diumenge, 28 de desembre de 2014

El cas més greu de tortures a Barcelona, silenciat pels mitjans


Traducció Estació Collserola
Ciutat Morta s'emetrà en TV3 abans del 31 de gener de 2015

Público - Esperanza Escribano 28/12/14 Barcelona
Fa gairebé nou anys que Barcelona està morta. La van matar el seu alcalde, el socialista Joan Clos, el seu regidor de Seguretat, Jordi Hereu, la jutgessa instructora Carmen García Martínez i els policies urbans Bakari Samyang i Victor Barona. És la tesi que sosté Ciutat Morta, el documental que relata un dels més greus casos de corrupció policial, judicial i política en la capital catalana i que troba el seu aval en el silenci dels mitjans catalans. Malgrat haver guanyat el Festival de Màlaga i el premi del públic en el Festival de Sant Sebastià, ningú a Catalunya sabia gens d'aquesta producció. Finalment i gràcies a la pressió popular a través de les xarxes, TV3 ho emetrà abans que acabi gener.

La nit del 4 de febrer de 2006, la Guàrdia Urbana va acudir a desallotjar un teatre okupa en el carrer Sant Pere Mes Baix, en el centre de Barcelona, on s'estava celebrant una festa. Durant les càrregues, van començar a caure objectes de l'edifici. Un test va impactar en el cap d'un dels agents, que va quedar en estat vegetal. La policia va detenir llavors a cinc persones a peu de carrer i tres d'elles, d'origen llatinoamericà, van ser directes a la comissaria de Ciutat Vella en les Rambles.

Allí van ser torturats Rodrigo Lanza, Juan Pintos i Álex Cisternas, segons relaten els dos primers en la cinta. La gravetat de les lesions va obligar al seu trasllat a urgències. En l'Hospital del Mar van coincidir amb Patricia Heras, que havia arribat allí per un accident de bicicleta que havia tingut amb un amic, Alfredo Pestenas, després de prendre unes copes. Un dels policies la va registrar en la sala d'espera i va decidir detenir-la al costat del seu company per un missatge de text sospitós que va trobar en el seu móvil.

El judici no va ser fins a 2008. Les condemnes per als set acusats van oscil·lar entre els tres i els cinc anys. La sentència, segons Gonzalo Boye, advocat de Lanza, va demostrar la falsedat dels fets: "Si de debò anessin responsables d'intent d'homicidi, els haurien caigut molts més anys, amb aquest nyap intenten calmar els ànims", explica. Els tres llatinoamericans van sortir en llibertat perquè havien complert els dos anys de presó preventiva que fixa com màxim el Codi Penal. Però el recurs que van interposar al Tribunal Suprem va tornar a caure amb tot el seu pes sobre ells; el ple va agreujar les penes i van tornar a presó.

Patricia Heras va entrar en la presó després del judici. A l'abril de 2011, quan acabava d'obtenir el tercer grau, es va suïcidar en un dels seus permisos llençant-se d'un setè pis. Tot just tres setmanes després, esclatava el 15-M. Xapo Ortega i Xavier Artigas van conèixer la història en Plaça Catalunya i van començar a treballar en ella amb la idea de produir un vídeo de 20 minuts que va acabar convertint-se en un documental de més de dues hores.

"Durant molt temps el cas del 4-F era una pintada en la paret", relata Artigas. Quan van conèixer els detalls es van quedar impressionats. A l'octubre d'aquest any, els dos policies implicats que van donar pallisses als detinguts van ser condemnats per un altre cas de tortures. La víctima era Yuri Jardine, un ciutadà de Trinitat i Tobago al que Samyang i Barona van torturar en la comissaria de la Zona Franca en 2006. Jardine, fill del cònsol de Trinitat i Tobago a Noruega, estudiava a Barcelona i el seu pecat va ser encarar-se als policies en una discoteca quan intentaven lligar amb la seva amiga, assetjant-la, durant una nit fora de servei.

Però en el cas del 4-F, la jutgessa García Martínez mai va tenir en compte les denúncies dels detinguts, alguna cosa que hagués canviat el curs dels fets segons Boye. La magistrada va arxivar les denúncies agregant: "Encara que vengen mil més com vostè, jo vaig a creure a la Policia".

La condemna als agents reavivó la idea del documental. Això i les declaracions del llavors alcalde de Barcelona, Joan Clos, que el 5 de febrer de 2006 va afirmar que l'agent ferit havia rebut en el clatell l'impacte d'un test que es va llançar des de l'edifici. Aquesta versió, que hagués absolt als condemnats "detinguts a peu de carrer", va canviar temps després. Clos es desdijo i va convertir el test en una pedra llençada des de l'asfalt. En el judici, quatre perits mèdics van rebutjar la hipòtesi de la pedra per com va caure l'agent. El tribunal es va oposar al fet que l'exalcalde declarés, petició que havia realitzat la defensa.

