dissabte, 30 de març del 2013

Concert i documental el 14 d'abril a Montornès del Vallès


La Associació 14 d'abril. Recuperem Memòria, per Recuperar Drets organitza els actes a Montornès del Vallès el 14 d'abril a les 17:30h.

Teatre Municipal 
Passatge del Teatre, 3
Montornès del Vallès

Concert per la República i guillotinada popular a la Llagosta

13 d'abril a les 18h. 
Casal Popular La República 
Pl. Pere IV - La Llagosta 

Guillotinada Popular: Porta el ninot del teu personatge més odiat i ho passarem per la guillotina (diàmetre màxim del cap 20 cms.)

El nostre horari nazi de cada dia

VilaWeb 25.03.2011
Al número 68 del Butlletí Oficial del govern franquista es va publicar una ordre del 7 de març de 1940 que deia: 'Considerant la conveniència que l'horari nacional vagi d'acord amb el d'alguns altres països europeus, i els avantatges de tota mena que l'avançament temporal de l'hora comportarà, disposo que el dissabte, 16 de març, a les vint-i-tres hores, s'avanci l'hora legal en seixanta minuts. (...) Oportunament s'indicarà la data del restabliment de l'hora normal.' L'ordre va comportar que l'Espanya franquista passés a homologar-se voluntàriament a l'hora central europea o CET (el fus horari que va una hora endavant respecte del temps universal coordinat o UTC), la que l'Alemanya nazi havia imposat a tots els territoris ocupats amb horari diferent: Bèlgica, França, Luxemburg, els Països Baixos i Polònia. Amb la fi de la Segona Guerra Mundial, tots aquests estats van mantenir l'horari centreeuropeu i fins i tot s'hi van sumar Andorra, Gibraltar i Mònegue. Amb tot, el manteniment del CET a Espanya fins a l'actualitat, setanta-un any després, és el que causa més estranyesa.
D'entrada, perquè Espanya no estava obligada a adoptar el CET i ho va fer per motius d'afinitat ideològica amb el règim nazi. Alhora, perquè l'ordre de 1940 era explícitament temporal i deixava la porta oberta a tornar a 'l'horari normal'. I, sobretot, perquè l'adopció de la també anomenada hora de Berlín era totalment irregular aplicant-hi criteris geogràfics.
El 1884, vint-i-set països van signar a Washington (EUA) un acord internacional en la Conferència del Meridià, en què es va dividir el món en vint-i-quatre fusos adoptant com a referent el meridià de Greenwich. El temps mitjà de Greenwich o GMT (Greenwich Mean Time) és el temps solar mitjà a l'Observatori Reial de Greenwich, prop de Londres (Anglaterra), que per convenció és a zero graus de longitud. El meridià de Greenwich, cal recordar-ho, passa ben a prop de Fraga i per València. A Europa, se segueix a la Gran Bretanya i a Portugal, i per lògica s'hauria d'aplicar a la resta de la península Ibèrica i a França.
Això és el que reclama, de fet, la Comissió per la Racionalització dels Horaris a Espanya, que fa campanya per a canviar l'horari. Segons aquesta entitat, formada per nombroses enitats i institucions públiques i provades, adoptant l'hora portuguesa la resta de la Península es continuaria regint pel Sol, però es dinaria a la una i no a partir de les dues, se soparia a les vuit i no a partir de les nou, i se sortiria de treballar, en general, pels volts de les cinc, cosa que conciliaria millor la feina i el lleure.

divendres, 29 de març del 2013

Homenatge als homes i dones del 1931. Presentació del llibre "El nieto de los rojos"


Plaça de la República a Nou Barris 28/3/13
4 d'abril a les 19 h a Can Basté (Fabra i Puig 274):

Homenatge als homes i dones del 1931. 
82e aniversari de la proclamació de la segona República.
Presentació del llibre "El nieto de los rojos" de Luis Miguel Guerra.
Organitza: Taula de Nou Barris per la República

dimecres, 27 de març del 2013

Homenatge als republicans assassinats durant el franquisme

                                                      
                                                      
Convocatoria  
Novament fem arribar la invitació del Parlament de Catalunya a l'acte d'homenatge que tradicionalment celebrem en record als republicans assassinats pel franquisme, que cada any organitzem conjuntament amb aquesta institució catalana, a la seva seu del Parc de la Ciutadella, el proper DIA 12 D'ABRIL A LES 12 DEL MIGDIA.
 
Amb l'esperit de lluita que ens anima per recuperar la seva memòria i la seva rehabilitació jurídica, que l'actual democràcia els hi ha negat, amb l'aprovació de la vergonyosa llei de la MEMÒRIA HISTÒRICA DE L'ANY 2007, no perdem l'esperança de que els polítics canviaran la seva actitud envers tots aquells homes i dones, que foren jutjats il.legalment per aquells criminals tribunals militars i sentenciats a la pena de mort, per defensar la legalitat constitucional de la República, sense el dret a poder defensar-se de les imputacions per les quals eren jutjats, mentre això no s'aconsegueixi no podrem gaudir d'una plena democràcia.
 
Els familiars mai hem reclamat venjança, però si justícia.
 
Amb l'esperança de que un dia trobarem la col.laboració política, que tants anys hem estat esperant per fer justícia a totes aquelles víctimes, mentre rebeu la nostra més cordial salutació.
 
La Junta Directiva                                
Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya

dimarts, 26 de març del 2013

No parlis amb estranys (fragments de memòria)


 

Teatre Nacional de Catalunya - Sala Petita
Del 3 al 14 d'abril de 2013

Preguntes del passat, fragments del present

De vegades resulta que quan parlem del nostre passat més recent ens adonem que, en realitat, estem parlant del nostre present. De coses que ens estan passant ara mateix. De ferides que encara estan obertes, d’històries que encara estan per tancar.

A No parlis amb estranys, Helena Tornero ens descobreix que hi ha moltes històries que aconsegueixen traspassar el garbuix del temps i que s’instal·len, obstinades, en la nostra vida. Traumes que es transmeten de generació en generació. Ferides mal tancades, tapades de mala manera perquè no es vegin, que demanen ser obertes per poder cicatritzar de manera definitiva.

No parlis amb estranys són un seguit de relats trencats, aparentment inconnexos. Peces d’un mosaic en el qual també hi som nosaltres. Històries que obren preguntes formulades des d’un passat recent que busquen la resposta en els nostres dies. 

Contes infantils de la guerra


Podem veure algunes fotografies de l'exposició en l'enllaç que comparteix amb nosaltres Enric H. March

Sapiens
Fins al'1 d'abril de 2013 Aiguamúrcia (Alt Camp)

El monestir de Santes Creus acull l’exposició ‘Contes infantils de la guerra’, un recull d’arxius de la col·lecció privada de Freixes-Garriga en què es mostra com la literatura infantil es va convertir en una arma singular en l’engranatge propagandístic de la Guerra Civil Espanyola.

Del Comissariat de Propaganda a l’Editorial Estrella, d’‘El més petit de tots’ a les adaptacions de contes clàssics com ‘El gat amb botes’, els contes infantils es van convertir en una arma singular per ensenyar als més petits el món dual de bons i dolents que, en certa manera, s’estava enfrontant de forma fratricida en el camp de batalla.

L’exposició, que estarà inclosa en el preu d’entrada al monestir de Santes Creus, es podrà veure cada dia fins a l’1 d’abril, excepte els dilluns no festius, dia de tancament del monestir

dilluns, 25 de març del 2013

Campanya: Placa en Record de dos Maquis

Col·lectiu A les Trinxeres 14/3/13
Avui 14 de març de 2013, presentem el Verkami PRO-PLACA PELS DOS MAQUIS anònims enterrats al cementiri vell de Gàver (La Segarra), i ho fem en aquesta data tant assenyalada per recordar i homenatjar un cop més a Jordi Pons Argilés,Ginés Urrea Peña, Pere Adrover Font, José Peréz Pedrero i Santigo Amir Cruanyes, que són els cinc últims maquis llibertaris afusellats al Camp de la Bota (Barcelonès) -actual Fòrum de les cultures- i que van ser executats un dia com avui de 1952. I també en homenatge a Agustín Rueda Sierra, nascut a Sallent i assassinat a la presó de Carabanchel de Madrid també un 14 de març, en aquest cas de 1978, després d’una brutal pallissa i sense rebre atenció mèdica, ara fa tot just 35 anys.

"Cal explicar que vam ser assassinats pel fet d'haver lluitat contra la tirania i per la llibertat del poble"
Jordi Pons Argilés -7 de setembre de 1912 Puigverd de Lleida / 14 de març de 1952 Camp de la Bota (Barcelonés)
ENLLAÇ PER FER APORTACIONS :
www.verkami.com/projects/4554-placa-en-record-de-dos-maquis 
Més informació d'actes de la XVI MARXA HOMENATGE ALS MAQUIS a www.marxa-maquis.org

dissabte, 23 de març del 2013

S'activa a l'Argentina el procés contra els crims del franquisme

Martín Villa (segon per la dreta) és un dels denunciats 
en el centre Samaranch

VilaWeb 23.03.2013  Autor/s: Josep Casulleras Nualart
Una jutgessa prendrà declaració a víctimes de delictes de lesa humanitat abans de decidir si ordena l'extradició de Martín Villa i vuit denunciats més

L'única causa judicial oberta en tot el món contra els crims del franquisme l'instrueix la jutgessa argentina María Servini de Cubría, que ha acceptat la sol·licitud de querella de desenes de víctimes de la dictadura. La jutgessa s'ha avingut a escoltar els testimonis dels querellants per vídeoconferència, però se n'hauran de seleccionar dotze, que començaran a declarar el 25 d'abril. Un cop escoltats, decidirà si demana a l'estat espanyol l'extradició de responsables de crims de lesa humanitat durant el franquisme, entre els quals hi ha l'ex-ministre i ex-governador civil de Barcelona Rodolfo Martín Villa.
La causa va començar a l'Argentina el 2010 arran de la manca de progressos judicials a l'estat espanyol per perseguir i condemnar els crims del franquisme. Entre els denunciats per delictes de lesa humaintat a l'estat espanyol entre el 1936 i el 1977 hi ha, a més de Martín Villa, l'ex-secretari general del Movimiento, José Utrera Molina, y el de Treball, Fernando Suárez González. Els altres querellats són els ex-jutges Jesús Cejas Mohedano i Rodolfo Gómez Chaparro; els policies acusats de tortures durant el règim José Antonio González Pacheco, àlies 'Billy el Niño', José Ignacio Giralte González, Celso Galván Abascal i Jesús Muñecas Aguilar.

Impunitat
El periodista Xavier Montanyà recordava la setmana passada en un mail obert a VilaWeb els crims de què s'acusa alguns d'ells. I es referia així a Utrera Molina: 'Sogre de l'actual ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, i membre de la Fundación Francisco Franco, va ser nomenat, el 1974, 'ministro secretario general' del Movimiento per Carlos Arias Navarro, el 'carnicerito de Málaga' (…). Manté i defensa que Franco no era totalitari i creia en la democràcia, i que aquesta imatge cruel que se n'ha escampat prové de la literatura contrària. Recentment, publicava a l'ABC un article sobre Catalunya en què afirmava: 'Em dol ara, al cap de tants anys, la criminal actitud dels actuals governants catalans, que possiblement no poden recordar tanta gent com vaig conèixer personalment que, amb arrels catalanes, havia defensat fins a morir el sentit d'Espanya, havia nodrit amb efectius nombrosos la gloriosa División Azul i havia mantingut un clamor de lleialtat quan existien alguns silencis precursors d'una dolorosa negació.'

I així, de 'Billy el Niño' i de Martín Villa: 'Billy el Niño és denunciat com a torturador en més d'una dotzena de querelles, i Rodolfo Martín Villa en la del cas dels cinc treballadors morts a trets a Vitòria, l'any 1976, quan era ministre de Relacions Sindicals. Tots són noms d'alts responsables del règim, i la transició ha permès que, en democràcia, continuïn vivint i treballant amb impunitat total.'

Ordre de detenció internacional 
Quan la jutgessa hagi conversat amb els dotze querellants es pronunciarà sobre la petició d'encausament i ordre de detenció internacional contra els denunciats perquè siguin extradits a Argentina i declarin davant la jutgessa.

Una de les advocades de la querella, l'argentina Ana Messuti, deia ahir que els tres anys que fa que dura el procés ha permès de palesar la connexió de la dictadura franquista amb el nazisme. En una declaracions que destaca el diari espanyol Público, Messuti diu: 'Tenim querelant els familiars dels quals van ser massacrats a Mauthausen. Quan Hitler va preguntar a Franco què havia de fer amb els refugiats espanyols que hi havia a la França ocupada, Franco li va dir: "no són espanyols, són rojos". I els exiliats van ser enviats en aquest camp de concentració, on en van morir cinc mil.'

'El Tribunal Suprem espanyol va decidir l'any passat que els crims franquistes no es podien jutjar 'per la vigència de la llei d'amnistia, per prescripció, per suposició que tant víctimes com victimaris són morts, i pel principi de retroactivitat de la llei penal, unes qüestions que nosaltres els argentins coneixem molt bé perquè ací es deia el mateix per impedir els judicis als genocides argentins', destacava un altre dels advocats de la querella.

dimecres, 20 de març del 2013

L’ofensa actual del Valle de los Caídos pesarà sobre Zapatero i Jaúregui

Treball esclau
Joan Tarda - blocs.esquerra.cat 19/3/13
Llegeixo als diaris que avui TV3 estrena un documental (“Avi, et treuré d’aquí”) sobre el Valle de Los Caídos, raó per la qual convé de tenir presents alguns fets. D’entrada, cal recordar que el PSOE impedí l’aprovació d’una veritable Llei de la Memòria que fes justícia a les víctimes i encolomaren a IU, CiU i PNB un veritable frau fet llei, que altrament acceptaren. Ni s’encarava la resolució del greuge insultant de l’existència del Valle de los Caídos, ni contenia el reconeixement jurídic de les víctimes com a tals, impedia l’anul•lació de les sentències, obviava la reparació de danys, etc… En definitiva, res de tot allò que contenen altres lleis aprovades en societats que patiren, també, passats feixistes, i que han fet de debò els deures. L’Estat espanyol, doncs, continua essent una anomalia, de manera que avui es parla arreu del model espanyol d’impunitat.

