Presentació del llibre "Traumas (Niños de la guerra y del exilio)" el 23 d'octubre a Cornellà de Llobregat

Traducció Estació Collserola

Sintesis del llibre:

En un volum de 496 pàgines i 219 fotos es narra les històries de vida de 38 nens de l'exili exterior i interior.

El present llibre “TRAUMAS (niños de la guerra y del l'exilio)” té com finalitat el reconeixement i homenatge dedicat a tots els nens que van patir els horrors de la guerra civil per la revolta feixista de juliol de 1936 contra la legalitat de la II República Espanyola i molt especialment a la gran majoria d'ells que es van veure obligats, al costat dels seus familiars, a traspassar a peu la frontera amb França a principi de 1939 davant la caiguda de Barcelona per les tropes feixista on van ser internats i separats dels seus pares per les autoritats franceses en camps de concentració on s'estima que uns 8000 van morir de fam, de fred i de disentería. Els quals van quedar en territori francès van patir així mateix les conseqüències de la invasió nazi de la II Guerra mundial. Molts altres van ser evacuats i es troben disseminats per diferents països del continent europeu o americà: França, Bèlgica, URSS, Anglaterra, Mèxic, Argentina, Colòmbia, Nord d'Àfrica i molts altres països. Avui dia els quals sobreviuen tenen edats entre 75 a 82 anys.

Dades aproximades facilitats per l'Ajuntament de Toulouse amb motiu d'un homenatge als exilis (espanyol, jueu. etc), on s'indica que els nens espanyols passats a França en 1939 van ser 68.000 i el total d'adults van ser 686.000 que comprenien 163.000 civils, 180.000 milicians i 343.000 refugiats de Catalunya.

Entre els civils es van trobar 63.500 dones. 9.000 persones majors, 11.500 milicians invàlids i 11.000 sense poder classificar.

Altre text oficial que emana de la Comissió d'Assumptes Estrangers amb data del 9 de febrer no explica si aquest nombre de refugiats correspon UNICAMENT al pas de frontera de gener-febrer de 1939 per la frontera catalana, doncs no cal oblidar que en realitat es van realitzar quatre retirades. La del nord després de la pèrdua de les Vascongadas, Santander i Astúries d'on van sortir mes de 100.000 persones, encara que bé és veritat, no totes van quedar a França en 1937. Més tard es va produir la sortida d'Aragó en 1938. Catalunya en 1939 (la mes important), i poc mes tarda (març-abril 1939) la sortida d'Alacant cap a Àfrica del Nord amb 15.000 persones.

Un document de Mèxic cita la xifra de més de 550.000 persones (nens inclossos) que van arribar a França en aquell mes terrible de Febrer de 1939.

Els quals van quedar atrapats en l'interior d'Espanya tampoc van tenir una infància feliç doncs van sofrir igualment el trauma de la guerra, la misèria i la fam de la postguerra, l'estigma de ser fills de roges, els orfelinatos, l'orfandat dels seus pares afusellats o desapareguts en fosses comunes o exterminats en les càmera de gas en els camps d'exterminis nazis. Molts d'ells van quedar traumatitzats per vida al ser testimonis de la barbàrie de la repressió feixista per les humiliacions de l'Església Catòlica i la dictadura infringides a les seves mares: rapat de cap, presa d'oli de ricino, violacions i passeig nues, principalment en els pobles d'Andalusia i Extremadura, com mitjà de càstig i de sembrar el més espantós terror entre la població civil.

Donat el temps transcorregut no ha estat fàcil la localització d'aquests “nens” en la qual han col·laborada moltes persones, principalment de l'exili, però si podem manifestar que el projecte ha tingut una gran acollida pels protagonistes que figuren en el llibre doncs tots manifesten el profund oblit que han estat objecte pels diferents governs democràtics. La lectura dels testimoniatges reflecteixen que encara que alguns so en l'actualitat personalitats rellevants de l'art, la cultura, els mitjans de comunicació etc. els traumes patits els perseguiran fins a la fi dels seus dies per l'horror dels seus records causats a tan tendra edat. Mai els nens són els quals provoquen els conflictes dels majors. Altre aspecte a destacar dels seus testimoniatges és el record i enyorança de la seva pàtria i la conservació dels valors que representava la II República Espanyola.

El llibre aquesta prologat per Miquel Caminal Director del Memorial Democrátic de Catalunya i la introducció per Anna Miñarro de la Fundació Congrés Català de Salut Mental. La presentació tindrà lloc el dissabte dia 23 d'octubre de 2010 en el Patronat Cultural i Recreatiu de Cornellà de Llobregat (Barcelona) a les 19 hores. L'acte de la presentació del llibre TRAUMAS correrà a càrrec de l'historiador Jordi Guixé del Memorial Democrátic i serà conduït per Josefina Piquet, nena de l'exili, ex – component de Dones del 36 i sòcia de la nostra associació. Contarà també amb l'actuació del cantautor Paco Ibañez

Francisco Ruiz Acevedo

President de la AMHDBLL

Tno: 0034-933754505

Email: pacoruizacevedo@telefonica.net

Web: http://www.memòria-antifranquista.com/

TRAUMAS (Niños de la guerra y del exilio)

SUMARI

PRESENTACIÓ.

Francisco Ruiz Acevedo – President de la AMHDBLL

PRÒLEG.

Miquel  Caminal – Director Memorial Democratic de Catalunya.

INTRODUCCIÓ

Anna Miñarro. Psicóloga Clinica-Psicoanalista. Co-directora de la Investigació

TRAUMA PSIQUIC I TRANSMISSIÓ INTERGENERACIONAL. (fccsm.net)

1-LAS INCLUSAS.

Saülo Mercader. Nen internat en una inclusa. Pintor, Doctor en arts plàstiques i diplomat per la Columbia University in New-York.

2-GERNIKA.

Luis Iriondo Aurtenetxea. Nen de la guerra a Espanya. Testimoni del bombardeig de Gernika.

3-MIGUEL BARRIENDOS BARRIENDOS.

Nen evacuat a Mèxic.

4-YO SIEMPRE ESTOY CON EL MIEDO DE LAS BOMBAS.

Encarna Cuberos. Nena evacuada a Anglaterra.

5-MI INFANCIA, GUERRA Y EXILIO.

Montserrat Mira. Pintora, escriptora, traductora i comentarista bibliogràfica. Nena evacuada a Argentina.

6-ARRANCADOS DE NUESTRA TIERRA.

Laura Galarraga Lataste. Nena exili francès, sòcia de la AMHDBLL. Représentante en Gironde (France) l’Amicale des Anciens Guérilleros Espagnols en France-FFI. Chevalier de la Légión d’Honneur.

7-NIÑO DE LA GUERRA.

Emilio Valles Peransí. Arquitecte. Vice-President de Amicale du Camps de Gurs

8-AMADEO GRACIA BAMALA

Nen  del exíli frances. Al regressar a Espanya va ser internat en un asil fins als 18 anys .

9-PEDRO ARCAS MAS

Nen evacuat a la URSS.

10-RECUERDOS DE MI INFANCIA Y JUVENTUD.

Conchita del Bosque Díaz. Nena del exili francès. Presidenta del Club de llengua i Cultura Espanyola en Ramonville (Françe).

11-VIEJOS ANTES DE TIEMPO

Germinal Luis Fernández. Nen evacuat a EE.UU.

12-TESTIMONIO GUERRA Y EXILIO

Miguel Martínez López. Nen evacuat a Argelia

13-ANTONIO MONTILLA CORDÓN

Nen de la guerra a Espanya. Testimoni d'assassinats i mutilacions. Soci de la AMHDBLL.

14-PEPITA LEÓN GONZÁLEZ

Nena del exili frances. Presidenta Departamental Amicale Anciens Guérillero Espagnols en France-FFI, Vice-Presidenta nacional, Vice-Presidenta de la Amical del Camp de Vernet d’Ariège.

15-FERNANDO CERDA GAITAN.

Nen de la guerra a Espanya. La seva família assassinada per Franco. Torturat per la Brigada Política Social a Barcelona.

16-CRÓNICA DE UNA HIJA DE FUSILADO ACOGIDA POR EL PATRONATO NACIONAL DE SAN PABLO.

Aïda Lorenzo Rosa. Presidenta i fundadora de la “Associació de Familiars de Represaliats pel Franquisme”, Creu de Sant Jordi 2006.

17-LOS REBOTES DE LA MEMORIA.

Luis Lera Andreú. Nen del exili francès. Artista, escultor.

18- LA NIÑA VENCIDA.

Josefina Piquet Ibañez. Nena exiliada a França i ex integrant de la Associació “Les Dones del 36”. Socia de la AMHDBLL

19- DANIELLE TRIAY ROYO.

Nena evacuada a Venezuela.

20.-MARGARITA PASIONARIA HASTA SIEMPRE.

Annie González de Haro. Filla de republicans de l'exili francès. Professora de matemàtiques.

21. NOS ROBARON UNA VIDA.

Salvador Valverde Calvo. Nen evacuat a Argentina. Periodista, autor de contes, guionista en Ràdio i TV, comediógrafo i autor de 45 pel·lícules Argentines.

22. A LA MEMORIA DE MI PADRE.

Rafael González Polonio. Nen de la guerra a Espanya. El seu pare assassinat en la càmera de gas de  Gusen. Soci de la AMHDBLL

23. HUERFANOS DEL FASCISMO.

Antonio González Merino, Nen de la guerra a Espanya. El seu pare assassinat en la càmera de gas de Gusen. Soci de la AMHDBLL

24. LOS TRAUMAS DE UNA FAMILIA CANTABRA

Amadeo Calzada Fernández. Presidente de la Asociación para la Recuperación de la Memoria del Exilio de los Republicanos Españoles en Francia (A.R.M.E.R.E.F.)

