dijous, 21 de febrer del 2013

Les tres il·legitimitats de Juan Carlos compliquen l'abdicació

Jurament als “Principios Fundamentales del Glorioso Movimiento Nacional"
     
Vilaweb 20.02.2013
La corona ha evitat que es faci una llei que la reguli, però això posa en relleu la seva anomalia històrica

La constitució espanyola dedica tot el títol segon a la monarquia. Hi explica el funcionament de la corona, però en l'article 57.5 enllesteix la possibilitat d'una abdicació amb aquest text: 'Les abdicacions i renúncies i qualsevol dubte de fet o dret que s'esdevingui en l'ordre de successió a la Corona es resoldrà per una llei orgànica.' El redactat és clar, però el problema greu és que mai no s'ha fet aquesta llei orgànica. Per tant, una possible abdicació de Juan Carlos no és regulada i podria crear un important conflicte polític. 

Important perquè el rei l'ha de comunicar a algú, l'abdicació. A la majoria de països ho comunica al parlament. Però, com que la constitució espanyola no regula davant qui abdica el monarca, les corts podrien posar sobre la taula els greus problemes de legitimitat de Juan Carlos I.

És un rei legítim Juan Carlos?
Perquè Juan Carlos és un rei legítim d'Espanya? Això depèn. Té una legitimitat darrere que és exactament el colp d'estat de Franco i en concret la llei de successió del cap de l'estat aprovada per les corts franquistes el 1947. Però no té gens de legitimitat històrica. De fet, si ell és rei avui és per tres il·legitimitats seguides que convergeixen en la seva persona.

Al llarg de les dècades hom ha intentat justificar la legitimitat històrica del rei en l'abdicació del seu pare Joan de Borbó. Però si bé Joan de Borbó podia abdicar quan volgués era al mateix temps impossible que transmetés legalment els seus drets a un altre rei, ni que fos fill seu. Un rei quan abdica designa un successor que passa a ser el nou rei. Però mai no pot designar successor algú que ja li ha succeït, ni que sigui en teoria. Per això un seguit de constitucionalistes posen en dubte que la renúncia de Joan de Borbó pugui servir d'instrument de legitimació del seu fill i la seva successió hereditària. 

Anant enrere, però, encara hi trobem més problemes. En primer lloc la famosa batalla pel tron que va donar origen al carlisme. 

El 1833 Isabel II va usurpar el tron en detriment del seu oncle Carles. Fet que s'ha presentat sovint com una revolució a favor de les dones, oblidant que a la corona d'Aragó ja havíem tingut reines. I amagant que cap llei no permetia aleshores l'ascens al tron de la filla del rei Ferran VII.

Però hi ha un segon trencament legal, que el fa Franco mateix. La llei de successió del cap de l'estat del 1947 és una aberració jurídica enorme i  l'única força que té és la victòria bèl·lica del dictador. Franco s'atribueix el paper de regent, sense dir-se'n, i queda clar que serà ell i ningú més que ell qui decidirà qui farà de rei. Sense cap legitimitat històrica on agafar-se. 

Per això quan Franco nomena Príncep d'Astúries Juan Carlos, el qui era el rei, Joan de Borbó, anul·la el títol. La ficció posterior amb la renúncia de Joan de Borbó als seus drets dinàstics, com ja hem dit abans, no resisteix ni la mínima anàlisi jurídica. 

La legitimitat del rei actual només es basa en la victòria de Franco durant la guerra
L'única legitimitat, per això, era la pròpia constitució continuadora del franquisme. Per a salvar les aparences, els legisladors van decidir que hi hauria una llei orgànica que aclariria el funcionament de la casa reial i li conferiria un estatut i un funcionament. Però resulta que això no passa en cap monarquia del món. Una monarquia no esdevé mai una 'institució constitucional', perquè això implicaria la desautorització del seu dret dinàstic. Els monarques són monarques per una legitimitat que sempre és al marge de la constitució i que, si de cas, la constitució pot acceptar però no modificar ni regular. O deixa de ser monarquia per a ser república. 

Per aquest motiu no s'ha fet mai la llei que la constitució espanyola exigia. Durant la transició la monarquia va acceptar la idea d'aquesta llei com una forma de legitimar-se als ulls de la població i no forçar més el debat de la constitució. Però, immediatament després, s'ha oposat sempre a l'existència d'aquesta llei i el fet cert és que és l'única que no s'ha fet de les que eren previstes.

Esperant què? La legitimació a través de la continuïtat. Si Juan Carlos es mor, les corts, amb poques hores per a actuar, difícilment podran fer res més sinó acceptar el seu fill de successor. Però si Juan Carlos abdica abans de morir-se potser algú tindrà la temptació de demanar-se si el seu fill té prou legitimitat per a heretar la corona.

La constitució espanyola dedica tot el títol segon a la monarquia. Hi explica el funcionament de la corona, però en l'article 57.5 enllesteix la possibilitat d'una abdicació amb aquest text: 'Les abdicacions i renúncies i qualsevol dubte de fet o dret que s'esdevingui en l'ordre de successió a la Corona es resoldrà per una llei orgànica.' El redactat és clar, però el problema greu és que mai no s'ha fet aquesta llei orgànica. Per tant, una possible abdicació de Juan Carlos no és regulada i podria crear un important conflicte polític. 

Important perquè el rei l'ha de comunicar a algú, l'abdicació. A la majoria de països ho comunica al parlament. Però, com que la constitució espanyola no regula davant qui abdica el monarca, les corts podrien posar sobre la taula els greus problemes de legitimitat de Juan Carlos I.

És un rei legítim Juan Carlos?
Perquè Juan Carlos és un rei legítim d'Espanya? Això depèn. Té una legitimitat darrere que és exactament el colp d'estat de Franco i en concret la llei de successió del cap de l'estat aprovada per les corts franquistes el 1947. Però no té gens de legitimitat històrica. De fet, si ell és rei avui és per tres il·legitimitats seguides que convergeixen en la seva persona.

Al llarg de les dècades hom ha intentat justificar la legitimitat històrica del rei en l'abdicació del seu pare Joan de Borbó. Però si bé Joan de Borbó podia abdicar quan volgués era al mateix temps impossible que transmetés legalment els seus drets a un altre rei, ni que fos fill seu. Un rei quan abdica designa un successor que passa a ser el nou rei. Però mai no pot designar successor algú que ja li ha succeït, ni que sigui en teoria. Per això un seguit de constitucionalistes posen en dubte que la renúncia de Joan de Borbó pugui servir d'instrument de legitimació del seu fill i la seva successió hereditària. 

Anant enrere, però, encara hi trobem més problemes. En primer lloc la famosa batalla pel tron que va donar origen al carlisme. 

El 1833 Isabel II va usurpar el tron en detriment del seu oncle Carles. Fet que s'ha presentat sovint com una revolució a favor de les dones, oblidant que a la corona d'Aragó ja havíem tingut reines. I amagant que cap llei no permetia aleshores l'ascens al tron de la filla del rei Ferran VII.

Però hi ha un segon trencament legal, que el fa Franco mateix. La llei de successió del cap de l'estat del 1947 és una aberració jurídica enorme i  l'única força que té és la victòria bèl·lica del dictador. Franco s'atribueix el paper de regent, sense dir-se'n, i queda clar que serà ell i ningú més que ell qui decidirà qui farà de rei. Sense cap legitimitat històrica on agafar-se. 

Per això quan Franco nomena Príncep d'Astúries Juan Carlos, el qui era el rei, Joan de Borbó, anul·la el títol. La ficció posterior amb la renúncia de Joan de Borbó als seus drets dinàstics, com ja hem dit abans, no resisteix ni la mínima anàlisi jurídica. 

