Elisa García: la miliciana que tothom va oblidar

L'impacte que va provocar veure moltes dones vestides de soldades amb les armes a la mà i l'impacte del veïnat per la mort de la miliciana Elisa han anat perdent força vençuts per una visió masculina de la història

1936 Enfrontaments amb els sublevats feixistes a Barcelona

Imatges dels enfrontaments del 19 de juliol de 1936 a Barcelona (muntatge de Josep Àngel Carreras)

1936 Enfrontaments amb els sublevats feixistes a Barcelona: hi moren nombrosos defensors de la República, entre ells Ramon Jové Brufau i Germinal Vidal

El Somni Igualitari de Les Barcelones Rebels

La Guerra Civil al Montsec

 

 

Alòs de Balaguer – Artesa de Segre – Foradada – Cubells - La Sentiu de Sió – Llimiana – Sant Salvador de Toló - Vall de Meià – Vall de Montsec

El llibre recull fets bèl·lics ocorreguts al cel i sobre la terra compresa entre els rius Noguera Pallaresa i Segre; des del cap de pont d’Isona al cap de pont de Balaguer; entre Anya i la Sentiu de Sió; de Fontllonga a Ponts; narra assassinats, desaparicions, tragèdies, represàlies dels uns i captiveris dels altres, en forma de testimonis inèdits. Es tracta d’un maó d’història global amb un bé de Déu d’il·lustracions, relacions de caiguts en el camp de l’honor, víctimes colaterals i un Apèndix d’enorme interès general sobre aspectes escasament investigats de la rereguarda republicana com són els camps de concentració d’Ogern, Clariana, els Omells de na Gaia i una aproximació a les rutes d’evasió, especialment cap Andorra. Així mateix explica les expedicions d’aquells que temien per la vida, no volien anar al front per por de morir o buscaven passar-se a l’enemic per raons ideològiques.

Índex i primer capítol

Ferran Sánchez Agustí premi Tasis-Torrent de Comunicació (1995) és autor de mitja dotzena de llibres imprescindibles pel coneixement del món de la Guerra Civil i els Maquis a Catalunya i a les valls del Pirineu Oriental i Central. Ha treballat, de manera especial, l’exhumació de diligències judicials, el treball de camp, els testimonis de supervivents i una enriquida localització geogràfica. El seu treball de recerca ve avalat per diverses ponències presentades a les universitats de Pau et pays d’Adour, Toulouse-le-Mirail, Castilla-la Mancha i Complutense de Madrid. Entre els seus llibres més importants cal remarcar Maquis a Catalunya, amb 5 edicions (Pagès editors, 1999), Maquis y Pirineos, amb 3 edicions (Editorial Milenio, 2001), Espías, contrabando, maquis y evasión (Editorial Milenio, 2003) i El maquis anarquista (Editorial Milenio, 2006).
 

La Librería de Cazarabet - Mas de las Matas

CUP Capgirem Barcelona recol·loca la placa de la vaga de la Canadenca

CUP Capgirem Barcelona recol·loca la placa de la vaga de
la Canadenca

A més a més, exigeix la seva restitució definitiva

 

Llibertat.cat 16/04/2015

Fa un dies, a causa de les obres de remodelació que s’estan duent a terme al Parc de les Tres Xemeneies, la placa commemorativa de la vaga de La Canadenca va ser retirada, i a dia d’avui, l’Ajuntament encara no l’ha reinstal.lada. La CUP Capgirem Barcelona la va recol·locar tot just fa una setmana en un exercici de preservació de la memòria històrica de les classes populars catalanes.

Reportatge del moviment revolucionari a Barcelona (1936)

 

 

Traducció Estació Collserola
Aquest documental està considerat com el primer rodat durant la Guerra Civil. La seva filmació va tenir lloc en els carrers de Barcelona entre el 19 i el 24 de juliol de 1936 i la seva producció va ser assumida per la recién creada Oficina d'Informació i Propaganda de la CNT. Amb prens rodades per Ricardo Alonso, la seva adreça i comentaris va córrer a càrrec del periodista i crític cinematogràfic Mateo Sants, director de la revista Film Popular i que havia tingut el seu debut cinematogràfic en 1934 amb el documental Estampes d'Espanya. Posteriorment seria delegat del Gabinet de Cinema del Consell d'Aragó.

El seu to exaltat i les seves dures imatges van impactar en les classes burgeses d'Espanya i Europa i va ser utilitzat pels facciosos espanyols i les forces reaccionàries europees com contrapropaganda per a mostrar el suposat salvajismo de la República: el Govern de la República impotent davant la barbàrie vermella. La pròpia identitat del film sofriria tot tipus de distorsions i fragments seus seran incorporats a pel·lícules propagandísticas dels revoltats, com Espanya heroica (1938).

No obstant això, és un document històric de com un poble es llança als carrers per a defensar-se d'una rebelión militar que la vol enfonsar encara més en la misèria, al mateix temps que deslliga els seus odis contra els seus còmplices, una església ultrarreaccionaria aliada des de sempre a Espanya amb els explotadores. Es tracta d'un film el conjunt del qual presenta un discurs coherent que assimila l'entusiasme de la victòria sobre la revolta feixista i una virulenta pren de posició contra els rebels a la normalització i reorganització de la vida quotidiana barcelonina.

Podem veure, a continuació, concentracions per a preparar la sortida de combatents cap al front d'Aragó; desfilis d'artillería, autobusos, improvisats mitjans de transports de milicianos que són acomiadats per una multitud de barcelonins que s'apiñan en els carrers; l'alliberament dels presos de la presó Model. Per a acabar, la càmera, instal·lada sobre un camió, realitza un breu recorregut per la ciutat mostrant edificis des dels quals s'ha iniciat, sota el control dels sindicats obrers, la reorganització i reconstrucció de la normal activitat barcelonina.

L'estesa idea que es té de Reportatge del moviment revolucionari a Barcelona com una obra "furibunda i inacceptable" neix dels fragments que al·ludeixen a la crema d'esglésies i les imatges que recullen l'entrada principal del convent de les Salesas, amb les seves mòmies exposades al públic, malgrat ser més reveladores i suggeridores les imatges que remeten al goig de la victòria i a l'entusiasme de sentir-se protagonistes en la reorganització de la vida quotidiana.

Malgrat tot, probablement sigui cert el que va dir l'historiador i crític cinematogràfic franquista Carlos Fernández Cuenca, creador i primer director (1953-1970) de la Filmoteca Espanyola: "El deplorable espectacle contribuiria no poc a frenar l'ajuda militar de França a la República espanyola, que en aquestes imatges es llevava la careta".

Els Lara, una breu història familiar

Lara va entrar amb els legionarios i la cabra el 26 de gener de 1939 a Barcelona

 

Orígens, present i futur d'una empresa familiar que pot acabar a borsa

 

VilaWeb 06.02.2015  Andreu Barnils

José Manuel Lara Bosch es va morir dissabte a Barcelona. Tenia seixanta-vuit anys i es va morir d'un càncer. Li sobreviuen quatre fills, una vídua i un imperi. Cadenes de televisions, editorials, diaris, revistes, participacions en immobiliàries. Aquest article fa un breu repàs dels orígens familiars de l'imperi Lara. Un imperi que va començar son pare, un legionari que va entrar amb les tropes de Franco per la Diagonal de Barcelona. I son fill, José Manuel, ha multiplicat l'editorial fins a crear un imperi molt més enllà del món editorial. El futur de l'empresa és cosa dels néts, i podria estar en la borsa. Aquest seria un cas més d'una història d'empresa familiar catalana.

 

El pare

José Manuel Lara Hernández va néixer el 1914 a El Pedroso, Sevilla. Fill del metge del poble, va deixar aviat els estudis i va acabar a la Legió espanyola. Capità. Va entrar amb les tropes de Franco per la Diagonal de Barcelona. I el soldat espanyol es va casar amb una catalana, Maria Teresa Bosch Carbonell. Van tenir quatre fills, dos nois i dues noies. Dels inicis de Lara Hernández, tothom en recorda el nas per als negocis. L'increïble habilitat per a fer diners. Poca gent recorda cap més habilitat seva. En parla Xavier Borràs, que va penjar aquest post a internet. Son germà, Enric Borràs, fa anys ja havia penjat aquests altres dos parlant d'això mateix (1 i 2): el Lara vell, a vint-i-dos anys, entrant amb les armes a la mà a les impremtes de Barcelona. Robant i amenaçant els impressors. Tots dos germans recorden com son pare els explicava anècdotes del soldat Lara. Són fills que recorden paraules del pares.

 

N'hi ha més. Gerard Horta, antropòleg, també tenia un pare editor. 'Només recordo la imatge que més d'una vegada el pare ens retratava a casa: "Va entrar el 1939 a Barcelona amb la pistola a la mà." Tinc la frase gravada. Em sap greu no poder-te transmetre més records. Parla amb en Lluís Milà'. Lluís Milà, de la llibreria Milà de Barcelona, per correu, em diu això: 'Poca cosa puc dir. El pare i l'avi no hi tenien cap vincle amb les editorials que publicaven en castellà i, per tant, no van coincidir mai amb en Lara. Però confirmo això del robatori a mà armada de paper a les impremtes, principalment les que treballaven per a Grijalbo. Era un fet de domini públic i recordo l'avi comentar-ho a les tertúlies que feien a la llibreria als anys setanta.'

 

Per telèfon, Enric Borràs diu això: 'En Lara feia allò que volia, perquè era el president del sindicat vertical d'arts gràfiques. Amb aquest càrrec, i armat, entrava a les impremtes. Així va començar l'acumulació de capital de l'empresa Lara.' Que Lara tenia interès pel paper també ho diu la seva mà dreta, Manuel Lombardero, un home de noranta anys que ara publica unes memòries. No sabem si la mà dreta parla del mateix paper robat, i no hem llegit el llibre de memòries, sinó només una entrevista on afirma que quan Lara es va adonar que el paper ja no seria negoci, perquè deixava de ser monopoli, és quan es va interessar per les editorials.

 

La història de després és una història molt més explicada i transmesa per les cròniques oficials. És la d'un home que, més enllà dels orígens foscs, tenia un instint natural per a fer diners. I que, ajudat pel nas literari de la seva dona, va poder vendre molts llibres. Però molts. Durant el llarg franquisme, Lara va anar comprant editorials de la competència sense parar. Cada any, es veu, i com a detall d'amor, regalava una editorial a la seva dona. Quan es va morir el Lara vell l'empresa familiar s'havia consolidat del tot, el Premi Planeta era el gran premi literari de la democràcia i el rei d'Espanya el va fer marquès. L'herència es va repartir entre els quatre fills d'una manera masclista i equitativa alhora: els nens, un 26% cadascun. Les nenes, un 24% cadascuna.

El fill

Expliquen les mateixes cròniques oficials que el germà preferit per a presidir l'empresa familiar era en Fernando. I que, quan va arribar l'hora del relleu, el president va ser ell. Però Fernando Lara Bosch va ser president poc temps, perquè es va morir en un accident de cotxe. José Manuel Lara Bosch, que dirigia l'àrea d'internacional dins el grup, es va haver de fer càrrec de l'empresa. Si son pare era un andalús que s'havia casat amb una catalana, ell era un català que s'havia casat amb una extremenya. El viatge a l'inrevés. José Manuel, com son pare, també tenia quatre fills i un nas molt fi per als negocis. Molt més estructurat gràcies a una educació al Liceu Francès i la carrera d'Econòmiques a la Universitat de Barcelona, títols que son pare no tenia.

 

Explica un editor: 'Els autors eren mal pagats i ell, des de Planeta, oferia bestretes més altes. Evidentment que sí. Era un home molt intel·ligent, i d'una intel·ligència molt curiosa i intuïtiva. Si li parlaves de muntar una llibreria et deia que ja en sabia ell. Però si li parlaves d'una cosa nova, que no n'havia sentit parlar mai, t'escoltava. Per això va participar en la companyia Vueling, per exemple. Era molt obert a les coses que no sabia. Jo vaig vendre-li l'editorial a ell, i després vaig passar a la secció internacional de Planeta. Ens teníem respecte mutu. Els diners de la immobiliària, on hi ha mitja alta burgesia catalana (hi són tots) era una part molt petita del seu imperi. Lara continuava fent diners bàsicament a través del món editorial i les televisions. Va comprar el segon grup de França.'

Lara fill és l'home que ha portat el volum de l'empresa familiar fins a l'enormitat. Una autèntica xarxa d'empreses i propietats: ha participat a Altadis, Merovecosa, Vueling; la immobiliària Hemisferio; i Artesmedia, l'empresa que agrupa els mitjans de comunicació que va comprar (Antena 3 TV, La Sexta, Onda Cero, La Razón). En el món editorial, va comprar el grup Editis, el segon grup de França, amb més de quaranta segells. El Grup Planeta, en espanyol, té 52 segells (Planeta, Crítica, Ariel). I en català en té 17 (Edicions 62, Columna, Empúries, Proa, etc.). Lara tenia una forta presència en el mercat en totes tres llengües.

