Carrero Blanco, mà dreta de Franco i aspirant a perpetuar el règim,
moria fa 40 anys en l'atemptat que va fer volar a una altura de trenta
metres el seu Dodge en flames
Autor/s: David Portabella (El Punt Avui)
VilaWeb 22/12/13
Si, un any més, ha estat fidel a la tradició que ell perpetua,
Leoncio Calle Pila haurà acudit al peu del fastuós monument del passeig
marítim de Santoña (Cantàbria) que recorda Luis Carrero Blanco com a
“fill predilecte” i entonarà el Cara al sol. “Jo ja vaig dir un
dia que si tenien collons que ens diguessin el dia i l'hora en què
vindrien a enderrocar el monument, que m'hi trobarien a mi armat, que jo
perdria el pèl, però algú més també”, va amenaçar anys enrere Leoncio
Calle Pila, regidor del Moviment Falangista d'Espanya que sosté el PP a
l'alcaldia de Santoña. A cinc-cents quilòmetres de la seva Santoña
natal, avui fa quaranta anys l'almirall Carrero Blanco, president del
Consell de Ministres de Franco, era fidel a la rutina d'acudir a missa
de nou a l'església de Sant Francesc de Borja de Madrid. En el camí de
tornada, el seu cotxe oficial, un Dodge 3700 GT, va enfilar el carrer
Claudio Coello fins que, a l'altura del número 104, la càrrega explosiva
de 100 quilos que ETA havia col·locat al subsòl va fer volar el cotxe
ja calcinat fins a una altura de trenta metres. El magnicidi va estovar
Franco fins al punt de fer-li vessar les primeres llàgrimes en públic.
Segons el testimoni dels membres d'ETA de l'escamot Txikia que Eva Forest va recollir a Operació Ogre,
el que va donar peu a idear el magnicidi era la rutina invariable de
Carrero. La idea inicial va ser segrestar el ja president del Consell de
Ministres i oferir un bescanvi de presos amb els membres d'ETA del
Procés de Burgos. “Els era més fàcil assassinar-lo”, resumia ja en
democràcia Teo Uriarte, llavors pres a Burgos.
Presa la decisió, els membres d'ETA del Txikia van llogar un
soterrani al 104 del carrer Claudio Coello a partir del qual van excavar
un túnel fins al centre de la calçada per dipositar-hi l'explosiu. El
fet que ETA no hagués protagonitzat encara atemptats de pes –havia
assassinat el guàrdia civil José Pardines Arcay i el torturador Melitón
Manzanas el 1968– i la proximitat amb les ambaixades dels Estats Units i
del Regne Unit van abonar des del primer moment la guspira de la
conspiració. Curiosament, la vigília de la seva mort, Carrero rebia
Henry Kissinger a Madrid. Un dels primers a tenir accés a les actes de
la cita Kissinger-Carrero, l'historiador Charles Powell, sempre ha
sostingut que la mà dreta de Franco era un aliat de Washington en la
renovació de les bases nord-americanes i que els Estats Units no podien
tenir interès a fer –o deixar– desaparèixer Carrero, però els mateixos
fills han predicat l'especulació. “És que et poses a pensar que maten
tot un president del govern i com si no passés res i no és normal, jo no
em crec que fos només ETA”, repetiria la filla, Carmen Carrero-Blanco
Pichot.
Abans de dedicar-li les primeres llàgrimes, Franco va enviar Carrero a
Estoril a donar la notícia a Joan de Borbó que hi hauria una monarquia
sense Joan de Borbó i que l'elegit per a la successió seria Joan Carles,
a qui va promocionar quan Franco jugava al suspens amb altres noms com
ara Carles Hugo de Borbó Parma. En la mort de Carrero, l'actual rei Joan
Carles va regalar a la vídua la ploma amb la qual va firmar
l'acceptació de príncep i, en el funeral, es va confessar als fills:
“Com no havia de ser avui amb vosaltres... Si jo sóc a Espanya pel
vostre pare!”
