pere Ponce: Treballar un personatge històric, tant físicament com psíquicament. Hi ha molt material que et permet aproximar-t'hi i això encara ho fa més difícil, perquè has de triar i enfocar-la cap on t'interessa. En aquest cas, cap a una confrontació entre Macià i Companys.

Carta del Consell de Participació del Memorial Democràtic a la Presidenta del Parlament de Catalunya

2011-09-19T22:30:00.002+02:00

11 de setembre durant l'ofrena floral al monument

de Rafael Casanova

Barcelona, 13 de setembre de 2011

Molt Honorable Sra. Núria de Gispert i Català

Presidenta del Parlament de la Generalitat de Catalunya

Benvolguda Sra. Núria de Gispert.

Us escrivim després d’enviar, amb anterioritat, dues cartes a la consellera de Governació i Relacions Institucionals i vicepresidenta del Govern, l’Honorable Senyora Joana Ortega, de qui depèn, orgànicament el Memorial Democràtic, sense obtenir-ne resposta. En aquestes missives les entitats memorialistes expressàvem la nostra preocupació per la paralització del Memorial Democràtic. Pensem que la qüestió que ens ocupa és prou greu i ni tan sols hem rebut resposta. A part d’una qüestió de pura cortesia, ens sobta comprovar com s’ignoren les entitats memorialistes, que estem lluitant de manera desinteressada des de fa anys contra l’oblit.

Davant la manca d’interlocució i de la convocatòria dels òrgans de govern del Memorial Democràtic, les entitats hem impulsat la convocatòria, per iniciativa pròpia, del Consell de Participació del Memorial Democràtic. Aquest òrgan s’ha reunit, formalment, el 8 de setembre de 2011, i ha acordat la posició que tot seguit exposem:

El Consell de Participació del Memorial Democràtic, òrgan creat per la Llei 13/2007, de 31 d’octubre, del Memorial Democràtic, i regulat pels estatuts aprovats pel Decret 145/2008, de 15 de juliol, reunit a Barcelona el 8 de setembre de 2011, en ús de les seves funcions, i exercint dins del mandat actual, plenament vigent, d’acord amb les normes esmentades, manifesta que:

El Memorial Democràtic, institució pionera creada per la Generalitat de Catalunya el 2007, constitueix una eina bàsica per a la construcció nacional d’un país. Durant els anys de la dictadura se’ns va sostreure i manipular la nostra memòria històrica, en un intent de destruir la nostra consciència i la nostra identitat. És per això que vam celebrar la creació del Memorial: Catalunya començava a assolir una eina eficaç per recuperar la pròpia història, com ja havien fet molts altres països.

El Consell adverteix un procés de banalització i debilitament del Memorial tant en les disposicions acordades fins avui com en la passivitat institucional respecte del Memorial. Hem de recordar que l’art. 1.1 de la Llei 13/2007 defineix el Memorial com una “entitat de dret públic dotada de personalitat jurídica pròpia, i plena capacitat d’obrar […]”. Així mateix, en aquest article, apartat 3, s’estableix que el Memorial “[…] es coordina amb els altres organismes de la Generalitat en el desenvolupament d’actuacions [….]”. No obstant això, aquest plantejament institucional ha quedat destruït per les disposicions acordades pel Govern, que han debilitat greument el principi de jerarquia normativa que caracteritza una administració democràtica. Així resulta del Decret 326/2011, de 26 d’abril, de reestructuració del Departament de Governació i Relacions Institucionals, que revela sense embuts una reducció del rang i la rellevància institucional del Memorial Democràtic. En efecte, l’art. 53 d’aquest Decret converteix el Memorial en una entitat dependent de la Subdirecció General de Memòria i Pau, a la qual s’atribueix, en substitució del mateix Memorial, “facilitar la vehiculació de la relació i coordinació de la Generalitat amb el Memorial Democràtic”, a més d’altres disposicions que expressen clarament la finalitat exposada. Així, es descriuen funcions d’aquesta Subdirecció General que en la Llei estan expressament atribuïdes al Memorial i que buiden el contingut competencial d’aquest últim a favor d’un organisme d’un rang institucional molt inferior. Així resulta dels apartats a, b, c, d i g de l’art. 53 del Decret esmentat. Tot apunta, doncs, a una progressiva destrucció de la institució del Memorial que es reforça amb afirmacions tan improcedents com injustes des de la Subdirecció General actual en el sentit que el Memorial és “una institució de tothom” i que funcionarà “amb l’ànim de no dividir”, afirmacions que comporten una desqualificació objectiva de l’etapa anterior del Memorial. Sobretot, quan encara queda pendent l’anul•lació del Consell de Guerra que va condemnar a mort Manuel Carrasco i Formiguera, que el Sr. Duran i Lleida, com a portaveu de CiU, va sol•licitar en el Congrés dels Diputats el 28 de juliol de 2005.

En aquests moments, a més, veiem amb molta preocupació gestos i declaracions del Govern actual que apunten cap a un menysteniment o una greu desvirtuació del projecte del Memorial Democràtic. La pèrdua de la seu de Via Laietana com a “centre estable”, segons els termes de la Llei, la no-convocatòria dels òrgans de govern, la manca de nomenament de nou director (ja fa més de mig any de la destitució de l’anterior) i les manifestacions reiterades d’un Memorial “neutralista”, sense “bons ni dolents” (com si la dictadura i les seves funestes conseqüències no haguessin existit), ens omple de neguit i preocupació. La manca d’interlocució tampoc ens ha permès confirmar o desmentir, directament amb els responsables actuals, aquests auguris. El darrer anunci efectuat, que és el trasllat del Memorial a un lloc de difícil accés, com és el castell de Montjuïc, tampoc ha estat objecte de comunicació o consulta. D’altra banda, s’està tramitant al Parlament, a través d’una de les lleis anomenades “òmnibus”, una reducció de la composició del Consell de Participació, adduint motius econòmics, tot i que la participació dels membres és totalment altruista.

El Consell de Participació del Memorial Democràtic, en conseqüència, adopta els acords següents:

1. Exigir al Departament la convocatòria immediata dels òrgans de govern del Memorial —Junta de Govern, Consell Assessor i Consell de Participació—, així com també del Comitè Tècnic per a la Recuperació i la Identificació de Persones Desaparegudes durant la Guerra Civil i la Dictadura Franquista i la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya. El Govern de Catalunya no pot prescindir d’escoltar i dialogar amb els representants del sector mitjançant els organismes vigents creats per llei. Les lleis no es poden ignorar; s’han de complir.

2. Exigir de manera immediata el nomenament d’un nou director del Memorial, mitjançant la convocatòria d’un concurs públic transparent i amb criteris professionals i científics. En aquest sentit, manifestem la nostra preocupació per la paràlisi actual de la institució atesa la manca de directrius i de direcció. Volem reconèixer la valuosa tasca que ha desenvolupat i està desenvolupant la plantilla tècnica del Memorial, i demanem que tingui continuïtat des d’una perspectiva professional. Sense direcció i equip —i òbviament sense pressupost—, el Memorial no pot assolir la seva missió.

