16 Agost - Cazarabet conversa amb Montserrat Garriga i Paituví, autora de "Ponts trencats. Disset Testimonis d'exili i emigració"
Gent i Terra és una editorial que ens apropa a un llibre, recull de testimonis directes, gràcies a un treball tan encisador com minuciós des de la ploma de Montserrat Garriga Paituví; llicenciada en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona. Des de les investigacions, i demés, de Montserrat Garriga sempre han estat els temes de l´exili republicà i la repressió franquista. Lány 2011 ja va publicar un interesantissim llibre: “Del silenci a les paraules.Joan Colomer i Prat, un alcalde de la República que li va editar l´Ajuntament de Santa Maria de Palautordera. A més, aquesta historiadora, des de l´any 2009 participa en la coordinació de les Jornades de la Memòria, organitzades per aquest Ajuntament. Però el traball de Montserrat ha siguit i ha aconseguit el-laborar un llibre fascinant perquè ens apropa a la poca Memòria Histórica viva. La de no pocs testimonis (en concret disset) que, de viva veu, li van anar contant a la nostra escriptora i compiladora de testimonis, des del punt de vista d´una historiadora, allò que encara recordaven del se upas per l´exili i l´emigració
El llibre té el tret de que presenta una primera part dels testimonis volcats en negre sobre blanc en català i una segona part volcada en castellà.El total són disset testimonis: 8 dones i la resta homes que ens endinsaran un el seu món, i en les seves memòries(així amb els seus records) més íntimes, personals…Val la pena fer-se amb el llibre de que Joan Garriga fa un pròleg molt contundent i on lloa, a més del treball de l´autora la importancia d´aquells que ens traslladen al testimoni oral….una de les millors maneres de fer historia.
Cazarabet conversa con Montserrat Garriga
-Montserrat, per què et vas decidir a fer un llibre sobre l´exili i l’emigració?
-Després d’acabar el meu primer llibre: Del silenci a les paraules, la biografia de l’alcalde republicà Joan Colomer de Santa Maria de Palautordera, se m’obre un món desconegut d’aquest municipi per a mí. I al mateix temps, començo a tenir forces contactes amb fills de regidors i persones que havien viscut els anys de la República, la guerra i els diferents exilis. Era una oportunitat que no podia deixar escapar i va ser quan em vaig decidir a entrevistar aquests testimonis directes d’aquests anys.
L’any 2011, quan començo amb les entrevistes, era un moment important que no podia desaprofitar, entre d’altres motius per l’edat dels entrevistats, ja que la majoria han nascut entre els anys 20 i 30 del segle passat.
-És un llibre de testimonis directes i orals. Quina importància té tot això de poder gaudir, i fixa´t que dic gaudir, del testimoni directe i oral?
-La paraula “gaudir” la trobo molt encertada. Em cosidero una afortunada que els diferents testimonis hagin volgut depositar en mi les seves vivències dels anys esmentats. L’entrevista és el document final, però tal com dic en la Presentació del llibre, l’important ha sigut l’enregistrament, i l’abans i el després de cada entrevista.
Entre els entrevistats i jo s’ha creat una important sinèrgia que ha facilitat tot el que diuen. Una relació amb un gran contingut on s’hi mouen fets, emocions i molta reflexions del que ha sigut la seva vida amb tots els condicionants que expliquen.
-Per què li poses el títol de Ponts Trencats?
-La portada del llibre és la imatge del Pont Trencat que hi ha a Santa Maria de Palautordera i a prop de Sant Celoni. Aquest pont dóna nom a un dels barris del primer municipi.
En una de les entrevistes, concretament la de Joan Anglada fill d’un regidor de la República en guerra, em va treure la postal on hi havia aquest pont. En una de les cases de la imatge, l’entrevistat hi va anar a viure amb la seva mare i altres dones i infants quan els expulsen de la casa on vivien, al declarar-lis el “pacte de la fam”. Em vaig emportar la postal per escanejar-la i al sortir de la casa d’en Joan vaig decidir el nom del meu futur llibre. Les entrevistes i demés històries són de persones que se’ls va trencar la vida i van haver de recomposar-la amb grans dificultats a altres indrets.
-Sents que ets part d´una mena d´encadenat que està fent un verdader servei de Recuperació de la Memòria Històrica?
-La meva participación a la recuperació de la Memòria Històrica ha anat lligada amb la participació i treball de cooperació amb diverses associacions i entitats dels dos costats de la frontera. En aquest sentit puc afirmar que em costaria entendre aquest treball en solitari. Crec que per tirar endavant qualsevol projecte és necessari fer-ho amb persones que perseguim els mateixos objectius. I en el cas de la Memòria és molt necessari.
Si les meves investigacions ajuden a la recuperació de la Memòria em sentiré contenta de participar en l’encadenat que lluita per dignificar-la i treure-la de la desmemòria.
-Per cert, en quin “estat de salut” creus que es troba, actualment, la Memòria Històrica?
-Hi ha una frase que diu: “Quan els vençuts no facin nosa, és quan podrem parlar d’ells”.
Crec que hem arribat tard a poder investigar i que les persones puguin parlar, però bé és el que hi ha i sobre això hem de treballar. No paro de dir-me a mi mateixa: Si hagués començat abans hauria pogut parlar amb totes les persones que van ser coetànies meves i que estaven amagades.