La legitimitat del rei actual només es basa en la victòria de Franco durant la guerra
L'única legitimitat, per això, era la pròpia constitució continuadora del franquisme. Per a salvar les aparences, els legisladors van decidir que hi hauria una llei orgànica que aclariria el funcionament de la casa reial i li conferiria un estatut i un funcionament. Però resulta que això no passa en cap monarquia del món. Una monarquia no esdevé mai una 'institució constitucional', perquè això implicaria la desautorització del seu dret dinàstic. Els monarques són monarques per una legitimitat que sempre és al marge de la constitució i que, si de cas, la constitució pot acceptar però no modificar ni regular. O deixa de ser monarquia per a ser república. 

Per aquest motiu no s'ha fet mai la llei que la constitució espanyola exigia. Durant la transició la monarquia va acceptar la idea d'aquesta llei com una forma de legitimar-se als ulls de la població i no forçar més el debat de la constitució. Però, immediatament després, s'ha oposat sempre a l'existència d'aquesta llei i el fet cert és que és l'única que no s'ha fet de les que eren previstes.

Esperant què? La legitimació a través de la continuïtat. Si Juan Carlos es mor, les corts, amb poques hores per a actuar, difícilment podran fer res més sinó acceptar el seu fill de successor. Però si Juan Carlos abdica abans de morir-se potser algú tindrà la temptació de demanar-se si el seu fill té prou legitimitat per a heretar la corona.

dimecres, 20 de febrer del 2013

Pedro i Guillem, ni oblidem ni perdonem!

Fa pocs mesos es complien vint anys de l'assassinat a sang freda, a mans d'un policia, del jove Pedro Álvarez a l'Hospitalet. El proper 11 d'abril farà vint anys que el nostre company Guillem Agulló va ser assassinat per un feixista a Montanejos (País Valencià).

Ambdós assassinats han quedat impunes, amb la complicitat de l'estat espanyol, i ni amb el pas de dues dècades s'ha aconseguit justícia.

Malgrat que les circumstàncies són adverses no pensem oblidar aquests dos crims feixistes i d'estat, no ens aturarem fins que s'aconsegueixi justícia.

És per això que iniciem una petita campanya per denunciar aquests vint anys d'impunitat policial i feixista, i per recordar en Guillem i en Pedro.

En el marc d'aquesta campanya, volem demostrar que som molts els que rebutgem la impunitat que s'ha patit fins ara, i que mantenim més viva que mai la memòria, és per això que recollim suports en forma de fotografia.

Acabem amb 20 anys d'impunitat!
Pedro i Guillem, ni oblidem ni perdonem!



Per informar-vos sobre els dos casos a:


diumenge, 17 de febrer del 2013

Jornada de portes obertes i visita guiada al MUME

Diumenge, 24 de febrer, a les 11 h
Museu Memorial de l’Exili (MUME)
Major, 43
La Jonquera


L’últim diumenge de cada mes, el Museu Memorial de l’Exili ofereix als visitants una jornada de portes obertes de 10 a 14 h. A més, a les 11 h organitza una visita guiada que permet als visitants endinsar-se en el drama que suposà l’exili provocat per la Guerra civil.

Cal reservar plaça per correu electrònic (info@museuexili.cat) o per telèfon (972 55 65 33). En el cas que no hi hagi un mínim de 10 persones inscrites, la visita s’ajornarà al mes següent.

