Traducció Estació Collserola
Benvolguts socis: Molt hem d'agrair els treballadors i la ciutat de Cornellà de Llobregat a aquest home. Per això considero que hem d'estar present en l'acte dedicat el diumenge dia 24 d'octubre de 2010. En el mateix se li posarà el seu nom a una petita placeta situada en l'actual Església de Almeda al costat del Cort Engonals. Però major atenció ha de prestar la Unión Comarcal de CC.OO. del Baix Llobregat de la qual sol·licito mobilitzi als seus afiliats per a rendir-li l'homenatge que es mereix. Pensar que sense la gran ajuda d'aquest home a l'oferir als treballadors la modesta Església per a exercitar el dret de reunió avui dia tinc els meus dubtes que el Moviment Obrer de la nostra Comarca adquirís la dimensió i el paper movilizador que va arribar en la lluita antifranquista per millorar les condicions de vida i treball, per les llibertats sindicals, democràtiques i nacionals de Catalunya. I això les noves generacions de sindicalistes, tant de CC.OO. com d'UGT, han de saber cuales van ser els seus antecedents, les seves arrels, de la reconstrucció del nou moviment obrer que va ser decapitat pel sagnant cop militar feixista de juliol de 1936. Sense la constitució de la Coordinadora Unitària, l'assalt al fatídic sindicat vertical en les eleccions sindicals de 1966, 1971 i 1975 és impensable que s'haguessin desenvolupats les tres vagues generals entre 1974 i 1976. Tot aquest llarg procés en la dura i repressiva clandestinitat portat a terme per centenars de treballadors, 57 dels quals van passar per les Comissaries i la presons franquista forma parteix de la nostra història recent que sens dubte en l'actualitat hem d'establir els màxims llaços unitaris i plurals entre les diferents opcions sindicals. Sense aquest compromís tampoc s'hagués desenvolupat la recent vaga general per a enfrontar-nos a la dura crisi engendrada pel sistema capitalista.
Salutacions fraternalesde:
Paco Ruiz Acevedo
Presidente de la AMHDBLL
Oleguer Bellavista Bou (1928-2005)
Francisco Ruiz Acevedo
El dia 29 de novembre de 2005 va morir Oleguer Bellavista als 77 anys. La seva sobtada mort em va causar un veritable impacte doncs uns dies abans, el 17 d'aquest mateix mes, va intervenir en l'acte de presentació a Sant Joan Despi de l'Associació per a la memòria històrica del Baix Llobregat, de la qual era soci i amb la qual col·laborava de forma entusiasta amb articles i biografies obreres. Amb si s'ha dut una font inesgotable de vivències i testimoniatges molt útils i necessaris per a la recuperació del memorial democràtic antifranquista. Era un sacerdot del Concili Vaticà II. El seu compromís social i la seva vocació democràtica van marcar, en exclusiva, la seva impecable trajectòria.
Havia nascut a Sabadell el 5 de març de 1928 en el seno d'una família treballadora. El seu pare, Pere Bellavista, i la seva mare, Maria Bou, havien treballat en el ram del tèxtil. Tenia dos germans: Josep i Mª Dolors. Durant 28 anys va ser un sacerdot compromès amb els moviments catòlics obrers. Havia exercit de rector durant més de 10 anys de l'església de Sant Jaume, barri obrer de Almeda de Cornellà, lliurat totalment a l'ajuda i a la defensa dels treballadors. En 1962 va organitzar conferències sobre el moviment obrer en les quals van participar l'advocat laboralista Antoni Cuenca i l'historiador Josep Benet.
Vaig conèixer a Oleguer en 1964 quan amb Antonio González i Rafael Cruz li sol·licitem permís per a poder reunir-nos els treballadors en l'Església. Eren temps de la dictadura franquista i els treballadors estàvem sotmesos al sindicat vertical dominat pel partit únic de Falange Española. Oleguer ens va obrir les portes de l'Església per a poder exercitar el dret de reunió. En 1965 en l'Església de Almeda es van crear els fonaments per a fundar les CC.OO. del Baix Llobregat. Record que abans de començar les reunions tapava amb un llençol la imatge de Crist.
Allí es van organitzar les candidatures unitàries per a l'assalt al sindicat vertical en les eleccions de setembre de 1966, que es van convertir en un rotund èxit per al nou moviment obrer, doncs van suposar una baula dels dirigents amb la base obrera de les empreses i el començament en la nostra comarca d'un dels moviments socials més importants de Catalunya, l'exponent màxim dels quals van ser les tres vagues generals que es van realitzar entre 1974 i 1976.
Oleguer va anar el sacerdot que més es va arriscar. Al costat de la seva germana Mª Dolors, en el seu modest habitatge annexa a la parròquia confeccionava milers de octavillas i documents clandestins sense fer distinció entre els diversos grups que llavors existien. Si ho haguessin descobert li hauria suposat llargs anys de presó. A través d'ell es va comprar una multicopista elèctrica per a les CC.OO. del Baix Llobregat. Quan s'avariava, Antonio García i jo havíem de traslladar-la a la parròquia en una moto amb sidecar tapada amb una flassada mentre, que l'artefacte que ens servia de transport, tremolava pels quatre costats a causa de la por que passàvem.
