dimecres, 25 d’agost de 2010

L’exili i la represió de la postguerra d'una familia republicana



Text aportat per *Pere Fortuny i  traduït per la Estació Collserola
*Fill del alcalde de Mollet del Vallès
  President de La Associació Pro-Memória als Immolats per la Llibertad a Catalunya


Pere Fortuny Velázquez
Mollet del Vallès a 18 de març de 2010

La caiguda de la Segona República, anava acompanyada de la implantació d'una feroç dictadura que pretenia castigar als qui no pensaven com ells, imposant un sistema basat en la por, la delació i la venjança, tant per als homes com per a les dones, fins i tot per als seus fills fossin o no majors d'edat.

La repressió s'efectuava sistemàticament com si es tractés d'una croada de l'Edat Mitjana, ja que tenia la benedicció i el consentiment de l'Església Catòlica, ella va ser tan culpable com els militars colpistes i l'extrema dreta dels crims contra la humanitat que es van cometre durant els gairebé quaranta anys de dictadura.

Les autoritats eclesiàstiques haguessin pogut salvar moltes vides, però la seva set de venjança i l'odi els van encegar i només reclamaven sang i l'extermini dels republicans en nom de Déu, ells van ser els principals instigadors de la Guerra Civil, pel fet d'haver estat separada dels poders públics durant la Segona República.

El 25 de gener de 1939, a la vista de la imminent derrota republicana, tota la família composta pels meus pares de 36 i 33 anys, la meva germana de 10 i jo de 6, juntament amb altres companys i amics del meu pare, tots ells membres de l'últim Ajuntament republicà de Mollet del Vallès, vam prendre la decisió de marxar-nos cap a l'exili en un carro tirat per un cavall, és un record que mai oblidaré.

Les carreteres i els camins veïnals eren una interminable caravana de dolor i sofriment, perseguits per l'aviació feixista, les persones es mostraven abatudes pel cansament i l'estupor de la por, trencats per l'avenir incert entre l'esperança i la desesperança, la fam i la set, sense un rafal per a protegir-se del fred, del vent, de la pluja i de la neu, quan estàvem a pocs quilòmetres de la frontera, el meu pare va prendre la decisió ferma que solament ell passaria a França.

Estava convençut que aquell cop d'estat no podria prosperar, ja que els Estats Units i la Gran Bretanya no acceptarien una dictadura, tenint en compte el moviment feixista que existia a Alemanya i Itàlia, però ens van trair i van abandonar deliberadament a una destí que marcaria per a sempre les nostres vides, quedant a la mercè dels militars colpistes, encapçalats pel criminal de guerra el general Franco, amb el suport de l'extrema dreta i molt especialment per l'Església Catòlica.

Les últimes paraules que recordo del meu pare són: " Carme, tu i els nens torneu a casa a Mollet del Valles, de moment només me'n vaig jo ", ens va donar una forta abraçada i molts petons, comiat que mai he oblidat.

La meva germana i jo no vam tornar a veure'l, doncs, mentre va estar en la presó Model de Barcelona, no va permetre a la meva mare que nosaltres anéssim a veure'l entre reixes, no va voler que tinguéssim el mal record, era una persona molt sensible i estimava a la seva família extremadament, la prova la tenim per la correspondència que rebem durant els mesos que va estar a la presó i que guardo com si es tractés d'un tresor.

Mai sabrem si aquella decisió va ser o no encertada, és una incògnita que perdurarà en el transcurs de la nostra vida.

Ens separem del nostre pare amb el cor ple de pena i els ulls plens de llàgrimes, i ens quedem en un poble proper a la frontera anomenat Llora, ens van acollir en un petit hostal molt humil, que portat per una família, la qual ens va tractar molt bé i ens van mostrar tota la seva bona voluntat, a pesar dels pocs mitjans amb que contaven, he de reconèixer la seva noblesa, la qual cosa en el transcurs dels anys sempre ho hem recordat, fins i tot en dues ocasions els hem visitat.

Allí ens quedem fins a l'entrada de l'exèrcit franquista, tots teníem por del que ens pogués succeir, era imprevisible tenint en compte el que havia succeït en altres poblacions a mesura que eren ocupades per l'exèrcit feixista, al capdavant anaven els moros, requisant tot el que trobaven tingués o no valor, (cavalls, ases, gallines i conills), a més es duien presoners a tots els homes fossin vells o joves, aquell espectacle ens va causar una impressió inesborrable en la nostra memòria.

El meu pare va ser internat en el Camp de Concentració de Argeles a França, juntament amb els seus companys de l'Ajuntament de Mollet del Vallès, del que va ser l'últim Alcalde republicà.

L'acolliment que es va tenir per part dels francesos no podia ser pitjor, els exiliats van ser tractats pitjor que animals, però quan van ser envaïts pels alemanys, després si que els van acceptar a pesar de ser refugiats, els necessitaven perquè formessin part de la resistència contra els alemanys i gràcies a ells van poder complicar-los l'ocupació militar del país francès.

A partir d'aquí comença la tragèdia de la família Fortuny, després de transcorreguts uns vuit dies intentem regressar a casa, vam tenir l'oportunitat de traslladar-nos de Girona a Badalona en un camió militar, la meva mare ho va passar molt mal, durant el viatge un militar amb graduació va intentar abusar d’ella, estant jo assegut en els seus genolls, sort que un soldat no l'hi va permetre.

De moment ens vam instal•lar a casa d'una tia, germana de la meva mare, que residia a Badalona; aconsellats per part de la meva àvia paterna, a causa del mal ambient que havia en el poble, finalment ens traslladem a Mollet, però a casa de la meva àvia, ja que el nostre habitatge, el negoci de pastisseria del meu pare, tots els estris i mobles de la llar, la biblioteca i els quadres del pintor Joaquín Mir, havien estat requisats i confiscats pel cura de la parròquia del poble.

La nostra àvia va ser amenaçada pel cura i l'alcalde que si ens acollia seria castigada ella no es va acollonir i ens va acollir, ja que no teníem cap altra alternativa, però als pocs dies el cura va donar l'ordre a la guàrdia civil perquè es duguessin a la meva germana i a mi, per a ser internats en un hospici, al•legant que la meva mare no tenia mitjans per a mantenir-nos, recordo que el dia que estava assenyalat per a recollir-nos, la meva àvia que ja era una persona molt major d'edat, es va plantar en la porta de la seva casa, enfrontant-se amb la guàrdia civil, no permetent que se'ns dugués, fins i tot va haver un petit forcejament, fins que van renunciar veient la fermesa de la meva àvia, viure aquells fets queden per a sempre gravats en la ment.

No podent aconseguir aquest objectiu, la multaren amb 50.000 pessetes de l'any 1939, com que no va poder pagar-la li van embargar els seus béns, després perquè no li subhastessin el patrimoni va fer una hipoteca i va pagar.

L'alcalde i el cura van donar l'ordre a tots els comerços i botigues del poble que estava prohibit vendre'ns aliments de qualsevol classe, vam haver d'empadronar-nos en el domicili del meu avi matern que residia a Barcelona, per a poder tenir els aliments que ens corresponien pel racionament familiar.

El meu pare va regressar a Espanya als quinze dies del seu exili, entrant per la frontera d'Hendaia, creient-se les proclames del criminal de guerra el general Franco, que qui tingués les mans netes de sang no li passaria res, al creuar la frontera immediatament va ser detingut i traslladat al camp de concentració de San Marcos de León, tan aviat l'hi van permetre es va posar en contacte amb nosaltres i al cap de tres mesos aconseguim el seu trasllat a la Presó Model de Barcelona, ràpidament i sense demora iniciem la campanya de recollida de signatures per a aconseguir l’indult, però havia l'ordre que el què signés a favor de l'exalcalde Fortuny que seria durament castigat, poques signatures aconseguim, doncs, tots els ciutadans del poble tenien por que haguessin represàlies contra ells.

Recordo que tota la família vam anar a recollir la signatura d'una senyora vídua molt coneguda de casa, quan ens va obrir la porta, va ordenar a la seva filla major perquè fora a buscar al cura, el qual va venir immediatament i li va prohibir signar.

Mentre el meu pare estava en la presó, els fills intentàvem fer una vida diguem normal, però resulta que se'ns va prohibir també poder accedir a qualsevol col•legi nacional, sort que havia una acadèmia privada i ens van admetre.

El meu pare, va ser suposadament jutjat per un tribunal militar, sense el dret a poder defensar-se de les acusacions que se li imputaven, sent condemnat a la pena de mort.

El dia abans de ser afusellat, va venir a visitar-nos el cura per a anunciar-nos que aquella tarda anava a Barcelona, per a efectuar una gestió que sempre la recordaríem, a l'endemà, o sigui, el 16 de juliol de 1939, la meva mare va anar a Barcelona per a visitar al meu pare a la presó Model, per a recollir-li la roba bruta i lliurar-li el paquet de la neta, sent informada per l'ordenança de la porteria de la presó que aquella matinada havia estat afusellat. El maleït cura va tenir molta raó, aquell dia ho hem recordat tota la vida.

La conducta del cura mai l'hem comprès, doncs, el meu pare ho va traslladar a Barcelona i ho va amagar, perquè no tingués problemes amb els incontrolats, les monges del convent estaven recollides a casa de la meva àvia que era molt religiosa, però quan va anar a demanar-los la signatura per a l'aval del fill que havia estat condemnat a mort, la mare superiora li va contestar: "Déu t'empari germana". La meva àvia mai més trepitjà una església, fins i tot ens va prohibir que quan estigués a la porta de la seva mort que no li duguéssim cap cura, i així ho complim, després vam tenir molts problemes per a poder-la enterrar.

La persecució i les humiliacions van ser una constant fins als anys seixanta, però mai van assolir fer-nos baixar el cap, ni vam perdre la dignitat, la qual cosa els va costar superar als quals tants danys personals i materials ens van causar.

Van intentar robar a la meva mare els seus fills, se li van confiscar tots els béns personals, ens van tirar de la nostra pròpia casa, sent ocupada pel cura, ella va haver de posar-se a treballar en una fàbrica d'adobaments, el seu sacrifici va ser inhumà per a poder superar-lo, fins i tot van intentar pelar-li el cap, com una humiliació o escarn, però no van poder aconseguir-lo per la fermesa i la valentia que va demostrar en aquells moments, que va haver d'enfrontar-se amb l'església i els cacics del poble.

Aquesta és la trista història en síntesi d'una família republicana que va patir l'exili i la duresa de la dictadura militar, però mai van aconseguir doblegar-nos, a pesar de les moltes represàlies a les que vam ser sotmesos.

Però, el més trist per als qui vam patir aquella brutal i inhumana repressió, és que actualment, amb la nova i suposada democràcia, incomprensiblement, se'ns nega indignament o per covardia política la rehabilitació jurídica de totes aquelles persones; homes o dones, que se'ls va arrabassar la vida per defensar la legalitat constitucional de la República.