Tampoc van tenir molta sort Ortega i Artigas a l'intentar recollir la versió policial i política del cas. "Els pocs guàrdies urbans que ens van respondre no volien dir res encara que estiguessin molests", explica Artigas. Aquest diari ha intentat posar-se en contacte amb Joan Clos, Jordi Hereu i algun altre membre del PSC, de la Guàrdia Urbana i de l'Ajuntament de Barcelona, sense èxit.

Explicar la història de les víctimes també va ser tasca àrdua per als directors de Metromuster, la productora de Ciutat Morta. La mort d'Heras era recent. Cisternas, que per ser més major va estar empresonat en La Model, ho va passar tan mal que no va voler parlar. Pestenas, l'amic d'Heras, tampoc. Ambdós van demanar l'indult per la seva orientació sexual i encara que es tractava de casos bessons, a ell l'hi van atorgar, però a ella no. El suïcidi li va destrossar per a sempre.

Corrupció policial

Malgrat la gravetat dels fets, en Metromuster no tenen la sensació d'haver desmuntat un dels casos més foscos de corrupció policial a Catalunya. Més bé, la sensació és la d'haver llançat llum sobre "una pràctica sistemática", acusa Artigas. I apunta al fet que el silenci, tant dels implicats com dels mitjans, és un clar indici "que tenen alguna cosa que ocultar".

Encara que Artigas medita que ara els cossos policials estan més controlats, les pallisses són "tàctiques habituals". Especialment en la Guàrdia Urbana, que patrulla de nit i "té una forma mafiosa de tractar amb el que ells consideren lumpen", sosté el cineasta. Manuel Prim, professor d'Antropología Social en la Universitat de Barcelona, explicava a Metromuster que en aquest cos hi va haver una continuïtat absoluta entre el franquisme i la democràcia: "no hi va haver ni renovació de càrrecs, fins als manuals d'actuació eren els mateixos".

Trailer de Ciutat Morta subtitulado en anglès (HD)

Amnistía Internacional publicava al novembre de 2007 un duríssim informe sobre la impunitat dels agents en casos de tortura. Moltes de les investigacions que l'ONG va examinar revelaven "falta d'imparcialitat i objetividad". Carregava també contra el poder judicial, afirmant que les investigacions de presumptes maltractaments "corren a càrrec de jutges d'instrucció que reben ajuda de la policia judicial" i en alguns casos "s'assigna a un agent del mateix cos que els presumptes autors dels maltractaments, a la investigació de la denúncia contra ells".

Excepte els condemnats pels GAL, tots els policies de l'Estat condemnats per maltractaments han estat sempre indultados pel Govern. Artigas es pregunta retóricamente en aquest sentit: "A quants negres has de torturar fins a trobar-te amb el fill d'un diplomàtic?"


El canvi al que apunta Artigas s'observa en el cas de Ciutat Morta. El govern denegava fa dues setmanes l'indult a Samyang i Barona per les tortures a Jardine; per primera vegada dos agents compliran condemna "de dos anys i tres mesos" per tortures, encara que entre la sentència i la resolució de l'indult no hagin hagut d'entrar en presó. Però encara queden renovacions pendents: el diari La Directa, que ha seguit el cas des del principi, denunciava aquesta setmana que els agents, de 34 i 38 anys, acaben d'obtenir la jubilació. Rebran una pensió vitalícia d'entre 1.600 i 1.800 euros mensuals.

El cas de la Guàrdia Urbana no és aïllat. L'informe d'Amnistía Internacional demana mesures efectives al govern per a posar fi "a la impunitat dels funcionaris encarregats de fer complir la llei". Artigas estima que encara que la mala fama "la porten els Mossos", perquè en un determinat moment s'instal·len càmeres en les comissaries, les brutals pallisses de la Guàrdia Urbana es produeixen quan els agents tenen la certesa que ningú els vigila. Els seus abusos només surten a la llum "on hi ha una societat civil més organitzada".

La censura del documental a Catalunya
Ciutat Morta es va produir gràcies a una campanya de crowdfunding amb la qual els seus creadors van obtenir 4.700 euros, van invertir totes les seves estones lliures durant gairebé dos anys i van explicar amb el treball voluntari de desenes de persones. No van obtenir subvencions ni l'oportunitat de coproducir la cinta. Malgrat les dificultats, van aconseguir estrenar-la envaint un cinema abandonat de Via Laietana al juny de 2013.

Però la notícia no va aparèixer en cap mig de comunicació català, més enllà d'algun titular que parlava de l'ocupació del cinema i no del contingut del documental. Metromuster va intentar llavors la distribució a través de festivals, va canviar el títol "4F, ni oblit ni perdó", per Ciutat Morta "la majoria de festivals exigeixen a les candidates que s'estrenin durant el certamen" i va collir èxits totalment inesperats. Va guanyar el MiradasDoc de Tenerife i poc després, la Biznaga de Plata en el Festival de Màlaga.

El triomf va ser tal que el festival de Sant Sebastià els va escriure directament demanant que presentessin la sol·licitud perquè tenien la possibilitat de ser seleccionats. Tant és així que van guanyar el premi del públic. Però una vegada més, cap mig català es va fer ressò de la notícia. A pesar que Ciutat Morta competia en la secció Made in Spain amb llargmetratges com Ocho apellidos vascos, en TV3 es va parlar de les altres cinc produccions catalanes que es presentaven al festival, però mai de Ciutat Morta. Tot el que van obtenir va ser una petita entrevista en l'emissora 324.

"Podem parlar de censura pura i dura", sentència Artigas. Malgrat manar notes de premsa i guanyar premis en els festivals més importants del cinema espanyol, mai van tenir cabuda en l'agenda informativa. La pressió, després del Festival de Sant Sebastià, va aconseguir que mitjos com L'Avantguarda publiquessin reportatges en la secció de Cultura.

El cas més flagrante va ser el de TV3. La televisió pública va rebutjar la coproducción quan van acabar amb els enregistraments, va desestimar la compra quan van finalitzar l'edició i van tornar a refutarla quan van guanyar a Màlaga. Amb el seu enfado i la comunitat que han creat en les xarxes socials, van fer trending topic l'hashtag #TV3censura, al que la cadena va contestar amb un tuit en el qual assegurava que el documental s'emetria abans que acabés 2014.

Les negociacions posteriors amb TV3 van durar tres mesos en els quals els directors es van sentir marejats. Abans de signar cap contracte, els van prometre buscar un buit a la pel·lícula en la graella que no van trobar fins a estiu de 2015. Indignats, van decidir reprendre les converses amb Canal +, a qui havien rebutjat. "Volíem que la pel·lícula s'emetés en una televisió pública", defensa Artigas.

En el trascurso d'aquestes negociacions, Metromuster va rebre la trucada de David Fernández, diputat de la CUP, que els demanava informació sobre els últims fets per a preguntar pel silenci de TV3 en una comissió de control. Tot es va desencadenar a la velocitat de la llum: quan Fernández va preguntar a Eugeni Sallent, director de la Televisió de Catalunya, pel retard en l'emissió, Sallent va negar qualsevol contacte amb la productora més enllà de la primera oferta de coproducción que van rebutjar. Llavors, Fernández va mostrar la fotocòpia del tuit en el qual TV3 assegurava que l'emetria.

A més, Metromuster tenia diversos correus electrònics que demostraven els contactes i van anunciar que publicarien un vídeo en el qual desmentien la negació de Sallent en el Parlament. El mateix dia en què anaven a publicar-ho, van rebre la trucada de la cadena que, a canvi que no publiquessin el vídeo, els oferia signar un contracte en 48 hores. Finalment, Ciutat Morta s'emetrà en TV3 abans del 31 de gener de 2015 i la productora rebrà 3.000 euros per la seva cessió.


Entre la justícia i la venjança
Quan Artigas i Ortega van començar a gravar el documental, li van fer una primera entrevista a Rodrigo Lanza, en la qual li van preguntar si creia en la justícia. Va respondre que confiava en una idea de justícia a nivell moral o històric, que no es corresponia amb la institucional. "En aquest moment pensem que la pel·lícula parlaria d'això", explica Artigas. Però l'entrevista no es va gravar bé i la van repetir quan Lanza ja havia sortit de la presó. Van tornar a fer-li la mateixa pregunta, pensant que repetiria la resposta. Però no va anar així.

"No sigues si hi ha justícia, però si la hi ha, no està en els jutjats. Ja ni tan sols m'importa. De vegades, busco venjança", contestava Lanza en el documental. I Artigas coincideix que la pel·lícula buscava, com ell, una venjança simbòlica. Ciutat Morta vol "escrachear als culpables amb noms i cognoms", sentència Artigas. Després de conèixer la condemna als agents de policia, té la sensació d'estar "al final d'una época" i que "les coses van a canviar".

Els responsables també van ser, en part, els metges que van tractar als detinguts. Artigas comenta que l'Hospital del Mar és el quart centre al que arriben després de les tortures. "És bastant probable que busquessin a un metge afí", aclareix, "treballen amb un personal que deixa entrar als policies a les revisions mèdiques, cosa il·legal". "Si un metge et pregunta com t'has fet això i el policia que t'ha pegat la pallissa està aquí, no ho vas a explicar", assegura Artigas.

Malgrat totes les traves, Metromuster confia que l'emissió del documental en TV3 segelli la història amb un final relativament feliç. "Que arribi al mainstream, que ho vegi gent normal que mai es ficaria a un cinema ocupat i vegi com funciona el seu país", anhela el director. Encara que la relació amb la cadena pública hagi estat tibant, Metromuster agraeix que TV3, "que encara té l'estatus de mig que diu la veritat", hagi acabat contractant la seva emissió.

El que ocorri després, és territori per abonar. Però Artigas té clar que no vol tornar a treballar en les condicions en les quals ho ha fet: "De vegades sembles un heroi per fer una peli amb 4.000 euros" constata, "i per a nosaltres no és gens el model". No volen tornar a veure's en una situació similar "perquè sembla que fem apologia de l'autoprecarización i no la volem per a res". Encara que reconeix que han plorat molt i que el documental es va convertir en un malson en alguns moments, somriu quan se li pregunta si ho tornaria a fer: "És més important que es conegui el cas, els activistes traiem d'aquí l'energia".