25. NOSOTROS, LOS DEL EXILIO

Enrique Lister López. de Poitiers Diplomat en Història de la Universitat Lomonósov de Moscou. Doctor en Lletres i Director del Centre d'Estudis Eslaus de la Universitat (França).

26. INTRODUCCIÓN AL TEMA DE LA DEPORTACIÓN DEREPUBLICANOS ESPAÑOLES DESDE FRANCIA DURANTE LA SEGUNDA GUERRA MUNDIAL.

José Castejón. Mestre i artista pintor

27. EL EXILIO Y LA REPRESIÓN DE LA POSTGUERRA DE UNA FAMILIA REPUBLICANA.

Pere Fortuny Velázquez. Nen de la guerra a Catalunya. El seu pare afusellat en el Camp de la Bota a Barcelona.

28. LA TRAGEDIA VIVIDA POR MIS HERMANOS Y YO MISMO

Ángel Fernández Vicente. Nen exiliat i condemnat a mort pel franquisme.

29. MEMORIA DE LA NIÑA PERDIDA

Juliana Berrocal Martín. Nena del exili francès

30. LOS HIJOS DEL CARTERO.

Ángel Villar Tejón. Nen del exili francès.

31. MARIA ROSA…UNA DE LOS 3840 NIÑOS EMBARCADOS EN EL BUQUE LA HABANA.

María Rosa León Caballero. Nena evacuada a Anglaterra

32. TRAUMA DE UNA NIÑA DE LA GUERRA NACIDA EN FRANCIA

Camélia Gómez-Cabanac. Filla de republicans espanyols.

33. CARMEN ¡¡LA DESTROZADA!!

Carmen Ramos. Nena del exili francès

34. DIECISÉIS AÑOS EN EL 36

Carlos y Enric Farreny del Bosque. Record testimonial d'Enric Farreny i Carbona, presentat pels seus fills

35. GUERRAS Y PAZ

Raúl Rodríguez Aragonés. Nascut a la Maternidat d'Elna

36. ME LLAMABAN LA NIÑA DE LA CÁRCEL

Francisca Cruz Puntero. Nena de la presó. La seva mare va morir en les presons franquistes i el seu oncle afusellat.

37. LA PEQUEÑA PILAR EN TIEMPO DE GUERRA.

Record testimonial de Mª José Barreiro López de Gamarra vers la seva mare Pilar López de Gamarra Reina, nena malagueña que va fer l'evacuació de Màlaga per la carretera de Almeria allotjada en les colònies escolars de Màlaga i València.

38. CUANDO EL SILENCIO HABLA DEL EXILIO

Mari Carmen Rejas Martín. Psicòloga i Filosofa Psicoterapetua, Doctorante en Filosofia en la Universidat de Reims, França.

Carta al monjo Hilari Raguer amb motiu de la seva exposició en el funeral per Companys

ASSOCIACIÓ PRO-MEMÒRIA ALS IMMOLATS PER LA LLIBERTAT A CATALUNYA

 Berenguer III, 74

Tel. 93.593.15.41

08100 Mollet del Vallès (Barcelona)

pere@jfortuny.cat  

http://www.associacio-immolats.cat/  

18 d’octubre de 2010

Sr. Hilari Raguer

Monjo de l’Abadia de Montserrat

08199 – MONTSERRAT

Benvolgut senyor,

El passat dia 15, vaig tenir el goig de poder estar present en l’acte d’homenatge al President màrtir Lluís Companys, a l’església de Sant Agustí de Barcelona, el primer en 70 anys des de la seva criminal mort i a iniciativa d’una entitat civil o millor dit del poble català, no patrocinada per cap institució política catalana, es vergonyós i indignant aquesta indiferència dels actuals polítics, la seva conducta no és mereixedora de cap respecta, a més continuen negant-li la rehabilitació jurídica per part d’Espanya i els socialistes catalans ho accepten per obediència de partit, sincerament són uns irresponsables.

La coral, l’orquestra i el seu director van tindre una actuació magnifica, la presentació de l’acta a càrrec dels companys Josep Maria Terricabras i Pepa Arenós no podia ser millor i la seva intervenció com historiador va mostrar-nos els seus coneixements del personatge que homenejàvem, però voldria fer-li alguna observació sense ànim de voler-lo molestà, el resumen que ens va fer de tot el procés polític d’aquells anys, hi he trobat a faltar, les causes que motivaren que part del poble les reaccionés tan violentes en contra de l’església.

Vostè sap que durant molt segles el poble ha estat sotmès a la voluntat dels servidors o representants de l’església catòlica, dominant i oprimint a les classes més pobres i sempre han estat i continuen estant en la majoria dels casos amb als més poderosos, fins i tot va instigar la sublevació dels militars, recolzats pel gran capital, molt abans de que els incontrolats comencessin a assassinar a capellans i monges.

El criminal de guerra el general Franco, va tenir tot el recolzament de l’església catòlica, i aquesta va beneir els seus crims, si els seus representants no haguessin mostrat tan rancor i odi des de la instauració democràtica de la República, haguessin pogut evitar la guerra civil i els milers de morts a resultes de la repressió durant i després de la guerra civil, que van cometre els guanyadors de la guerra amb el consentiment de l’església catòlica.

Les jerarquies de l’església catòlica, mai van acceptar la ruptura que va representar la instauració de la República, la separació de l’estat amb el poders dels militars i de l’església, aquell fet mai el van pair, no podien admetre la pèrdua del poder i el domini que exercien sobre el poble, aquí va començà la campanya en contra de la República, fomentant els moviments anticlericals del poble .

La nostra associació representem als familiars dels 1717 republicans que foren condemnats a la pena de mort per aquells criminals tribunals militars i assassinats en el Camp de la Bota i enterrats en el Fossar de la Pedrera com animals, ja que se’ns va negar la recuperació del seu cos per ser enterrats com a persones, crims contra la humanitat que l’església catòlica hagués pogut evitar, si hagués estat més humana i caritativa envers a les persones que eren represaliades cruelment per venjances personals.

Vàrem convidar a l’Abad Cassià Just a visitar el Fossar de la Pedrera, lloc on estan enterrats els centenars de republicans assassinats per ordre del criminal de guerra el general Franco, amb la benedicció de la l’església catòlica, quan va veure l’estat en que es trobava aquella fossa, es va emocionar, ho recordaré tota la vida.

En canvi, l’actua’l Abat de Montserrat, l’hem convidat varies vegades i mai s’ha dignat a venir a honorar a tots aquells màrtirs, no creu que és injust?

Últimament ha estat convidat al cardenal – arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach, i li hem demanat que en ocasió de la visita del Papa de Roma, és demanés públicament perdó per la intervenció que va tenir l’església amb la Guerra Civil espanyola, tenint en compte que un Papa va demanar perdó al Món per la intervenció que van tenir durant la segona Guerra Mundial, i no ha tingut l’atenció de contestar-nos.

No voldria que interpretés malament el nostre escrit, però ho hem fet per que creiem que tenim l’obligació moral de dur a la llum el nostre pensament, molt cordialment.

Per la Junta Directiva

Pere Fortuny i Velázquez

President

Distinció Cívica de l’Ajuntament de Mollet del Vallès - Premi Comissió de la Dignitat 2006

Creu de Sant Jordi 2008 de la Generalitat de Cataluny

Discurs de Pere Fortuny al Fossar de la Pedrera el 10/10/2010

Avui és el 70 aniversari de l’assassinat del President Companys, dia molt trist per Catalunya, tenint en compte de que la seva situació jurídica i la de la resta republicans, que se’ls arrabassà la vida continuen estant marginats i oblidats, malgrat els anys transcorreguts i les pressions que estem fen les entitats memorialistes, degut a la incomprensió i la tossuderia de l’actual Govern, que no vol rectificar la vergonyant Llei M. H. de L’ANY 2007.

Ara només ens faltava el decret del Fiscal General de l’Estat del 5 d’abril passat, a resultes del recurs de revisió del judici del President Companys davant del Tribunal Suprem, presentat per la Generalitat a proposta del Parlament de Catalunya, resolent de que no procedia la interposició del recurs, per ser legalment improcedent per manca de objecte, tenint en compte de que les sentencies són inexistents i nul•les de ple dret, per haver estat expulsades de l’ordenament jurídic. Però té la incoherència de negar-se a emetre el certificat que acrediti la nul•litat de ple dret, que ell mateix dicta en la seva resolució.

Els Tribunals Militars i el Ministeri de Justícia no admeten aquesta resolució, diuen lògicament que només poden ser anul•lades per Llei o per un Tribunal, i ni la Llei i ni els Tribunals no ho han fet fins ara .

Aquesta resolució és una fal•làcia, i personalitats de la política catalana no solament ho han acceptat, si no que tenen el cinisme de defensar-ho.

Ha estat sorprenent el fet de que ha tingut més ressonància política i social, l’acceptació per part del Tribunal Suprem, de les denuncies per prevaricació d’origen feixista contra el jutge Garzón, per haver volgut investigar els crims del franquisme, què la resolució dictada pel Fiscal General de l’Estat, negant l’acceptació del recurs de revisió del judici militar il•legal del President màrtir Lluís Companys.

Comencem a estar cansats, per la resistència negativa per part de determinats grups polítics, a tancar definitivament les ferides que encara estant obertes i que cada dia que passar són més profundes, malgrat ésser el deute que té pendent la societat democràtica de rehabilitar jurídicament a tots aquells patriotes que se’ls arrabassà la vida, per defensar la legalitat constitucional de la República.

Per acabar vull informar-vos de que el poble de Catalunya i amb la col•laboració de la Comissió de la Dignitat, entitat memorialista catalana, ha organitzat un acte d’homenatge al President Lluís Companys, el proper dia 17 a les 11 del matí en el Castell de Montjuïc, i participaran uns 500 cantaires de diferents corals, dirigides pel director de l’Orfeò Català, que interpretaran el Cant de la Senyera mentre s’hissi una senyera que es reposarà al castell, recordant la que va lliurar el President màrtir l’any 1936 i que va ser retirada pel franquisme, i que ara es vol restituir en homenatge permanent al nostre President.

Quedeu tots convidats.

Moltes gràcies per la vostre presència.

Pere Fortuny i Velázquez

President de l’Associació Pro –Memòria als Immolats per la Llibertat a C

Quaderns d'estudi 23 octubre20 10:Principi i final del franquisme. Resistència i lluita

Introducció. Principi i final del franquismo. Resistencia i lluita de Joan Camós

Bombardeigs i refugis a l’Hospitalet (1937-1939) de Josep Ribas

Presos i preses de l’Hospitalet (1969-1976) de M. Pau Trayner; Miguel Ángel Montón i Joan Camós

Homenatge i inauguració de la senyalització del monument de les Brigades Internacionals

23 d’octubre, a les 11 h. Sortida del Túnel de la Rovira

Districte d’Horta-Guinardó. Barcelona

Línea 5 Estación El Carmel

Com cada any des de 1988, el districte d’Horta-Guinardó organitza, davant el monument "David i Goliat", un homenatge a les Brigades Internacionals que van lluitar al costat de la República. L'acte compta amb la participació d’excombatents, de diverses associacions i la col·laboració del Memorial Democràtic. Enguany té com a novetat la inauguració de la senyalització d'aquest monument.

El 28 d’octubre de 1938, el govern de la República va organitzar un emotiu i multitudinari acte de comiat de les Brigades Internacionals a Barcelona. A l'acte van desfilar els soldats internacionals, que van marxar del país tal i com havia anunciat el president del govern, Juan Negrín, des de la Societat de Nacions el 21 de setembre.

Cinquanta anys després, el 28 d’octubre de 1988, i per iniciativa de la nord-americana Spanish Civil War Historical Society, es va inaugurar el monument David i Goliat, obra de l’escultor Roy Schifrin, que volia homenatjar tots els brigadistes internacionals.

Des d’aleshores, cada mes d’octubre, el districte d’Horta-Guinardó organitza davant del monument un acte d’homenatge en record i agraïment a les Brigades Internacionals. Enguany, a l’homenatge s'hi sumarà la inauguració de la senyalització del monument. Es tracta d'una senyal explicativa en la qual es pot llegir una breu introducció sobre què van ser les Brigades Internacionals i l'acte de comiat organitzat l’any 1938 a Barcelona.

La senyalització d’aquest espai és el primer pas per a la creació d’un itinerari pel patrimoni memorial d’Horta Guinardó. Un altre espai memorial del districte que hi ha previst senyalitzar és el Pavelló de la República.



Homenatge a Oleguer Bellavista Bou a Cornellà de Llobregat

Traducció Estació Collserola

Benvolguts socis: Molt hem d'agrair els treballadors i la ciutat de Cornellà de Llobregat a aquest home. Per això considero que hem d'estar present en l'acte dedicat el diumenge dia 24 d'octubre de 2010. En el mateix se li posarà el seu nom a una petita placeta situada en l'actual Església de Almeda al costat del Cort Engonals. Però major atenció ha de prestar la Unión Comarcal de CC.OO. del Baix Llobregat de la qual sol·licito mobilitzi als seus afiliats per a rendir-li l'homenatge que es mereix. Pensar que sense la gran ajuda d'aquest home a l'oferir als treballadors la modesta Església per a exercitar el dret de reunió avui dia tinc els meus dubtes que el Moviment Obrer de la nostra Comarca adquirís la dimensió i el paper movilizador que va arribar en la lluita antifranquista per millorar les condicions de vida i treball, per les llibertats sindicals, democràtiques i nacionals de Catalunya. I això les noves generacions de sindicalistes, tant de CC.OO. com d'UGT, han de saber cuales van ser els seus antecedents, les seves arrels, de la reconstrucció del nou moviment obrer que va ser decapitat pel sagnant cop militar feixista de juliol de 1936. Sense la constitució de la Coordinadora Unitària, l'assalt al fatídic sindicat vertical en les eleccions sindicals de 1966, 1971 i 1975 és impensable que s'haguessin desenvolupats les tres vagues generals entre 1974 i 1976. Tot aquest llarg procés en la dura i repressiva clandestinitat portat a terme per centenars de treballadors, 57 dels quals van passar per les Comissaries i la presons franquista forma parteix de la nostra història recent que sens dubte en l'actualitat hem d'establir els màxims llaços unitaris i plurals entre les diferents opcions sindicals. Sense aquest compromís tampoc s'hagués desenvolupat la recent vaga general per a enfrontar-nos a la dura crisi engendrada pel sistema capitalista.