3. Exigir el manteniment i el desenvolupament del Projecte del Memorial Democràtic, d’acord amb la llei que el va crear, preservant el seu caràcter integral i, per tant, mantenint la gestió unitària, en una única institució, sense dispersió o transferències a altres organismes, de totes les seves funcions actuals, tant les relacionades amb els aspectes commemoratius, de reconeixement i dignificació, com les relacionades amb aspectes patrimonials, de recerca o documentació (de la Xarxa d’Espais a les indemnitzacions, passant per les subvencions a entitats; els programes museogràfics, pedagògics, de documentació i de recerca; la dignificació i el cens de fosses, etc.). Es tracta, per tant, de consolidar i potenciar un Memorial Democràtic participatiu, rigorós, plural, científic, sense sectarismes, però amb una voluntat inequívoca de reivindicar i difondre la lluita dels demòcrates contra la dictadura franquista i per la recuperació de les llibertats.

4. Exigir un procés de diàleg previ, en el marc dels organismes del Memorial i amb les entitats del sector, en relació amb la nova seu del Memorial Democràtic. D’entrada, i sense desmerèixer la proposta del castell de Montjuïc, que hem conegut pels mitjans de comunicació i que té indubtables atractius des del punt de vista patrimonial i simbòlic, hem de dir que ens sembla absolutament inadequada per raons d’accessibilitat i de visibilitat. El Memorial necessita una seu cèntrica, visible, capçalera de la Xarxa d’Espais del territori, que permeti l’accés fàcil a les entitats, visitants, escoles i usuaris, a les exposicions, jornades, tallers escolars, reunions i actes que es programin, així com al Centre de Documentació.

Per presentar-vos els nostres arguments, i per conèixer de primera mà quin és el capteniment real del Govern en relació amb el Memorial Democràtic, us demanem, amb caràcter d’urgència, una entrevista personal, atès que les nostres cartes anteriors adreçades a la vicepresidenta no han obtingut, com ja hem dit, cap resposta.

Atentament.

Enric Pubill, President del Consell de Participació del Memorial Democràtic

Anna Sallés, Vicepresidenta

Rosa Toran, Portaveu

Xerrada a l'IES Palau Ausit de Ripollet de Josep M. Massons

2011-09-18T21:05:00.001+02:00

Brigades Internacionals. Josep M. Massons

Recull en dos vídeos de la xerrada a l'IES Palau Ausit de Ripollet de Josep M. Massons, cirurgià a les Brigades Internacionals.

maimes.cat

Actes al voltant de l'exposició 'POUM 75 anys d'història' a Barcelona

2011-09-18T19:29:00.002+02:00

-Conferència 'Dones i Revolució'

El Museu d'Història de Catalunya acull el 21 de setembre, a les 19 h, la conferència Dones i Revolució, organitzada per la Fundació Andreu Nin, dins del marc de l'exposició POUM. 75 anys d'història.

Moderadora: Mª Teresa Carbonell, presidenta de la FAN.

Participants: Cristina Simó, historiadora i Pelai Pagès, comissari de l’exposició POUM.

Invitada especial: Teresa Rebull, militant del POUM i pionera de la Nova Cançó.

-Conferència 'Orwell i l’edició completa d’Homenatge a Catalunya'

El Museu d'Història de Catalunya acull el 22 de setembre, a les 19 h, la conferència Orwell i l’edició completa d’Homenatge a Catalunya, organitzada per la Fundació Andreu Nin (FAN), dins del marc de l'exposició POUM. 75 anys d'història.

Moderador: Andy Durgan, historiador britànic.

Participants: Miquel Berga i Bagés, prologuista de l’obra; Ferran Aïsa, especialista del moviment llibertari i Fernando Casal, responsable de la il·lustració de l’obr

Col·loqui Internacional 'De l'exili a la deportació'

2011-09-12T18:13:00.000+02:00

Del 3 al 6 d'octubre de 2011

Museu d'Història de Catalunya

Plaça Pau Vila, 3, Barcelona

A la fi de la Guerra Civil, centenars de milers d’espanyols creuaren la frontera amb França fugint del feixisme i foren internats en camps de concentració. Amb l’avançament de l’exèrcit alemany, el maig de 1940 molts d’aquests espanyols i catalans van caure en mans dels nazis. Prop de 40.000 van ser integrats en companyies de treball a França i Alemanya. La gran majoria van ser internats en Stalags com a presoners de guerra i uns 10.000 van ser dirigits als camps de concentració de Mauthausen, Dachau, Buchenwald, Sachsenhausen, Bergen-Belsen, Ravensbrück, Treblinka, Auschwitz o Neuengamme. Més de la meitat van morir als camps. El Govern franquista se’n desentengué, ja que foren considerats “rojos que no eren espanyols”.

Aquest col·loqui, que s’emmarca dins d’un projecte europeu amb suport de la UE, pretén situar en el panorama internacional l'episodi de la deportació espanyola en els camps nazis. També pretén reflexionar sobre la construcció de la democràcia a Europa des del període d’entreguerres fins als nostres dies per a fomentar una ciutadania europea conscient dels valors dels drets humans i de la democràcia.

Inscripcions

Programa

Memorial Democràtic

Mor l'historiador Josep Termes als 75 anys

2011-09-09T18:45:00.000+02:00

El catedràtic és el pare de la investigació sobre el moviment obrer

El Periódico.cat / Divendres, 9 de setembre del 2011

Josep Termes, catedràtic d'Història Contemporània i pare de l'estudi del moviment obrer català, ha mort aquest divendres a l'edat de 75 anys, segons ha confirmat la Universitat Pompeu Fabra.

Josep Termes (Barcelona 1936-2011) va ser una personalitat destacada en el camp de l'estudi del moviment obrer català dels segles XIX i XX, a més de ser promotor de diverses plataformes culturals i polítiques, i un dels historiadors més reconeguts de Catalunya.

Fill de pagesos de la Terra Alta emigrats a Barcelona, es va llicenciar en Farmàcia i Lletres per la Universitat de Barcelona. Va ser professor d'aquesta mateixa universitat, de la qual va ser expulsat el 1966 per motius polítics, i va participar en l'equip que va formar l'Autònoma de Barcelona (UAB) el 1968.

Posteriorment, va ser catedràtic d'Història Contemporània a la UB i a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), així com membre de diverses plataformes culturals, com l'Institut Universitari Jaume Vicens Vives, des d'on va desenvolupar els seus estudis sobre el moviment obrer i la seva vinculació amb el catalanisme polític.

Va militar al PSUC des de molt jove, però va abandonar el partit el 1974 per diferències en la línia ideològica, al criticar el dogmatisme marxista. Va ser confundador de la revista Recerques (1970) i va estar molt vinculat a L'Avenç (1977).

Voluntat didàctica

En les seves investigacions repassa amb voluntat didàctica esdeveniments i moviments com el moviment llibertari a Espanya, el paper de la societat burgesa en el nacionalisme català, la guerra francoprussiana, la fi de l'URSS i el comunisme de final del segle XIX. A més, va aprofundir en la història de la Catalunya popular vinculada al catalanisme, va combatre les tesis sobre l'origen burgès del catalanisme i es va centrar en dues èpoques fonamentals de la història de Catalunya: el Sexenni Revolucionari (1868-1874) i la II República.

L'historiador va ser reconegut en moltes ocasions i va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat el 1990 i amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2006. Entre les seves obres destaquen Anarquisme i sindicalisme a Espanya: La Primera Internacional, Històries de la Catalunya treballadora, El nacionalisme català. Problemes d'interpretació, Les arrels populars del catalanisme i Història del moviment anarquista a Espanya (2011), que va ser la seva última publicació.

L’AVENÇ s’uneix a les mostres de condol per la desaparició de l’historiador Josep Termes i Ardèvol (Barcelona, 1936).

Termes va estudiar Lletres (1957-62) a la Universitat de Barcelona, on es va especialitzar en història contemporània, al mateix temps que ingressava en el PSUC, partit que va abandonar el 1974 per les discrepàncies que mantenia dins el comitè d’intel·lectuals. Va mostrar-se, d’aleshores ençà, fortament crític amb el dogmatisme marxista. A recer de l’obra de Casimir Martí, Orígenes del anarquismo en Barcelona, va començar a estudiar el moviment obrer, particularment l’anarquista, a la Catalunya i l’Espanya dels segles XIX-XX. Aquesta dedicació, iniciada a la tesina (1965) i continuada a la tesi (Anarquismo y sindicalismo en España. La Primera Internacional, 1864-1884, 1972), l’ha culminat fa ben poques setmanes amb una voluminosa obra de síntesi publicada per L’Avenç: Història del moviment anarquista a Espanya, 1870-1980 (edició en castellà a RBA).

Cofundador de la revista Recerques (1970), Termes va estar vinculat des de la seva aparició a L’Avenç (1977). La seva obra s’ha caracteritzat per la voluntat de revisar algunes de les interpretacions sobre la història contemporània de Catalunya, i en particular sobre el caràcter burgès del catalanisme, a partir sobretot d’una ponència que va presentar el 1974 al Col·loqui d’Historiadors sobre “El nacionalisme català. Problemes d’interpretació”, llavor dels seus estudis sobre el catalanisme popular, al qual va retornar en llibres com Les arrels populars del catalanisme (1999) i altres.

Arran de l’aparició del seu darrer llibre a L’Avenç, la revista va mantenir-hi una llarga entrevista que podeu llegir aquí, i on afirmava que “en el fons, jo he fet història per nostàlgia ambiental. Nostàlgia de l’ambient on vaig néixer: barri obrer, juliol de 1936, gent extremament polititzada [...] per a mi història i vida han anat molt juntes”.

Els 30.000 llibres de Josep Termes

Video de Vilaweb

Es reuneix el Consell de Participació del Memorial Democràtic per defensar aquesta institució

2011-09-09T14:42:00.001+02:00

En una convocatòria oberta a entitats de la Memòria s'ha reunit el Consell de Participació del Memorial Democràtic per respondre a les últimes actuacions del Govern i per defensar aquesta institució.

Avui, 8 de setembre, s’ha reunit el Consell de Participació del Memorial Democràtic en la Fundació Cipriano García.

Davant la política adoptada pel Govern respecte a la memòria democràtica i després de les darreres notícies sobre el trasllat del Memorial Democràtic al Castell de Montjuïc aquest mes d’agost, s’ha decidit fer una convocatòria oberta a entitats i associacions de la memòria.

El Consell de Participació es va assabentar pels mitjans de comunicació del trasllat de la seu de la institució a Montjuïc, sense tan sols tenir la deferència de comunicar la notícia al President del Consell de Participació en funcions, ni a cap de les entitats que fa anys treballen per la recuperació de la memòria històrica i que formen part del Memorial Democràtic. És aquest un pas més en una política d'intentar reduir el Memorial a un ens sens vida. Després del tancament de la seu del Memorial a Via Laietana el Govern ha decidit col·locar-la en un lloc turístic, allunyat de la ciutat i mal comunicat. Darrera de tot això hi ha una voluntat de buidar el Memorial de l’esperit amb que va ser creat i de fer creure a la societat catalana que la seva tasca de memòria era esbiaixada i partidista, tal com ha declarat la pròpia senyora Vicepresidenta Joana Ortega.

No hem d’oblidar que va haver persones que van defensar la legalitat democràtica des de diferents opcions polítiques i que van patir per aquest motiu la repressió franquista i unes altres persones que van atacar-la, i no es poden equiparar en un memorial creat per defensar justament la memòria democràtica.

Que aquest Memorial Democràtic continuï desenvolupant les tasques que ha dut a terme fins ara seria un fet de normalitat i de maduresa democràtica que ens honoraria a totes i tots, senyores i senyors del Govern.

Defensem el Memorial Democràtic, defensem la memòria democràtica i no volem la seva seu al Castell de Montjuïc. Animem a totes les associacions i als particulars que estiguin a favor de la recuperació de la memòria històrica i creguin en els valors que aquesta recuperació representa per a la nostra societat, ara més que mai, que recolzin el Memorial i que facin difusió de la situació que pateix en aquest moment.

Convocatòria reuniò del Consell de Participació del Memorial Democràtic ampliat

2011-09-05T23:06:00.001+02:00

Estimados amigos:

Como miembro del Consell de Participació y a instancia de su Presidente Enric Pubill os remito esta amplia convocatoria dada la gravedad de la situación del Memorial Democratic cuya finalidad, por parte de la Consellera de la Generalitat Joana Ortega, es no solo desvirtuar y diluir el contenido del mismo sino también su liquidación. Es por ello que todas las Entidades memorialistas, Universitarias, asociaciones, personalidades y cuantos estén interesados estemos presentes en esta convocatoria para con ello tomar las iniciativas pertinentes y ejercer las medidas de acción y presiones necesarias.

Para ello enviaré en varios bloques (unos 400 email) para que a su vez lo remitáis a todos vuestros contactos. Es una batalla política que no podemos ni debemos pasar por alto.

Un fuerte abrazo.

Paco Ruiz Acevedo

Presidente de la AMHDBLL

-------------------------------------------------------------------------

Consell de Participació del Memorial Democràtic

Barcelona

31 d'agost de 2011

Benvolgudes i benvolguts,

En la reunió que vam mantenir el passat 18 de juliol entitats de memòria històrica, la majoria representades en el Consell de Participació, vam analitzar la situació en que es troba el Memorial Democràtic i vam acordar redactar un comunicat denunciant la paràlisi de la institució, la marginació dels òrgans de govern, l'absència de nomenament de director i el perill en que es troben les polítiques públiques de memòria per l'acció del govern de la Generalitat. També es va acordar tornar-nos a reunir el mes de setembre per concretar accions orientades a redreçar una situació que considerem inacceptable.

El mes d'agost, en plenes vacances, ens hem assabentat pels mitjans de comunicació del trasllat de la seu de la institució al Castell de Montjuïc, sense ni tan sols comunicar-ho al President del Consell de Participació en funcions ni a cap de les entitats que fa anys treballen per la recuperació de la memòria històrica i que formen part del Memorial Democràtic; un pas més en aquesta política d'intentar reduir el Memorial a una peça de museu, a un -tal com es deia en la declaració del 18 de juliol- “souvenir turístic”. Per si quedaven dubtes dels autèntics objectius del govern, les declaracions de la consellera Ortega en el sentit que històricament no hi ha bons ni dolents i que el Memorial havia donat fins ara una visió políticament esbiaixada (s'ha d'entendre a favor dels demòcrates) són prou aclaridores.

Davant d'aquesta situació, i d'acord amb la Vicepresidenta i la Portaveu del Consell, us proposem celebrar la reunió que vam acordar el passat 18 de juliol, el proper dijous 8 de setembre, a les 19 hores al local de la Fundació Cipriano García (CCOO), Via Laietana.16,

Amb la seguretat de comptar amb la vostra presència rebeu una salutació molt cordial.

Enric Pubill, President

Anna Sallés, Vicepresidenta

Rosa Toran, Portaveu

Esparraguera durant la II República 1931 - 1936

2011-09-04T20:16:00.001+02:00

Benvolgudes i benvolguts:

Aquest setembre, la C14A (Comissió 14 d'abril), organitzem una sèrie de dues conferències dedicades a la II República i la Guerra Civil.

