La casa dels horrors. La comissària de Vía Laietana a Barcelona

Traducció Estació Collserola

El comissari Antonio Juan Creix va ser l'únic torturador represaliado en la Transició

El País Catalunya - Xavier Theros- Barcelona- 14/8/12

Afortunadament, l'actual comissaria de la Via Laietana ha perdut la seva aurèola maligna. Solament els més majors s'acorden de quan aquesta façana causava calfreds als transeünts. A l'origen, aquest edifici va ser el domicili d'un ric empresari que va decidir deixar una vorera el doble d'ampla per a poder entrar en carruatge a la seva casa. Però en 1929 la finca es ven i es converteix en un dels hotels que acollirà l'Exposició Universal d'aquest any. I en 1931, amb la proclamació de la Segona República s'instal·la la Comissaria d'Ordre Públic, al comandament de Federico Escofet.

Després de la guerra, les seves dependències es transformen en la Prefectura Superior de Policia, on en 1941 es crea la Brigada d'Investigació Social (BIS), la cèlebre polític-social. Aquesta nova unitat es posa al comandament d'Eduardo Bóveda Quintela, que serà el primer encarregat de reprimir l'oposició al Règim a Barcelona. Però el treball li desborda, l'escamot antifranquista està en ple apogeu i es crea una brigada de serveis especials sota l'adreça del comissari Pedro Polo Borreguero. Aquest policia havia treballat abans de la guerra amb els expeditius germans Badía i a l'esclatar el conflicte s'havia escapolit a França, des d'on s'havia incorporat a l'exèrcit franquista. Amb ell al comandament s'inicia una llarga trajectòria d'abusos. A mitjan veu, la població contava com de les finestres d'aquesta casona havia saltat més d'un detingut, i com dels soterranis brollaven els crits apagats dels interrogatoris.

En 1955 es jubila el comissari Polo. El cos demanava sang fresca, i aquesta va arribar en la persona dels germans Creix. Antonio Juan i Vicente Juan Creix eren fills de militar i partidaris de l'Alçament de primera hora. Durant la guerra, Antonio s'havia fet policia, encara que, en realitat, va treballar per a l'espionatge nacional fins a ser arrestat en 1938. Va Ser torturat en la checa del carrer de Vallmajor i va passar per un camp de treballs forçats, del com va escapar per a unir-se a l'exèrcit franquista. A l'acabar els combats, el seu germà major havia mort en la batalla de l'Ebre, i el qual li seguia en edat s'havia allistat voluntari a la División Azul.

.

 En 1941 Antonio va ser destinat novament a Barcelona, a la prefectura de Via Laietana, on es va trobar amb el seu germà petit Vicente. Ambdós van començar a treballar junts, participant en el desmantellament de l'escamot del PSUC en 1947. Antonio s'havia especialitzat en comunistes, mentre que Vicente dominava els cercles universitaris i catalanistes. L'escriptor Manolo Vázquez Montalbán —que va passar per les seves mans—, els va definir com uns “professionals de la humiliació”. Però la seva fama arribaria després del nomenament d'Antonio com substitut del comissari Polo. Des d'aquesta nova posició, els Creix torturarien a gran nombre d'opositors, sindicalistes i intel·lectuals com Joan Oliver, Miguel Núñez, Joan Comorera i Gregorio López Raimundo.

Gràcies als pactes signats amb Estats Units, molts d'aquests sádicos agents de la llei van rebre classes de lluita anticomunista en la seu del FBI. Antonio va estar en 1958, i a la seva volta va posar en pràctica tot el que havia après. Els interrogatoris es van sofisticar, i les tècniques es van tornar més implacables i salvatges. Als elèctrodes, el rotlle o la cigonya, es van afegir càstigs com les borses de plàstic en el cap o les postures doloroses.

Com amos absoluts de la repressió en la nostra ciutat, es responsabilitza als Creix de planificar l'assassinat del guerriller Quico Sabater, de desactivar la Caputxinada i d'interrogar als implicats en els fets del Palau de la Música. En 1968, després de l'assassinat d'altre torturador famós —el comissari de Bilbao Melitón Manzanas, a qui el Govern d'Aznar va concedir una medalla pòstuma—, Antonio va ser enviat al País Basc, on va participar en la detenció dels etarres jutjats en el procés de Burgos. El seu germà Vicente va anar el nou cap de la BIS a Barcelona.

Antonio Juan Creix encara seria destinat a Sevilla, on va organitzar la detenció del Lute. Però en 1974 el franquisme va voler rentar la seva imatge i li va formar. Va ser l'únic torturador represaliado en la Transició i va acabar la seva carrera segellant passaports en l'aeroport del Prat, fins a la seva mort per un atac cardiaco en 1985. Si els apeteix saber més d'aquest terrorífic policia, el periodista Antoni Batista va publicar en 2010 el seu llibre La carta. História de un comisario franquista (Debate), en el qual narra els seus intents de justificar-se davant el llavors governador civil, Rodolfo Martín Villa. Mai va ser tan certa la banalitat del mal.