Club Sportiu Júpiter. L'equip dels obrers que van fer la revolució

1936

En el campionat regional català sobreviu el Club Esportiu Júpiter que en 1925 va ser campió d'Espanya i va desafiar a la dictadura

Andrea Sceresini - Fundació Andreu Nin

Traducció al castellà: Gianluca Trombin- Traducció al català Estació Collserola

Primer la dictadura, després la guerra civil. Al final l'adveniment del futbol milionari, l'explosió dels grans clubs, el consumisme de la moguda i del luxe desenfrenat. Avui, d'aquest vell estadi no queda gens; només alguns records emmarcats en les fotos en blanc i negre. L'estructura va ser demolida, en 1948, per ordre del Règim. En el seu lloc estan avui els llocs de moda, les discoteques i les platges per als Vips. Una lenta invasió que ha esborrat, en pocs decennis, gran part de l'antiga cara proletaria de Barcelona. 

 L'equip, no obstant això, segueix jugant. No en el Poble Nou, sinó en una illa més al nord, on els carrers segueixen sent pobres i els xavals corren suosos, com en el seu moment, sobre l'àrid terreny a l'ombra dels blocs de cases populars. El Cub Esportiu Júpiter s'ha mudat de lloc, però no ha deixat de viure. En un temps era la Selecció Obrera. El seu nom no significava només esport sinó també rebel·lió, anarquisme i lluita de classes. 

 «Era nen en els seixanta – compte Julio Nacarino, expresident i memòria històrica del grup, mentre fuma abrigallat en la seva jaqueta de pell – l'equip ja estava en decadència i Franco ens havia llevat tant l'escut com els colors, però el mite resistia i ens fascinava. Encara avui, que juguem en el campionat regional i hem estat oblidats per tot el món. No obstant això, en 1925 vam ser campions d'Espanya. Vam fer la revolució, vam estar en la presó. Aquest ha estat el nostre Júpiter». 

Històries llunyanes; d'un futbol diferent que predicava el compromís i la justícia social i que avui dia, potser, hagi deixat d'existir en veritat. És en 1909 quan dos xavals anglesos decideixen fundar el club. Poble Nou, arran de mar, és el barri llibertari; fàbriques, establiments, carrers obrers. La fe fermament republicana i, no per casualitat, els primers socis són gairebé tots anarquistes. Com escut s'adornen amb la bandera del independentismo català: cinc ratlles grogues i quatre vermelles, coronades per l'estrella blava de cinc puntes. «Després, amb el transcórrer dels anys, les connotacions polítiques es van fer cada vegada més marcades – continua Nacarino – el club es va afiliar a la CNT, el sindicat revolucionari, i més tard al Socors Vermell Internacional. També el nombre de socis va anar en augment. En els anys vint eren ja més de 2000». 

Cada diumenge, el petit estadi del carrer Lope de Vega s'omplia de dones i treballadors. Les tribunes eren de fusta i no sempre aconseguien acollir a tot el món. 

 En 1923 arriba el Cop de Miguel Primo de Rivera i també per al “Júpiter” comença la temporada de les persecucions: «Vam Haver de canviar de nom. El club va passar a cridar-se “Hèrcules”. Va Ser imposat també un nou símbol, més sobri, i coronat per una corona real. Molts membres del club van ser empresonats, uns altres van continuar lluitant». 

Dos anys després, sorprenentment, guanyen el títol de Campions d'Espanya; sona la Marxa Real, però als afeccionats els desagrada i comencen a xiular. Esclata l'escàndol; per resposta, el governador militar de Catalunya instiga una nova onada de detencions, castigant amb sis mesos de suspensió al club. 

Són temps durs per al futbol i per als treballadors. En tota Catalunya es deslliguen els pistolers patronals; veritables bandes de sicarios organitzades, pagades pels empresaris. També la CNT recorre a la lluita armada. Les seves lideris són Durruti, Ascaso i Garcia Oliver: «els Solidaris», un nom que molt aviat entrarà en la llegenda. Vagues, tirotejos i atemptats acompanyen cada concentració. 

El “Júpiter”, per descomptat, no es queda mirant: «El club donava al moviment gran part dels seus guanys – explica l'expresident, sense amagar un orgullós somriure – en breu espai de temps l'estadi es va transformar en un arsenal. Les pistoles eren desmuntades i amagades dintre dels balons quan jugaven fora del seu camp. D'aquesta manera, obrers, futbolistes i anarquistes van dur les seves batalles uneixo al costat de l'altre». Només la fugida del rei i l'adveniment de la República aconseguiran, d'alguna manera, posar fi a la massacre. 

És 1931, el 25 de setembre, l'estadi del Poble Nou rep a Francesc Macià, líder de l'esquerra catalana; vell, amb el pèl blanc, també acabava de sortir de la presó. La munió s'aglomera commoguda, mentre un fotògraf improvisat immortalitza l'històric moment. Li toca al vell combatent retornar a l'equip el seu antic escut: Cuatribarrado amb l'estrella blava. El mateix que la dictadura havia obligat a llevar. 

De totes maneres això durarà només alguns anys. El 19 de juliol de 1936 a l'alba, tot Poble Nou es desperta sobresaltat. Les fàbriques fan sonar les sirenes i els obrers surten de pressa, mentre pels carrers es va difonent una impressionant notícia: Els militars de Franco acaben d'abandonar les seves casernes. També a Barcelona ha començat la guerra civil. «Els nostres vells s'acorden molt bé d'aquest dia. La munió es va dirigir al camp; tot el món estava present, fins i tot alguns futbolistes. Feia calor i el terreny bullia d'homes. Les armes escassejaven, però de cop i volta es va començar a cantar. Era una vella melodia, l'himne de la rebel·lió d'Astúries: “A les barricades!”. Al final, els treballadors van recollir els fusells i es van alinear ordenadamente, en l'espai entre les dues porteries. Va anar des d'allí, des del camp del Júpiter, d'on van sortir per a fer la revolució». No tots, no obstant això, van aconseguir tornar. Per a molts, després de pocs mesos, s'obririen altra vegada les portes de la presó. Per a uns altres les de l'exili. La victòria del feixisme significarà, també per al “Júpiter”, el principi de la fi. 

Avui dia l'equip s'entrena en la zona de La Verneda. Arribar allí, des del centre, resulta molt complicat; cal agafar el metre i després caminar fins a les graderies de color gris que donen a les vies del ferrocarril. El barri es diu San Martí i quan el club va ser exiliat allí, en els anys quaranta, no era sols que un camp obert. 

En una salita, sota les tribunes, s'apinyen desenes de trofeus. Està la foto amb Macià i, en un racó, també un polvoriento estendard, cosit per les dones del barri durant l'època de les rebel·lions. «Hem d'arreglar això un poc», confessa un noi amb un capell blanc. Els seus col·legues, mentre, acaben d'acabar de jugar el partit. Estan satisfets, perquè aquest diumenge la jornada ha transcorregut bé; han guanyat 2-0 al Sitges, altre equip de la Regional. Molts, mentre passen, fan un cop d'ull a les velles medalles. Els més joves somriuen; hi ha qui somia amb el Barça, qui amb el Reial Madrid. Ells també, d'alguna manera, volen canviar el món