 

El nét

Ara és el futur dels néts. José Manuel Lara Bosch tenia quatre fills. I també hi ha els néts per banda de la resta de germans. Llegim a les cròniques oficials que dos dels fills de Lara, un noi i una noia, seran els qui portaran l'empresa: 'La monarquia hereditària passarà a les mans de dos dels seus quatre fills que treballen a Planeta, Marta i José.'

 

'Deixa't estar de si qui es queda Planeta és un fill o un altre. Aquí la qüestió és una altra', diu l'editor. 'Si l'empresa familiar passa a borsa o no. Lara no volia passar a borsa, no. Però segur que amb la família n'han parlat aquests darrers anys. I aquesta és la gran qüestió: si Planeta passa a borsa, o no. Això voldria dir que Grup 62, i tot el seu paquet de segells en català, també pot canviar de mans. És, des del meu punt de vista, un gran moment per al sector editorial català. Per a renovar-lo de dalt a baix. Per a fer coses noves. Lara, en català, hi ha estat en els pitjors anys, del 2000 al 2010. Ha fet una gran feina essent-hi. Ara veurem si hi ha canvis.'

Crónica de los Fets d'Octubre

Les tropes al comandament del general Batet van atacar el
Palau de la Generalitat i l'Ajuntament de la ciutat. Arxivo/ Merletti

Traducció Estació Collserola

 

Demà es compleixen 80 anys del Sis d'Octubre, quan Companys va proclamar "l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola"

 

La Vanguardia - Jordi Amat 5/10/14

A la una de la matinada del 5 de maig de 1934, Josep Pla -corresponsal de la Veu de Catalunya a Madrid- explica que els diputats de la Lliga recolzarien la decisió del govern que presidia Ricardo Samper: la presentació d'un recurs d'inconstitucionalidad contra la Llei de Contractes de Conreus en el Tribunal de Garanties Constitucionals. Aquella llei llençant a progressista, que proposava un canvi en les relacions entre propietaris i arrendataris (en la línia d'una reforma agrària que hauria d'haver afectat a tota Espanya), va ser reprobada des del primer moment per la Lliga i els propietaris agrícoles. El partit de Cambó, a remolc de l'ascens de les dretes dures, usaria la maquinària legal per a anul·lar-la. El 9 de juny el Tribunal de Garanties va fer pública la seva sentència: la llei aprovada pel Parlament de Catalunya era declarada inconstitucional. 13 vots contra 10. Lluís Nicolau d'Olwer -liberal catalanista- ho va exposar amb claredat enlluernadora. "Va ser aquesta sentència la qual va produir en l'ànim dels catalans un sentiment de rebelión i de protesta".

"La cosa estava prejuzgada", afirma Nicolau. No servirien les gestions d'Amadeu Hurtado per a evitar la suspensió, com mostra el dietario Abans del sis d'octubre. Arribava tard la crida a la concòrdia -entre propietaris i arrendataris, entre la Lliga i Esquerra- que Cambó va fer l'11 de maig en el Palau de la Música. 9 de juny. Boquete en el sistema. La sentència qüestionava la capacitat de Catalunya per a autogobernarse i l'autogovern era pedra de toc del règim republicà. "Si Catalunya no pot regir per si mateixa una relació privada entre propietaris i cultivadores", preguntava el republicà moderat Ossorio i Gallardo a Gaziel, "a què queda reduïda la seva autonomia?". Per als republicans catalanistas, la conclusió era òbvia: calia fer el possible per a rebutjar l'atac legal.

El diumenge 10, en El Vendrell, discurs del president Companys. Denuncia les traves que el govern posa al desplegui estatutari i fa una proclama mística i insurreccional. "Qui en aquests moments no està amb confiança i obediència, sota la nostra rígida disciplina, no està amb nosaltres. Cadascun de nosaltres ha de constituir-se en soldat guardador de l'ordre. Cap excés, cap temor. Hem d'enfortir el nostre esperit i fer examen de consciència, i dir-nos cada dia, cara al nostre deure present que es pot tornar històric: Jo sóc català. Sóc un bon català. Arribats a aquesta condició, s'aixecarà com una hòstia santa l'ànima immortal del nostre poble, i potser jo us diré a tots: Germans: seguiu-me! I tota Catalunya es posarà en peu". Potser. El mateix dia el conseller de sanitat Josep Dencàs prenia possessió de la Conselleria de Governació de la qual depenia l'ordre públic. Al dia següent Dencàs -president de les Joventuts d'Esquerra a les quals havia dotat d'un aire feixistizant- rebia als comandaments de la guàrdia civil. Als periodistes els va dir que estava disposat a servir Catalunya amb tot fervor. Es va fer col·locar un retrat de Macià en l'antedespacho de la conselleria.

El dimarts 12, sessió en el Parlament. El conseller de Justícia presenta un nou projecte de llei de Contractes. Idèntic al suspès, amb un article addicional. Parla Companys. La llei s'aprovarà "sigui com sigui". I s'ofereix gairebé en martiri. "Si ens deixem arravassar-se allò que és nostre, no allò que ens pertany sinó només allò que ha quedat pactat en l'Estatut i la Constitució, llavors, qui té dret a dir que aquí hi ha un sentiment nacionalista? Si el sentiment nacionalista, a través del món i del temps, dóna herois i màrtirs!". En la balconada no ondea la bandera republicana mentre en l'entrada nacionalistes radicals ovacionan una estelada. La llei de Contractes havia creat un conflicte, però el conflicte havia entrat en una altra dimensió. Tot o gens. "El que principió per ser una bola de neu, un grapat de copos que es desgajaron del cim, s'ha convertit en una temible i colossal devessall, capaç de tota sort d'impresibles estralls". Alerta de Gaziel -director de La Vanguardia- en el seu editorial del dia 13.

S'activa una dialèctica -entre política i insurrecció- d'impossible síntesi. Per una part la voluntat del president Samper i de liberals catalanistas de buscar una sortida a l'atolladero creat per la sentència. Un d'ells és Gaziel. El 16 de juny, en un article, es dirigeix al president Companys: "Accepti una fórmula digna, eviti tota violència". El diumenge 24, La Vanguardia titula: "La fórmula jurídica del senyor Samper. Oposa objeccions la Generalitat?". Gaziel rep un sobre urgent. Remitent: Lluís Companys. Les relacions Generalitat/Governo, li diuen al lliurar-li el document, s'han trencat. Definitivament.