Versió íntegra de l'únic document sonor que es té del general Rojo durant la guerra

TV3 ha tingut accés a l'únic missatge per ràdio que el cap de l'exèrcit republicà Vicente Rojo va fer durant la guerra, uns dies abans que Barcelona caigués en mans franquistes. TV3 treu a la llum l'enregistrament setanta-quatre anys després. La família el va trobar amb la documentació del militar.

dimarts, 12 de febrer del 2013

Jann-Marc Rouillan a Catalunya - Suspès l'acte a l'UB

Virus editorial 12/2/13
La Cort d'Apel·lació que havia de confirmar el permís a Jann-Marc Rouillan per els actes que teníem previstos per aquests dies finalment ha retardat la seva resposta
Sentim comunicar-vos que la Cort d'Apel·lació que havia de confirmar el permís a Jann-Marc Rouillan per els actes que teníem previstos per aquests dies finalment ha retardat la seva resposta fins al dijous 14, raó per lo qual l'acte que havia de celebrar-se demà a la Universitat de Barcelona, serà cancel·lat per aquest motiu. No tenim que explicar-vos els importants entrebancs burocràtics als que està sotmesa la gira de Jann-Marc i, per això us demanem la màxima comprensió. Gràcies i salut

Virus editorial 11/2/13
Jann-Marc Rouillan visita Catalunya per parlar de la Resistència i la Solidaritat internacional contra el franquisme, i la experiència del MIL i els GARI 

Barcelona: Dimecres 13 de febrer a las 18:00 h.
«Solidaritat internacional en la lluita contra el franquisme»
a la Sala Gran de la Facultat d’Història de l’UB (c. Montalegre 6)

Berga: Dijous 14 de febrer a les 19:00 h.
«El MIL, els GARI, memòria de la lluita
i lluita per la memòria»
a l’Ateneu Columna Terra i Llibertat (c. Blaç, 4 baixos)

Barcelona: Dilluns 18 de febrer a les 19:00 h.
«Historia del MIL, els GARI, i presentació dels seus llibres»
al Centre de Cultura Contemporania de Barcelona (c. Montalegre 5)

Girona: Dimarts 19 de febrer a les 19:00 h.
«Història del MIL, els GARI, i presentació dels seus llibres»
Facultat d’Història, campus Les Aligues (Barri Vell)

Jann-Marc Rouillan (Auch, 1952) va participar en la constitució del Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL) així com en la dels Grups d'Acció Revolucionària Internacionalista (GARI), activitat per la qual va sofrir diversos processos i empresonament a França, i per la qual va estar perseguit en l'Estat espanyol fins a ser amnistiat al març de 1977. Va participar, així mateix, en la creació del grup armat Action Directe en 1979, militància que li costaria l'empresonament en 1980 per a ser amnistiat en 1981. Al febrer de 1987 torna a ser detingut acusat d'haver participat en diversos atemptats i assassinats, sent condemnat a diverses cadenes perpètues. Rouillan és autor de diversos llibres de memòria carcerària i novel·les. En castellà s'han publicat Odi els matins (Llaüt), Paul de Épinettes o la mixomatosis panóptica (Llavors de carabassa), De memòria (I ) i De memòria (II ) .

Organitzen: Virus editorial, Ateneu Enciclopèdic Popular, Logofobia i Ateneu Llibertari Columna Terra i Llibertat

dissabte, 9 de febrer del 2013

Girona retirarà el títol de fill adoptiu a Primo de Rivera

El ple també retirarà dilluns aquest reconeixement al militar colpista Emilio Barrera Luyando
VilaWeb.cat  9/2/13
El batlle de Girona, Carles Puigdemont, que en declaracions a VilaWeb no ha estalviat retrets aquesta setmana a l'estat espanyol després del segon contenciós rebut per l'ajuntament de part de la delegació de l'estat, continua ferm en la seva tasca de retirar tota simbologia feixista de la ciutat. El ple de l'ajuntament retirarà dilluns el títol de fill adoptiu de la ciutat al dictador Miguel Primo de Rivera. Aquest reconeixement li fou atorgat per decisió del ple de 24 de gener de 1926. El ple també té previst retirar els honors al militar colpista Emilio Barrera Luyano, que fou reconegut com a fill predilecte i adoptiu de Girona el 1926. Barrera Luyano va ser capità general de Catalunya durant la dictadura de Primo de Rivera i va participar del cop d'estat del 1936. Girona ja va retirar el 2006 el títol de batlle honorari i perpetu a Francisco Franco. Puigdemont destaca que amb aquesta decisió la ciutat 'finalment deixa de tenir indesitjables' entre els seus fills adoptius.
L'equip de govern porta a votació dilluns aquestes dues mesures, que seran aprovades amb tota probabilitat. Puigdemont ha explicat que va demanar als arxivers de l'ajuntament que li fessin saber quines persones 'que no són cap exemple democràtic pels seus lamentables currículums' tenien aquestes distincions per tal de fer-les retirar.
'La voluntat és fer net i que persones indesitjables com aquestes no tinguin reconeixements que no es mereixen", ha dit el batlle. 

El ple de setembre de 2006 ja es va retirar el títol de batlle honorari i perpetu al dictador Francisco Franco, després de 42 anys de tenir aquest reconeixement. L'acord es va prendre amb els vots a favor de tots els grups i amb l'abstenció del PPC.
En aquesta ocasió, Puigdemont ha explicat que ha comunicat a tots els portaveus la decisió de revocar aquests reconeixements als dos militars i confia que totes les formacions votaran a favor. 

Miguel Primo de Rivera va exercir una dictadura a l'estat des del 1923 fins al 1930. Durant aquests anys, va eliminar tota la simbologia del catalanisme. Emilio Barrera Luyano va ser capità general de Catalunya entre el 1924 i el 1930 -durant la dictadura de Primo de Rivera- i també va participar del cop d'estat del general Franco de juliol de 1936

1939, la depuració ideològica del personal docent a Catalunya

Des de la Mediterràniades de la Mediterrània 7 agost 2012 per Oriol López
La depuració dels ensenyants catalans va començar molt abans del gener del 1939: poc després que les tropes franquistes trepitgessin per primera vegada territori català, una Ordre del Ministerio de Educación Nacional (MEN) encarregava als seus organismes establerts a Saragossa l’atenció de “las necesidades escolares de las zonas liberadas de Cataluña”, entre les quals hi havia la depuració del personal docent. Amb tot, va ser després de la conquesta de la ciutat de Barcelona que la maquinària de la depuració es va posar en marxa a Catalunya. Una altra Ordre (de 28 de gener del 1939) regulava la situació educativa a les províncies catalanes (la qual cosa volia dir restablir les competències educatives del MEN sobre l’ensenyament català una vegada que la Generalitat de Catalunya havia estat suprimida), alhora que es declaraven provisionalment suspesos de feina i sou els mestres titulars que, acollint-se als decrets del Ministerio de Instrucción Pública (MIP) del 28 de març del 1933 i 26 d’octubre del 1935, havien optat per passar voluntàriament al servei de la Generalitat, i eren cessats tots els mestres nomenats durant la guerra pel govern autònom (si bé es preveia la possibilitat de reutilitzar els seus serveis una vegada s’hagués comprovat la seva idoneïtat ideològica). Encara una altra Ordre, també del 28 de gener del 1939 (BOE del 3 de febrer), regulava la depuració del magisteri català (amb criteris bàsicament idèntics als aplicats en altres territoris anteriorment alliberats pels franquistes, tret de la suspensió provisional abans esmentada) i ordenava a la comissió depuradora de Saragossa que enviés els expedients de mestres catalans tramitats a les comissions depuradores provincials pertinents (que, tot sigui dit, encara no havien tingut temps de constituir-se). El procés de depuració dels diversos cossos d’ensenyants havia estat engegat per les autoritats franquistes des del moment mateix de la insurrecció de juliol del 1936. Les primeres passes (força caòtiques i summament dràstiques) van coincidir amb la repressió física (assassinats i empresonament) sobre molts ensenyants. Ben aviat, la Comisión de Cultura y Enseñanza de la Junta Técnica del Estado va establir els mecanismes per desenvolupar una sistemàtica i complexa depuració política de tot el personal dependent de l’antic MIP republicà. La depuració va ser encarregada a una sèrie de comissions, diferents segons el cos que haguessin de depurar. Es van crear dues comissions d’àmbit estatal, una per depurar el professorat universitari i una altra per al professorat de les escoles d’enginyers i arquitectes, i dues més, aquestes d’àmbit provincial, per a la depuració del professorat d’ensenyament secundari, inspectors, professorat de les escoles normals i personal de les seccions administratives -la primera-, i del magisteri primari -la segona.