Salutacions fraternalesde:
Paco Ruiz Acevedo

Presidente de la AMHDBLL

Email: pacoruizacevedo@telefonica.net

Web: http://www.memoria-antifraquista.com/  

Oleguer Bellavista Bou (1928-2005)

Francisco Ruiz Acevedo

El dia 29 de novembre de 2005 va morir Oleguer Bellavista als 77 anys. La seva sobtada mort em va causar un veritable impacte doncs uns dies abans, el 17 d'aquest mateix mes, va intervenir en l'acte de presentació a Sant Joan Despi de l'Associació per a la memòria històrica del Baix Llobregat, de la qual era soci i amb la qual col·laborava de forma entusiasta amb articles i biografies obreres. Amb si s'ha dut una font inesgotable de vivències i testimoniatges molt útils i necessaris per a la recuperació del memorial democràtic antifranquista. Era un sacerdot del Concili Vaticà II. El seu compromís social i la seva vocació democràtica van marcar, en exclusiva, la seva impecable trajectòria.

Havia nascut a Sabadell el 5 de març de 1928 en el seno d'una família treballadora. El seu pare, Pere Bellavista, i la seva mare, Maria Bou, havien treballat en el ram del tèxtil. Tenia dos germans: Josep i Mª Dolors. Durant 28 anys va ser un sacerdot compromès amb els moviments catòlics obrers. Havia exercit de rector durant més de 10 anys de l'església de Sant Jaume, barri obrer de Almeda de Cornellà, lliurat totalment a l'ajuda i a la defensa dels treballadors. En 1962 va organitzar conferències sobre el moviment obrer en les quals van participar l'advocat laboralista Antoni Cuenca i l'historiador Josep Benet.

Vaig conèixer a Oleguer en 1964 quan amb Antonio González i Rafael Cruz li sol·licitem permís per a poder reunir-nos els treballadors en l'Església. Eren temps de la dictadura franquista i els treballadors estàvem sotmesos al sindicat vertical dominat pel partit únic de Falange Española. Oleguer ens va obrir les portes de l'Església per a poder exercitar el dret de reunió. En 1965 en l'Església de Almeda es van crear els fonaments per a fundar les CC.OO. del Baix Llobregat. Record que abans de començar les reunions tapava amb un llençol la imatge de Crist.

Allí es van organitzar les candidatures unitàries per a l'assalt al sindicat vertical en les eleccions de setembre de 1966, que es van convertir en un rotund èxit per al nou moviment obrer, doncs van suposar una baula dels dirigents amb la base obrera de les empreses i el començament en la nostra comarca d'un dels moviments socials més importants de Catalunya, l'exponent màxim dels quals van ser les tres vagues generals que es van realitzar entre 1974 i 1976.

Oleguer va anar el sacerdot que més es va arriscar. Al costat de la seva germana Mª Dolors, en el seu modest habitatge annexa a la parròquia confeccionava milers de octavillas i documents clandestins sense fer distinció entre els diversos grups que llavors existien. Si ho haguessin descobert li hauria suposat llargs anys de presó. A través d'ell es va comprar una multicopista elèctrica per a les CC.OO. del Baix Llobregat. Quan s'avariava, Antonio García i jo havíem de traslladar-la a la parròquia en una moto amb sidecar tapada amb una flassada mentre, que l'artefacte que ens servia de transport, tremolava pels quatre costats a causa de la por que passàvem.

Oleguer va ser consiliario dels grups laics de l'Església com les JOC (Juventud Obrera Católica); la ACO (Acción Católica Obrera) i la HOAC (Hermandad Obrera de Acción Católica). Aquestes organitzacions i els militants del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) van impulsar i van organitzar el nou moviment obrer de la comarca, compost en la seva majoria per immigrants arribats en les dècades dels seixanta i setanta. Oleguer va desenvolupar un determinant paper en aquests grups laics, en els quals van destacar Joan Estrada i la seva esposa Maria Figueres, Paco Arias, Blas Asencio, Sabina Figueres, Carmen López, entre uns altres. Era el rector de l'església més paupérrima de Cornellà, acord en aquell moment, amb les condicions de vida dels veïns del molt castigat barri de Almeda.

En més d'una ocasió es va enfrontar amb l'arquebisbe de Barcelona, Marcelo González, al que li va dirigir en l'any 1967 una valenta carta els paràgrafs de la qual més excel·lents van anar:

Las Comisiones Obreras són un dels signes clars i reals de la promoció col·lectiva de la classe obrera en el nostre país. Han nascut de baix a dalt, i això és un signe de promoció.

L'Església apareix íntimament lligada i compromesa amb els quals governen actualment i amb els rics, i per tant amb les seves injustícies. Avui l'Església ha de manifestar-se als homes com SERVIDORA de la humanitat, i no com dominadora o poderosa. Aquest servei ha de manifestar-se amb signes visibles i intel·ligibles cap als pobres.

El 22 d'abril de 1967, després de dos anys de reunions, la BPS (policia política del règim franquista) deté a quaranta-dues persones a la sortida d'una reunió en l'església. Setze d'elles, membres de CC.OO, són jutjats pel TOP (Tribunal repressiu de la dictadura) i condemnades a tres i sis mesos de presó que compleixen, entre 1969 i 1970, en la Model de Barcelona. A favor dels treballadors va atestar Oleguer Bellavista, qui davant una pregunta del president del tribunal “va jurar per Déu que en la reunió no es va parlar de política”.

Oleguer no va militar mai en cap organització sindical o política. La seva militància començava i acabava en l'evangeli. Tan sols li guiava servir i ajudar als altres, en contraposició constant amb l'Església catòlica oficial, una institució que havia col·laborat amb el franquisme durant els quaranta anys de repressió. En l'any 1970, li van desposseir del passaport per unes declaracions filmades que va realitzar contra la dictadura de Franco davant la Televisió Francesa i que van emetre diverses televisions europees.

Però Oleguer Bellavista no només ha estat un defensor incansable dels drets humans i dels treballadors, sinó també de les llibertats sindicals, democràtiques i nacionals de Catalunya. Així mateix, ens ha llegat una àmplia trajectòria intel·lectual amb els seus vuit llibres (alguns prohibits per la censura franquista), nombrosos articles i biografies obreres i conferències.

Oleguer va exercir diversos càrrecs: professor de religió en l'Institut Eugeni d’Ors; fundador i director, entre 1963 i 1977, de la revista “Correspondencia”; secretari del grup de no alineats de la Assemblea de Catalunya; fundador i secretari de “Trobada Permanent d’Entitats d’Església” durant el període 1975-1981; fundador i director de’l Àrxiu Históric Municipal de Centelles (Osona) des de la seva fundació en 1988 fins al mes de setembre de 1999; i revisor del catàleg de la JOC i de ACO de’l Axiu Diocesá de Barcelona, entre moltes altres col·laboracions.

L'any 1982 es secularizó i es va casar amb Pilar Martí Sanahuja, de la qual va enviduar. Aquesta dona va jugar un gran paper en l'última etapa de la seva vida. Amb ella es complementava doncs compartien els mateixos sentiments religiosos i la mateixa lluita altruista i decidida per la defensa dels treballadors, dels pobres i de les llibertats democràtiques. En converses íntimes sempre em va manifestar quant l'enyorava.

Va Acabar refugiant-se en la població de Centelles, on vaig assistir al seu soterrament el 30 de novembre de 2005. Ell sempre es va considerar integrat a Cornellà de Llobregat, on ha deixat multitud d'amics que li recordarem per sempre. Va ser un home bo però també ha estat el gran oblidat. Espero que quan aquest recordatori surti a la llum, en el pròxim nombre de la revista “Memòria Antifranquista del Baix Llobregat”, entre tots li hàgim rendit l'homenatge popular que es mereix. Sens dubte va ser un il·lustre “vianant de la història” del Baix Llobregat.

L'Associació per a la memòria històrica i democràtica del Baix Llobregat, ha promogut i aconseguit que l'Ajuntament de Cornellà, com Institució, organitzi com homenatge i reconeixement un acte popular per a dates pròximes, així com que el seu nom figuri en una plaça del barri de Almeda. Más val tard que mai!

"Público" rememora l'afusellament de Companys editant la seva biografia

Traducció Estació Collserola

Va ser l'únic president democràtic executat pel feixisme a Europa

Publico Madrid 10/10/2010

Un 14 d'octubre, a les 10 del matí, començava el Consell de Guerra contra Lluís Companys. Era 1940. Aquella caricatura de judici contra l'exministre de la II República i l'expresident de la Generalitat de Catalunya va durar menys d'una hora. La sentència ja estava fixada: la mort. A l'endemà, Companys era afusellat en el castell de Montjuïc. Va ser l'únic president democràtic executat pel feixisme a Europa.

Va Ocórrer fa 70 anys. Público rememora dissabte que ve l'aniversari de l'assassinat franquista amb la reedició de Vida i sacrifici de Companys, llançat per primera vegada a Buenos Aires en 1943. És el relat de la biografia del president català escrit per Ángel Ossorio, jurista i polític, conservador i liberal, però defensor de la República. Ambdós, Companys i Ossorio, van viure "vides còmplices", marcades per un "enemic comú", "l'Espanya intransigent, el militarisme autoritari, el dogmatismo religiós, el caciquisme electoral, l'explotació salvatge, la negació de la diversitat", recapitula Miquel Caminal, director del Memorial Democràtic de la Generalitat, que coedita el llibre, a la venda amb el diari per dos euros.

Ossorio transita per la biografia de Companys des de la seva etapa d'advocat de sindicalistes i obrers, després com activista republicà, periodista, edil en el Ajuntament de Barcelona o diputat en el Congrés. En 1932, es va convertir en primer president del Parlament de Catalunya i, un any més tard, en el successor de Francesc Macià al capdavant de la Generalitat, des d'on va viure la Revolució de 1934, la guerra i l'ocupació del franquisme. El qual li va detenir i va liquidar en 1940.