En iniciar-se la segona legislatura de Rodríguez Zapatero ens rebutjaren una proposta de modificació de la Llei i cap al 2011 hi tornàrem. Arran d’una interpel•lació feta al ministre Jauregui (crec que està penjada a youtube) plantejàrem la necessitat d’encarregar a una comissió d’experts forenses i arqueòlegs, d’acord amb l’associació de familiars que tenen persones enterrades al Valle de los Caídos, l’elaboració d’un informe sobre les mesures que caldria prendre per fer possible la localització i la identificació de les restes de les persones enterrades a fi de facilitar-ne l’exhumació i trasllat. El POE hi votà en contra.

En el debat, el PSOE (Jaúregui) argumentà que tècnicament era difícil i que costaria massa, per la qual cosa des de la tribuna vam deixar dit que ja era hora de demanar a algunes empreses que paguessin. Sí, les empreses (Huarte, Dragados y Construcciones), que van fer gran acumulacions de capital construint el Valle de los Caídos amb treball republicà esclau.

Al cap d’un temps, el PSOE, atenent a la vergonya que suposa arreu del món l’existència del Valle de los Caídos semblà que volia corregir-se. El ministre Jaúregui ens va venir a veure i ens va comunicar que volien posar-s’hi i que havien pensat de crear una Comissió d’Experts per tal que conclogués què podia fer-se amb el Valle de los Caídos, que estaven disposats a fer quelcom i que proposéssim el nom d’un expert per integrar-s’hi. I proposàrem Ricard Vinyes. També hi van participar dos catalans més, Carme Molinero i Hilari Raguer, el qual possiblement devia ser proposat per CiU.

Uns mesos abans, pocs, d’acabar la legislatura, la Comissió d’Experts va cloure els treballs. Val a dir que Esquerra no les compartia totes, ni de bon tros. Per exemple, pel que fa a les exhumacions, l’informe afirmava que era “quasi impossible” dur-les a terme, la qual cosa nosaltres ja havíem previst que ho acabarien dient perquè el govern s’havia negat a acceptar la nostra demanda que l’informe inclogués també un dictamen arqueològic. Tampoc no compartíem que les conclusions fessin referència a la necessitat d’aportar recursos públics a l’Església catòlica per tal que a la basílica (àmbit eclesial) es poguessin dur a terme reformes i reparacions estructurals. Amb tot, pel que fa a la resta del contingut, compartíem la recomanació que l’indret es convertís en un espai per a la memòria de les víctimes i els morts de la guerra i d’interpretació històrica i el trasllat de les restes del Dictador i de José Antonio Primo de Rivera.

El que no té cap mena de perdó rau en com actuaren Zapatero, Jaúregui, i els capitostos del PSOE posteriorment. Permanentment, els preguntàvem quan executarien les recomanacions. A mesura que s’acostava el final de la legislatura, ens adonàvem que si no prenien una decisió, la possible victòria del PP condemnava les víctimes i la societat ha assumir el llegat franquista durant molt anys. Clamàrem perquè, almenys, prenguessin un acord, perquè encara que no tinguessin temps per executar-lo, al PP li resultaria més difícil fer-se enrere. De fet, si ens haguessin fet cas, Rajoy s’hagués trobat en un veritable dilema: tirar enrere les mesures que hagués pres el govern ZP o tirar-les endavant, malgrat fer-ho a contracor i lentament.
Però no van fer res. Res! Van ser tan irresponsables com insultants envers la memòria de les víctimes i la de tots nosaltres. De fet, actuaren fidels a la seva visió revisionista del Franquisme, d’acord a allò que han dut a terme la generació de socialistes felipistes del PSOE: obviar els forats negres de la Transició.

 No tenen perdó! No els ho perdonarem mai!

dimarts, 19 de març del 2013

Avui estrena a les 21,50 a TV3 "Avi, et trauré d'aquí!"


Un documental de Montse Armengou i Ricard Belis

Milers de persones van ser enterrades al Valle de los Caídos sense el coneixement de les seves famílies.

Molts eren republicans que ara reposen al costat de Franco, el seu botxí.

El patiment i la lluita dels familiars per treure els seus éssers estimats del Valle de los Caídos.

Estrena dimarts 19 de març, 21,50 h. "Sense Ficció" (TV3)

dijous, 14 de març del 2013

Carta Oberta a Rodríguez Ibarra

14/3/13
Fa poques setmanes, manifestàrem el nostre estupor i la nostra indignació per les frases pronunciades pel Sr. Francisco Vázquez; ara, una altra vegada, hem de sentir paraules sense fonament i rigor històric i ofensives vers tots els col·lectius víctimes del feixisme i del nazisme, en boca del Sr. Carlos Rodríguez Ibarra. Arreu d'Europa, des de l'ascens dels feixismes, en el període d'entreguerres i fins a l'acabament de la 2a Guerra Mundial, milions de persones foren perseguides, esclavitzades i assassinades, discapacitats físics i mentals, gitanos, jueus, maçons, homosexuals, testimonis de Jehovà, asocials i enemics polítics, entre ells, els republicans espanyols, dels quals 294 havien nascut a Extremadura; projectes criminals d'estat, encarnats per Hitler i Mussolini, sense parió a la història i víctimes de totes les nacionalitats i condicions.

A quina estratègia responen les paraules del Sr. Rodríguez Ibarra? Ens temem que, encegat per afany de protagonisme, no pretén altra cosa que atiar els ànims vers la confrontació entre pobles i persones. Cal recordar-li que els republicans d'Extremadura i de tots els pobles d'Espanya i d'Europa, perseguits pel règim nazi, donaren mostres d'ajut i solidaritat en les condicions més extremes, i que els pocs supervivents, en el jurament pronunciat en l'alliberament dels camps, Mai Més!, no deixaren d'incloure una frase en favor de la solidaritat dels pobles. Sr. Rodríguez Ibarra: ningú no té dret a malmetre les paraules dels deportats, les seves esperances, malauradament trepitjades amb manifestacions com les seves. 

Amical de Mauthausen i altres camps i de totes les víctimes del nazisme d'Espanya

dimarts, 12 de març del 2013

Presentació del llibre: “GRUPS AUTÒNOMS. Una crònica armada de la Transacció democràtica” de Joni D.


Notícies del Front
Presentació el 14 de març, dia que es commemora el 35è aniversari de l'assassinat de l'Agustín Rueda a la presó de Carabanchel. 

A les 19'30h a Virus, carrer de la Junta del Comerç, 18, al Raval barceloní. Amb la participació de Mateo Seguí, autor del pròleg.

Edita El Lokal i distribueix Virus.


Agustín Rueda
 14 de març de 2013, 35è aniversari del seu assassinat

dilluns, 11 de març del 2013

Perseguim la historia. Recuperem la memòria

UN SEGLE D’ALBERT CAMUS
La Fundació Andreu Nin i el Palau de la Virreina organitzen un cicle de conferències / debats sobre aquest personatge que va marcar tota una època a la literatura i a la filosofia i a qui fou concedit el premi Nobel el 1957.

Dia 12 de març de 2013, a les 19.00
CAMUS I SARTRE. Una polèmica.
Ponent: Jordi Torrent Bestit
Presentació: Pepe Gutiérrez-Álvarez

Dia 19 de març de 2013, a les 19.00
CAMUS I LA REPÚBLICA ESPANYOLA
Ponent: Pepe Gutiérrez-Álvarez
Presentació: Jordi Torrent Bestit

Dia 21 de març de 2013, a les 19.00
EL TEATRE DE CAMUS
Ponent: Rodolfo Ruiz Ligero
Presentació: Pepe Gutiérrez-Álvarez

Tots els actes es duran a terme al:
Palau de la Virreina. La Rambla, 99
Organitza: Fundació Andreu Nin

Ruta l'Hospitalet Antifranquista - Quico Sabaté



Dijous, 14 de març, a les 18 h
Punt de sortida: Can Riera – espai de memòria de l’Hospitalet
Riera de l’Escorxador, 17
L’Hospitalet de Llobregat

Can Riera – espai de memòria de l’Hospitalet proposa un itinerari a peu pels barris del centre i de Sant Josep, que recorre els principals escenaris de la vida i les accions del cèlebre guerriller antifranquista, l’anarquista hospitalenc Quico Sabaté.
Activitat gratuïta amb places limitades. Cal fer inscripció prèvia (tel. 934 032 997, a/e cultura.memoria@l-h.cat).

diumenge, 10 de març del 2013

8/3/1996 Llibertat últims independentistes detinguts BCN 1992

Terra d'Escudella 8/3/13
Tal dia com avui, al 1996 sortiren en llibertat de la presó de Can Brians els últims independentistes detinguts el 1992 a la ràtzia olímpica, els militants de Terra Lliure Pep Musté i Joan Rocamora.

La llibertat es produïa per l'anunci d'un indult que afavoria els 25 detinguts l'estiu del 1992, processats en diversos judicis a l'Audiència Nacional. A la sortida de la presó els alliberats van expressar el rebuig a les mesures de reinserció i van manifestar que no havien de penedir-se de la seva militància ni de la lluita independentista.

divendres, 8 de març del 2013

Als cinc continents celebrem el 8 de març com a símbol de la lluita de les dones treballadores