Oleguer va ser consiliario dels grups laics de l'Església com les JOC (Juventud Obrera Católica); la ACO (Acción Católica Obrera) i la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica). Aquestes organitzacions i els militants del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) van impulsar i van organitzar el nou moviment obrer de la comarca, compost en la seva majoria per immigrants arribats en les dècades dels seixanta i setanta. Oleguer va desenvolupar un determinant paper en aquests grups laics, en els quals van destacar Joan Estrada i la seva esposa Maria Figueres, Paco Arias, Blas Asencio, Sabina Figueres, Carmen López, entre uns altres. Era el rector de l'església més paupérrima de Cornellà, acord en aquell moment, amb les condicions de vida dels veïns del molt castigat barri de Almeda.
En més d'una ocasió es va enfrontar amb l'arquebisbe de Barcelona, Marcelo González, al que li va dirigir en l'any 1967 una valenta carta els paràgrafs de la qual més excel·lents van anar:
Las Comisiones Obreras són un dels signes clars i reals de la promoció col·lectiva de la classe obrera en el nostre país. Han nascut de baix a dalt, i això és un signe de promoció.
L'Església apareix íntimament lligada i compromesa amb els quals governen actualment i amb els rics, i per tant amb les seves injustícies. Avui l'Església ha de manifestar-se als homes com SERVIDORA de la humanitat, i no com dominadora o poderosa. Aquest servei ha de manifestar-se amb signes visibles i intel·ligibles cap als pobres.
El 22 d'abril de 1967, després de dos anys de reunions, la BPS (policia política del règim franquista) deté a quaranta-dues persones a la sortida d'una reunió en l'església. Setze d'elles, membres de CC.OO, són jutjats pel TOP (Tribunal repressiu de la dictadura) i condemnades a tres i sis mesos de presó que compleixen, entre 1969 i 1970, en la Model de Barcelona. A favor dels treballadors va atestar Oleguer Bellavista, qui davant una pregunta del president del tribunal “va jurar per Déu que en la reunió no es va parlar de política”.
Oleguer no va militar mai en cap organització sindical o política. La seva militància començava i acabava en l'evangeli. Tan sols li guiava servir i ajudar als altres, en contraposició constant amb l'Església catòlica oficial, una institució que havia col·laborat amb el franquisme durant els quaranta anys de repressió. En l'any 1970, li van desposseir del passaport per unes declaracions filmades que va realitzar contra la dictadura de Franco davant la Televisió Francesa i que van emetre diverses televisions europees.
Però Oleguer Bellavista no només ha estat un defensor incansable dels drets humans i dels treballadors, sinó també de les llibertats sindicals, democràtiques i nacionals de Catalunya. Així mateix, ens ha llegat una àmplia trajectòria intel·lectual amb els seus vuit llibres (alguns prohibits per la censura franquista), nombrosos articles i biografies obreres i conferències.
Oleguer va exercir diversos càrrecs: professor de religió en l'Institut Eugeni d’Ors; fundador i director, entre 1963 i 1977, de la revista “Correspondencia”; secretari del grup de no alineats de la Assemblea de Catalunya; fundador i secretari de “Trobada Permanent d’Entitats d’Església” durant el període 1975-1981; fundador i director de’l Àrxiu Históric Municipal de Centelles (Osona) des de la seva fundació en 1988 fins al mes de setembre de 1999; i revisor del catàleg de la JOC i de ACO de’l Axiu Diocesá de Barcelona, entre moltes altres col·laboracions.
L'any 1982 es secularizó i es va casar amb Pilar Martí Sanahuja, de la qual va enviduar. Aquesta dona va jugar un gran paper en l'última etapa de la seva vida. Amb ella es complementava doncs compartien els mateixos sentiments religiosos i la mateixa lluita altruista i decidida per la defensa dels treballadors, dels pobres i de les llibertats democràtiques. En converses íntimes sempre em va manifestar quant l'enyorava.
Va Acabar refugiant-se en la població de Centelles, on vaig assistir al seu soterrament el 30 de novembre de 2005. Ell sempre es va considerar integrat a Cornellà de Llobregat, on ha deixat multitud d'amics que li recordarem per sempre. Va ser un home bo però també ha estat el gran oblidat. Espero que quan aquest recordatori surti a la llum, en el pròxim nombre de la revista “Memòria Antifranquista del Baix Llobregat”, entre tots li hàgim rendit l'homenatge popular que es mereix. Sens dubte va ser un il·lustre “vianant de la història” del Baix Llobregat.
L'Associació per a la memòria històrica i democràtica del Baix Llobregat, ha promogut i aconseguit que l'Ajuntament de Cornellà, com Institució, organitzi com homenatge i reconeixement un acte popular per a dates pròximes, així com que el seu nom figuri en una plaça del barri de Almeda. Más val tard que mai!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada