diumenge, 19 de juliol del 2015

Els Jocs Olímpics que no van poder ser

 
en BERESHIT 27/7/11
La sublevació militar del 18 de juliol -de la que l'altre dia en parlava arran del 75è aniversari-, la consegüent guerra civil espanyola i els 40 anys de dictadura van ser el penúltim intent (la mà negra de la involució no descansa) de mantenir aquest país en l'obscurantisme. No cal buscar raons, ni bons, ni dolents perquè a aquestes alçades del mil·leni tots n'hauríem de saber prou com per tenir clar que no era una qüestió política la que quedava enterrada un cop més, sinó que era l'esperit d'un poble que rebia, una altra vegada, una punyalada mortal en la seva ànima. Eren les aspiracions d'una gent -i parlo del poble- que volien instaurar la justícia social que, a diferència d'Europa, li havia estat negada al llarg de tota la història. Van ser la cultura i els drets socials més elementals els que van ser enterrats al costat de milers i milers de cadàvers vençuts per l'odi. No es van perdre una república i unes idees polítiques, sinó la base sobre la qual els esclaus deixen de ser-ho per convertir-se en persones.

La Guerra Civil, entre tantes d'altres coses, va posar fi a una iniciativa popular, que va arrossegar mig món, per combatre la barbàrie que s'havia instaurat a l'Alemanya nazi i que buscava en els Jocs Olímpics de Berlín de 1936 la plataforma que posés Hitler entre les nacions, buscant l'aprovació i la consolidació social i política del seu règim. L'Olimpíada Popular del 36 era la reacció a aquest muntatge demencial. Barcelona l'havia d'acollir i la guerra ho va impedir. Molts d'aquells esportistes vinguts d'arreu del món van decidir quedar-se i canviar la seva roba esportiva per l'uniforme de la defensa d'un règim democràticament escollit i contra el feixisme.

El règim nazi també va ser alçat al poder de forma democràtica. I no sabria dir si això és una paradoxa o és que hi ha alguna cosa que no funciona en el codi genètic de la nostra espècie. El que sí és una paradoxa és que aquells esportistes van haver de canviar el camp de competició pel camp de batalla per defensar un poble que té la pell cosida de ferides seculars.

Amb la col·laboració de Miquel Pucurull (Barcelona, 1938), amic i company, hem aprofitat aquesta trista commemoració per rescatar informació sobre l'anomenada Olimpíada Popular, els jocs olímpics que es van inaugurar el 18 de juliol de 1936, però que mai es van celebrar.


La ciutat de Barcelona havia estat candidata a la celebració dels Jocs Olímpics de 1936, però se’ls va endur Berlín. Es deia que el fet que a l’Estat espanyol hi hagués una república va espantar els membres del COI, aristòcrates i conservadors tots ells, que es van decidir per la capital de l’Alemanya nazi.  Hi va haver protestes a tot el món, en especial quan Hitler va començar a perseguir jueus, i fins i tot alguns països es qüestionaven si calia fer un boicot als Jocs de Berlín (Espanya no hi va anar). Però el COI va moure fils per promoure la seva celebració i el règim de Hitler els va orientar a fer d'ells una apologia dels valors racials i militars, la qual cosa estava totalment en contra dels de l’esperit olímpic.

En aquest context, Barcelona, d’acord amb el govern de la República, va voler organitzar una celebració alternativa al juliol de 1936, del 19 al 26, amb l'objectiu de recuperar el veritable esperit olímpic, la pau i la solidaritat entre les nacions. Una mena de contraolimpíada. Una denúncia dels Jocs de Berlín que s’havien de celebrar dies després, de l’1 al 16 d’agost.

Els orígens de la idea de realitzar-la havia sorgit d’entitats culturals i esportives dels barris populars i obrers de Barcelona. Al perdre l’opció dels Jocs Olímpics en benefici de Berlín, s’havia creat el Comitè Català Pro Sport Popular impulsat per entitats del Poble Nou, Sants, Sant Andreu i Sant Martí. El seu objectiu era el de fer que l’esport estigués a l’abast de tothom, no únicament de les classes altes com havia estat fins llavors, convertint-lo en popular, en definitiva. L'acció va prosperar, es van animar i al maig del 36 van constituir el Comitè Organitzador del que havia de ser l'Olimpíada. En un temps record, entre el maig i el juliol, amb el suport de les entitats socials i ajudats per milers de voluntaris, van crear la infraestructura i van establir el programa de l’esdeveniment.

