Obreros y campesinos hemos perdido un hermano,
un marxista-leninista llamado Cipriano Martos,
al que la Guardia Civil en Tarragona ha matado.
Cuando cae un camarada se me parte el corazón,
pero no es hora de llanto sino de Revolución,
de empuñar todos unidos martillo, fusil y hoz.
Camarada tú no has muerto, que el pueblo te lleva en alto,
y al pueblo no hay quien lo mate, ni con treinta mil balazos,
ni con treinta mil venenos… todo el FRAP te lleva en alto.
Y esa tu sangre valiente que te ha robado el fascismo
nosotros, tus camaradas, ya te la hemos recogido
para pintar aún más roja la bandera del Partido.
Y en este nuestro combate ya nada podrá pararnos,
ni los quintacolumnistas como Carrillo y Camacho,
ni yanquis ni monarquía, ni cárcel ni asesinatos.
Traducció Estació Collserola
Luis Puicercús “Putxi”. LQSomos. 28/12/2014
Aquest revolucionari i emotiu poema, que cantàvem en les presons, estava dedicat a la memòria de Cipriano Martos Jiménez, membre del FRAP (Front Revolucionari Antifascista i Patriota), detingut el 30 d'agost de 1973 a Reus (Tarragona). Li van sotmetre a tortures des del moment de la seva detenció i va ser obligat a beure el contingut d'un "còctel Molotov" (un dels components del qual era l'àcid sulfúrico). No va poder sobreviure. Va morir el 17 de setembre. Tenia 28 anys. En els interrogatoris no va dir una sola paraula.
Ni la seva família ni el seu advocat van poder veure el seu cadàver, que va ser enterrat en secret en el cementiri de Reus (Tarragona). Avui dia, en la plaça de Sabadell, on va viure, una placa recorda el seu nom i la data del seu assassinat.
La seva mort no es va publicar en cap periòdic espanyol. A Europa, i gràcies a les informacions que regularment donava a nivell nacional i internacional l'Agencia de Prensa España Popular (APEP), encuadrada en el FRAP, "Le Monde" va donar la notícia, encara que amb algun retard. També van denunciar l'assassinat "Liberation" i "Il Manifestó". El Consulat franquista d'Hendaya va ser atacat dies després: se li van llançar ampolles amb pintura vermella i es van fer grans pintades de: ¡Asesinos!, ¡Cipriano Martos serà vengado!, ¡Muerte al fascismo!
Des d'aquell 17 de setembre, Cipriano Martos es va convertir en un exemple de lluita, de firmeza i de valor comunista per a tots els seus camarades, per a tots els quals ho van conèixer i per a tots els quals, després, han sentit parlar d'ell.
Aquest poema va ser creat pel camarada del PCE (m-l) i membre del FRAP, Juan José Garayar Elizondo, aïllat en cel·les de càstig, a la fi de setembre del mateix any, a conseqüència de les accions de protesta que es van dur a terme en l'interior de la presó de Carabanchel contra les excarcelaciones. El curiós de la seva confecció és que va ser realitzat sense llapis ni paper (impossible d'aconseguir en la cel·la de càstig). Quan va ser alliberat i va tornar a la seva cel·la de la Tercera Galeria va poder copiar per fi el que havia romàs en la seva ment durant 30 dies, durada del càstig carcelario.
Aquesta composició inesperada va sorprendre a tots els militants i simpatitzants del FRAP ingressats en Carabanchel. En un principi es recitava com un poema normal encara que als pocs dies se li va adjudicar un ritme semblat a una nana però amb una mica més de ritme. Sense dubte una de les cançons carcelarias que més ens van emocionar i ens segueixen emocionant sense dubte alguna. Durant anys també es va cantar fora dels murs de les presons.
Temps després es va crear la cançó "Cipriano Martos", amb lletra i música de la UPA (Unión Popular de Artistas), membre del FRAP, encara que la més coneguda i reconeguda és la qual es va crear en la presó de Carabanchel.
