Les tres il·legitimitats de Juan Carlos compliquen l'abdicació

Jurament als “Principios Fundamentales del Glorioso Movimiento Nacional"
     

Vilaweb 20.02.2013
La corona ha evitat que es faci una llei que la reguli, però això posa en relleu la seva anomalia històrica

La constitució espanyola dedica tot el títol segon a la monarquia. Hi explica el funcionament de la corona, però en l'article 57.5 enllesteix la possibilitat d'una abdicació amb aquest text: 'Les abdicacions i renúncies i qualsevol dubte de fet o dret que s'esdevingui en l'ordre de successió a la Corona es resoldrà per una llei orgànica.' El redactat és clar, però el problema greu és que mai no s'ha fet aquesta llei orgànica. Per tant, una possible abdicació de Juan Carlos no és regulada i podria crear un important conflicte polític. 

Important perquè el rei l'ha de comunicar a algú, l'abdicació. A la majoria de països ho comunica al parlament. Però, com que la constitució espanyola no regula davant qui abdica el monarca, les corts podrien posar sobre la taula els greus problemes de legitimitat de Juan Carlos I.

És un rei legítim Juan Carlos?

Perquè Juan Carlos és un rei legítim d'Espanya? Això depèn. Té una legitimitat darrere que és exactament el colp d'estat de Franco i en concret la llei de successió del cap de l'estat aprovada per les corts franquistes el 1947. Però no té gens de legitimitat històrica. De fet, si ell és rei avui és per tres il·legitimitats seguides que convergeixen en la seva persona.

Al llarg de les dècades hom ha intentat justificar la legitimitat històrica del rei en l'abdicació del seu pare Joan de Borbó. Però si bé Joan de Borbó podia abdicar quan volgués era al mateix temps impossible que transmetés legalment els seus drets a un altre rei, ni que fos fill seu. Un rei quan abdica designa un successor que passa a ser el nou rei. Però mai no pot designar successor algú que ja li ha succeït, ni que sigui en teoria. Per això un seguit de constitucionalistes posen en dubte que la renúncia de Joan de Borbó pugui servir d'instrument de legitimació del seu fill i la seva successió hereditària. 

Anant enrere, però, encara hi trobem més problemes. En primer lloc la famosa batalla pel tron que va donar origen al carlisme. 

El 1833 Isabel II va usurpar el tron en detriment del seu oncle Carles. Fet que s'ha presentat sovint com una revolució a favor de les dones, oblidant que a la corona d'Aragó ja havíem tingut reines. I amagant que cap llei no permetia aleshores l'ascens al tron de la filla del rei Ferran VII.

Però hi ha un segon trencament legal, que el fa Franco mateix. La llei de successió del cap de l'estat del 1947 és una aberració jurídica enorme i  l'única força que té és la victòria bèl·lica del dictador. Franco s'atribueix el paper de regent, sense dir-se'n, i queda clar que serà ell i ningú més que ell qui decidirà qui farà de rei. Sense cap legitimitat històrica on agafar-se. 

Per això quan Franco nomena Príncep d'Astúries Juan Carlos, el qui era el rei, Joan de Borbó, anul·la el títol. La ficció posterior amb la renúncia de Joan de Borbó als seus drets dinàstics, com ja hem dit abans, no resisteix ni la mínima anàlisi jurídica. 

La legitimitat del rei actual només es basa en la victòria de Franco durant la guerra

L'única legitimitat, per això, era la pròpia constitució continuadora del franquisme. Per a salvar les aparences, els legisladors van decidir que hi hauria una llei orgànica que aclariria el funcionament de la casa reial i li conferiria un estatut i un funcionament. Però resulta que això no passa en cap monarquia del món. Una monarquia no esdevé mai una 'institució constitucional', perquè això implicaria la desautorització del seu dret dinàstic. Els monarques són monarques per una legitimitat que sempre és al marge de la constitució i que, si de cas, la constitució pot acceptar però no modificar ni regular. O deixa de ser monarquia per a ser república. 

Per aquest motiu no s'ha fet mai la llei que la constitució espanyola exigia. Durant la transició la monarquia va acceptar la idea d'aquesta llei com una forma de legitimar-se als ulls de la població i no forçar més el debat de la constitució. Però, immediatament després, s'ha oposat sempre a l'existència d'aquesta llei i el fet cert és que és l'única que no s'ha fet de les que eren previstes.

Esperant què? La legitimació a través de la continuïtat. Si Juan Carlos es mor, les corts, amb poques hores per a actuar, difícilment podran fer res més sinó acceptar el seu fill de successor. Però si Juan Carlos abdica abans de morir-se potser algú tindrà la temptació de demanar-se si el seu fill té prou legitimitat per a heretar la corona.

La constitució espanyola dedica tot el títol segon a la monarquia. Hi explica el funcionament de la corona, però en l'article 57.5 enllesteix la possibilitat d'una abdicació amb aquest text: 'Les abdicacions i renúncies i qualsevol dubte de fet o dret que s'esdevingui en l'ordre de successió a la Corona es resoldrà per una llei orgànica.' El redactat és clar, però el problema greu és que mai no s'ha fet aquesta llei orgànica. Per tant, una possible abdicació de Juan Carlos no és regulada i podria crear un important conflicte polític. 

Important perquè el rei l'ha de comunicar a algú, l'abdicació. A la majoria de països ho comunica al parlament. Però, com que la constitució espanyola no regula davant qui abdica el monarca, les corts podrien posar sobre la taula els greus problemes de legitimitat de Juan Carlos I.

És un rei legítim Juan Carlos?

Perquè Juan Carlos és un rei legítim d'Espanya? Això depèn. Té una legitimitat darrere que és exactament el colp d'estat de Franco i en concret la llei de successió del cap de l'estat aprovada per les corts franquistes el 1947. Però no té gens de legitimitat històrica. De fet, si ell és rei avui és per tres il·legitimitats seguides que convergeixen en la seva persona.

Al llarg de les dècades hom ha intentat justificar la legitimitat històrica del rei en l'abdicació del seu pare Joan de Borbó. Però si bé Joan de Borbó podia abdicar quan volgués era al mateix temps impossible que transmetés legalment els seus drets a un altre rei, ni que fos fill seu. Un rei quan abdica designa un successor que passa a ser el nou rei. Però mai no pot designar successor algú que ja li ha succeït, ni que sigui en teoria. Per això un seguit de constitucionalistes posen en dubte que la renúncia de Joan de Borbó pugui servir d'instrument de legitimació del seu fill i la seva successió hereditària. 

Anant enrere, però, encara hi trobem més problemes. En primer lloc la famosa batalla pel tron que va donar origen al carlisme. 

El 1833 Isabel II va usurpar el tron en detriment del seu oncle Carles. Fet que s'ha presentat sovint com una revolució a favor de les dones, oblidant que a la corona d'Aragó ja havíem tingut reines. I amagant que cap llei no permetia aleshores l'ascens al tron de la filla del rei Ferran VII.

Però hi ha un segon trencament legal, que el fa Franco mateix. La llei de successió del cap de l'estat del 1947 és una aberració jurídica enorme i  l'única força que té és la victòria bèl·lica del dictador. Franco s'atribueix el paper de regent, sense dir-se'n, i queda clar que serà ell i ningú més que ell qui decidirà qui farà de rei. Sense cap legitimitat històrica on agafar-se. 

Per això quan Franco nomena Príncep d'Astúries Juan Carlos, el qui era el rei, Joan de Borbó, anul·la el títol. La ficció posterior amb la renúncia de Joan de Borbó als seus drets dinàstics, com ja hem dit abans, no resisteix ni la mínima anàlisi jurídica. 

La legitimitat del rei actual només es basa en la victòria de Franco durant la guerra

L'única legitimitat, per això, era la pròpia constitució continuadora del franquisme. Per a salvar les aparences, els legisladors van decidir que hi hauria una llei orgànica que aclariria el funcionament de la casa reial i li conferiria un estatut i un funcionament. Però resulta que això no passa en cap monarquia del món. Una monarquia no esdevé mai una 'institució constitucional', perquè això implicaria la desautorització del seu dret dinàstic. Els monarques són monarques per una legitimitat que sempre és al marge de la constitució i que, si de cas, la constitució pot acceptar però no modificar ni regular. O deixa de ser monarquia per a ser república. 

Per aquest motiu no s'ha fet mai la llei que la constitució espanyola exigia. Durant la transició la monarquia va acceptar la idea d'aquesta llei com una forma de legitimar-se als ulls de la població i no forçar més el debat de la constitució. Però, immediatament després, s'ha oposat sempre a l'existència d'aquesta llei i el fet cert és que és l'única que no s'ha fet de les que eren previstes.

Esperant què? La legitimació a través de la continuïtat. Si Juan Carlos es mor, les corts, amb poques hores per a actuar, difícilment podran fer res més sinó acceptar el seu fill de successor. Però si Juan Carlos abdica abans de morir-se potser algú tindrà la temptació de demanar-se si el seu fill té prou legitimitat per a heretar la corona.