Barcelona, 2 de març de 2013
Jornada pel Dia de la Dona Treballadora
Carme Alvarez
Als cinc continents celebrem el 8 de març com a símbol de la lluita de les dones treballadores.
Amb la revolució industrial moltes dones van incorporar-se al treball assalariat sense deixar el treball domèstic i de cura i a l’opressió i explotació del patriarcat en l’àmbit domèstic es va afegir el de l’àmbit laboral. Per a aquestes obreres les condicions de treball eren molt dures i des de mitjans del segle XIX van aparèixer moviments de dones que reivindicaven la reducció de la jornada laboral, la limitació de l’edat de treball de les criatures, la prohibició de l’horari nocturn per a les dones, compensacions econòmiques per accidents laborals i mesures per prevenir-los.
I d’aquesta experiència, Catalunya no en va quedar al marge; 3.500 treballadores del sector tèxtil d’Igualada es van afegir a les mobilitzacions iniciant vagues l’any 1881.
En plena onada de vagues, el 25 de març de 1911, van morir cremades 142 obreres, costureres de la indústria tèxtil nord-americana en l’incendi de la fàbrica del Triangle Shirtwaist Company, de Nova York. El patró les havia tancat dins la fàbrica.
El 1910 Clara Zetkin proposava establir el Dia Internacional de la Dona Treballadora. I és el 8 de març de l’any 1917, en plena Primera Guerra Mundial, que les dones russes surten al carrer cridant pel pa i el retorn dels combatents. Des de llavors aquesta diada se celebra el 8 de març a nivell internacional.
Del continent africà, dins del context del colonialisme que posa barreres a l’ús d’allò que és del poble, rescatem la historia de resistència de les dones d’Aba, una població al sud-est de Nigèria que al 1929 van protagonitzar un aixecament en protesta per un nou impost i on moltes van ser assassinades.
Enfrontem la dictadura capital-patriarcat, des d’una perspectiva feminista i internacional.
A la dictadura del capital i el patriarcat, que és una terrible condemna contra les dones, se l’enfronta amb la informació de les altres dones la consciència de gènere i classe i la solidaritat en les lluites per juntes deslliurar-nos de l’opressió i l’explotació.
Informació de les altres dones:
Laboral
A nivell internacional i en els sector formal, les diferències salarials presenten una gran bretxa entre homes i dones. Els països amb més bretxa són: Brasil, Mèxic, Sud-àfrica, Estats Units, Índia i Argentina, que presenten diferències entre el 39 i el 30%, de més a menys. Amèrica llatina, en global, la bretxa és del 17%. A Espanya les dones cobrem un 22% menys que els homes. I a Catalunya arriba al 20%.
Tanmateix, en la majoria dels països les diferències salarials s’han reduït a conseqüència de la crisi que ha afectat més als sectors més masculinitzats. Amb la crisi tots i totes som més pobres, però el 70% de la pobresa en el món té nom de dona.
En moments de recessió com els que estem patint, les dones treballadores perdem la feina amb més proporció que els homes i tenim més perill de caure en la pobresa, ja que treballem majoritàriament en el sector informal i en les llars.
A l’Índia el sector informal constitueix el 93 % de la força laboral del país i el 94% de la mà d’obra femenina està en aquest sector.
Les dones representen més de la meitat de la mà d’obra agrícola en el món.
Violència:
La violència contra les dones i les nenes adquireix proporcions d’epidèmia, la violació dels drets humans més generalitzada. A escala mundial, s’estima que al menys 1 de cada 3 dones ha rebut cops, coaccions per forçar-la a tenir relacions sexuals o ha sofert altres tipus d’abús per algun home present en la seva vida.
Del 45% al 60% dels homicidis contra les dones es realitzen dins l’àmbit familiar i la majoria pels seus marits. A Mèxic, cada 6 hores assassinen una dona i cada 4 minuts violen una dona.
A Sud-àfrica cada 17 segons violen una dona.
El 80 per cent de les víctimes de les armes lleugeres en el món són dones, nenes i nens i en els conflictes armats s’utilitza la violació com a arma de guerra i de repressió.
La trata de persones
A causa de l’empobriment que el sistema porta a molts països hi ha famílies que venen les menors per al lucratiu servei de la prostitució. En el món 2 milions de menors, majoritàriament nenes, són explotades sexualment, 120 mil dones i menors són traslladades cada any a Europa Occidental per a ser explotades.
Als Estats Units, 50 mil dones, nenes i nens són víctimes de la trata de persones.
Consciència de gènere i classe:
A través de la història els poders econòmics i religiosos han condicionat la dona i l’han relegada a una escala inferior per dominar-la, posseir-la i esclavitzar-la. Les dones som diferents als homes perquè el patriarcat ens discrimina per raó del gènere. Tot allò que és femení té menys valor: el treball, la condició social, la condició humana... I això es combat tenint consciència de gènere.
Les dones no som ni més bones ni més dolentes en funció de la classe social a la que pertanyem, el que separa les dones en aquest sistema capitalista és la plusvàlua. La plusvàlua és el valor que una treballadora genera per sobre del diner que rep com a salari fruit del seu esforç laboral i que alhora constitueix l’origen de l’acumulació del sistema capitalista. Aquesta és la diferencia entre les dones, la classe, i el feminisme interclassista perjudica la dona treballadora.
Solidaritat en les lluites:
En la dècada dels 30, Mujeres Libres, com a organització de dones, va posar tots els seus esforços per a l’emancipació de les dones de classe treballadora amb l’objectiu de preparar-les per ocupar un lloc en la revolució i en la nova societat que s’albirava. Marta Akelsberg ha fet un estudi rigorós i profund en el seu llibre Mujeres Libres.
Silvia Federici, ens explicà, en la seva conferència arran de la presentació del llibre El Caliban i la bruixa a Barcelona, que les feministes del segle XXI hem de sortir de les institucions i de les aules universitàries, ens hem d’organitzar i ocupar de nou els carrers i reprendre la lluita pels drets socials, laborals, culturals... Conèixer què fan les altres dones en el món. Solidaritzar-se amb elles i treballar des del feminisme de classe, per l’emancipació de les dones treballadores en el món i així reivindicar:
• Repartiment de tot el treball i la riquesa.
• Treball i salari dignes.
• Serveis socials, públics, gratuïts i de qualitat.
• Sanitat, pública gratuïta i de qualitat.
• Habitatge digne.
• Educació, pública, gratuïta i de qualitat.
• Decidir sobre el propi cos.
• Avortament lliure i gratuït.
I, entre d’altres, recordem les lluites de les dones que van ocupar la plaça Tahrir d’Egipte.
Les lluites de resistència de les dones a l’Índia: contra la discriminació pels sistemes de castes, classe i patricarcal.
Les dones de Colòmbia assassinades per la seva lluita pels drets humans i civils de la població.
El triomf a l’Argentina de la lluita de les obreres i del obrers de la fàbrica Fasinpat de Zanon.