La primera sota el títol: "ESPARREGUERA durant la II REPÚBLICA 1931-1936", serà a càrrec del senyor Josep Paulo, historiador, arxiver i cronista oficial de la Vila d'Esparreguera. Tindrà lloc a la Sala d'actes de Can Pasqual el dia 16 de setembre de 2011 a les 20.00 hores.

Esteu totes i tots convidats i esperem contar amb la vostra inestimable presència.

Fins aleshores, rebeu una abraçada.

Salut!

Manel Ruiz

David Urgelés

-copresidents-

Publicat per Comissió 14 d'Abril Esparraguera

Homenatge a Quico Sabaté 8 de setembre, L´Hospitalet de Llobregat

2011-09-02T16:39:00.001+02:00

Dijous, 08 de setembre · 20:30 - 23:30

L´Hospitalet de Llobregat

Plaça Constitució

Homenatge a Quico Sabaté, un dels maquis que continua lluitant un cop acabada la Guerra civil, fou assassinat pel sometent a Sant Celoni.

A les 20:30 concentració a la plaça de la constitució.

A les 22:45 lectura del manifest i canvi del nom de la plaça constitució per el de plaça Quico Sabaté.

Organitza:

Maulets

Col•laboren:

Cup

SEPC L´Hospitalet de llobregat

Casal Popular i independentista de L’Hospitalet.

II Jornades de Recreació de la Guerra Civil de Corbera d'Ebre els dies 3 i 4 de setembre

2011-09-01T22:14:00.000+02:00

El museu privat La Trinxera de Corbera d’Ebre organitzarà el primer cap de setmana de setembre, els dies 3 i 4, la segona edició de les a l’emblemàtic espai del Poble Vell. El seu propietari, Pere Sanz, ha comptat amb l’ajuda de diversos col•laboradors i el suport de l’Ajuntament de Corbera d’Ebre i el Patronat del Poble Vell, entre d’altres entitats.

L’eix central de les jornades serà la Fira d’Objectes Militars i Col•leccionisme, i un seguit de diorames que representaran escenes de la Guerra Civil Espanyola com si es tractés d’un campament.

L’organització espera la participació d’una dotzena d’expositors a la Fira procedents de Tarragona, Barcelona i la Comunitat Valenciana. Pel que fa als diorames, aquests es nodriran essencialment de l’ingent fons del museu La Trinxera, que disposa d’una àmplia col•lecció de vestits militars del conflicte, peces d’artilleria, antitancs, bombes d’aviació, obusos i, fins i tot, vehicles. Un autobús i diversos vehicles d’època d’altres col•leccionistes s’incorporaran als diorames.

A diferència de les recents jornades de recreació celebrades a Faió, a Corbera d’Ebre no es recrearan combats de la batalla de l’Ebre.

Les jornades obriran portes el dissabte 3 de setembre, a les 10.00 hores, al Poble Vell.

L’entrada costarà 5 euros i inclourà la visita no només a la Fira i als diorames sinó també a les activitats que es realitzaran a l’interior del Poble Vell durant el dia.

En aquest sentit, a partir de les 18.00 hores se celebraran a l’interior de la remodelada església del Poble Vell un seguit de conferències amb experts del conflicte bèl•lic. Intervindran, entre altres, l’historiador flixanco Josep Sánchez Cervelló i el director del Centre de Documentació de la Batalla de l’Ebre, Francisco Cabrera Castillo.

A les 21.00 hores, el mateix espai acollirà un aperitiu i un ball popular.

L’endemà, diumenge, el recinte tornarà a obrir portes de 10.00 a 14.00 hores.

Tots els veïns que vagin vestits d’època tindran dret a accedir de manera gratuïta a l’interior del recinte.

A banda dels diorames instal•lats al Poble Vell, el museu LaTrinxera obrirà les portes de 10.00 a 21.00 hores dissabte i de 10.00 a 14.00 hores l’endemà diumenge per visitar l’exposició permanent.

Partit Republicà d'Esquerra

Amb cara dura, "agosticidad", traïdoria i clars intents de revisió històrica

2011-08-29T19:41:00.000+02:00

Traducció Estació Collserola

Sobre el Memorial Democràtic de Catalunya

26-08-2011 Salvador López Arnal / Rebelión

Amb Joana Ortega en la vicepresidència del govern i amb l'adreça del departament implicat en les seves mans i en les dels seus ajudants, més el control a molt curta distància del fonamentalista cristià Duren i Lleida, era de témer el pitjor. En això estem. La cosmovisión de fons: del antifranquismo ric jo, tots eren ateus i comunistes; al seu record i estudi ni aigua ni sal ni finançament, i, més enllà d'això, referint-se a la República i a la guerra civil, tots van ser uns cafres, no hi ha línia de demarcació alguna entre els uns i els altres, entre víctimes i botxins, i en les guerres i postguerras es cometen atrocitats per part de tots. Punt i a part; a atendre als negocis i al Opus Dei si s'escau. Gairebé pitjor que Ernst Nolte, avalant un discurs que tot just subscriuria al peu de la lletra l'extrema dreta europea.

Amb "agostidad" i traïdoria, ha comentat el professor i mestre de diverses generacions, enginyer republicà, historiador de la ciència i admirable i inesborrable lluitador comunista antifranquista Guillermo Lusa, el govern convergent segueix donant passos per a desfer-se del Memorial Democràtic, que per descomptat, sense ànim d'aixecar polèmica alguna i sense deixar de reconeix trobades, esforços, detalls i ajudes [1], no era, mirat com es vol mirar, un centre de incorregibles i passats vermells sectarios intractables.

Després de disminuir en un 29% la partida al Memorial, arriba ara la mesura del seu confinament al castell de Montjuïc. Perquè vagi languideciendo a poc a poc, perquè ningú s'acordi d'ell i perquè dintre de tres o quatre anys sigui una flor de prudent estiu sense tot just fruits.

A pesar de les dates estivals ja hi ha un manifest de protesta davant aquesta barbàrie antidemocràtica enfront de la qual, per cert, els consellers de passat antifranquista (pocs, molt pocs) no han dit ni pío ni aquesta infàmia no és meva [2]. Ni tan sols d'aquesta aigua no estic disposat a beure.

Un text ha estat redactat per la Associació Catalana d'Ex-Presos Polítics que es manifesta en total desacord amb el trasllat del memorial al castell de Montjuïc. Diu així: “L'Associació Catalana d'Expressos Polítics del Franquisme, informada pels mitjans de comunicació, del propòsit de la Vicepresidenta del Govern i Consellera de Governació i Relacions Institucionals, Joana Ortega, de traslladar la seu “definitiva” del Memorial Democràtic al castell de Montjuïc, manifesta el seu total desacord amb una mesura que confirma l'objectiu del gobienro de CIU de desmantellar les polítiques públiques de memòria i de convertir el Memorial Democràtic en una peça de museu, incomplint amb claredat la llei aprovada en el seu moment pel Parlament de Catalunya”. L'associació de ex presos prossegueix assenyalant que la decisió del trasllat es produïx en plena paràlisi del Memorial, que està sense director, sense consultar a cap dels òrgans de govern de la institució, qui, per cert, “no s'han reunit mai des del nomenament de la Consellera”. Els unionistes són així.

De fet, el trasllat ni tan sols s'ha comunicat al President del Consell de Participació en funcions, Enric Pubill, que no ha de ser dels seus ni manifesta desig algun de ser-lo, ni a cap dels entitats que des de fa anys treballen per la recuperació de la memòria històrica a Catalunya, “que formen part del Memorial Democràtic i que segons l'article 12 de la Llei 13/2007 participen en les iniciatives i en les activitats del Memorial Democràtic”. Són nius de vermells han de pensar en el Departament i, a més, les formalitats estan per a ser transgredidas quan l'ocasió ho requereix! Faltaria més.

El trasllat al castell de Montjuïc, acordat amb el govern de CIU de la ciutat de Barcelona, l'altra cara del dueto de la infàmia revisionista, “suposa condemnar el Memorial a la marginació d'una ubicació apartada de la ciutat de difícil accés”, on, per a més escarn, segons els mitjans d'informació, no es traslladessin les oficines que romandran en la seu del Departament de Governació, prova més que eloqüent que la ubicació és inadequada, des d'un punt de vista cívic, i que ha estat calculada per al que ha estat calculada: en el desert de Montjuïc no floreixen els cirerers.

Per si quedava algun dubte dels veritables objectius del Govern de CIU, prossegueix el comunicat de l'Associació, les paraules de la Consellera de Governació i Relacions Institucionals entorn de que la institució havia donat fins a ara “una visió políticament esbiaixada (s'ha d'entendre, a favor dels demòcrates)”, i que, no es perden el detall revisionista, històricament no havia hagut ni bons ni dolents -gairebé el mateix que diuen puerilment Rouco Varela i els seus col·legues penetrant severament en ments confiades-, tot això, és molt eloqüent de l'intent de desvirtuar la Llei de Memòria Històrica “equiparant la dictadura de Franc amb els lluitadors de la llibertat, equiparant els quals van exercir durant gairebé 40 anys un poder totalitari [3] que va provocar desenes de milers de morts, tortures i empresonaments amb els ciutadans que van lluitar en defensa dels llibertats i l'autogovern de Catalunya”, i no només d'això, sinó del socialisme, la República i la democràcia, la igualtat i justícia per a tots els pobles d'Espanya.

En definitiva, el trasllat al castell de Montjuïc sembla un pas més en el camí que es va iniciar amb el tancament de la seu de Via Laietana, un carrer cèntric de Barcelona, propera a la plaça dels indignats, amb l'objectiu d'anar liquidant “a poc a poc el Memorial fins a reduir-lo en una institució molt allunyada del que va aprovar el Parlament de Catalunya” (amb els vots de CIU si no camino errat, quedava malament electoralment oposar-se a això). Instal·lats ara en el poder, volen deixar la seva petjada molt girada cap a la dreta revisionista. De fet, com és sabut, en les seves primers vint i tants anys de govern, no van fer gens, res de res, per a conrear el jardí de la memòria històrica. S'hagués vist el que tots sabem: que el nucli essencial de la lluita antifranquista a Catalunya va estar protagonitzat pels comunistes catalans de diferents tendències (no només pel PSUC encara que tingués el partit de López Raimundo, Joaquin Sempere i Sacristán un paper destacadísimo) i que importants sectors de les classes privilegiades de Catalunya van donar fermament al feixisme a Catalunya. Nombrosos alcaldes de CIU han sortit de les seves files. També ells van preferir Espanya una, gran i “lliure”, que una Espanya democràtica, socialista, republicana i federal.

L'Associació Catalana d'Expressos Polítics del Franquisme manifesta, finalment, el seu compromís de continuar treballant, juntament amb la resta d'entitats memorialistas, “per a complir l'objectiu de la llei del Memorial Democràtic” i, més enllà d'això, perquè la memòria encunyi amb justícia i veracitat la seva moneda, descurada, o esbiaixadament cuidada ara per ara institucionalment, per gents que saben molt bé la importància d'aquest vèrtex en la lluita de classes política i cultural.

“Salut, República i indignació davant el ressorgiment (havia desaparegut alguna vegada?) del franquisme i del nacionalcatolicismo”. Amb aquestes sentides i veraces paraules s'acomiadava el mestre Guillermo Lusa. Els unionistes cristians estan en el lloc de comandament sense que els convergents aixequin la seva oposició, i amb l'aplaudiment entusiasta del PP neofranquista i català of course. Poc els importa el record del president afusellat de Lluís Companys, i fins i tot semblen no voler recordar, o ho fan a la seva manera, el vil assassinat de Manuel Carrasco i Formiguera, condemnat a mort en un judici sumarísimo portat a terme el 28 d'agost de 1937 pel delicte de" adhesió a la rebel·lió" i assassinat vuit mesos després, el 9 d'abril de 1938 [4].

Notes:

[1] El nom del meu oncle, Salvador López Camp, i el de punts altres soldats republicans morts en la batalla de l'Ebre, figura en una placa situada a La Fatarella per iniciativa del ex conseller Joan Saura, qui, per cert, en una parenceria de capacitat política no fàcilment comprensible compaginava l'adreça del memorial i amb la d'Interior, era el cap dels Mossos d’Esquadra, aquest cos que va intentar a desallotjar als indignats de la plaça de Catalunya amb mètodes neofranquistas, anem els de tota la vida.

[2] Ferran Mascarell i Andreu Mas-Colell, aquest últim deixeble de Manuel Sacristán, ambdós quadres del PSUC en el seu moment, gens tenen què dir davant aquest nou atropellament de la dreta nacional-catòlica catalana?

[3] El 25 de setembre de 2005, el Congrés dels Diputats espanyol va acordar, a proposta de CIU, anul·lar el consell de guerra al que va ser sotmès Carrasco i Formiguera. CIU no va fer extensiva la seva petició a tots els combatents i resistents republicans.

La maleta de Capa reapareix a Barcelona

2011-08-29T19:15:00.000+02:00

Capa, Seymour i la pionera fotográfa Gerda Taro

van captar la marxa cap a l'exili francès durant la Guerra Civil Espanyola LVE

Traducció Estació Collserola

El MNAC i un documental segueixen la peripècia dels 4.500 negatius del famós fotògraf, perduts durant anys

Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC): s'obrirà al públic el pròxim 6 d'octubre

La Vanguardia 23/08/2011 - Salvador Llopart /Barcelona

La maleta de Robert Capa. Llegendària maleta perduda durant dècades que conté més de 4.000 negatius realitzats pel famós fotoperiodista hongarès durant la Guerra Civil Espanyola, així com molts negatius dels seus no menys famosos col·legues Gerda Taro i David Chim Seymour. Famosa maleta, considerada un dels grans documents del conflicte, que arribarà per fi a Barcelona el pròxim octubre.

I ho farà per partida doble. Per descomptat en forma d'exposició, en el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC): una magna mostra que s'obrirà al públic el pròxim 6 d'octubre, i en la qual es mostrarà, a més de la famosa maleta, moltes de les imatges contingudes en aquests negatius donats per perduts durant gairebé setanta anys.

Però a més la maleta de Capa ha donat motiu a una pel·lícula: La maleta mexicana, documental dirigit per la directora Trisha Ziff que segueix la peripècia dels llegendaris negatius de Capa, Taro i Seymour, i també la peripècia d'aquells anys de guerra a Espanya. Sense oblidar-se tampoc de les víctimes del conflicte, alguns forçats a l'exili, primer a França i després a Mèxic. Com els mateixos negatius de Capa i els seus amics.

El documental de Ziff, que va tenir el seu première mundial en el recent festival de Karlovy Vary, arribarà A Espanya a la fi d'Octubre, però tindrà la seva estrena pública durant l'exposició del MNAC, una mostra que viatjarà a Bilbao i Madrid.