Convocatòria dels actes organitzats per la Comissió de la Dignitat els dies 15 i 17 d’octubre en homenatge al President Lluis Companys

Comissió de la Dignitat

Carrer de Rosselló 198, 4t, 2ª. 08008 Barcelona.

La Comissió de la Dignitat ha organitzat una sèrie d'actes per a rememorar el 70 aniversari de l’execució del President Companys. Aquests, volen ser uns actes solemnes civils de recordatori i condemna d’aquell crim, demanant que l’estat espanyol faci un acte de restitució solemne envers el President de Catalunya. Seran també un homenatge a totes les persones que perderen la seva vida o patiren la repressió, lluitant per les llibertats democràtiques i per Catalunya contra el franquisme.

En aquest moment històric els actes tenen un sentit especial de reafirmació del nostre poble com a nació i els nostres símbols nacionals, davant de la sentència del tribunal constitucional que ens nega i menysprea.

Els dos actes propers són:

El dia 15 d’octubre a l'Església de Sant Agustí al C/ Hospital, tocant a la Rambla de Barcelona, a les 20.00 h. Exèquies Cívils en honor del President Lluís Companys amb la solemnitat que li corresponen com a President del nostre país i que fins avui no se li havien dedicat. Hi hauran en primer lloc una sèrie d’intervencions literàries i de cites de persones sobre el fet de la seva mort. Un panegíric de l’ historiador Hilari Reguer i per cloure l'acte la interpretació del Rèquiem de Mozart per l'Orquestra de Cambra de l'Empordà i la coral Polifònica de Puig-reig dirigits pel mestre Carles Coll.

Dia 17 d’octubre la jornada matinal al Castell de Montjuïc "Montjuïc canta a Companys". amb la participació de corals de la Federació d'Entitats Corals de Catalunya del Moviment Coral Català i la presència especial de l'Orfeó Català. Hi participaran vint i cinc corals d’arreu del país més l'Orfeó Català.

D'11 a 12 a cinc llocs del castell diverses corals faran cantades. A tres quarts d'una es concentrarà el públic i les corals al Fossat de Santa Eulàlia on va ser afusellat. Aquí es farà l'acte central amb un parlament de presentació de l'acte commemoratiu i la interpretació per les corals, dirigides pel director de l'Orfeó Català Josep Vila, d' El Cant de la senyera. La interpretació es farà mentre s'hissi una senyera que es reposarà al castell. La senyera havia esta posada el 1936 pel President Companys, quan aquest va lliurar el castell a la ciutadania. Va ser retirada pel franquisme i ara es vol restituir en homenatge permanent al nostre President. En acabar s'interpretarà el cant dels segadors.

http://www.comissiodeladignitat.cat/

Barcelona, octubre de 2010.

Us hi esperem ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

Diari de la Biblioteca Ignasi Iglésias de Barcelona

La Biblioteca Ignasi Iglésias, situada al barceloní barri de Sant Andreu del Palomar, enguany celebra el seu 75è aniversari i, per festejar-ho, ha posat a disposició de tothom el diari que la bibliotecària Francesca Farró va escriure des del 1935 fins a l’any 1959 a través del web Diari de la Biblioteca Ignasi Iglésias de Barcelona.

Actualment podeu consultar els fragments més interessants del primer quadern del diari que engloba des del 1935 fins al 1944, un anys ben convulsos de la nostra història recent. Hi trobareu un testimoni de primera mà sobre fets cabdals succeïts durant la guerra com, per exemple, les paraules de la bibliotecària en relació als bombardeigs que va patir Barcelona el mes de març de 1938:

“Hem passat tres dies horrorosos perquè hem tingut un bombardeig que ha durat 24 hores. Més ben dit, han sigut deu bombardeigs amb dues hores de pau en els intèrvals. Per aquest motiu, la Biblioteca ha funcionat amb una mica d’irregularitat, encara que no ha tancat cap dia, del tot. Avui dissabte, hem respirat una mica. Ha cessat aquell horror”.

O bé la primera anotació al diari després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, ja en castellà, el dia 27.11.1939 :

“Hoy hemos abierto de nuevo la Biblioteca al público, después de un largo periodo de inactividad (…). Por órden superior también hemos retirado de la sala de lectura algunos libros, de las secciones de historia y ciencias sociales”.

Així com d’altres anotacions referents a la censura imperant, com aquesta de 1943:

“Cada dia resulta mas difícil contentar a los lectores de novelas, pues siempre les servimos las mismas. Sin renovación, y además las que hemos retirado, por razones de censura, tenemos que hacer verdaderos equilibrios para conservar los lectores antiguos”.

Esperem que aquest petit tast us animi a continuar passejant per les pàgines del Diari de la biblioteca Ignasi Iglésias de Barcelona!

Bloc de la Biblioteca del Pavelló de la República