dijous, 7 de març del 2013

Dues feministes detingudes per homenatjar una miliciana assassinada pel feixisme

La Guàrdia Urbana de Barcelona va reprimir una acció pacífica que consistia en enganxar un cartell amb el nom d'Elissa Garcia a sobre de la placa del carrer de les Monges 
Lliberta.cat 7/3/13
La Guàrdia Urbana de Barcelona va detenir diumenge passat dues militants feministes i va identificar i perseguir diversos veïns del barri de Sant Andreu en el marc d'una acció simbòlica per batejar l'actual carrer de les Monges amb el nom d'Elissa Garcia, una andreuenca cooperativista i miliciana que va ser assassinada per les tropes feixistes al front d’Aragó l’any 1936 mentre lluitava contra l’alçament militar. 

La CUP del barri de Sant Andreu ha condemnat l’actuació de la Guàrdia Urbana i s'ha sumat a les reivindicacions dels veïns del carrer on es va realitzar l’acció i que van baixar a donar suport als presents. 

La formació exigeix responsabilitats tant al Districte de Sant Andreu com a l’Ajuntament de Barcelona per una actuació que considera desproporcionada i demana l’arxivament de les actuacions contra les dues dones detingudes. Segons la CUP, "les acusacions de resistència, deslluïment de béns i immobles, manifestació il·legal i desobediència" no tenen fonament.

D'altra banda, critica que la Guàrdia Urbana enviés cinc cotxes al lloc per una acció pacífica que consistia en enganxar un paper amb el nom d’Elissa Garcia a sobre de la placa del carrer de les Monges.

Tot i les detencions, la CUP ha iniciat els tràmits per demanar el canvi de nom del carrer de les Monges pel d’Elissa Garcia amb la intenció de reivindicar la memòria històrica i el nom d’una cooperativista feminista i antifeixista del barri.

Els bombardejos de Barcelona. 75è Aniversari dels bombardejos

El MUHBA i el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya uneixen esforços per commemorar conjuntament el 75è aniversari dels bombardejos sobre la ciutat.
-La defensa de la ciutat moderna. 10/3/2013, d'11 a 13 h. 3,67 €
-Impactes! Art i vida quotidiana en temps de guerra. Joan Miró i el Refugi 307. La influència de la guerra en l'obra de J. Miró i l'organització de la ciutadania per sobreviure. Activitat en col.laboració amb la Fundació Miró. 9/3/2013 i 10/3/2013, de 10.30 a 13 h. 5 €
-Commemoració del 75è aniversari dels Bombardejos de Barcelona. Conferència a càrrec de Xavier Domènech, presentació de la guia d'història urbana Defensa/BCN i uns fragments de l'espectacle «Música en temps de guerra». MUHBA Plaça del Rei, Sala Martí l'Humà, dimarts 12 de març a les 19 h. Gratuït
-La guerra civil a Barcelona. Revolució i bombardeigs. Itinerari.16/3/2013, de 10.15 a 13.45 h. 4,22 €
-Solidaritat per sobreviure. El Refugi 307. Visites comentades. Dissabte 16 i diumenge 17 de març, a les 17, 18 i 19 h. 1,70 €.
-Música en temps de guerra. Un concert que evoca el ric panorama musical de la Barcelona dels anys de la República, que es mantenia vigorós durant els anys de la guerra civil. A càrrec d'Oriol Romaní, clarinet i comentaris, i Federicco Mazzanti, teclat. 17/3/2013, d'11 a 13 h. Gratuït. Inclou la visita al Refugi 307. Imprescindible la reserva prèvia.
-La defensa activa i passiva de la ciutat. El Refugi 307 i les bateries del Turó de la Rovira. Visita comentada als dos centres. Trasllat amb autocar. 24/3/2013, de 10 a 13 h. 4,22 €