El dimarts Gaziel escriu a Companys. La fórmula Samper, creia, era bona. "Si hi ha veritables ganes de resoldre bonament l'assumpte i no llançar-se a aventures arriscades i absurdes, jo crec que ara és el moment de negociar a fons amb el govern del senyor Samper. Per a això solament falta, naturalment, tenir la lucidesa i l'habilitat necessàries, i prescindir en absolut de tots els caps calents".

Pacte, pacte, pacte. Al llarg de l'estiu, de fet, es reelaboró la llei, que quedaria aprovada el 13 de setembre enmig d'una indiferència considerable. No era l'hora de la conciliació. La sentència del 9 de juny, aparti d'iniciar una nova fase de negociació, va activar una dinàmica insurreccional que no va tenir fre. Una dinàmica encoratjada per Companys que Dencàs organitzaria com una revolució separatista.

No només es coïa aquesta revolta. Des de la victòria de les dretes antirrepublicanas de la CEDA en les eleccions de novembre de 1933, la fragilitat de la república era absoluta. Al febrer del 34 el PSOE es baixa del tren de la legalitat. "El partit i la UGT ja estan d'acord per a organitzar un moviment revolucionari amb un programa concret en l'objecte de sortir en el front dels manejos revolucionaris". L'anarquismo sindicado, tibant la convivència en el carrer, també anava carcomiendo la precària estabilitat del règim. Hi havia, doncs, persones, grups i partits interessats enhacer col·lapsar la legalitat republicana. A Catalunya es va especular amb el legítim descontent catalanista per a portar el conflicte a la violència.

Dencàs transita per aquest precipicio. Sobre la seva taula, l'informe sobre el que pensa l'oficialitat de la policia: el 90%, sospitosos. Hauria de dotar-se d'una força alternativa. El 26 de juny reorganiza el somatén, tradicional organització militar de caràcter civil. Deixaria de combatre al servei d'una classe, es confiscarien les seves armes i es posaria al servei de Catalunya quan fes falta. La majoria dels nous integrants eren militants de les joventuts dels partits d'esquerres i catalanistas. La lluita per l'autonomia. Pocs dies després, al juliol, Dencàs nomenava Miquel Badia cap superior dels Serveis d'Ordre Públic. Badia, conegut popularment com el Capità Collons, era el líder carismàtic dels escamots juvenils d'Estat Català: la força de xoc d'Esquerra que s'havia enfrontat amb els anarquistes en diverses ocasions. Les reunions per a preparar el cop, mentre, se succeïen.

Madrid. 8 de setembre. Acte organitzat contra Esquerra pels latifundistas de l'Institut Català de Sant Isidre. "Jo no parlaré contra Catalunya, sinó contra els seus mals catalans, que amb la bandera solitària d'independència suïcida, s'alien a tots els factors de destrucció". Ovacions per a l'orador, José María Gil Robles -líder de les dretes catòliques, el polític amb més influència a Espanya-. L'editorialista d'ABC subratlla la denúncia que es va fer d'un aspecte molt concret de l'autonomia: "Les potestats d'ordre públic en mans de l'Esquerra i el servei sectario i apassionat d'aquell partit". Al dia següent, en Covadonga, Gil Robles de nou. Catalunya en el centre d'un debat explosiu.

I a Barcelona, una espurna arravassada. Miquel Badia. Diumenge 9 en l'Audiència. Judici a l'advocat nacionalista Josep Maria Xammar. Per a evitar disturbios vigila una secció de guàrdies d'assalt. Quan es dicta sentència, condenatoria, el tribunal és agredit. Els guàrdies no actuen. A la sortida, Badia deté al fiscal. "Els fets han produït un efecte deplorable en els sectors més equilibrats de Madrid", escriu Pla. Samper demana la destitució de Badia. Sembla que la Generalitat reconeix que no té força per a prendre aquella decisió. Badia dimiteix. Diumenge 23 de setembre. Homenatge a Badia en el Palau de Belles Arts. Estelades, banderes gallegues i basques, retrats de Macià. En les portes el gentío escolta pels altaveus discursos inflamados. També el de Companys. A la fi de mes uns 2.700 homes, procedents de les joventuts de diferents partits, reben instrucció militar a Barcelona. Tenen poques armes.

Quan a principis d'octubre Gil Robles va deixar caure el govern Samper -esgotat per la seva dedicació a l'assumpte de la llei de Contractes-, la metxa s'encén. "S'havia creat el moment propici perquè molta gent cregués que ja estàvem en el moment de la lluita", diria Nicolau d'Olwer. La CEDA entra en el govern. El dia 4 Gaziel dóna l'ok perquè al dia següent es publiqui l'article Les armes de la Generalitat, crida agónico a la responsabilitat amb un títol més que significatiu. El dia 5, vaga general en tot el país impulsada pel PSOE i la UGT amb la complicitat de sindicats anarquistes. A última hora de la tarda del 6, a Catalunya, la proclama de Companys. La dinàmica insurreccional, incontrolable, ho ha atrapat. Com suggereix Ucelay-Da Cal en 6 d'octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934, Companys va apostar per repetir la jugada del 14 d'abril. Aquell dia, des de l'altra balconada de la plaça Sant Jaume, izó la bandera republicana. El 6 d'octubre va ser diferent. Tot va acabar quan només havia començat.

"Els dirigents comptaven amb la policía de la Generalitat, que estava sota el seu control. Però només una petita part dels seus contingents es va posar al seu costat", escrivia Ferran Soldevila al cap de pocs dies. El general Batet, el capità general de Catalunya, no va fer cas de la carta que li va dirigir Companys perquè es posés a les seves ordres. "Comptaven amb l'exèrcit i aquest va resultar fidel al govern espanyol, i l'autoritat militar es va assegurar de no fer sortir de les casernes determinades batallons formats sobretot per soldats del país". Al cap de 12 hores tot s'havia perdut. "L'esperança de llibertat va ser superior a qualsevol altra consideració".

Desobeïm, un vídeo que proposa reprendre el 'fil roig' cap a la independència

 

Forma part de la campanya 'Independència per canviar-ho tot' de l'esquerra independentista

VilaWeb 14/9/14

Aquests dies s'han publicat molts vídeos relacionats amb la V de l'Onze de Setembre o amb el procés d'independència. 'Desobeïm' és un vídeo de la campanya 'Independència per canviar-ho tot' que promou la CUP i l'esquerra independentista. Recupera imatges de les lluites socials de l'últim segle i apel·la a la desobediència com a mitjà per a ampliar les conquestes democràtiques i socials. Proposa recuperar el 'fil roig' de la història i renega de l'autonomisme que 'ha gestionat durant 30 anys' el país.

 

«Va ser un hivern. Els carrers van esclatar i el poble va fer la vaga més preciosa de totes. Desobeint, i afrontant de cara la por a la repressió. Així va ser com vam guanyar la jornada laboral de 8 hores i tots els drets socials. Va ser un hivern de 1919.

I van venir mals temps. Els pendons vermells de torn van deixar d'embolicar-se amb la senyera i van pactar amb Espanya lleialtat a canvi d'ordre. Aquell ordre que els permetia continuar vivint damunt les costelles del poble. Els mals temps del 23.

Però va tornar l'abril. I vam tornar a desobeir. Vam desobeir la llei espanyola però sobretot vam desobeir el seny trampós del regionalisme conservador. I va ser així com va venir la República i se'ns va obrir el camí cap a la llibertat.

I va ser un estiu del 36 que vam aturar el cop feixista al carrer. Sols, el poble. Contra el poder. Contra tota llei i tot ordre. I va començar a aflorar una vida nova que el feixisme criminal es va encarregar de segar. Però vam resistir, fins al final, fins a les darreres passes damunt els molls del port d'Alacant, aquell març del 39.

I va arribar 1977. Però aquesta vegada no vam desobeir. Era millor el pacte, ens deien, mentre es repartien el pastís entre franquistes i opositors respectables. I d'allà va venir la Constitució, i el seu article 8 que fa de l'exèrcit el garant de la unitat d'Espanya. I el seu article 145, que prohibeix la federació dels Països Catalans. I la guerra bruta al País Valencià, i els pactes de la vergonya a Catalunya. I la màfia institucionalitzada.

I ara? Ara és l'hora de la desobediència. No tornarem a deixar que ens enganyin amb un nou pacte. No permetrem que els que han gestionat l'autonomisme durant 30 anys ens diguin ara què està bé i què està malament.

La nostra paraula no la segrestarà ni el president de La Caixa i cap altre oligarca de torn. I que ho tinguin clar, la nostra independència serà la fi dels seus privilegis.

Renunciarem a la nostra llibertat per complir una «legalitat» que no hem votat, i que va ser imposada sota amenaça militar?

La nostra independència és enemiga del seu ordre, i de les seves fronteres imposades, i dels seus privilegis de classe, i del seu robatori continuat.

La nostra independència és alegria, és igualtat, compromís, lluita i il·lusió! És uns Països Catalans millors per a la seva gent.

És el fil roig que rebrota perquè no se n'ha anat mai.

No permetrem que ens tornin a segrestar la paraula. No ens faran creure! Ara sí que no ho faran! Les urnes al carrer i la voluntat popular al poder! És el poble qui més ordena!»

Vallesos nº 7 rememora els 75 anys del final de la Guerra Civil

Foto: Espai31

La revista documenta la retirada republicana, l'ocupació franquista i la imposició del nou règim feixista 

La Torre - 22/04/2014 

Amb la voluntat de ser ben present als quioscos i llibreries per Sant Jordi, la revista-llibre Vallesos Gent, terra i patrimoni ha anticipat unes setmanes l'aparició del seu setè número, de primavera-estiu, dedicat principalment a fer memòria dels 75 anys del final de la Guerra Civil al Vallès.

Amb una carpeta àmplia, de 124 pàgines, la publicació semestral rememora la retirada republicana i l'ocupació franquista dels pobles i ciutats vallesans, amb una aproximació als fets principals que s'hi van produir. Compta amb valuosos testimonis personals d'aquells dies de por i de desesperança i de la dura repressió a tots nivells que llavors imposava el nou règim feixista. Uns fets que són contextualitzats en una entrevista a fons amb el catedràtic d'història contemporània Josep M. Solé i Sabaté, expert en la Guerra Civil, l'exili republicà i el franquisme.

"A Catalunya, la guerra la va perdre tothom, també els vencedors", hi afirma Solé i Sabaté, que ho argumenta dient que la classe empresarial catalana, que havia estat perseguida per la revolució, va haver de dimitir de l'exercici polític. "Guanyen la guerra però alhora la perden, perquè poden dirigir la societat econòmicament, però políticament, ideològicament i culturalment hauran de renunciar als seus propis valors i això és terrible", indica.

A través de les cròniques de periodistes, historiadors i estudiosos diversos, Vallesos fa una mirada atenta als fets locals més destacats d'aquells dies del gener i febrer de 1939, així com també a les primeres mesures polítiques i repressives que els mesos posteriors imposaria el nou sistema franquista, amb una dictadura militar que s'allargaria durant prop de quaranta anys.

Els fets principals de la retirada-ocupació Després d'una crònica general de la retirada i l'ocupació sobre el mapa vallesà, en que el Vallès va passar a ser front de guerra, es documenta com la Legió Còndor de Hitler es va establir des del 27 de gener i durant tot el mes de febrer de 1939 a Sabadell, que va fer servir el seu aeroport per bombardejar la retirada republicana en el camí de l'exili cap a França. Els nazis alemanys també es van implicar en la reconversió de la que havia estat la fàbrica d'aeronàutica republicana de Sabadell, de manera que de fabricar avions Xatos per a la República es va passar a fabricar Curtiss per als feixistes, els mateixos avions però rebatejats.

La carpeta també informa dels últims bombardejos feixistes, produïts del 23 al 29 de gener a Granollers, Mollet, Cardedeu, la Garriga, les Franqueses i Sant Celoni, que van causar setanta morts, així com del paper destacat dels aeròdroms vallesans per contenir l'avenç de les tropes franquistes.

També relata l'intent de reagrupament fallit de les Brigades internacionals a la Garriga; la tràgica explosió d'una camió de l'exèrcit republicà a Llinars (que va causar 18 morts); la fugida de centenars de refugiats acollits a Santa Perpètua de Mogoda; els darrers combats mortals a Caldes de Montbui, el retorn dels amos de les fàbriques a Terrassa que havien estat col·lectivitzades; les primeres grans concentracions falangistes a Granollers; l'afusellament d'alcaldes republicans de Parets i Mollet; la depuració de mestres o la fam, el racionament i la por amb què es va viure en aquells anys foscos, que van prosseguir a una dura guerra de prop de tres anys.

La desfilada de la vergonya

Exhibició de carros de combat pels carrers de Barcelona, el 21 de febrer de 1939
Foto: Autor desconegut / Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona (AMCB).

El 21 de febrer de 1939 Barcelona acull una exhibició militar i feixista de Franco: una demostració de força, amb tots els cossos de l'exèrcit, pels carrers de la ciutat vençuda

 

Anna Balbona - El Punt Avui 23/2/14

No feia ni un mes que les tropes franquistes havien ocupat Barcelona. Feia tan sols onze dies que havien conquerit tots els punts limítrofs amb la frontera francesa i encara quedava més d'un mes per donar per acabada la Guerra Civil a tot l'Estat espanyol. Però hi havia pressa per escenificar la plena derrota de Catalunya: per això el 21 de febrer de 1939 hi va haver a Barcelona l'anomenada “desfilada de la Victoria”.

 

Presidida per Franco, hi van desfilar “uns 80.000 soldats pertanyents als sis cossos de l'exèrcit nacional que havien participat en l'ocupació de Catalunya”, segons explica Francesc Poblet en un article dins el llibre La Guerra Civil a Catalunya (1936-1939). Per si algú en tenia algun dubte, a la ciutat vençuda es feia una demostració de força, amb la participació “triomfal” de les tropes navarreses, italianes i marroquines, a més de tots els cossos d'exèrcit implicats en l'ofensiva catalana.

 

La desfilada va transcórrer per la Diagonal (des de davant del Club de Polo), per després baixar pel passeig de Gràcia fins a la plaça Catalunya. Cap d'aquests elements del nomenclàtor barceloní aleshores té aquest nom: la Diagonal –durant la Segona República, avinguda del 14 d'abril– ja es diu “Avenida del Caudillo”; el passeig de Gràcia és el “Paseo del General Mola” i la plaça Catalunya, “plaza del Ejército Español”. En tot aquest recorregut ja s'havien cuidat prou que els edificis apareguessin perfectament engalanats, tant de banderes espanyoles com de símbols feixistes.

 

La logística que demanava un “esdeveniment” d'aquestes característiques va ser considerable: a les vuit del matí es va tancar el trànsit rodat (tramvies i autobusos) a la zona. A les nou del matí van quedar tancats tots els comerços i poc després es van anar col·locant les representacions de FET-JONS i seccions dependents (Juventudes Femeninas i Organizaciones Juveniles). Un cop el dictador va instal·lar-se al balcó de l'edifici del número 520 de la Diagonal, a les deu i cinc minuts van començar a desfilar els soldats. Van ser més de tres hores i mitja d'exhibició militar i feixista que, a més, van ser cobertes per un servei de megafonia.

 

El capdavant de la desfilada estava format per la Divisió Littorio, seguida de diversos batallons i divisions italianes, com ara les Fletxes Blaves. Aquesta primera part de la desfilada la tancaven voluntaris italians i camises negres, amb els seus carros de combat i artilleria antiaèria. Entremig, el general Moscardó i Solchaga, acompanyats dels seus estats majors, batallons de la Falange, requetés, regiments d'infanteria, d'artilleria, de metralladores, de minadors... El darrer lloc l'ocupaven l'artilleria del Cos d'Exèrcit Marroquí i la sanitat militar.

 

Passades les onze del matí, mentre avançava la desfilada, més de 250 avions de tot tipus, membres de l'aviació franquista, la Legió Còndor i l'Aviació Legionària italiana van sobrevolar el cel de Barcelona en diverses formacions, dibuixant les lletres F de Franco, V de victòria o la faç feixista. És, tal com diu La Vanguardia Española l'endemà, “el prodigio de los emblemas y de las letras símbolo”. No feia encara un mes que aquests avions havien bombardejat Barcelona.

 

En un balcó carregat de domassos i banderes, com mostren algunes filmacions d'aquest dia, Franco va seguir la desfilada acompanyat, entre d'altres militars, pels generals Martín Moreno (cap de l'Estat Major central) i Fidel Dávila. Al davant de la tribuna del Caudillo hi havia la guàrdia especial de les forces marroquines, “de gran gala, con bayoneta calada”, especifica la premsa.

 

En un dels balcons laterals hi havia els generals Orgaz, Queipo de Llano i Saliquet, així com l'almirall Cervera i el ministre d'Agricultura i secretari general de la Falange, Fernández Cuesta, entre d'altres membres del govern. Segons recull Francesc Poblet, a l'altre balcó lateral hi havia representants del cos diplomàtic, amb els ambaixadors d'Alemanya, Itàlia i Portugal, l'agregat militar del Japó, i el ministre de Governació, Serrano Súñer, entre d'altres. També hi eren els nous quadres franquistes que ocupaven les institucions de la ciutat: abolida la Generalitat, hi eren el president de la Diputació de Barcelona, el comte de Montseny, el vicepresident de la Diputació i secretari general del Movimiento, Batlló Godó, i l'alcalde de la ciutat, Miquel Mateu.

 

Aproximadament a un quart de dues del migdia va acabar l'exhibició, amb la interpretació de l'himne espanyol per part del conjunt de les bandes de música militar que havien participat en la desfilada, mentre els assistents hi responien fent la salutació feixista.

 

Les cròniques dels diaris, l'endemà, són, evidentment, entusiàstiques –estava prohibit que fos d'una altra manera–. “No recordamos que de muchos años a esta parte se haya verificado en Barcelona una manifestación tan imponente y emocionante com el apoteósico [apoteòtic, en diria Espriu] desfile militar de ayer en honor del Generalísimo Franco.”

 

A La Vanguardia Española, amb un llenguatge inequívoc, descriuen una Barcelona “recobrada por y para España”, que va poder “satisfacer el deseo, largamente contenido, de contemplar al genial forjador de la Nueva España, al Generalísimo Franco.” El nivell d'insuflació patriòtica i feixista no coneix límits: els sis cossos de l'exèrcit que han pres part en l'ofensiva catalana són els protagonistes d'una “efeméride gloriosa y sin precedentes de la historia militar del mundo”; i la desfilada de Barcelona, a la qual atribueixen cínicament un “valor moral”, és un acte mai registrat “en la historia contemporánea.”
 

GENERAL FRANCO IN BARCELONA

Veure vídeo

L'ajut català als bombardeigs franquistes

VilaWeb - Diumenge  26.01.2014    

Us oferim el documental dirigit per Xavier Montanyà 'Espies de Franco' en motiu del 75è aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona

75è Aniversari de la caiguda de Barcelona

La hipotética defensa de Barcelona (dies 21-25 de gener de 1939)

Ferran Aisa 23/1/14

La crida a fer fortificacions i a convertir el Llobregat en el Manzanares no va tenir gaire èxit entre els barcelonins, Manuel Tagüeña, dirigent comunista i cap del XV Cos de l’Exèrcit republicà, afirma que només s’havien presentat mil voluntaris. Això era premonitori per una ciutat i per un Govern que no havia previst amb temps cap estratègia de defensa ni de retirada,tot s’hauria d’improvisar sobre la marxa en els dies següents. Des de meitats de gener les tropes franquistes mantenien una important línia d’avanç

"La Barcelona d'Orwell" primera del cicle de xerrades

 

"La Barcelona d'Orwell" primera del cicle de xerrades dedicades a Orwell a càrrec de Ferran Aisa (presenta M. Teresa Carbonell). Dijous 30 de gener a les 19 h., Biblioteca Gòtic-Andreu Nin a Barcelona

 

Ferran Aisa
www.vaixellblanc.blogspot.com

El magnicidi d'ETA que fa plorar Franco

Carrero Blanco, mà dreta de Franco i aspirant a perpetuar el règim, moria fa 40 anys en l'atemptat que va fer volar a una altura de trenta metres el seu Dodge en flames

Autor/s: David Portabella (El Punt Avui)

VilaWeb 22/12/13

Si, un any més, ha estat fidel a la tradició que ell perpetua, Leoncio Calle Pila haurà acudit al peu del fastuós monument del passeig marítim de Santoña (Cantàbria) que recorda Luis Carrero Blanco com a “fill predilecte” i entonarà el Cara al sol. “Jo ja vaig dir un dia que si tenien collons que ens diguessin el dia i l'hora en què vindrien a enderrocar el monument, que m'hi trobarien a mi armat, que jo perdria el pèl, però algú més també”, va amenaçar anys enrere Leoncio Calle Pila, regidor del Moviment Falangista d'Espanya que sosté el PP a l'alcaldia de Santoña. A cinc-cents quilòmetres de la seva Santoña natal, avui fa quaranta anys l'almirall Carrero Blanco, president del Consell de Ministres de Franco, era fidel a la rutina d'acudir a missa de nou a l'església de Sant Francesc de Borja de Madrid. En el camí de tornada, el seu cotxe oficial, un Dodge 3700 GT, va enfilar el carrer Claudio Coello fins que, a l'altura del número 104, la càrrega explosiva de 100 quilos que ETA havia col·locat al subsòl va fer volar el cotxe ja calcinat fins a una altura de trenta metres. El magnicidi va estovar Franco fins al punt de fer-li vessar les primeres llàgrimes en públic.

Segons el testimoni dels membres d'ETA de l'escamot Txikia que Eva Forest va recollir a Operació Ogre, el que va donar peu a idear el magnicidi era la rutina invariable de Carrero. La idea inicial va ser segrestar el ja president del Consell de Ministres i oferir un bescanvi de presos amb els membres d'ETA del Procés de Burgos. “Els era més fàcil assassinar-lo”, resumia ja en democràcia Teo Uriarte, llavors pres a Burgos.

Presa la decisió, els membres d'ETA del Txikia van llogar un soterrani al 104 del carrer Claudio Coello a partir del qual van excavar un túnel fins al centre de la calçada per dipositar-hi l'explosiu. El fet que ETA no hagués protagonitzat encara atemptats de pes –havia assassinat el guàrdia civil José Pardines Arcay i el torturador Melitón Manzanas el 1968– i la proximitat amb les ambaixades dels Estats Units i del Regne Unit van abonar des del primer moment la guspira de la conspiració. Curiosament, la vigília de la seva mort, Carrero rebia Henry Kissinger a Madrid. Un dels primers a tenir accés a les actes de la cita Kissinger-Carrero, l'historiador Charles Powell, sempre ha sostingut que la mà dreta de Franco era un aliat de Washington en la renovació de les bases nord-americanes i que els Estats Units no podien tenir interès a fer –o deixar– desaparèixer Carrero, però els mateixos fills han predicat l'especulació. “És que et poses a pensar que maten tot un president del govern i com si no passés res i no és normal, jo no em crec que fos només ETA”, repetiria la filla, Carmen Carrero-Blanco Pichot.

Abans de dedicar-li les primeres llàgrimes, Franco va enviar Carrero a Estoril a donar la notícia a Joan de Borbó que hi hauria una monarquia sense Joan de Borbó i que l'elegit per a la successió seria Joan Carles, a qui va promocionar quan Franco jugava al suspens amb altres noms com ara Carles Hugo de Borbó Parma. En la mort de Carrero, l'actual rei Joan Carles va regalar a la vídua la ploma amb la qual va firmar l'acceptació de príncep i, en el funeral, es va confessar als fills: “Com no havia de ser avui amb vosaltres... Si jo sóc a Espanya pel vostre pare!”

Llegir més

5 de desembre al 1920 es començà a aplicar a Barcelona la Llei de Fugues

#Taldiacomavui

Havia estat un dia de vaga general en protesta per la deportació d'una trentena de militants anarcosindicalistes a la Mola de Maó (Menorca). Cap al tard, un escamot de cenetistes apostats en un lloc estratègic del Camp de l'Arpa van obrir foc contra uns piquets de la Guàrdia Civil que patrullaven la zona.

Els guàrdies van poder detenir Gregori Daura i Raduà, el qual van portar a la comissaria fortament emmanillat, però a mig camí, darrera de la plaça de toros de la Monumental, i segons la nota que va aparèixer en la premsa, va intentar fugir i aleshores la Guàrdia Civil el va abatre. 

Així Gregori Daura i Raduà va ser la primera víctima de l'aplicació d'aquesta “Llei de Fugues”, un sistema que a partir d'aquell dia, sota les ordres dels generals Martínez Anido com a governador civil i Miguel Arlegui com a cap superior de policia, s'aplicarà molt sovint. Malgrat tot, creient que era mort, el van portar al Dipòsit judicial de l'Hospital Clínic de Barcelona, on els metges van descobrir que encara era viu i van aconseguir salvar-li la vida.

Recuperant la memòria històrica: Memorial de l'Exèrcit Popular de Pujalt

Veure galeria fotogràfica

Traducció Estació Collserola

Un museu per a comprendre millor el que va representar la Guerra Civil en la societat catalana 

La Vanguardia  28/11/13 Ramon Navarro Riquelme - Terrassa, Barcelona

En les proximitats de Pujalt (Alta Anoia) es troba el Memorial de l'Exèrcit Popular de la República, un espai històric, reconstruït recentment i dotat d'un museu on es reviu la història més recent de Catalunya, recordant la guerra civil espanyola des del vessant de l'organització i la vida dels seus soldats. S'ha construït un museu i s'han estudiat i reconstruït bona part de les restes arquitectòniques de la base d'instrucció que es poden visitar en una plàcida caminata pels boscos de Pujalt, un recorregut cultural, arqueològic, patrimonial i històric obert a tots els àmbits ciutadans, des de visites de grups escolars a particulars i turisme familiar per a comprendre millor el que va representar la Guerra Civil en la societat catalana. 

Per a entendre i conèixer els fets de la creació d'aquest exèrcit popular, ens remuntem a la primavera de 1938. Franco ha enfonsat el front d'Aragó arribant al Mediterrani per Vinaròs i Alcanar, provocant la divisió del territori republicà en dos. El govern de la Segona República amb el propòsit de defensar el territori català promou una àmplia i profunda reorganització de les unitats militars presents a Catalunya. 

A partir d'abril de 1938, el nou front segueix la línia dels rius Ebre, Segre i Noguera Pallaresa, des del mar fins a la frontera amb França. La desmoralització era present en tots els nivells en la retaguardia catalana. Durant la primavera de 1938 arriben A Pujalt contingents del XVIII Cos de l'Exèrcit per a crear la qual seria base d'instrucció d'aquest exèrcit popular. 

La base d'instrucció es planifica amb una instal·lació militar de nova planta amb el suport logístic que podia oferir el poble de Pujalt que en aquells moments disposava d'energia elèctrica, telèfon i edificis per a ser utilitzats immediatament. L'elecció d'aquest emplaçament també es va deure a la proximitat de l'aigua i a la bona comunicació per carretera amb Cervera i Calaf. Pujalt quedava a mitjan camí entre el front i les grans ciutats de la retaguardia catalana. 

Les seves instal·lacions contaven amb barracots, latrines, refugis antiaéreos subterranis, tendes de campanya, cuines, cases, defenses antiaéreas, teatre en el Bosc dels Obacs, així com d'una gran zona esportiva amb camp de futbol, pista d'atletisme, pista americana, dutxes i també safarejos amb un canal de 50 metres en el sector de Tusquella, i a dos quilòmetres el camp de tir que encara conserva les trinxeres dels blancs. 

En aquests moments, s'està promovent una campanya per part de grups particulars i de l'Ajuntament de Pujalt, per a seguir recuperant i restaurant les antigues instal·lacions. 

Joan March és Fill Il·lustre des de 1956 pel seu suport al 'Movimiento'

La troballa d'un document inèdit reobre la polèmica sobre els honors als colpistes

arabalears.cat - M. B. - Santa Margalida - 9/10/13

La creació de l'arxiu digital de les actes dels plens de l'Ajuntament de Santa Margalida ha tret a la llum una informació de la qual no es tenia constància. El magnat Joan March (Santa Margalida, 1880-Madrid, 1962), qui va arribar a ajuntar una de les majors fortunes del món i va subvencionar l'alçament de Franco durant la Guerra Civil, és Fill Il·lustre del poble on va néixer. Així ho demostra l'acta del ple extraordinari duit a terme el 20 de novembre de 1956, que té un únic punt en l'ordre del dia: la declaració de Fill Il·lustre de Joan March Ordinas.

El document esmentat recull la defensa d'aquest nomenament que féu qui llavors era batle de Santa Margalida, Antonio Pujades Gomila. L'escrit destaca com a mèrits de l'homenatjat l'ajuda "que va concedir al Glorioso Movimiento Nacional" i la creació de la Fundació Joan March, que data de 1955. Segons l'acta, el nomenament del banquer s'aprovà de manera "unànime i clamorosa". Aquesta unanimitat, però, no hi és entre els grups polítics de l'actual Consistori margalidà.

El batle, Antoni Reus (Suma pel Canvi), afirmà ahir que si el títol es deu a la seva tasca a favor dels colpistes se li hauria de retirar. Tot i això, no va avançar cap actuació respecte d'aquesta qüestió per part de l'Ajuntament, ja que va saber la notícia ahir. Per la seva banda, altres grups com Convergència per Santa Margalida (a l'equip de govern) i el Partit Popular (a l'oposició) mostraren la seva sorpresa i no volgueren precipitar-se a manifestar cap opinió. Finalment, Miquel Cifre, exbatle de la vila, apuntà, a títol personal, que "un colpista no pot ser Fill Il·lustre de Santa Margalida" i apuntà que si el document hagués sortit a la llum quan ell era primer edil hauria fet tot el possible per retirar el títol a qui és conegut com el "banquer de Franco". 

Les possibles explicacions

S'ha tingut constància d'aquest document gràcies a la tasca de digitalització que duen a terme Margalida Rosselló, administrativa de l'Ajuntament, i Antoni Mas, tècnic de Cultura. Quan Rosselló va trobar l'acta fa alguns mesos i ho va comentar a Mas, aquest va exclamar que no podia ser, segons relaten, ja que ningú no en sabia res. Així ho demostra el fet que a la sala de plens no hi penja el retrat de March i que el 2004 hi hagué un intent de nomenar-lo Fill Il·lustre - videntment, sense saber que ja ho era-, que no va triomfar.

Versió íntegra de l'únic document sonor que es té del general Rojo durant la guerra

TV3 ha tingut accés a l'únic missatge per ràdio que el cap de l'exèrcit republicà Vicente Rojo va fer durant la guerra, uns dies abans que Barcelona caigués en mans franquistes. TV3 treu a la llum l'enregistrament setanta-quatre anys després. La família el va trobar amb la documentació del militar.

Catalunya Màrtir 1938

En l'any 1938, en plena Guerra Civil espanyola, l'aviació alemanya i italiana van bombardejar brutalment diverses ciutats catalanes. Onades d'avions que arribaven a la Ciutat Condal i a altres poblacions procedents de les Illes Balears. El Comissari de Propaganda de la Generalitat de Catalunya va considerar que els països europeus havien de conèixer com la població civil sofria aquests atacs. El resultat va ser el rodatge d'una pel·lícula titulada "Catalunya Martir". Des dels anys 80 la Generalitat guardava una còpia de la pel·lícula que s'havia localitzat en els arxius de Josep Tarradellas. Altra còpia del film s'havia guardat a Mèxic per l'exiliat polític Josep Farreras. El propi Josep Farreras va cedir les seves pel·lícules a la televisió de Catalunya (TV3) amb l'única voluntat que les noves generacions coneguessin millor com van anar aquells bombardejos i aquell sofriment.