L'Olimpíada Popular significava una resposta de rebuig als jocs de Berlín, i també una crítica a “voler mirar cap un altre costat” d’alguns governs internacionals que acceptaven el règim que s’havia imposat per la força a Alemanya.  En un dels paràgrafs del manifest de l'Olimpíada Popular, quedava explícitament reflectida la intenció:
L'Olimpíada instaurada fa milers d'anys i renascuda en la nostra època, que sempre havia mantingut el seu caràcter de Símbol de la Fraternitat dels pobles i de les races, ara perd per sempre aquest caràcter. Els Jocs Olímpics que es preparen a Berlín, són indiscutiblement una falsificació vergonyosa, una befa del pensament Olímpic. En un país on milions d'esportius estan privats de continuar llur activitat social, on milers dels millors esportius són empresonats, on la majoria del poble laboriós està sota l'amenaça de la persecució per les seves conviccions o per la seva religió, on es declara fora de la llei a tota una raça, aquest país no és el lloc per acollir els veritables Jocs Olímpics!”

Per a l'Olimpíada Popular, que estava finançada per la Generalitat, el govern de Madrid i el de París, estaven inscrits més de 6.000 atletes de 23 nacions. Les estrangeres que aportaven més esportistes eren les delegacions de França (la que més amb 1.500) Estats Units, Suïssa, Anglaterra, Països Baixos, Bèlgica, Txecoslovàquia, Dinamarca, Noruega, Suècia i Algèria. Les federacions espanyoles també n’hi aportaven (gairebé la meitat dels atletes pertanyien a les delegacions d’Espanya, Euskadi, Galícia i Catalunya), així com nacions sense estat, com Alsàcia, Palestina i el Marroc, i una representació d'atletes jueus emigrats.
A la tarda del 18 de juliol, les delegacions van desfilar per la Rambla

L’Estadi de Montjuïc, construït el 1929, seria el lloc on s'hi celebrarien els actes i les proves més significatives. Però també n’hi haurien al Camp de Les Corts (camp del F. C. Barcelona, anterior a l’actual), a Piscines i Esports (on ara hi ha el cine Diagonal), la pista de Maricel Park (formava part d’un parc d’atraccions a Montjuïc) i els camps de futbol del Martinenc i el Júpiter.

Estava previst utilitzar els allotjaments i hotels construïts per a l'Exposició Internacional de 1929. Els estrangers dormirien a l'Hotel Olímpic de la Plaça d'Espanya i a l'Estadi de Montjuïc i els espanyols en els Hotels Olímpics nº 1 i nº 2 del recinte de l'Exposició. S'habilitarien com a restaurants el Palau de les Missions, per atletes espanyols, i l'Estadi, per als estrangers.

És de destacar que les inscripcions de dones esportistes era molt nombrosa (el nombre de les que van participar dies després als Jocs de Berlín era bastant inferior). I també, una altra característica de l'Olimpíada Popular era la mescla d’esportistes de nivell, campions d’Europa molts d’ells, amb altres que podrien considerar-se ara com el que en diem "populars".

En total hi havia competicions en 20 esports: atletisme, futbol, rugbi, tennis, bàsquet, natació, handbol, ciclisme, ping-pong, boxa, lluita lliure, pilota basca, tir, rem, bitlles, beisbol, escacs, gimnàstica, aviació sense motor i hoquei sobre patins.

Catalunya havia inscrit esportistes en les disciplines d'atletisme, boxa, hoquei sobre patins, ping-pong i lluita.
L'estand de l'Olimpíada Popular, a la plaça Catalunya

Integrants de la Selecció Catalana d’Atletisme
  • 100 m: Heras, Oriols, Serch i Serra
  • 200 m: Heras Roca i Ailion
  • 400 m: Pratsmarsó, Vives, Colomes i Blay
  • 800 m: Piferrer, Pratsmarsó, Coma i Monfort
  • 1.500: Piferrer i Àngel
  • 5.000: Andre, Ramonatxo i Fonseré
  • 10.000: Joan, Camí i Miró
  • 110 tanques: Staat, Consegal i Manzanares
  • 3.000 obstacles: Mur, Esteve i Mir
  • Alçada: Font, Pons i Juanola
  • Longitud: Roca, Altafulla, Font i Serra
  • Triple: Giró, Consegal i Companys
  • Perxa: Gonzàlez, Consegal, Trias i Lorenzo
  • Pes: Tugas, Moreno, Correro i Vidal
  • Disc: Correro, Anrado, Guàrdia i Fariñas
  • Martell: J. Tugas, F. Tugas i Sierra
  • Javelina: Etter, Fernàndez i Fraga
Àngel Mur, amb la samarreta del RCD Espanyol, un dels atletes que havia de participar, en una prova
prèvia a l’Estadi, ple de gom a gom. Va ser durant molts anys massatgista del primer equip de futbol del F. C.
Barcelona, com el seu fill més tard

Programa dels actes a celebrar el dia de la inauguració, 19 de juliol de 1936
  • A les 4,30 de la tarda presentació dels esportistes i inauguració dels Jocs per l'honorable President de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys
  • Desfilada de 3.000 "folkloristes", amb gegants, nans, "Xiquets de Valls", caballins, “àguiles", "cuques feres", Patum de Berga, bastoners, moixiganga...
  • Cinc cobles de Barcelona executaran "Juny" i "Els Segadors", acompanyats de la massa coral, sota la direcció del mestre Morera
  • Gimnàstica
  • Sports: Cursa internacional de relleus de 20 per 500
  • Folklores, "Xiquets de Valls" i "Ballets de Folgueroles"
  • Parlament final de Ventura Gassol, comissari de la Generalitat per als Jocs
  • Finalitzarà el festival amb "La Santa Espina", executada per 5 cobles, la massa coral i els dansaires
Preu de l’entrada: 1 pta.
Programa de mà de la inauguració de l’Olimpíada Popular

Himne de l'Olimpíada Popular (Josep Maria de Sagarra, juliol de 1936)

El poeta Josep Maria de Segarra va escriure l'himne de l'Olimpíada, amb música del compositor alemany Hanns Eysler:
“No és per odi, no és per guerra,
que venim a lluitar a cada terra.
Sota el cel blau
l'únic mot que ens escau
és un crit d'alegria: la pau.
Fora enveges, fora noses, fora noses,
afirmem contra el viure estret
el nostre dret
a fer un aire més net,
a fer un món més ple de roses.
Cors enlaire! Llum als braços!
Sempre àgils i ardits els nostre passos.
Donem-nos les mans
per sentir-nos germans
sota el verd dels llorers triomfants!
Força i vida, primavera,
ritme, gràcia i esforç i voluntat,
tots hem triat
en l'esclat del combat
perquè ens facin de bandera!
Per al més àgil, per al més destre
sigui el sol immortal
de la palestra.
Sigui aquest sol
que ens aplega en un vol
per cremar la mentida i el dol!
Contra els baixos crits innobles
aixequem cap al cel les nostres mans!
Vibrin els cants,
perquè es tornin més grans
i més lliures els pobles!”

Amb tot, la prevista Olimpíada de Barcelona no va estar lliure de detractors, tant a Catalunya com, especialment, a la resta de l’Estat. Els primers -potser perquè no sabien que Rússia, al complet, que no va anar als Jocs, estaria a Barcelona- estimaven que les grans figures anirien a Berlín i no vindrien. El segons, membres de partits conservadors i el mateix Comité Olímpico Español, no podien acceptar que la participació de l’Estat estigués format per quatre seleccions com estava previst: Espanya, Catalunya, País Basc i Galícia. 

Però el cert és que l’esdeveniment es preveia que seria un èxit en tots els aspectes. A banda dels esportistes, van arribar a Barcelona una ingent quantitat de visitants -és deia que més de 20.000, que per aquella època eren molts-, més dels previstos, la qual cosa va crear problemes d’allotjament, fins i tot.

De l’expectació que s’havia creat se’n feien ressò els diaris de llavors, que consideraven que significaria una memorable manifestació dels valors olímpics.

L’Olimpíada havia de començar el 19 de juliol de 1936. El dia abans a la nit, Pau Casals estava al Palau assajant amb la seva orquestra i el cor de l’Orfeó Gracienc la Novena de Beethoven, que havien d’interpretar al Teatre Grec en els actes d’obertura dels Jocs. En un moment de l’assaig, va arribar un emissari de la Generalitat i va lliurar a Casals un missatge del conseller de Cultura, en el qual li comunicava que uns militars s’havien alçat contra la República aquell mateix dia i l’instava a suspendre l’assaig  -el concert i l’Olimpíada havien estat suspesos- ja que es temia que la violència esclatés d’un moment a un altre al carrer.

Pau Casals, tot i  consternat, es va dirigir als músics i als membres del cor i els va dir: ”Estimats amics, no sé quan podrem tornar a estar junts; us proposo que abans de separar-nos acabem l’obra”. Tothom hi va estar d’acord, i va continuar l’assaig de la peça fins el final. Anys més tard, Pau Casals confessava als seus biògrafs que les llàgrimes, aquella nit,  no li deixaven veure la partitura.

La fi de l’Olimpíada Popular va coincidir amb l'inici de la cruenta Guerra Civil. Els esportistes van tornar tot seguit als seus països d’origen, però alguns italians i alemanys, les anomenades Brigades Internacionals, van integrar-se dies després a les columnes de milicians que s’estaven formant per defensar la República.

El 29 de juliol es dissolia el Comitè Organitzador i l’Olimpíada Popular es va convertir en un record democràtic. Un somni que no va poder realitzar-se per culpa d’un aixecament militar de terribles conseqüències.
 
La primera olimpíada de Barcelona (RTVE)

Bibliografia i enllaços d’interès:

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada