Barricada, trinxera, cementiri

Traducció Estació Collserola

Inaugurat en el camposanto de Montjuïc un monument als brigadistas italians Guido Picelli i Antonio Cieri. Emocionat ‘Bella ciao’ entre les tombes 

El País - Jacinto Antón 2/6/13

 “Guerra al poble no fem com ells”. L'estrofa de l'himne de marxa de les Brigades Internacionals va sonar alta i clara, omplint d'emoció el silenciós migdia del cementiri i espantant a les gavines. Envoltats de tombes, trepitjant les fulles d'eucaliptus seques que semblaven beines de metralladora, alguns mirem cap al port, allà baix, i atalaiem el cel d'un blau impoluto que es espejeaba en l'ample mar dormit. Per aquí arribaven durant la Guerra Civil els aparells de la Aviazione Legionaria Italiana que van bombardejar salvatgement la ciutat de Barcelona i als pilots de la qual supervivents se'ls ha penjat ara del coll un esperançat “Es busca”...

Ahir era precisament el dia dels altres italians, els quals es van enfrontar al feixisme en la seva pròpia casa i a Espanya (“la pàtria no l'hem encara perdut/ la nostra pàtria està avui davant Madrid”). S'inaugurava en el camposanto de Montjuïc un monument en memòria dels brigadistas italians morts en la guerra espanyola i dedicat concretament a dues d'ells, Guido Picelli i Antonio Cieri. Ambdós van lluitar contra els feixistes a Itàlia —braç a braç en les barricades de Parma— i van caure després en combat en les trinxeres d'Espanya. Picelli el 15 de gener de 1937 en l'Alt del mal nom (!), mentre atacava al comandament de la Brigada Garibaldi el Turó de Sant Cristóbal en el front de Mirabueno, al costat de Guadalajara. L'anarquista Cieri, membre de la Secció Italiana de la Columna Ascaso de CNT-FAI, el 7 d'abril del mateix any, liderant l'esquadra denominada “los bomberos” —especialitzada a encapçalar els assalts— en un atac per sorpresa a l'emplaçament enemic de Carrascal d'Osca.

La cerimònia del cementiri, en el Jardí de la Mediterrània, va contar amb l'assistència d'un centenar de persones —entre elles un bon nombre d'italians—, que es van acomodar en unes cadires amatents a aquest efecte i entre les tombes, amb algunes banderes (republicanes, catalanes i d'associacions i sindicats italians) i molt entusiasme. Va ser un acte, presentat per Guido Ramellini, de l'Associació AltraItalia —que va tenir un record per a Franca Rame—, carregat de sentiment. Els oradors, Marco Puppini, president de la Associazione Italiana Combattenti Volontari Antifascisti di Spagna (AICVAS), Carles Vallejo, president del Memorial dels Treballadors de SEAT i Jordi Palou-Loverdos, director del Memorial Democràtic de la Generalitat, van recalcar el compromís democràtic i antifascista dels homenatjats. “No demanaven gens, solament un lloc en la lluita”, es va dir mentre brollaven uns espontanis “Visqui els herois de les Brigades Internacionals!”.

El monument anava a ser una placa, com la qual li van col·locar el passat 30 de maig a Picelli en Mirabueno, però finalment, gràcies a la implicació de diverses institucions, el que es va inaugurar ahir va ser una obra de l'escultura Anna Marín Gálvez consistent en unes làpides d'alabastre translúcido i unes pedres de granit que suggereixen les barricades de Parma. Estaven cobertes per banderes que uns nens van retirar i després els assistents, amb algun puny enlaire, van dipositar al costat del monument clavells vermells. La inscripció, en italià i català, resa: “De les barricades de Parma de 1922 a les trinxeres de l'Espanya republicana de 1937 (...) La seva lluita per la llibertat també és la nostra”. 

El moment més bell de l'acte va ser el recital de cançons antifascistas del col·lectiu Brossa. Acompanyada per violí i acordió, la cantant Marta Valero, va interpretar Ai Carmela!, Els quatre muleros, la Internacional, l'himne de les brigades., i sobretot un sentidísimo Bella ciao corejat en peus pels assistents.

Les biografies de Picelli (del que hi ha fins i tot una pel·lícula) i Cieri estan plenes de paral·lelismes i representen les de molts altres combatents antifascistas del seu país i de tota Europa. Picelli, reivindicat després pels partisanos, és un dels grans noms d'aquesta lluita. Condecorat en la I Guerra Mundial, va ser diputat amb el Partit Socialista Italià (PSI), va fundar en Parma, la seva ciutat, els Arditi del Popolo (terror de les fasces) i va liderar, amb Cieri als seus ordres, el front únic antifascista que a l'agost de 1922 durant els cinc dies de la denominada Batalla de Parma va defensar victoriosament la població contra milers de feixistes manats per Italo Balbo (aquest gran aviador) després d'haver substituït Musolini a Farinacci per la seva incompetència. En la lluita es van aixecar les cèlebres barricades populars de Parma i és cèlebre l'anècdota del cura que, després d'intercanviar sarcasmes amb l'anarquista, va ajudar a Cieri a sumar els bancs de la seva església al parapet, encara que no el confessionari, adduint: “Si aneu a matar feixistes i trencar el cinquè manament ho necessitarem”. Picelli va ser objecte de diversos intents d'assassinat pels mussolinianos. Finalment va fugir d'Itàlia en 1932 per a després de moltes vicissituds sumar-se al Battaglione Garibaldi. Cieri, oficial condecorat en la I Guerra Mundial, va ser membre actiu del moviment anarquista en el seu Ancona natal on treballava en els ferrocarrils . Exiliat en 1923 va marxar a Espanya i va ser un dels fundadors de la Columna Italiana. Generalment atribuïda a les bales feixistes, la mort dels dos combatents ha estat també atribuïda als estalinistas, que els haurien disparat per l'esquena des de les seves files. 

Ahir van deixar ambdós, Picelli i Cieri, sota el mateix cel que van solcar els seus compatriotes de l'altre bàndol per a aterrorizar Barcelona, memòria de les quals queden: feta de pedra i de record agraït. De valor i de cançons, que continuen ressonant, molt vives, entre els morts. “País llunyà ens ha vist néixer...”.