El col·laboracionisme en la repressió feixista de la postguerra a Manresa

24-setembre-2015 - El Pèsol Negre 68,

El 24 de gener de 1939 les tropes feixistes van entrar victorioses a la ciutat de Manresa. Desprès de 3 anys de guerra part de la població veia la fi de la guerra com la fi a les penalitats i la misèria, però de seguida es va demostrar que la «pau» només seria pels vencedors.

La postguerra a Manresa no va diferir de la resta de municipis de l’Estat: disminució del nivell de vida i la repressió política, ideològica i social. Aquesta repressió va ser selectiva alhora que sistemàtica perquè havia de contribuir en fonamentar el nou règim polític, social i econòmic. Selectiva, es va procedir en identificar, capturar i jutjar/castigar a tota persona que s’hagués significat amb l’anterior règim polític republicà com en la revolució social de les organitzacions obreres, camperoles i polítiques. Sistemàtica; va afectar a tots els nivells, des de totes aquelles persones sospitoses de ser contràries a la “Causa Nacional”, depuracions de funcionaris públics, confiscació de pisos i locals de famílies o entitats polítiques i sindicals, fins a dones vídues o familiars d’exiliats i desapareguts. Unes 1.821 persones, van sofrir privació de llibertat en presons, camps de concentració o treballs forçats en batallons de treballadors. La repressió també podia suposar perdre la feina o no poder circular lliurament sense el corresponent permís de les autoritats. La gran majoria de persones privades de llibertat eren homes, aquest fet no s’explica més perquè els homes havien combatut al front o participaven més a la vida política, sinó que la repressió que el règim va sotmetre a les dones tenia altres formes al marge de la reclusió, lligades a la concepció tradicional de família, on la dona havia de tenir cura de la llar i dels fills.

La qüestió de la repressió tenia una dimensió sociològica i psicològica igualment enorme. La repressió va modelar la nova societat de postguerra i les seqüeles arriben fins als nostres dies. Cada mort, cada pres, represaliat o exiliat implicava un entorn familiar i afectiu, per tant els efectes repressius eren exponencials. La por doncs es va utilitzar per impedir la resistència al nou règim.

La repressió tenia uns executors directes, militars i tota la xarxa de cossos de seguretat i ordre públic. Les presons van quedar petites i es van complementar amb una xarxa de camps de concentració. Allí els presoners i presoneres eren investigats per saber la seva actuació i significació durant la guerra i classificats en «desafectos», «afectos» i «indiferentes» al nou règim. Per fer-ho el centre de reclusió demanava informes de cada persona a la seva localitat de naixement i/o veïnatge. Alcaldies, delegacions de la Felange, destacaments de la Guàrdia Civil i policies urbanes redactaven informes pertinents. Però el gran abast que va adquirir necessitava col·laboradors a tots els racons del territori. La duresa de la repressió no hauria estat possible sense la col·laboració de totes aquelles persones que es van voler considerar vencedores, tan s’hi havien fet la guerra com si s’havien quedat a la rereguarda. El nou règim va basar la seva repressió per mitjà de la delació entre veïns. A partir de l’ocupació d’un municipi immediatament es reproduïen dues tipologies d’actuacions: per una banda els actes d’afirmació, reparació i revenja (implantació dels nous símbols, canvis en els noms dels carrers, misses multitudinàries, les pallisses als qui no saludaven amb el braç alçat, la imposició d’anar a fregar els carrers o les casernes de la Guàrdia Civil a les mares solteres i les amistançades de milicians fugits, com també rapar els cabells o purgar-les amb oli de ricí); i per l’altre la revenja institucional i organitzada, amb anuncis als diaris cridant a la delació i amb un procediment per acusar burocratitzat.

La revenja va portar a una veritable allau de denúncies, les quals eren fomentades pel règim. Les autoritats donaven tota mena de facilitats per tal que la gent pogués denunciar. Es podien adreçar a les seus de Falange, casernes de la Guàrdia Civil, els Jutjats Militars, Ajuntaments… els denunciants eren protegits mantenint-los en l’anonimat, col·locant-los en càrrecs amb retribució, carnet de partit, o simplement amb avals de bona conducta i afecció al règim. D’aquesta manera es va aconseguir una fidel base social per poder dur a terme aquesta massiva repressió. Hem de pensar que tota persona major de trenta anys abans i durant de la guerra havia format part d’algun moviment o partit. D’entrada quan s’ocupava una localitat les tropes nacionals només podien comptar amb els que venien de la zona nacional o amb els que havien passat per les presons republicanes, per entendre’ns, tots els sectors socials perjudicats pel període republicà i revolucionari, però de forma immediata tots aquells que delataren es van convertir en fidels de “fet”.