 Llegir més

divendres, 8 de febrer del 2013

Hivern d’Història a la finca Sansalvador - Hivern 2013 Cicles de conferències monogràfiques

Un collage de la dreta
-Dimarts 5 febrer 19,30 h: Cambó, de Dolors Genovès.
-Dimarts 12 febrer 19,30 h: Sumaríssim 477, de Dolors Genovès.
-Dimarts 19 febrer 19,30 h: Abecedari Porcioles, de Dolors Genovès.
-Dimarts 26 febrer 19,30 h: Joan March, els negocis de la dreta, de Dolors Genovès.
A càrrec de Víctor Gil. Membre del Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis

Barcelona a traves del cinema negre
-Dimecres 6 febrer 19,30 h: Brigada Criminal de Ignacio F. Iquino (1950).
-Dimecres 13 febrer 19,30 h: Los Atracadores de Francisco Rovira Beleta (1962).
-Dimecres 20 febrer 19,30 h: A tiro limpio de Francisco Perez Dolz (1963).
-Dimecres 27 febrer 19,30 h: Tatuaje de Bigas Luna (1976).
A càrrec de Josep Maria Contel. Membre del Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis.

Inquietuds, resignació, ideologies i repressió en l’història d’Europa
-Dijous 7 febrer 19,30 h: Herois anònims: Les Brigades Internacionals. Una aproximació històrica a tots aquells valents d’arreu del món que van venir a lluitar a la Guerra Civil Espanyola. Des de les batalles més importants en les que varen participar fins a l’emotiu comiat a les acaballes de la guerra. Un anàlisi del seu paper al llarg del conflicte, des del rigor històric i sense oblidar la seva humanitat manifesta.
-Dijous 14 febrer 19,30 h: El llarg camí dels apàtrides. L’exil·li republicà. Un profund anàlisi sobre el que va suposar l’exil·li de centenars de persones arrel de la instauració de la dictadura franquista. Principalment es tractaran les experiències a l’exili a França, Mèxic i a la URSS. Projecció d’un fragment de la pel·lícula de Jaime Camino Los niños de Rusia..
-Dijous 21 febrer 19,30 h: Elements seductors del nazisme: Com va conquerir Hitler el cor dels alemanys. Una aproximació a les tècniques que van emplear els grans jerarques nazis com Hitler o Goebbels per captivar a la població alemanya i seduir-la fins a dur-la a la seva pròpia ruïna. Moderns recursos publicitaris i escenogràfics al servei del terror. Projecció d'un breu fragment de la pel·lícula de la directora i renovadora nazi del cine, Lehni Riefhensthal, El triumfo de la voluntad.
-Dijous 28 febrer 19,30 h: Qui perd, paga. La repressió franquista de la immediata post-guerra. Des de la repressió més brutal com les execucions i afusellaments, passant pels camps de concentració i les presons franquistes on assistirem al segrest d'infants a les seves mares, una atrocitat que desgraciadament arriba fins als nostres dies. Projecció del documental Els Nens perduts del Franquisme.
A càrrec de Ruben Padilla. Membre del Taller d’Història de Gràcia Centre d’Estudis.

Tots els assistents de qualsevol cicle sencer, tindran dret a un certificat d’assistència.
Lloc: Finca Sansalvador, passeig Mare de Déu del Coll, 79 – 08023 Barcelona
Metro línia 5 estació El Coll - La Teixonera, autobusos línies 28 i 92