Associacionisme i memòria històrica

Membres de la Mesa de Catalunya en l'acte d'homenatge a Tarragona des/10.

Josep Viana i Crespo

Vocal de l'Ens de Comunicació Associativa
Associació de Víctimes de la repressió franquista a Tarragona

Tornaveu Associacionisme i Cultura

Des de la mort del general Franco i un cop recuperades bona part de les llibertats trepitjades per la revolta militar feixista del 18 de juliol del 1936 i la posterior dictadura, la societat civil catalana es començà a mobilitzar per recuperar la dignificació de la memòria de tantes persones víctimes de la repressió franquista i per trencar el silenci i l’oblit imposats o propiciats per unes estratègies interessades del règim i altres poders fàctics, que desembocaven en una ignorància col·lectiva que afavoria amagar tantes morts, tantes injustícies, tants interessos espuris i tanta repressió cultural que sofriren els ciutadans de Catalunya, amb més o menys intensitat.

No parlarem en aquest article de les motivacions, les raons i les argumentacions que fonamenten les tasques desenvolupades des de les entitats memorialistes de Catalunya, en la seva cerca permanent i feixuga de justícia, veritat i reparació respecte de totes aquelles ignomínies. Però sí que és motiu de reflexió, en aquestes línies, la realitat sociocultural que determina un tipus creixent d’associacionisme cultural en l’àmbit de la denominada ‘memòria de la història democràtica’.

Efectivament, des de l’any 1977 es constitueixen associacions de persones que, amb moltes dificultats llavors i no poques actualment, cerquen determinats objectius al voltant de la recuperació d’una memòria democràtica no coneguda per una bona part de la població i imprescindible, com sovint passa amb molts aspectes de la cultura, per a entendre la nostra història, per a reconèixer millor el nostre present i construir més favorablement el nostre futur.

Hem d’admetre que aquest tipus d’associacionisme vinculat a la memòria històrica té diferents vessants d’actuació. Així, doncs, són evidents els aspectes relacionats amb les històries viscudes per moltes persones, el seu reconeixement, la seva implicació social i el destí final que van sofrir en els anys foscos de la Guerra Civil, la postguerra i la dictadura. També es vindiquen uns postulats polítics determinats, sovint lligats amb els valors del republicanisme, de la identitat de Catalunya i altres aspectes democràtics. Però no és menys cert que, al voltant d’aquest nucli central d’actuacions o reivindicacions, hi ha un fenomen d’associacionisme cultural lligat a la voluntat de conèixer, analitzar i donar a conèixer a les generacions presents i futures els esdeveniments històrics i socials d’uns fets sovint no explicats o tergiversats, ocults durant molt de temps i que estan lligats a la realitat del nostre país durant els anys vint i trenta i fins a les acaballes dels setanta. Així, doncs, les entitats que treballen en la memòria històrica sovint fan conferències, debats, exposicions sobre temes com ara el cooperativisme, la industrialització, la propietat de la terra, el sindicalisme, la distribució de la riquesa, el fenomen religiós, el gangsterisme, les aspiracions polítiques com a país, la repressió, l’estraperlo, la llengua, les vagues, la dictadura, etc. Una tasca cultural que, si bé s’han desenvolupat en altres agents culturals, com ara els ateneus, tenen una dimensió molt concreta i preferent en les entitats memorialistes.

Així, doncs, tenim el binomi associacionisme - memòria històrica que ens pertoca mantenir i fomentar. Una parcel·la cultural que ultrapassa l’estudi historiogràfic, perquè, si bé hi és necessari el concurs d’historiadors i professionals de l’estudi social i polític, també hi és necessari i igualment valuós el testimoniatge cultural de moltes persones que van viure en primera línia aquells temps d’incertesa, de canvis, d’esperances, de frustracions, de patiments i de repressió. Testimonis que ens donaran una visió directa, potser subjectiva en algunes ocasions, però carregada de saviesa popular, d’experiències viscudes en una determinada realitat temporal, sovint plenes de valors i sentiments que únicament els protagonistes o els seus descendents pròxims ens poden transmetre amb la intensitat, la simplicitat, la transparència i la proximitat que difícilment podem sentir als llibres d’historiografia. En definitiva, un associacionisme que ens portarà cultura, història, realisme, valors, ens ajudarà a esbrinar criteris i ens mostrarà experiències que ens cal conèixer per a ubicar-nos més bé en un entorn difícil com l’actual, ple de contradiccions i informacions malintencionades.

Dissetena concentració per la Veritat, Justícia i Reparació de la Mesa de Catalunya d'Entitas Memorialistes

Barcelona, Pl. de Sant Jaume, 26/2/2011

Totes les víctimes són nostres, però al nostre pensament portem unes de molt especials, els nostres familiars, els nostres companys i companyes. Aquestes víctimes són les protagonistes d'aquesta concentració, són part de la nostra història personal que volem compartir amb tots vosaltres. Han passat, en alguns casos, 7 dècades i encara hem de continuar exigint justícia pels vius i pels morts, que ja no poden aixecar les seves veus més que a través de les nostres. Les farem volar molt alt, serà un clam de justícia, ho farem ben fort i sense repòs, i quan ens quedem sense veu, llavors, cridarem amb el cor.

Elles, les víctimes, es pregunten fins a quan continuarà la impunitat del franquisme. Nosaltres, les víctimes, exigim que aquesta s'acabi, ja!

Punt i final a la impunitat. Veritat, Justícia i Reparació. Anul·lació judicis franquisme.

Dissetena concentració per la Veritat, la Justícia i la Reparació

Totes les víctimes del feixisme, tots els lluitadors antifeixistes represaliats pel franquisme són les nostres víctimes. Tots nosaltres, els hereus d’aquestes persones, som víctimes de la dictadura perquè sentim el seu dolor i la necessitat de justícia, que ha passat de generació en generació superant el silenci i la por. Pors o indiferència que els diversos governs no han volgut que superi una societat, disposada en molts casos, a solidaritzar-se amb moltes causes conseqüència de la violació dels drets humans, mentre passa de puntetes sobre la seva pròpia història de terror, que no es pot soterrar perquè encara és viva.

La Transició, per la que encara transitem, va oblidar els nostres familiars i amics, i a tots nosaltres, molts del quals no van ser víctimes pasives sinó que van lluitar contra la dictadura i ho continuen fent. Aquesta transició va oblidar la legalitat democràtica republicana i va adoptar com seva aquesta monarquia constitucional hereva del règim que van imposar els feixistes. Es va oblidar dels drets humans i sota una fictícia reconciliació, on els vençuts tornaven a perdre i els colpistes no havien de passar comptes pels seus crims, tot caminava cap l’oblit d’una gent lluitadora, que va patir totes les formes d’injustícia i horror imaginables. Aquesta transició, que encara transita per sobre de les nostres ferides no tancades, va camí, si no hi ha un canvi de rumb, d’una democràcia fictícia que no voldrà fer justícia a milers de ciutadans d’aquest estat, farts d’esperar, escenificant, com fins ara, la seva manca de maduresa.

El genocidi no reconegut dels nostres antifeixistes ens porta a lluitar amb tota la nostra empenta pels seus drets, per això estem cada mes a la plaça de Sant Jaume demanant: Veritat, Justícia i Reparació, i l’anul·lació dels judicis del franquisme. Judicis il·legals, de tribunals il·legals, d’un estat il·legal, no ens cansem de repetir-ho, que va gosar representar farses de judicis fent seure a la banqueta dels acusats els innocents, defensors de la legalitat democràtica, opositors legitimats a la dictadura, en una tragèdia humana de la que encara patim les conseqüències.

Totes les víctimes són nostres, però al nostre pensament portem unes de molt especials, els nostres familiars, els nostres companys i companyes. Aquestes víctimes són les protagonistes de la concentració del proper dissabte 26 de febrer, són part de la nostra història personal que volem compartir amb tots vosaltres. Han passat, en alguns casos, 7 dècades i encara hem de continuar exigint justícia pels vius i pels morts, que ja no poden aixecar les seves veus més que a través de les nostres. Les farem volar molt alt, serà un clam de justícia, ho farem ben fort i sense repòs, i quan ens quedem sense veu, llavors, cridarem amb el cor.

Elles, les víctimes, es pregunten fins a quan continuarà la impunitat del franquisme. Nosaltres, les víctimes, exigim que aquesta s’acabi, ja!

Punt i final a la impunitat. Veritat, Justícia i Reparació. Anul·lació judicis franquisme.

Quinzena concentració per la Veritat, La Justícia i La Reparació a Barcelona



Dones lluitadores, dones resistents

Dones que per fi ja no eren només filles de, mares de, germanes de, de homes. Eren dones que tenien drets, que conquerien drets, que feien valdre drets en una societat que les atorgava el títol de ciutadanes. Eren les dones de la República.

Dones que van omplir els carrers per a celebrar el triomf del Front Popular, que van tenir activitat política ocupant càrrecs als partits i a l’administració, regidories, alcaldies, ministeri. Dones que van poder formar-se i tenir accés a l’educació superior, no només testimonialment, que van ocupar llocs de treball que eren propietat privada dels homes. Dones que gaudien d’un estat de llibertat pioner al món, dones protagonistes que tenien l’oportunitat d’escriure la història. Encara que alguns poden dir que això no era la norma també es pot dir que la lluita per les conquestes socials i la igualtat d’oportunitats, per a les dones i per als homes, era un camí sense retorn on s’havien de deixar enrere secles d’explotació i alienació.

Dones que després del cop d’estat feixista i la cruenta lluita per la defensa de la legalitat republicana van estar al front, milicianes amb el fusell plantant cara a l’enemic, conductores, aviadores, correus a primera línia de foc. Dones que van ocupar a la rereguarda els llocs de treball que havien deixat els homes: tramviàries, constructores de refugis i trinxeres, treballadores a fàbriques de munició, … Dones que es van organitzar i que van fer funcionar unes ciutats i uns camps sense homes, treballant sense descans amb la il·lusió de que el somni de la seva emancipació fos una realitat l’endemà.

Dones que després de la victòria dels feixistes també van quedar captives i desarmades i van patir la repressió tant o més que els homes, però en el silenci i el sacrifici que durant segles la societat masclista catòlica havia imposat. Dones rapades, violades, humiliades, exhibides pels carrers després de prendre la popular ració d’oli de ricí. Dones a les presons, castigades per les seves idees o per les idees dels homes que les envoltaven, torturades física i psicològicament, que van patir fam i malalties, algunes de les quals mai van traspassar els murs entre els quals estaven tancades. Dones amb consells de guerra, condemnades a mort i assassinades, dones que eren passejades de nit i de dia, dones desaparegudes. Dones a les què van robar els fills o que van veure com se’ls morien de gana als penals. Dones roges arrossegadores de pecats de llibertat, transmissores del gen roig, que portaven nens al món que havien de ser separats d'aquestes mares malaltes de progrés, alguns d’aquests nens fruits de les violacions dels falangistes durant els interrogatoris, entre pallissa i pallissa. Dones de l’exili que van perdre els seus fills a les platges franceses, que van deixar la seva vida allà, altres encara més lluny, als camps de concentració nazis. Dones patidores i lluitadores que no van caure en el desànim perquè havien de lluitar molt dur per treure endavant allò que va quedar de la seva llar i la seva família, des de dins i des de fora de les presons.

Puntals de la societat sobre els quals es va construir la resistència i la lluita antifranquista, relegades a un paper secundari, van constituir la logística i la infraestructura sense la qual qualsevol projecte estat condemnat a ensorrar-se. Dona però no sempre companya, imprescindible però en segona fila, generosa però mal pagada. Sense veu durant massa temps. Per aquestes dones és el nostre homenatge, per a les dones dels rojos, per a les dones roges, republicanes i antifeixistes.

Volem recordar que l’any 1931 va arribar democràticament una república amb una constitució que va fer possible que la dona, per fi, gaudís de l’estatus de ciutadana. Moltes d’aquestes dones estan esperant que el seu dret a la veritat, la justícia i la reparació sigui una realitat. I això ens recorda que dilluns dia 6 de desembre es tornarà a celebrar una jornada per a commemorar la constitució del 78, monàrquica per la gràcia del dictador. I que justament aquesta tan lloada constitució, que la majoria de la població actual no va votar, barra el pas, o això diuen, a aquest dret a la veritat, la justícia i la reparació per aquestes dones i per a tots els lluitadors antifeixistes. Aquesta constitució és una trinxera d’impunitat, refugi d’aquells que van formar part de l’aparell de la dictadura franquista i la pactista transició.

Vídeo de la catorzena concentració de la Mesa de Catalunya d'Entitas Memorialistes

Per motiu de les eleccions la pròxima concentració no serà en la data prevista, mantenir-vos a l'espera de la confirmació de la nova data.


La Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es concentra a Sant Jaume per la Veritat, Justícia i Reparació i l'anul·lació dels judicis franquista

Us esperem!!!