'Asalto a la memoria. Impunidades y reconciliaciones, simbolos y ética' de Ricard Vinyes

En el Museu d'Història de Barcelona ahir dimarts 16 de maig va ser presentat el últim llibre de Ricard Vinyes Asalt a la Memòria, és una crítica contundent i raonada d'una sèrie de fets, lleis i actituds que construeixen allò que l'autor denomina el model espanyol d'impunitat. Mitjançant lleis com les de l'amnistia o la de memòria històrica, els decrets reparadors i el rebuig de les peticons d'investigació dels crims polítics, l'administració de l'Estat aplica una política de 'punt final' que ha ratificat la impunitat per a aquells que van imposar, que van gestionar i es van beneficiar de la dictadura.

Fundació Cipriano García

Per la ruptura amb el Franquisme la fi de la impunitat dels crims de la dictadura. [Adheriu-vos]

Davant del debat obert sobre la impunitat dels crims de la dictadura franquista arran del procés contra el jutge Garzón, les organitzacions i persones que signem aquest manifest volem fer les següents consideracions:

La dictadura franquista es va fonamentar en l'extermini planificat de les persones vinculades a sindicats, partits polítics d'esquerres i catalanistes, i també persones i grups que compartien els objectius del projecte reformador de la República. Al cap i a la fi, el cop d'Estat de 1936 i la posterior dictadura s'ha d'entendre com la lluita del feixisme (recolzat per una part important del capital) contra el projecte reformador frontpopulista, que la dreta percebia que podia donar pas a un procés de transformació revolucionària.

Més de 150.000 persones van ser víctimes de desaparicions forçoses i execucions extrajudicials al conjunt de l'Estat per part de l'exèrcit de Franco, tant durant la guerra com els anys posteriors. Diversos estudis indiquen que als Països Catalans, aquesta repressió es va situar a prop o va superar les 30.000 persones assassinades o mortes en centres de detenció per fam, pallisses i malalties.

L'anomenada Transició democràtica iniciada els anys setanta va perpetuar el silenci imposat sobre la repressió feixista per la dictadura i va defugir la responsabilitat d'investigar els crims contra la humanitat del Franquisme. Aquells crims poden ser qualificats de genocidi, ja que va significar la persecució i eliminació planificada dels oponents polítics (sindicats, organitzacions de l?esquerra política, mestres, presoners de guerra, etc.) per part de l'Estat franquista.

La Transició, i els governs que l'han continuat, no han impulsat les exigències que el dret internacional estableix en la investigació i persecució dels crims contra la humanitat (concretades en la Convenció sobre la imprescriptibilitat dels crims de guerra i dels crims de lesa humanitat de les NNUU del 1968 i més recentment la Convenció Internacional per a la protecció de totes les persones contra les desaparicions forçoses del 2006). En canvi, va aprovar la Llei d?Amnistia del 1977, que ha permès no jutjar aquells crims (recordem que l'any 2008 el Comitè pels Drets Humans de les Nacions Unides va demanar-ne la derogació).

Més recentment, el govern del PSOE amb el suport entre d'altres de CIU i ICV, va aprovar la Llei estatal 52/2007 (la llei de la memòria històrica), que manté aquesta situació d'impunitat perquè no revisa la qualificació jurídica de la violència de la Guerra Civil i dels anys posteriors que va fer la Ley de responsabilidades políticas del febrer de 1939. Així doncs, aquesta llei reactualitza el pacte de la Transició.

També volem recordar que l'actual Audiència Nacional espanyola és l'hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista, tribunal dedicat a la persecució política que contribuí a mantenir la dictadura. Actuacions recents de l'Audiència Nacional (cas Egunkaria o procés 18/98, per exemple) mostren que aquesta institució continua sent un tribunal d'excepció. La seva pràctica sovint encobreix violacions de drets humans i tortures, com han assenyalat diversos informes del Comitè de Drets humans de les Nacions Unides o la sentència del Tribunal d'Estrasburg sobre les detencions de l'any 1992. En el marc d'aquest tribunal, no podem oblidar que Garzón, que ara està encausat per voler investigar alguns crims del Franquisme, ha estat un dels jutges que ha encapçalat processos judicials de l'Audiència Nacional motivats per raons de persecució política i que ha emprat mètodes com la detenció en aïllament que emparen la tortura. És per això que pensem que un tribunal hereu de l'Estat franquista i qüestionat pels organismes de defensa dels drets humans, amb Garzón al capdavant, no tenen ni credibilitat ni legitimitat per a jutjar els crims del franquisme.

Més de trenta anys de la fi del Franquisme no ha estat jutjada cap persona amb responsabilitats durant la dictadura. Això ha comportat que les classes que van resultar beneficiades econòmicament pel Franquisme hagin pogut mantenir els seus privilegis i estatus. Per contra, les treballadores i treballadors hem continuat patint desigualtat i explotació laboral. A més, el fet que no es fes una ruptura amb la dictadura també ha permès a l'Estat espanyol impedir exercir el dret a l'autodeterminació als Països Catalans i a la resta de nacions que sotmet.

Entenem que per a caminar cap a la plena democràcia cal fer la ruptura pendent amb la dictadura, indispensable per avançar cap a una societat igualitària i cap a la consecució de les llibertats individuals i col·lectives . És per això que entenem que resta encara pendent:

Depurar les responsabilitats polítiques dels crims del franquisme, que a més de les desaparicions i execucions, també contemplen els empresonaments, les tortures, expropiacions de béns a particulars, etc.

Derogar la Llei d'Amnistia del 1977 que manté la impunitat.

Decretar la il·legalitat de les mesures repressives del franquisme, com les derivades de la Ley de responsabilidades políticas.

Suprimir l'Audiència Nacional, hereva dels tribunals d'excepció de la dictadura.

Revisar i restituir les propietats confiscades, i aquelles adquirides mitjançant compres forçoses a persones reprimides (mortes, preses, exiliades, etc.).

Reformar de la Llei de la memòria històrica, per tal que faciliti la reparació judicial a les víctimes i no només un reconeixement nominal per via administrativa.

La creació d'un tribunal especial per afrontar aquest procés que ja fa anys s'hauria d'haver obert contra la dictadura.

7 de maig de 2010

Adhesions al manifest per la ruptura amb el Franquisme i la fi de la impunitat dels crims de la dictadura

Primera llista d'organitzacions adherides:

Associació Memòria Contra la Tortura

CGT-Catalunya

CUP (Candidatura d'Unitat Popular)

Endavant

Kaosenlared.net

Primera llista de persones adherides:

Josep Fontana Lázaro, historiador i catedràtic emèrit de la UPF

Doris Ensinger, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i vídua d'ex-pres polític

Josep Maria Pi Janeras, ex-pres polític del franquisme

Ermengol Gassiot Ballbè, professor i arqueòleg forense del Departament de Prehistòria de la UAB

Ramon Piqué Huertas, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i membre de l'Associació Memòria Contra la Tortur

Maria Ferrer, membre de l'Associació Memòria Contra la Tortura

Manel López Esteve, historiador i investigador de l'IUHJVV-Universitat Pompeu Fabra

Andreu Ginés Sánchez, doctor en Història i investigador del franquisme

Gerard Horta, professor del Departament d'Antropologia Cultural Hª d'Amèrica i Africa de la UB

Pedro Castro Martínez, Professor titular del Departament de Prehistòria de la UAB

Fabià Díaz Cortés, professor del Departament de Geografia de la UAB

Fèlix Balanzó Guerendiain, professor titular de Ciències de la Comunicació de la UAB

José Luís Terrón Blanco, professor titular de Ciències de la Comunicació de la UAB i director de l'In-Com

Sònia Sánchez Busques, professora de la Facultat de Psicologia de la UAB

Ramon Lladó Soler, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB

Manuel Márquez Berrocal, Historiador, professor de secundaria i fundador de kaosenlared.net

Per adherir-vos-hi envieu un correu electrònic a:

fi.impunitat.franquisme@gmail.com

Manifest contra l'intervenció de Varela i companyia

Manifest de les Associacions de la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya i Mallorca respecta a la querella interposada contra els magistrats del Tribunal Suprem, Senyors Varela i Saavedra.
Nosaltres, Associacions de familiars de víctimes del franquisme, i davant lesactuacions de la Sala Segona del Tribunal Suprem, especialment del seu President Sr. Juan Saavedra i del Magistrat Sr. Jutge Luciano Varela, hem considerat que hem de fer pública la nostra postura i les raons per les quals els hem interposat una querella criminal.
Fa massa anys que confiem que algun dia a Espanya s'exigissin
responsabilitats pels crims contra la humanitat que es van cometre durant el franquisme. Quan una llum d'esperança s'havia obert per a nosaltres, amb la causa iniciada pel jutge Garzón, hem vist truncades les nostres esperances davant les denúncies interposades per la ultradreta espanyola, les quals admeses a tràmits i acceptades judicialment han provocat que sigui encausat i dut a judici per presumpte delicte de prevaricació i amb això tancar qualsevol possibilitat a noves investigacions sobre crims que ens afecten directament.
En el procés dirigit contra el Jutge Sr. Garzón es persegueixen múltiples objectius. El primer desfer-se d'un Jutge que molesta. El segon, i principal, tancar l'accés a la tutela judicial efectiva que com víctimes tenim. Per això, i davant actuacions concretes dels Magistrats, Srs. Varela i Saavedra, hem decidit interposar una querella criminal que confiem sigui tractada amb el rigor
jurídic i el respecte degut.
Estem convençuts que a Espanya existeixen bons i valents jutges i és en ells en qui confiem per algun dia esclarir els fets, establir la veritat, arribar a la justícia i obtenir reparació pel sofert.
Respecte de la querella volem aclarir que:
1º.- S'ha interposat en funció dels actes propis de les persones en contra de les quals ens dirigim. És a dir, els magistrats Sr. Luciano Varela i Sr. Juan Saavedra, qui amb les seves accions, entenem, han incorregut en delicte de prevaricació. Davant accions concretes, que les entenem com delictives, hem accionat els mecanismes propis de l'Estat de Dret que no són altres que els
establerts en les lleis en vigor.
2º.- Resulta sorprenent que uns Magistrats del Tribunal Suprem apareguin com desconeixedors de la rellevància i prelació que en el nostre ordenament tenen els tractats internacionals signats per Espanya (per mor de l'article 10 de la Constitució Espanyola) i, en virtut d'ells, els crims de lesa humanitat comesos durant el franquisme ni han prescrit ni són amnistiables. No és creïble ni
admissible que s'entengui que aquests magistrats han actuat per error o confusió. Ho han fet agracien i amb ignorància deliberada no només de les seves obligacions sinó de les normes que han de regir els seus respectius comportaments. Es compleix amb els requisits del tipus penal que hem imputat i no és creïble que els magistrats desconeguin la Declaració Universal dels Drets Humans, els Pactes de drets del 1966, i tractats com la Convenció contra la Tortura, la Convenció sobre Desaparició Forçada de Persones, tots ells signats per Espanya i, per tant, parteix integrant del “corpus” jurídic espanyol d'obligat compliment.
Tampoc és creïble que desconeguin la figura del delicte de prevaricació, que han dut més enllà del permissible legalment. Interpretar la llei d'amnistia amb base en el dret internacional no pot ser mai un fet criminal, perquè entra en la funció del jutge i en el de la interpretació, i no el de la prevaricació. Solament amb raons que no entenem ni compartim, totes elles de caràcter –espureases pot entendre que la forma d'actuar del jutge Sr. Garzon és jurídicament insostenible i irracional.
4º.- La Jurisdicció espanyola no només és competent per a investigar i enjudiciar aquests fets sinó que, a més, és la jurisdicció preferent i l'obligada a realitzar-lo. La desaparició forçada, a més, és un delicte d'execució permanent, que segueix cometent-se mentre es mantingui la desaparició. Resulten, per això, particularment paradoxal que la jurisdicció espanyola hagi estat capaç de perseguir a crims contra la humanitat per desaparicions forçades i tortures sistemàtiques comeses a altres països, i no les comeses a Espanya.
5º.- No estem defensant a un jutge en detriment d'uns altres sinó, simplement, actuant en defensa dels nostres interessos com a víctimes i, a més, en defensa dels interessos generals del nostre poble perquè, d'una vegada per sempre, transitem cap a una autèntica democràcia en la qual la veritat i la justícia estigui per sobre dels interessos polítics dels vencedors i responsables de crims tan greus com les comeses durant el franquisme. L'estat de dret té un deute pendent amb les víctimes de la guerra civil espanyola i de la dictadura, que s'ha d'esmenar a través del dret de les víctimes a recursos efectius com són l'exercici del dret a la veritat, a la justícia i a la reparació, tots ells pilars de qualsevol Estat de dret.
6º.- La nostra querella no és un atac a la independència judicial sinó un aporti per a, precisament, consolidar-la i defensar-la sempre des de la perspectiva que, en una autèntica democràcia, tots som qüestionables i subjectes a exigències de responsabilitat pels nostres actes. Ser membre del Tribunal Suprem o, fins i tot, simple Jutge o Magistrat no és una porta oberta a la impunitat i, molt menys, quan s'està actuant de forma tal que s'incorre en conductes delictives.
7º.- Les postures corporativistes d'algunes associacions de Jutges i Fiscals podríem entendre-les, però no compartir-les ni acceptar-les. Perquè les mateixes se sustenten en un desig de pretendre mantenir la estatus quo existent fins a aquests moments. No es pot pretendre emparar els comportaments dels querellats, Srs. Varela i Saavedra, sense, al mateix temps, generar una ombra de desprestigi sobretot un col·lectiu en el qual hi ha grans persones, professionals i, sobretot, compromesos amb els valors de la Justícia i la democràcia. Ens sembla, a més, incompatible invocar la independència judicial i defensar alhora a aquells magistrats que, precisament, la posen en greu perill. El qüestionament del procés que va obrir el jutge Sr. Garzón podia fer-se, com es va fer, des de l'òrbita jurídica a través dels àmbits processals oportuns. No obstant això, l'atac directe a l'instructor atribuint-li la comissió d'un delicte inexistent, representa una utilització espúria de la via penal que resulta inadmissible i clarament prevaricadora. Més enllà de la sort de Garzón, en aquest debat estan en joc concepcions essencials de l'Estat de
dret. El procés contra el jutge Garzón representa un greu precedent que té com a conseqüència l’atemoriment , des d'una via autoritària, d'aquells jutges que raonen per si mateixos. I a una visió jerarquitzada i subordinada de la interpretació de les normes.
8º.- La independència judicial com millor es garanteix és amb el correcte funcionament de la pròpia administració de justícia i és una aberració confondre independència judicial, que és una garantia individual de cada jutge o magistrat, amb l’inqüestionabilitat de la justícia. Aquí, i si estem en una autèntica democràcia, tots hem de respondre pels nostres actes i és inadmissible que es pretengui abrigar comportaments com els descrits en la nostra querella.
9º.- No estem d'acord amb la pròpia existència de la Llei d'Amnistia de 1977.
Creiem, no obstant això, que una correcta interpretació de la mateixa obliga a un previ coneixement dels fets, de les identitats dels culpables i de l'assignació de responsabilitats. No pot existir amnistia, ni indult ni perdó sense abans existir un procés judicial en el qual es determinin les responsabilitats que a cadascú li corresponguin. Fins a ara, el que es ve intentant fer és presentarnos la Llei d'Amnistia com si la mateixa fos una de "punt final" i no ho és.
Aplicar la llei de forma respectuosa amb el dret internacional per a remoure els obstacles interns que perpetuen la impunitat és, sense cap dubte, el que hauria de fer tot jutge, quan estem davant greus violacions de drets humans en tant crims de dret internacional.
10º.- Tots aquells que estan actuant per a impedir l'esclariment dels delictes comesos durant el franquisme, siguin o no jutges, tenen unes concretes responsabilitats legals i és el nostre deure i dret, com víctimes d'aquests delictes, l'exigir judicialment les responsabilitats que considerem oportunes. El Tribunal Suprem no és un òrgan inqüestionable i hauria de servir de referència
moral a tota la ciutadania però, amb comportaments com els quals es vénen generant per membres de la Sala Segona d'aquest Tribunal és evident que la imatge pública de l’alta institució Judicial surt greument danyada i genera un estat de frustració i desconfiança a les quals com víctimes del franquisme hem de dir JA N'HI HA PROU.
Criminalitzar el debat jurídic resulta altament preocupant per a l’independència judicial, en quan s'imposa el seu criteri d'interpretació des de la cúspide com si estiguéssim davant una organització de caràcter militar. És una imatge del passat. A més, amb això es desactiva la imaginació jurídica, modela jutges conformistes i sotmesos al poder i a la jerarquia. Es genera amb això un obstacle insalvable per a la imprescindible evolució de la jurisprudència i imposa una cultura judicial autoritària no acord en un estat democràtic. Cultura judicial autoritària que ve a vincular-se amb la impunitat dels crims d'estat comesos durant la dictadura i que fa amb això immunes de fet i de dret als responsables del passat i del present, dedicant la seva potestat a perseguir a la ciutadania que més sofriment ha patit els efectes devastadors de la dictadura. Per això tornem a dir, JA N'HI HA PROU i no A LA IMPUNITAT.
Aquestes i no altres són les raons que ens han dut a querellar-nos en contra dels jutges Srs. Varela i Saavedra.
Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Catalunya (Manel Perona 656802338) i Associació Memòria de Mallorca (Maria Antònia Oliver 625454500)