diumenge, 19 d’abril de 2015

Teresa Rebull: “Aquests nanos de la CUP parlen com la gent del POUM”

 
«Jo sóc radical contra el feixisme. També sóc radical per la independència de Catalunya.», deia Teresa Rebull fa tot just dos mesos a Cesc Prat, un dia fred d’hivern en una trobada al seu taller de pintura. Ara la Teresa ens ha deixat, però queda el seu record, la seva lluita, les seves cançons.
 
Nuvol.com - Cesc Prat. Sabadell. / 16.04.2015
El passat 17 de gener, vam tornar a visitar la Teresa Rebull a casa seva, a Banyuls de la Marenda, on estiuejava des del 1955 i hi vivia d’ençà del 1971. El dia era fred, però el sol imponent feia esclatar la vinya retallada pel blau marí. Eren les 3 de la tarda (hora impensable per fer una visita al Principat, però no pas a la Catalunya del Nord). A la barana de l’escala hi havia una guia per a la cadira de rodes mecànica que reposava al replà. A la paret, un cartell avisava que Mme. Rebull necessitava el fauteuil i demanava que ningú l’enretirés. Casualment, aquell dia l’acompanyaven els seus fills. En Daniel estava capficat amb números i paperassa de la mare, mentre en Germinal –més parlador– preparava una beguda calenta. «Expliqueu-me coses de Sabadell!», va ser el primer que ens va dir. «Jo enyoro molt Sabadell. I el bosc de Can Feu…». Però tot seguit es va posar a parlar de la independència de Catalunya. Tenia pressa per veure-la feta realitat.
 
«Ara visc per pintar! Però no pinto gaire, perquè no tinc temps…» D’una revolada, amb els peus va fer lliscar la cadira de rodes, talment com de petita devia fer córrer el patinet. Es va situar a l’altra banda de menjador i ens ensenyà el quadre que ara la portava de cap. «Sóc una apassionada de Cézanne!» A la pregunta de què li quedava per fer a la vida va respondre: «Ara haig de pintar un altre quadre». Ens ensenyà un dibuix de prop d’Ais de Provença, «un lloc meravellós on hi ha uns grans blocs de pedra». N’havia fet un esbós en un cartró i ara havia d’acabar un quadre més gran, que reposava damunt d’un cavallet al menjador. Pel desembre havia patit una embòlia –un “atac de memòria”, deia–, que li havia impossibilitat parlar. Però s’havia recuperat.
 
Va recordar, tota contenta, que feia poc l’havia anat a visitar el diputat David Fernàndez. «Aquests nanos de la CUP parlen com la gent del POUM.» I va afegir que li agradaven perquè defensen l’honestedat, com els del POUM. «Ai, tant de bo la pugui veure, la independència…!» Li vam preguntar per Lluís Companys, que havia tingut casa al barri de Can Rull de Sabadell. «Eren molt amics amb la meva mare –Balbina Pi–. Feien molts mítings junts. Ella el va ajudar a crear Esquerra Republicana. Encara el veig baixant per la Rambla, a Sabadell, amb el barret i el mocador blanc. I amb el cotxe de diputat. Perquè el van elegir diputat per Sabadell». En un parell de moments va evocar la ruptura entre anarquistes i comunistes del maig del 1937. Revivia aquell moment i encara no n’havia tancat la ferida. «Els anarquistes com el meu pare es van passar al PSUC. Es van aburgesar.» «Jo, quan em parlen d’un comunista, tremolo. Es posen amb tot. Que vagin a pastar!» També parlava de l’Albert Boadella, de qui ella va escriure un article en contra que li van aconsellar que no publiqués. No ho va fer i ara se’n penedia. L’any 2012 també es va cartejar amb François Hollande; li reclamava més atenció a les llengües regionals. «A França no hi ha res a fer!» Es malfiava de Manuel Valls, «que parla com els de la dreta més dreta», tot i que d’això no en podia parlar gaire amb els amics francesos, perquè el defensaven aferrissadament. «A França hi ha massa nacionalisme, massa uniformització!».
«Ai, avui parlo massa. Canso a tothom. Ja no compto per a res.» El sol de gener entrava per la finestra, que donava a ponent. La porta del balcó va estar oberta fins que hi va haver claror. I no feia fred… Li vam recordar l’acte d’homenatge que li van fer a Sabadell pel febrer de 2012. En Pasqual Maragall, ja malalt, havia pronunciat unes paraules emotives sobre la Teresa Rebull a la sala de plens municipal. «Ens estimem molt, amb en Pasqual.» Va afirmar que ella havia sigut una de les primeres militants del PSC, però que va estripar el carnet el dia que a Madrid van ribotejar l’Estatut.
 
Explicà que es va posar a cantar quan va veure que les guitarres dels seus fills s’omplien de pols. Llavors es va apuntar a un curset de guitarra. Quan en va saber una mica, llegia poemes amb l’instrument entre les mans. «De fet, les meves músiques són molt senzilles; els acords són bàsics, ho entens?» Després va sentir un concert de Raimon a París. «I em va despertar l’interès per lluitar per les llibertats. Així vaig començar amb la Nova Cançó.» Estava convençuda que els seus pares havien conegut Joan Salvat-Papasseit, de qui ella va musicar uns quants poemes. Va afegir que tenia mitja dotzena de poemes de Miquel Martí i Pol inèdits, perquè no els havia pogut editar sola. Ens en va cantar un parell. Se sabia la música i la lletra de memòria –l’embòlia quedava molt lluny.
 
«No hi ha ideologies. Les han assassinat.» Va recordar que havia estat retinguda a dues txeques. De la segona, l’en va treure son pare, que li va dir que havia de donar-ne les gràcies a en Rafael Vidiella, conseller de la Generalitat. «La crisi del capitalisme és la porta del feixisme. Mira què va passar a Alemanya…»
 
Durant les quatre hores que va durar la visita, la porta de casa es podia obrir de fora estant. La Teresa s’havia quedat sense cuidadora aquella setmana i es va presentar una veïna. La candidata volia treballar per a ella, però d’entrada ja va deixar clar que no netejaria. A la Teresa no li va fer el pes i aprofità els ressorts de la vellesa per treure-se-la de sobre educadament.
 
«Tot això són carpetes amb textos», va fer assenyalant tres carpetes plenes de paper que tenia damunt la taula. I tota burleta va afegir: «Quan em mori, tindran feina per llençar-ho tot». La Teresa era com un espinguet. Ja no podia conduir el 4L, però, amb 95 anys i dependent, guiava la cadira de rodes com un autèntic fitipaldi. I aquell dissabte encara havia preparat un arrosset per dinar amb els seus fills.
 
Quan el sol es va pondre, ens vam acomiadar. Ara la Teresa ens ha deixat, però queda el seu record, la seva lluita, les seves cançons i el llibre que va publicar el 1999: Tot cantant (Columna), que ella creia –erròniament– que l’editorial havia convertit en pasta de paper perquè hi havia explicat amb ets i uts els Fets de Maig del 1937.
 
«Ja no és temps de seguir el vent / Despentinant la contrada / Ara és temps d’agraïment / Per cada joia trobada.», del poema de Teresa Rebull Clar de Lluna.