dimarts, 5 de març del 2013

Puig Antich, aniversari d'un crim legal

La mala consciència que va causar en la societat catalana aquell assassinat legal no es resol amb sentimentalisme

Xavier Montanyà - VilaWeb 1/3/13
'A Barcelona, el 2 de març de 1974 i essent les nou quaranta hores, s'estén la present diligència per fer constar que a la presó d'homes d'aquesta ciutat ha estat executada per garrot la pena de mort en la persona del reu Salvador Puig Antich.' Ell tenia 26 anys. Ja en fa 39 d'aquell crim legal. Amb els anys, uns quants hem intentat explicar la seva història i la del MIL, amb més fortuna o menys. Hi ha una qüestió clau que sempre ha estat apuntada: la passivitat amb que van reaccionar les principals forces antifranquistes i les classes influents de la societat catalana. Tot va anar massa de pressa, i quan es van despertar ja era massa tard. Un silenci i una inacció que, per alguns, ja deixava entreveure un tàcit acord, per acció o omissió, amb els franquistes.

Per contra, quatre anys abans, hi havia hagut pressió i mobilitzacions arreu --també a Catalunya-- contra les penes de mort a sis militants d'ETA en el procés de Burgos. I aquesta pressió havia aconseguit que s'aturés la maquinària criminal del règim i que les penes fossin commutades. A Salvador i als seus camarades del MIL, aparentment, els van abandonar. Ells eren revolucionaris, no s'alineaven, en absolut, amb les estratègies de l'oposició tradicional. Però això no es podia fer servir per a justificar el silenci oficial majoritari quan es tractava de salvar una vida de la crueltat feixista.

S'acaba de publicar 'Ejecución sumaria' (El Viejo Topo), de Lidia Falcón, una novel·la basada en fets reals que descriu la impotència d'ella i d'un grup de dones d'esquerres que intenten fer alguna cosa per impedir l'execució. Van lluitar, diu, contra l'hostilitat dels dirigents antifranquistes, per mobilitzar una 'indiferent ciutadania barcelonina satisfeta i golafre'. El relat és un fresc de la Barcelona d'aquells anys, sobretot de l'actitud, segons ella, passiva del líders polítics, especialment els de l'organització més forta, el PSUC, i de la burgesia catalana respecte de l'execució imminent. Tot eren excuses i possibilisme, estratègies pactistes amb els feixistes, l'avantsala d'allò que arribaria després de la mort de Franco. 

Falcón descriu la quotidianitat, el sacrifici i els anhels dels militants de base --alguns dels quals, en el futur, se sentiren traïts pels seus líders--, la prepotència de certs dirigents clandestins, els plans burgesos de control futur del poder, de negoci i d'enriquiment immobiliari, i els brutals, sòrdids, mètodes de repressió de la policia. Els retrats d'Antoni Gutiérrez Díaz, Miguel Núñez o Pere Duran Farell, gran aliat de Jordi Pujol,  són reveladors i inquietants. Espatarrant, la sàtira, amb noms i cognoms, de la 'gauche divine'. 

La mala consciència que va motivar en la societat catalana aquell assassinat legal no es resol amb sentimentalisme. Cal fer justícia a la història, reconstruir críticament aquells anys. Lidia Falcón ens n'aporta ara la seva versió. Però la memòria no es conforma, solament, amb la restitució del relat. La memòria també recorre al dret exigint justícia. Actualment, hi ha en procés una querella criminal a l'Argentina per genocidi i crims contra la humanitat comesos a l'estat espanyol entre el 1936 i el 1977. Ja són 150 denúncies, que inclouen els casos de Puig Antich, i els cinc darrers afusellats el 1975, militants d'ETA i del FRAP. També hi ha 6.000 adhesions personals. A Euskadi, s'hi han adherit més de 20 institucions forals i municipals: l'Ajuntament de Vitòria, Arrasate, Ondarroa, Eibar, Sant Sebastià, Rentería, Gernika, Irun, i les Juntes Generals de Guipúscoa, entre més. És la iniciativa legal més sòlida contra la impunitat del franquisme que hi ha hagut mai. A Catalunya, però, de moment, no sembla haver-hi hagut gaire interès institucional a donar-hi suport.