La maleta mexicana de Trisha Ziff no es deté en una mera exhibició de fotografies. Proposa una reflexió sobre la memòria històrica; la seva recuperació, i la identitat que aquesta memòria perduda, com les fotos de Capa, atorga als sobrevivientes del conflicte. Directament a ells; però també als seus descendents, molts d'ells instal·lats en la diàspora que va seguir a la Guerra Civil. El film es completa amb declaracions d'intel·lectuals, víctimes i afectats per la Guerra, i s'il·lustra amb un centenar de fotografies de Capa i dels seus col·legues.

Algunes d'aquestes imatges eren inèdites, fins a la seva reaparició fortuïta, dintre de la famosa maleta, en 1995, a Mèxic D. de C., oblidada durant dècades en l'armari d'un diplomàtic mexicà. Unes altres eren ja bé conegudes: fotos emblemàtiques del conflicte. Fotos que atrapen el sofriment durant la Guerra Civil, la primera guerra de la història en la qual la població es va convertir en un objectiu militar, captat per la càmera d'aquells tres fotoperiodistas pioners. Alguna de les imatges, unes setanta, es podran veure en l'exposició que arribarà A Barcelona a l'octubre.

De fet és la misma exposición que ha estat oberta al públic fins a fa molt poc a Nova York, en el Center of Photography (ICP), on aquests milers de negatius tindran la seva seu permanent, i on són exhaustivament classificats i restaurats. Negatius que, després de moltes vicissituds, van arribar a a el ICP en el 2007.

Retrats de Federico García Lorca, Dolores Ibárruri, la Pasionaria, o Ernest Hemingway, entre els rostres més coneguts, formen part de la col·lecció. Però sobre abunden els rostres anònims, les escenes de resistència, els moments d'alegria enmig del desastre. I la incògnita permanent reflectida en centenars de rostres pel futur...

“És bàsicament la mateixa exposició de Nova York, però aquí tindrà un grau d'espectacularitat, per l'espai disponible, que allí no tenia. En Barcelona veurem la famosa maleta, que no és tal”, diu David Balsells, conservador cap del departament de fotografia del MNAC. “En realitat són una sèrie d'arxivadors on els negatius han resistit perfectament l'abandó i el pas del temps”

Pere Fortuny: 'Volen enterrar el Memorial i difuminar tot allò que representa'

2011-08-22T15:59:00.001+02:00

El president de l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya diu sentir 'tristesa profunda i indignació' pel nou enfocament que el govern català vol donar al Memorial Democràtic

El que volen fer amb el Memorial Democràtic és enterrar-lo. I mira, per començar, una manera d'enterrar-lo ja és posar-lo al Castell de Montjuïc, on hi arriben ni els cotxes... Ja fa uns quants mesos que ha canviat el govern i ens trobem que no només no hem millorat sinó que ens ho compliquen més. Si fins ara ja no estàvem gaire bé, ara estarem pitjor. Volen enterrar el Memorial i difuminar tot allò que representa. El camí que ha pres la vice-presidenta Ortega, i estic convençut que n'és conscient, és el camí de l'eliminació del Memorial.

Ara fins i tot ja parlen dels dos bàndols. Doncs resulta que un bàndol es va alçar contra la república. No ens oblidem de la història i no confonguem la gent. A veure si ens aclarim, fins ara era molt clar qui eren víctimes. I el Memorial es va constituir perquè les associacions vam demanar que, com a mínim, se les recordés. I ni això: ara resulta que sense haver reconegut aquestes víctimes, les volen diluir. Sento tristesa profunda i indignació.

D'aquest govern no m'ho esperava; i espero que rectifiqui. Però tot plegat ja ve de la llei de la memòria històrica que va fer el govern socialista, que era un escarni a tots els represaliats del franquisme. I no ho va fer el Partit Popular. Ho va fer el PSOE, que no ha tingut ni tan sols el valor de rehabilitar jurídicament cap de les víctimes. Pensa, els socialistes!

Aquesta llei diu que les sentències dictades pels tribunals militars il·legítims són sentències de ple dret. I a més no es poden recórrer: el Tribunal Suprem no admet cap recurs. És una vergonya. Jo he intentat fer que s'anul·lés el judici al meu pare de totes les maneres possibles. I res, diguin el que diguin. I ara, ni ell ni cap altra de les víctimes, no podrà recordar de manera digna. Aquesta llei de la memòria històrica ha estat una gran enganyifa. I ara, per si no fos poc, anem pel mateix camí amb el Memorial.

Mira, diuen que la transició espanyola va ser modèlica, però en realitat ha estat el frau polític més gran que ens han fet. El primer que van fer va ser la llei d'amnistia del 1977, que perdonava totes les atrocitats del franquisme. I en canvi les víctimes no poden ser ni tan sols rehabilitades jurídicament. I ara gairebé ni recordades. Ens han enganyat de mala manera i ara ho volen continuar fent. Però el que hem de fer les associacions és unir-nos i fer que això no tiri endavant. No pensem pas quedar-nos a casa. Perquè això no és una democràcia ni és res.

*Pere Fortuny, president de l'Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya

(Opinió recollida telefònicament per la redacció de VilaWeb) 20.08.2011

*Pere Fortuny és el president de l'Associació Pro-Memòria dels Immolats per la Llibertat a Catalunya, que el 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la tasca feta per a recordar els executats pel franquisme i per a restituir-los la dignitat i l'honor. Fortuny és fill de Josep Fortuny, últim batlle republicà de Mollet del Vallès, exiliat a Argelers durant la guerra i executat el 1939, quan va tornar a Barcelona. L'Associació Pro-Memòria dels Immolats per la Llibertat a Catalunya ha promogut la creació del Monument als Afusellats al Camp de la Bota i diversos homenatges a Lluís Companys. El 2006 va demanar, sense èxit, que s'anul·lessin els judicis fets en postguerra.

Nota Estació Collserola:

La Associació Pro-Memória als Inmolats per la Llibertat a Catalunya formada pels familiars dels afusellats a Barcelona, en el Camp de la Bota i llançats al Fossar de la Pedrera, una fossa situada dintre del cementiri de Montjuïc. Aquests familiars van començar a associar-se a principis de 1976, la sol·licitud amb data 1977 va trigar gairebé tres anys a ser acceptada, en successives ocasions denegada sota excuses absurdes fins que va ser inscrita el 11 de juliol de 1980 per Rodolfo Martin Villa, llavors Ministre de Governació. Dels cinc punts dels seus estatuts, els quals recullen els següents objectius, solament un està encara per resoldre: Que no hagués cap soterrament més en el Fossar de la Pedrera, dignificar i col·locar un monument en memòria de tots els quals van defensar la legalitat constitucional, traslladar les restes de Lluís Companys al Fossar i que una vegada a l'any es realitzi un homenatge en honor a tots els quals allí van ser llançats i als quals es troben en llocs semblants, solament l'últim punt, els queda per aconseguir, l'anul·lació dels judicis sumarísimos militars.

(Fragment de la intervenció de Mª José Barreiro López de Gamarra en representación de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes en el Coloquio Internacional Memoria da Guerra, Reconciliación e Cultura de Paz celebrado en la Universidad de Santiago de Compostela el 15/12/2010. Mesa 5: La recuperació cívica de les memòries. El passat ocult de la societat).

"Bombes sobre Girona", visita als refugis antiareis de Girona

2011-08-19T18:43:00.001+02:00

01-09-2011 de 17:45 a 20:30

Fa 75 anys va esclatar la Guerra Civil espanyola. Girona, com la resta del país, va fer costat a les forces republicanes. Pocs mesos després van començar els bombardejos de les tropes franquistes a moltes ciutats, entre elles, la mateixa capital gironina. Amb la voluntat de descobrir com era la Girona d'aquells temps, de veure com van ser construïts els refugis antiaeris de la ciutat i quins objectius tenien, el Quedem? Girona vol començar el nou curs amb una activitat que ens portarà a la Girona de no fa tant, de la que parlen els nostres avis i sobre la que hi ha moltes coses que encara desconeixem. Una tarda de dijous diferent i interessant per descobrir de més a prop les arrels de la nostra ciutat.

Nom de l'activitat: 'Bombes Sobre Girona'

Horari: Dijous 1 de setembre de 3/4 de 6 de la tarda a 2/4 de 9 del vespre

Punt de Trobada: Quiosc de Plaça Catalunya

Data límit per reservar plaça: Dimarts 30 d'agost

Òmnium Cultural

Homenatge a Josep Lluis Facerias. Dimarts 30 d’Agost 2011

2011-08-19T12:57:00.000+02:00

El proper dimarts 30 d'agost, homenatge a Josep Lluís Facerias, maquis assassinat per la policia franquista a l'encreuament entre el carrer Urrutia i Pi i Moslist.
T'hi esperem!

Cup-Barcelona Districte Nou Barris

El castell de Montjuïc serà la nova seu del Memorial Democràtic

2011-08-18T21:45:00.000+02:00

Seu de la institució a la Via Laietana 69

El Govern retalla un 29% el pressupost de la institució, que canviarà de "prioritats"

Dimecres, 17 de agost del 2011

El Periódico.cat / JOSE RICO / Barcelona

El Govern català ha anunciat que el Memorial Democràtic de la Generalitat s'ubicarà a partir de l'octubre al castell de Montjuïc. L'Executiu d'Artur Mas va tancar a finals de febrer la seu de la institució a la Via Laietana per "deficiències estructurals" i va traslladar provisionalment les dependències i el personal al Museu d'Història de Catalunya. El procés per elegir el nou director tindrà lloc a l'octubre, quan el Parlament esculli els nous membres de la junta de govern del Memorial.

La vicepresidenta del Govern, Joana Ortega, i l'alcalde accidental de Barcelona, Jaume Ciurana, han anunciat la firma d'un conveni entre les dues institucions pel qual el consistori cedirà les instal·lacions del castell per acollir el Memorial Democràtic. El trasllat es realitzarà a principis d'octubre, mig any després que la seu del número 69 de la Via Laietana, inaugurada pel tripartit, fos clausurada. Segons Ortega, el cost de les deficiències d'aquest edifici era "molt elevat" i no podia ser assumit per la Generalitat.

De fet, la número dos del Govern ha explicat que el departament de Governació, del qual depèn ara el Memorial, ha retallat un 29% el pressupost de l'entitat, ja que la "prioritat" de la conselleria, ha afegit, "és el món local". No obstant, Ortega ha assegurat que aquesta retallada no s'ha traduït en acomiadaments de personal, i que només uns quants treballadors han hagut de ser reubicats en altres àrees del departament.

La vicepresidenta ha insistit que el Govern està compromès amb l'"impuls" del Memorial Democràtic, però ha advertit que la "filosofia" i les "prioritats" hauran de canviar. "La voluntat és que ningú faci un ús partidista de la memòria democràtica. No es tracta de dividir en bons i dolents perquè víctimes, en una guerra, ho són tots, d'un bàndol i de l'altre", ha assenyalat.

Entitats contra el racisme de Catalunya acusen a la justícia espanyola de tebiesa amb PxC

2011-08-07T13:26:00.001+02:00

La fiscalia contra els delictes d'odi i discriminació va rebre l'any passat 171 denúncies dels Mossos d'Esquadra i va obrir 69 procediments judicials.

Les F.S.E de la C.A.V, mai en la seva història, han actuat contra ningun grup nazi-feixista espanyol

Sare Antifaxista, Vic Paisos Catalans 6/8/11

SOS Racisme i el Col·lectiu Ronda alerten contra les arengues xenòfobes del partit i demanen més actuacions de la fiscalia espanyola.

Un pamflet que va distribuir PxC a Sant Adrià de Besòs, deixo perles com:

Els musulmans reben "ajudes per a obtenir medicaments gratis", són contractats "abans que els autòctons", "no paguen impostos" i es queden amb les "beques" escolars, etc...

L'Ajuntament de Sant Adrià de Besòs ha dut el cas a la fiscalia.

El Col·lectiu Ronda té oberta una batalla legal contra el partit xenòfob per repartir pamflets a Mataró en les eleccions municipals.

En Vic té el PxC un procés judicial iniciat en 2007 el judici del qual està previst que se celebri aviat. El fiscal demana un any i mig de presó para Anglada i per a Juan Carlos Fuentes, exconcejal del seu partit a Vic, per repartir uns pasquins que incitaven a la discriminació del col·lectiu magrebí.

Una llei que no interessa que es compleixi...

L'article nº 510 del Codi Penal (que castiga als quals provoquen "la discriminació, odi o la violència" contra determinats col·lectius) i la llei de partits, no són aplicades a l'entramat nazi-feixista espanyol.

El despropòsit és majúscul en Hegoalde. En la C.A.V les seves F.S.I, mai en la seva història, han actuat contra cap grup nazi-feixista espanyol, arribant a negar la seva existència el seu màxim responsable A. Llauris, just enmig d'una ofensiva ultra en forma de pintades i amenaces a la comunitat islàmica i a càrrecs publicos, i atacs a monuments de la memòria.

En Nafarroa les F.S.E, van actuar després de molts anys d'atac, accions i amenaces, contra la ultima organizacion apareguda en l'escena ultra de Nafarroa 'falange y tradicion' (solament per l'alarma social i mediatica creada). A dia d'avui, els seus membres estan lliures i el seu judici no arriba.

El Ecomuseu de les valls d’Àneu ofereix rutes per les restes de la Guerra Civil

2011-08-07T12:35:00.001+02:00

Els búnquers de la Guingueta d’Àneu

Traducció Estació Collserola

LaManyana.es / Lleida - Anna Mora 2011-08-02.

L'itinerari Frontera i búnquers a la Guingueta torna a recordar per tercer any consecutiu la memòria històrica de la postguerra i el pas de la Segona Guerra Mundial pel pirineu. El Ecomuseu dels valls d’Àneu ofereix aquesta ruta guiada pels búnquers i la frontera i per altres elements patrimonials i naturals que componen la vall i que van formar part de la història del territori.

La ruta s'inicia en el Pati de l’Escola de l'Ajuntament i és a partir de diversos elements, que es van construir entre el 1938 i 1948, que s'explica què va succeir en el territori, sobretodo durant la Guerra Civil i postguerra, i es descriu també el testimoniaje de la segona guerra mundial en l'entorn.

Frontera i búnquers a la Guingueta mostra als visitants dos o tres búnquers de la línia P, elements que van formar part del Centre de Resistència nombre 76, i recorda el paper decisiu de la Frontera durant la Segona Guerra Mundial i després del conflicte bèl·lic.

La funció de la frontera entre Espanya i França és un dels eixos principals de l'itinerari, ja que va ser un element primordial durant la guerra civil, moment en el qual molta gent del front i de la guerra van arribar al Pallars. En la ruta s'explica també com famílies senceres, joves, resistents i jueus escapaven de l'ocupació nazi gràcies a ella.

La reflexió sobre els búnquers, la frontera, el món i la història que realitza el Ecomuseu té lloc els divendres a les onze del matí, amb un cost de 3 euros i es dirigeix a tot tipus de públics que tinguin ganes de conèixer i recordar l'itinerari històric, però també patrimonial i natural dels valls d’Àneu.

Com ja és habitual, el Ecomuseu dels valls d’Àneu presenta a més un paquet de més de deu activitats que es realitzaran durant el mes d'agost i que se sumen a aquest itinerari històric guiat de gran valor.

L'obertura al públic i l'organització de visites guiades a diferents espais patrimonials com la serradora d’Alós d’Isil, el castell de València d’Àneu, la Torre de Guaita d’Espot i les esglésies de Sant Joan d’Isil, Santa Maria d’Àneu, Sant Just i Pastor de Son, Sant Père de Sorpe i Sant Julià d’Unarre o el monestir de Sant Père del Burgal són altres de les alternatives culturals que s'oferixen.

La visita a la queseria La roseta de Gavàs se suma a la ruta Frontera i búnquers a la Guingueta. El museu també proporciona la possibilitat de viure els oficis antics durant la visita a Casa Gassia, així com les visites nocturnes teatralizadas, on una actriu professional adopta el paper de Esperanceta, un personatge entranyable i alhora indignat, que diverteix i fa reflexionar al públic.

Tots aquells que acumulin visites i participin en les guiades, seran recompensats amb una peça original d'artesania del Pirineus.

Estació Collserola

Xerrada: Protegir el feixisme i reprimir els antifeixistes

ERC, contra Martínez Sistach

Tudela de Segre: la Capella Sixtina de l’exèrcit republicà

Operació Garzón contra l'independentisme català

Acte sobre la Memòria Històrica a Nou Barris.

Jornada contra la impunitat. 3 de març a Cerdanyola del Vallès

Jornada sobre la recuperació de la memòria històrica d’homosexuals i transsexuals

Fa 75 anys del primer bombardeig amb víctimes sobre Barcelona

Pau Gasol i la seva memòria històrica

"Banda ampla" debat sobre la recuperació de la memòria històrica.

Documental Monarquia o República?​

Documental “Emboscats. Memòria d’una geografia secreta” al canal 33!

La caiguda de Barcelona en la Guerra Civil arriba a aquest dijous els seus 73 anys

Activitats del mes de febrer de 2012 de L’Estació Territorial de Recerca Penedès

Exposició 100 anys d’anarcosindicalisme a Lleida

Presentació del documental "Els brigadistes entre nosaltres" i de l'exposició "Preludi de l'última batalla"

II Marxa en homenagte al maquis per Collserola

Curso Història Oral en l'aula d'Educació Secundària

Traducció Estació Collserola

"Història Oral en l'aula d'Educació Secundària. Les Fonts Orals i les noves generacions davant el repte del futur"

Actes per la memòria històrica després de la mort de Fraga

ERC i SI retreuen a Garzón les tortures a independentistes del 92

400 persones concentrades a Canaletes celebren amb cava la mort de Manuel Fraga

Mor al llit, impunement, Manuel Fraga, icona del franquisme i responsable dels assassinats de Gasteiz

Recordant a Josep Pallach

Joaquim Soms, compositor de la sardana "Catalans a la Alcarria"

Presentació del llibre 'L'Assemblea del Bages (1971-1979)'

1800 manresans sense llibertat

Traducció Estació Collserola

La capital del Bages reuneix un dels millors arxius sobre repressió franquista

XV Marxa-Homenatge als Maquis, 2012

Exposició sobre el POUM al Museu Torre Balldovina a Santa Coloma de Gramanet

Fosses comunes, un passat no oblidat

Carta del ministre Jáuiregui i resposta de l'Associació Pro-memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya

Ruta sobre la defensa de les costes al Garraf

Desenterrant el Silenci per Sergi Bernal

Refugi de la memòria a Can Peguera, Nou Barris

Ruta pels espais de la Guerra Civil a Cambrils

"Tots els noms. Les víctimes de la guerra civil al Penedès"

El Barcelona homenatjarà demà a l'expresident Josep Suñol

Peces-Barba justifica el bombardeig a Barcelona del 1934 perquè la Generalitat havia proclamat la República Catalana

Exposició "La Bolsa de Bielsa, el final de la República a l´Aragó". Barcelona (Espai Antoni Miró Peris)

Jornades 'Catalunya i Itàlia. Memòries creuades, experiències comunes'

Rutes antifranquista per l’Hospitalet

Jornada d'Homenatge als Maquis Barcelona 2011

El fiscal acorda obrir la fossa d'un nen robat a Barcelona

Ha mort la veterana comunista Trinidad Gallego

Dia 8 de novembre, fa 61 anys que va morir el meu avi Jaume Grau Casas, esperantis​ta i escriptor

Presentació del documental 'Virgilio Leret. El Caballero del Azul'

1960 – 1980. Transicions i canvis a les terres de parla catalana

Memorimage VI Festival Internacional de Cinema de Reus

Cicle d'activitats sobre memòria històrica 'Vilafortuny (1930-1940)'

Manifestació a Lleida 4 Anys desprès, Carlos, no oblidem!

En el 75è aniversari de la seva arribada. Homenatge a les Brigades Internacionals

Exposició 'Seat 1950-1977, l’arquitectura de la repressió'

Programa del Congrès de les Brigades Internacionals el 27, 28, 29 d'octubre 2011 a Barcelona

Projecció del documental ‘Carrero Blanco: el sumari secret’

Presentació del documental ‘Silencis’

Catalunya recuerda los 71 años del fusilamiento de su ex presidente Companys

Homenatge als Republicans Immolats

L'alcalde de Castelldefels manté l'homenatge a Lluís Companys

Presentació del llibre "Les víctimes de la guerra civil a Mollet del Vallès" de Laia Fortuny

La gran mentida filmada

l'exposició TOTS ELS NOMS dedicada a la repressió franquista a Andalusia a Cornellà

Presentació de la revista dedicada a la repressió franquista a Andalusia

Una matinada del 27 de setembre de 1975 a Cerdanyola

Trobat el cadàver d'un soldat republicà de la batalla de l'Ebre

'14 d'abril. Macià contra Companys', dirigida per Manel Huerga

Carta del Consell de Participació del Memorial Democràtic a la Presidenta del Parlament de Catalunya

Xerrada a l'IES Palau Ausit de Ripollet de Josep M. Massons

Actes al voltant de l'exposició 'POUM 75 anys d'història' a Barcelona

Col·loqui Internacional 'De l'exili a la deportació'

Mor l'historiador Josep Termes als 75 anys

Es reuneix el Consell de Participació del Memorial Democràtic per defensar aquesta institució

Convocatòria reuniò del Consell de Participació del Memorial Democràtic ampliat

Esparraguera durant la II República 1931 - 1936

Homenatge a Quico Sabaté 8 de setembre, L´Hospitalet de Llobregat

II Jornades de Recreació de la Guerra Civil de Corbera d'Ebre els dies 3 i 4 de setembre

Amb cara dura, "agosticidad", traïdoria i clars intents de revisió històrica

Documental Monarquia o República?

Dia 8 de novembre, fa 61 anys que va morir el meu avi Jaume Grau Casas, esperantista i escriptor