La sublevació militar del 18 de juliol -de la que l'altre dia en parlava arran
del
75è
aniversari-, la consegüent guerra civil espanyola i els 40 anys de dictadura
van ser el penúltim intent (la mà negra de la involució no descansa) de mantenir
aquest país en l'obscurantisme. No cal buscar raons, ni bons, ni dolents perquè
a aquestes alçades del mil·leni tots n'hauríem de saber prou com per tenir clar
que no era una qüestió política la que quedava enterrada un cop més, sinó que
era l'esperit d'un poble que rebia, una altra vegada, una punyalada mortal en la
seva ànima. Eren les aspiracions d'una gent -i parlo del poble- que volien
instaurar la justícia social que, a diferència d'Europa, li havia estat negada
al llarg de tota la història. Van ser la cultura i els drets socials més
elementals els que van ser enterrats al costat de milers i milers de cadàvers
vençuts per l'odi. No es van perdre una república i unes idees polítiques, sinó
la base sobre la qual els esclaus deixen de ser-ho per convertir-se en
persones.
La Guerra Civil, entre tantes d'altres coses, va posar fi a una
iniciativa popular, que va arrossegar mig món, per combatre la barbàrie que
s'havia instaurat a l'Alemanya nazi i que buscava en els Jocs Olímpics de Berlín
de 1936 la plataforma que posés Hitler entre les nacions, buscant l'aprovació i
la consolidació social i política del seu règim. L'Olimpíada Popular del 36 era
la reacció a aquest muntatge demencial. Barcelona l'havia d'acollir i la guerra
ho va impedir. Molts d'aquells esportistes vinguts d'arreu del món van decidir
quedar-se i canviar la seva roba esportiva per l'uniforme de la defensa d'un
règim democràticament escollit i contra el feixisme.