Aixi doncs les autoritats municipals rebien per correu o telegrama l’ordre d’investigar una persona reclosa i elaboraven un petit informe a través d’interrogatoris i denuncies de veïns: la seva afiliació política i la seva actuació durant la guerra i els anys anteriors. Aquests informes resultants servien per posar fi o per continuar amb el captiveri. En cas que els informes fossin negatius per la persona investigada, aquesta era retornada a la població d’origen per fer front a noves investigacions i acusacions, i on era jutjat. El fet de que els judicis es celebressin a la localitat de residència garantia que els processats estiguessin a mercè dels veïns.

A Manresa s’han conservat moltes de les còpies d’aquests informes i actualment es conserven a l’Arxiu Històric Comarcal del Bages (AHCB). Es tracta d’informacions molt breus i no es pot advertir que fossin molt contrastades. Tot i que les declaracions falses estaven castigades el menyspreu a la vida de l’enemic feia que demostrar el contrari fos difícil sinó impossible; en els procediment judicials militars sumaríssims no hi havia advocat defensor. És una documentació que es va generar a mesura dels esdeveniments sense cap pauta establerta a priori. Hi ha un ofici del jutjat militar amb data del 15 de febrer de 1939 i dirigit a l’alcalde president de l’Ajuntament Nacional de Manresa que diu:

“Tengo el honor de poner en conocimiento y rogar a [Vuestra Senyoria] sean remitidos a este Juzgado Militar, con la máxima urgencia los informes que se piden de los individuos que han tenido intervención en los hechos ocurridos en esta ciudad, no siendo de caracter tan urgente los que se refieran a funcionarios cuya actuación haya de esclarecerse.”

Document signat pel jutge militar Eduardo Alonso San Román. La maquinària burocràtica es va anar instal·lant ràpidament ja que havien passat pocs dies des de l’entrada de les tropes nacionals a la ciutat. Com es pot extreure del document, l’Ajuntament havia de donar prioritat als casos d’indagacions de conductes socials i morals contràries al “Glorioso Movimento Nacional” i “de auxilio a la rebelion”, que anaven des d’haver combatut al front, participar en atacs iconoclastes, formar part de qualsevol comitè obrer, col·lectivització, organització política del Front Popular, denunciar desertors i persones “d’ordre”; mentre que la qüestió de la depuració de treballadors de l’administració i d’empreses de titularitat pública quedava en segon lloc.

Les informacions servien per justificar la reclusió, iniciar procediment judicial, tramitar llibertat condicional, trasllat a un batalló de treballadors. Eren informes de persones detingudes com també de familiars directes d’aquestes, com per exemple les mares o les esposes. Per depurar funcionaris s’utilitzava el mateix procediment. També s’investigava a les persones integrants en associacions. Per exemple l’Associació del Casino de Manresa, centre recreatiu familiar, que havia cessat la seva activitat durant la guerra perquè estava vinculada al sector Tradicionalista quan reprèn l’activitat el 1940 el Negociat d’Associacions del Govern Civil de la província de Barcelona sol·licita informació sobre els seus membres.

Els informes però no només afectaven als reclusos o les persones amb procediment judicial obert, i els seus familiars. També eren utilitzats com a garantia per viure en la nova societat de postguerra. Els informes podien ser sol·licitats pels propis ciutadans i utilitzar-los com avals de bona conducta i així conservar o trobar el lloc de treball, poder obrir un negoci, etc. Un cas excepcional és la utilització d’aquesta xarxa informativa per respondre a una persona de Logronyo que demana si la seva filla resideix a la ciutat de Manresa, la resposta és negativa ja que no consta en el padró municipal.

A Manresa, com a la resta de l’Estat, l’esquerda social oberta pel conflicte precedent a la Dictadura no es va intentar conciliar amb el final de la guerra sinó que es va accentuar, utilitzant el rancor entre veïns per justificar detencions i interrogatoris, molts dels quals acabaven en procediments judicials molt arbitraris, penes de presó i execucions sumàries.