dimecres, 28 de setembre de 2011

Presentació de la revista dedicada a la repressió franquista a Andalusia

Cliquear per a veure el programa

Presentació el dissabte 15 d'octubre a les 19h. a Cornellà de Llobregat

Traducció Estació Colserolla
Francisco Ruiz Acevedo
President de l'AMHDBLL

Andalusia, un bany de dolor i sang.

És el meu desig efectuar un breu preàmbul en la presentació d'aquesta revista dedicada íntegrament a la repressió franquista a Andalusia, la meva terra de naixença. En Sevilla vaig passar la meva infantesa i joventut en un marc de postguerra on els meus pares republicans van patir el seu, com punts altres, per a treure endavant als seus quatre fills de la misèria moral i econòmica, de la fam, del terror davant la feroç repressió feixista i de totes les cantinelas que vam ser sotmesos pel nacional catolicisme responsable del cop militar al juliol de 1936 contra la legalitat republicana, que va convertir tots els racons dels pobles andalusos en un bany de dolor i sang impossible d'oblidar.

Els de la meva generació vam créixer en el període més negre de la consolidació del franquisme i del terror implantat per la dictadura i per això vam ser orfes del nostre passat i memòria. Passat i memòria que comencem a reconstruir quan ens vam fer adults en aquesta altra terra, que és Catalunya, en la qual ens hem integrat, han nascuts els nostres fills i que considerem la nostra sense renunciar per res dels nostres orígens. Vam créixer sense altre horitzó que el d'una dictadura fèrria, pobra i solitària. Va ser obligada a partir de zero amb les soles promeses d'un futur que mai se li va oferir. Va arribar tard a tot i pocs han sortit il·lesos i sense greus crebants personals i familiars d'aquells durs anys. Aquesta generació som els fills, els hereus dels quals van donar la seva vida en la defensa de la legalitat de la II República, i que van constituir una generació irrepetible en la història d'Espanya.

En l'explosió migratòria que va patir Catalunya, entre finals de la dècada dels cinquanta i principi dels setanta del segle passat, es van assentar un milió de persones amb un percentatge  elevat de procedència andalusa, fugint de la misèria moral, econòmica i política del règim franquista. La nostra comarca és un viu exemple del que afirmem doncs en l'any 1975 l'emigració va arribar a representar el 70% de la població i en pocs anys va passar de 55.000 a 500.000 habitants. L'últim cens llança una població de 781.749 habitants, major que algunes comunitats autònomes, distribuïts en 30 poblacions dintre d'una superfície de 486,5 Km2.

Aquesta gran massa d'immigrants eren els quals tenien situacions més endèmiques d'injustícia social i econòmica, com a conseqüència dels  latifundis que no van voler invertir en la indústria transformadora dels productes del camp que absorbís la mà d'obra aturada pel que van ser condemnats a l'exili interior. La immensa majoria provenia del agro andalús i extremeño, amb poca o cap formació industrial el que representava per a la burgesia catalana, quan no per al capital estranger, una mà d'obra barata de la qual extreien una considerable plusvàlua. No obstant això i a pesar de les enormes manques que van patir i van suportar és just reconèixer la seva enorme contribució en la lluita antifranquista, la seva adaptació i integració, el que unit al seu treball van ajudar a incrementar la riquesa i la baixa demografia que històricament ha patit Catalunya. Alguns la denominen la novena província andalusa, acabo que solament és assumible quantitativament per aquell temps i no en la realitat present. Les vivències d'infantesa i adolescència i ser expulsats cap a l'exili interior també formen part de la repressió franquista sobre Andalusia. En Catalunya la repressió franquista es va manifestar amb cruesa contra milers d'immigrants combatius que van ser acomiadats dels seus llocs de treball, multados, detinguts, empresonats, torturats, assassinats i que es van manifestar per milers al crit de LLIBERTAT, AMNISTIA I ESTATUT D’ AUTONOMIA en les grans manifestacions a Barcelona, convocada per la ASSEMBLEA DE CATALUNYA els dies 1 i 8 febrer de 1976 .

Durant la dictadura franquista va ser la comarca més combativa de Catalunya on es van desenvolupar els més importants moviments socials antifranquista pels drets dels treballadors, per les llibertats sindicals i democràtiques que van culminar entre 1974-1976 amb tres vagues generals amb uns 80.000 treballadors en el carrer i on l'emigració va jugar un paper fonamental amb un cost de 57 treballadors empresonats. En la comarca del Baix Llobregat poques són les famílies de procedència andalusa que no tenen un familiar represaliado durant el període 1936-1939 sinó també posteriorment, una vegada acabada la guerra, en el llarg període de la dictadura franquista. I quan vam parlar de les mates del feixisme incloem a tots els andalusos exterminats en els camps nazis.

En Andalusia no va haver una guerra, no havia un front definit, sinó un genocidi tal com Déu mana conformi les tropes franquistes anaven ocupant els pobles. No hi ha família que no tingui a una víctima de Franco; uns en fosses comunes, altres en les tàpies dels cementiris, altres en camins, senderes, presons i on anés. Andalusia, va quedar sumida en la desesperació de la barbàrie, tota ella, i especialment els pobles, en alguns fins al 60% de la població. S'uneix a això la misèria, l'emigració, i després de l'esperança de la democràcia arriba la mort mental per part dels diferents governs que ni tan sols fan un mínim símbol per a les víctimes, ni recorden el bany de dolor i sang que va ser Andalusia. N'hi ha prou amb llegir les pàgines d'aquesta revista per a tenir una idea del que va representar la repressió franquista a Andalusia.

Els polítics que van pactar la transició de la dictadura a la democràcia parlamentària i monàrquica van oblidar als quals van donar la seva vida per defensar la legalitat de la II República, a tots els quals van patir la repressió franquista, als homes i dones que van lluitar en condicions molt adverses per derrocar al dictador, a les desenes de milers de desapareguts enterrats en fosses comunes, a les dones vexades i humiliades quan no violades, a tots els exiliats i a tots els quals van ser assassinats en els camps de concentració francesos i alemanys, perquè la fam i la malaltia consentida també és assassinat. És més, la Llei d'Amnistia de 1977 va representar que els vencedors de la guerra civil, és a dir, els quals es van revoltar amb les armes contra la legalitat existent, perdonaven als perdedors i els seus descendents garantint amb això la impunitat de tots els criminals del bàndol feixista. És el que alguns historiadors denominen la justícia al revés. Jo ho denomino ignomínia. Van ser massa els morts per a passar pàgina amb una Llei de punt final, després que Franco vestís de dol a mitjan Espanya. A més per a passar pàgina primer cal llegir-les.

“El passat mai és un refugi confortable al com sigui possible regressar. Però també és cert que ningú s'endinsa en el futur oblidant-se d'on ve”
(Miguel Núñez, La revolució i el desig).

“És necessari rescatar la memòria històrica de les múltiples mentides amb que han volgut enterrar-la”. (Miguel Núñez, La revolució i el desig).

La nostra associació comparteix que la memòria històrica està estretament lligada als valors republicans però aquests valors seran difícils i incompresibles per a les noves generacions sinó coneixen la veritable història del nostre país i de les circumstàncies que es va desenvolupar la transició i les conseqüències que de la mateixa estem experimentant en l'actualitat. És com el peix que es mossega la seva pròpia cua. Dita d'altra manera: “La vida solament pot ser comprensible mirant cap a enrere per a poder caminar cap a davant”.

Considerem que el temari d'aquesta revista té el suficient interès no sol per als quals encara sobrevivim sinó també per als nostres descendents, és a dir les noves generacions. La gran majoria tenen una visió reduïda sobre la repressió a Andalusia i com a màxim posseïxen escassos coneixements del que va ocórrer en els seus respectius pobles d'origen perquè molts dels seus progenitors, davant el terror implantat per la dictadura, van guardar silenci que en algunes famílies encara perdura. Però també per al conjunt dels pobles d'Espanya, per a tots els exiliats i els seus descendents i especialment per a Catalunya doncs un percentatge elevadísimo de catalans són de procedència migratòria.

La guerra no va anar de cap manera entre Catalunya i Espanya sinó de tots els republicans contra el feixisme espanyol. En la batalla de l'Ebre van estar i van morir milers d'andalusos i els quals es van salvar van sofrir el calvari de la retirada, l'exili i els camps de concentració francesos, van participar en l'escamot espanyol i la resistència francesa durant la II Guerra Mundial contra el nazisme i van patir l'horror dels camps d'exterminis nazis.

Finalment volem manifestar que estem en deute i per a ells el nostre més sincer agraïment a tots quants ens han ajudat en la confecció d'aquesta revista i de manera molt especial i destacat a les personalitats que escriuen en la mateixa.

Agraïment que fem extensius als nostres patrocinadors: Ajuntament de Cornellà de Llobregat, de Sant Joan Despi, del Prat de Llobregat, d'Esplugues de Llobregat, La Caixa, La Factoria i Unions comarcals del Baix Llobregat: CC.OO. i UGT.
Cliquear