Quan encara no s’havia aprovat la mal anomenada Llei de la Memòria Històrica 52/2007 de 27 de desembre, la Mesa de Catalunya d’associacions memorialistes, vàrem demanar als diferents grups parlamentaris catalans, que des de el Parlament de Catalunya es reclamés al Govern espanyol l’anul•lació dels judicis sumaríssims militars, uns ens contestaran que ja ens donarien la resposta, però mai la tinguérem i altres de que no volien fer el ridícul, la realitat va ésser de que només trobarem indiferència política.
Després de varis anys, concretament el 2 d’octubre de 2008, el ple del Parlament de Catalunya adoptà la Resolució de vindicació del President Lluís Companya i Jover, en la qual s’instava al Govern de la Generalitat, a fer el que sigui necessari jurídicament i políticament per aconseguir reparar el seu honor i l’anul•lació del seu il•legal judici, tenint en compte la condició d’il•legitimitat del tribunals franquistes, tal com els declara la covarda i vergonyant Llei de la Memòria Històrica.
El dia 13 d’octubre de 2008, la senyora Maria Lluïsa Gally, néta del President Companys, va lliurar al Ministeri de Justícia la sol•licitud per aconseguir la DECLARACIÓ DE REPARACIÓ I RECONEIXEMENT PERSONAL del seu avi, d’acord amb l’article 4 de la Llei 52/2007, que no té cap valor jurídic ni patrimonial, només és un reconeixement simbòlicament moral, el qual no el necessitava, al igual que la resta de republicans assassinats, que mai han perdut la moral ni la dignitat per part dels seus familiars, i demanar aquella DECLARACIÓ, creiem que és una humiliació més que se’ns fa per llei en plena democràcia, naturalment va estar mal assessorada, així se li va dir personalment el dia 15 d’octubre de 2008, quan la saludarem en el Fossar de la Pedrera.
Però el Govern de la Generalitat s’ho va pensar molt, no tenia presa, va tardar un any a posar en marxa la resolució del Parlament, concretament en la sessió celebrada el dia 15 d’octubre de 2009, va prendre l’acord d’instar al Fiscal General de l’Estat, mitjançant la intervenció de la Fiscalia Superior de Catalunya, de plantejar d’ofici davant del Tribunal Suprem, un recurs de revisió per aconseguir l’anul•lació de la sentència dictada pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques de Barcelona amb data 13 de desembre de 1939 i de la sentència dictada pel Consell de Guerra d’Oficials Generals realitzada també a Barcelona el dia 14 d’octubre de 1940, que condemnava a la pena de mort al President Lluís Companys i Jover i que va ser executada el 15 d’octubre de 1940 en el Fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc.
El passat 5 d’abril, el FISCAL GENERAL DE L’ESTAT, en resposta al recurs de revisió presentat per la Generalitat, en el que es demanava l’anul•lació del Consell de Guerra que va condemnar a mort el President Lluís Companys, va resoldre no admetre’l a tràmit d’acord amb la Llei de la Memòria Històrica, interpretant que les sentències són inexistents i nul•les de ple dret, sense que hi hagi actualment aparença alguna de legalitat o validesa de les mateixes, al haver estat expulsades de l’ordenament jurídic, resultant legalment improcedent per manca de objecte, la interposició del recurs de revisió davant del Tribunal Suprem, però la sentencia continua estant vigent, igual que les dels altres republicans assassinats.
El Fiscal General de l’Estat, en el context de la seva resolució té la gosadia de fer un estudi de dret comparat, amb altres països del nostre entorn, com Alemanya i Austria que per Llei aprovada pels seus Parlaments anul•là en bloc totes les sentències dictades durant l’època nacionalsocialista, sense necessitat d’un examen de cada cas concret i la Fiscalia era l’òrgan d’expedir el corresponent certificat d’anul•lació, la qual cosa no succeeix a Espanya amb la Llei de la Memòria Històrica, aquesta no anul•la els judicis sumaríssims militars dictats per aquells criminals tribunals militars il•legals, només els declara injustos per il•legítims i no nuls per il•legals.
El Ministeri de Justícia es contradiu amb la Fiscalia General, ja que es nega amb tota rotunditat certificar l’anul•lació de ple dret, només facilita a qui ho demani i prèvia la presentació d’una sèrie de documents, una DECLARACIÓ DE BONA CONDUCTA, que no té cap valor jurídic ni patrimonial, la qual cosa mostra la manca de professionalitat i d’escrúpols del Fiscal General, doncs, la seva resolució és un engany més de les institucions estatals, amb el consentiment del Govern espanyol.
El Fiscal General de l’Estat, ha dictat una resolució totalment contrària a dret, atrevint-se a comparar-ho amb el que han fet altres països, la qual cosa podem considerar una veritable fal•làcia, una burla i un escarni per tots els ciutadans que fórem represaliats pel franquisme, és vergonyós que després de trenta-cinc anys de la mort del dictador i criminal de guerra el general Franco i trenta-tres de la instauració de la suposada democràcia, se’ns continuí negant la rehabilitació jurídica dels nostres familiars.
És indignant però si ho pensem i raonem detingudament, arribem a la conclusió de que el Fiscal General de l’Estat, no ho podia fer-ho d’altre manera, tenint en compte de que a proposta del Govern de l’Estat, les Corts Generals van aprovar per covardia política la descafeïnada Llei de la Memòria Històrica, amb els vots de tots els grups parlamentaris, excepte ERC i el PP, per raons molt diferents, que nega l’anul•lació dels judicis sumaríssims militars, malgrat ser dictats per uns tribunals militars il•legals.
Després de la vergonyant fal•làcia dictada pel Fiscal General de l’Estat, negant-se a admetre el recurs de revisió del President Lluis Companys i el silenci del Govern Espanyol, preguntem a la Generalitat de Catalunya, quines mesures politiques i jurídiques està prenent per activar que sigui anul•lat el seu judici i els de la resta de republicans assassinats?
Aquest és el deute que té pendent l’actual democràcia envers tots els represaliats pel franquisme, sent-ne totalment responsables tots els Governs democràtics espanyols, i també dels diferents Governs de la Generalitat de Catalunya, per la tolerància i manca de sensibilitat que han demostrat en el transcurs de tots aquets anys, constatant que no han tingut la voluntat política ferma ni ganes en voler resoldre el problema, per tancar les ferides de totes les famílies a les que se’ls va arrabassar el pare, l’avi o el germà per defensar la legalitat constitucional de la República.
Quan sentim algun polític que diu públicament que Espanya està gaudint del període més llarg de pau i benestar de la seva història democràtica, ens sentim ofesos, doncs, és molt possible que el pregoner de tan dissortades paraules, els seus orígens deuen ser franquistes o bé és un panxa contenta i s’oblida de les famílies que patiren la cruel repressió i no han estat rehabilitades, malgrat aquesta suposada pau i benestar.
Enguany serà el 70è aniversari de l’assassinat del President Lluís Companys, en tots els trenta-cinc de democràcia, Catalunya ni les seves institucions s’han dignat a tributar-li un homenatge nacional, vergonya per un país que vol ser una nació i poder decidir per ella mateixa.
Ha estat molt sorprenen el fet que ha tingut més ressonància política i social, l’acceptació per part del Tribunal Suprem de les denuncies d’origen feixista contra el jutge Garzón per prevaricació, en haver volgut investigar els crims de franquisme i la recent mobilització per l’Estatut; què la resolució dictada pel Fiscal General de l’Estat, negant l’acceptació del recurs de revisió del judici militar il•legal del President màrtir Lluís Companys.
Els republicans assassinats per defensar la legalitat constitucional de la República, han estat condemnats dues vegades, la primera, durant la repressió de la sagnant dictadura del criminal de guerra el general Franco, amb la benedicció i consentiment de l’església catòlica, i la segona, per l’actual i suposada democràcia. Aquesta segona és molt més dura pels que teníem l’esperança d‘aconseguir la rehabilitació jurídica dels nostres familiars.
Pere Fortuny i Velázquez
President
ASSOCIACIÓ PRO – MEMÒRIA ALS IMMOLATS PER LA LLIBERTAT A CATALUNYA. (16 de juliol de 2010).
