Traducciò Estaciò Collserola
Lavanguardia.com 16-1-12 Antoni Puigverd
Es compleixen ja 35 anys de la mort de Josep Pallach, fulminat per un atac al cor. Vaig tenir la
immensa sort de conèixer-li. En 1970, als alumnes de l'Institut de Girona ens va
tocar la loteria. En lloc de cursar PREU, plúmbeo curs preuniversitari, ens
va tocar en sort experimentar un COU, que només cinc
instituts de Catalunya van impartir. Per a nosaltres
va ser com descobrir una mina d'or intel·lectual. El professor Pallach ens donava Tècniques
d'Expressió i exploràvem amb ell totes les possibilitats de la
comunicació oral i escrita. Mitjana edat, lleugerament baixet, vagament arrodonit,
cabells grisos freqüentment despentinats, mirada
fosca, vivíssima, penetrant. Acostumava a vestir una americana grisa, d'espiga, de la qual emergia un jersei fosc de coll alt. Però no era la forma francesa de vestir el que li distingia de la resta de
professors o dels nostres pares, sinó el que donem a cridar "carisma". Contagiava als quals li
envoltaven l'entusiasme per tot allò que li semblava
important. Per primera vegada, quan estàvem en el pati o en el bar, sentíem
la necessitat de seguir parlant del que havíem donat en classe. Era savi i casolà. Rústic i
cosmopolita. Simpàtic però no paternalista. Gens que veure amb aquells professors
que anys després es van posar de moda (els quals van
confondre, com tants
pares, la pedagogia amb la conxorxa).
A la fi del primer trimestre, va tenir lloc el famós judici militar de Burgos, que condemnava a mort a diversos membres d'ETA. En Girona, van arribar les notícies del retret cívic, però no havia en la ciutat nuclis clandestins preparats per a organitzar actes de repulsa. Vam ser nosaltres, els adolescents d'aquell COU els quals, amb l'ajuda d'alguns universitaris i de petits nuclis obrers, vam organitzar la més sonora i nombrosa de les manifestacions antifranquistes que va alterar la molt grisa i afable vida gironina. La majoria teníem 16 anys. La mateixa edat que tenia Josep Pallachquan es va presentar voluntari per a anar al capdavant en 1936.
Nosaltres sabíem que Pallach carregava en les seves esquenes amb anys de presó i de sofert exili. Ens maravillaba que no aprofités les classes per a inculcar-nos el seu ideari. I ens va descol·locar que, en lloc d'afalagar-nos, qüestionés críticament aquell sarao. Alguns companys de classe eren declaradament franquistes i ens estranyava que Pallach ens obligués a respectar les seves idees. Es tracta d'aprendre a argumentar, deia, no només d'afirmar-se. Escoltar, respectar, contraarguumentar, aquest era el procés. A poc a poc, vam entendre que el respecte a les idees dels altra era un bé que Pallach situava per sobre de la seva pròpia causa.
Pallach aguantava les meves confessions d'adolescent amb una paciència infinita. M'aconsellava, em deixava llibres, m'obria les portes de la seva casa. Però no es va aprofitar de l'admiració que li tenia. Mai em va usar com conillet d'índies per a les seves aventures polítiques. I a fe que tal cosa s'estilava molt per aquell temps! AL vol dels meus 20 anys, jo vaig participar en la creació de Convèrgencia Socialista, rival del Reagrupament Socialista que ell liderava. Parlem d'això, però no m'ho va retreure. El seu exemple seguia meravellant: els meus companys propagaven tot tipus de falòrnies sobre ell: "Pallach és de la CIA", deien. Deuria haver abandonat el grup quan vaig escoltar la falòrnia per primera vegada. Començava llavors aquest horrible costum que consisteix a penjar al que no pensa com un etiquetes denigrants. Molts dels quals ara elogien a Pallach usaven lleixiu, no saliva, al pronunciar el seu nom.
Mesos abans de les primeres eleccions democràtiques, va morir sobtadament. Els cal es pregunten si, amb Pallach, la història de la Catalunya actual seria altra. No sabem si el seu carisma hauria contrapesat el de Pujol. Tampoc sabem com hauria desenvolupat el seu catalanisme després que les urnes comencessin a parlar. El que sí sabem és que Pallach no hauria protagonitzat mai els fenomenals canvis de camisa o grotescs cops de pèndol que ha donat la política catalana d'aquests anys. No hauria canviat de partitura tan fàcilment. No hauria confós la fi de les ideologies amb la desaparició de les conviccions. Els moderats tenim fama de peix bullit, però ell va demostrar que la moderació pot ser enèrgica i musculosa.
Va passar molts anys en la presó, va ser perseguit, va estar en l'exili, mai va claudicar. Va combatre en la nostra guerra, va combatre a França contra els nazis, va entrar clandestinament en el país en l'època més dura del franquisme i va tornar per a teixir contactes polítics quan tal activitat era el pitjor pecat. Va Ser empresonat, va escapar de la presó i va tornar A França on, sense deixar de treballar pel nostre país, es va convertir en un professor respectat, en un pedagog innovador. Va regressar, però els seus companys socialistes de l'interior li van ratllar de sospitós. Va ser un gran professor també aquí, mentre donava una neteja a les esquerres catalanes. I va morir. Nel mezzo del cammin, sense poder acabar la seva obra. La seva mort va representar per a nosaltres major pèrdua: ell havia viscut molt intensament. Molt va ser el que em va ensenyar. De totes les seves lliçons retinc aquesta com or en drap: el sentit reverencial amb que acollia les opinions dels seus interlocutors, incloses les meves simples opinions de jove il·lús, il·lusionat. Sempre em va respectar. Aquell mestre apassionat mai va caure en la temptació de clonar alumnes a imatge i semblança seva.
A la fi del primer trimestre, va tenir lloc el famós judici militar de Burgos, que condemnava a mort a diversos membres d'ETA. En Girona, van arribar les notícies del retret cívic, però no havia en la ciutat nuclis clandestins preparats per a organitzar actes de repulsa. Vam ser nosaltres, els adolescents d'aquell COU els quals, amb l'ajuda d'alguns universitaris i de petits nuclis obrers, vam organitzar la més sonora i nombrosa de les manifestacions antifranquistes que va alterar la molt grisa i afable vida gironina. La majoria teníem 16 anys. La mateixa edat que tenia Josep Pallachquan es va presentar voluntari per a anar al capdavant en 1936.
Nosaltres sabíem que Pallach carregava en les seves esquenes amb anys de presó i de sofert exili. Ens maravillaba que no aprofités les classes per a inculcar-nos el seu ideari. I ens va descol·locar que, en lloc d'afalagar-nos, qüestionés críticament aquell sarao. Alguns companys de classe eren declaradament franquistes i ens estranyava que Pallach ens obligués a respectar les seves idees. Es tracta d'aprendre a argumentar, deia, no només d'afirmar-se. Escoltar, respectar, contraarguumentar, aquest era el procés. A poc a poc, vam entendre que el respecte a les idees dels altra era un bé que Pallach situava per sobre de la seva pròpia causa.
Pallach aguantava les meves confessions d'adolescent amb una paciència infinita. M'aconsellava, em deixava llibres, m'obria les portes de la seva casa. Però no es va aprofitar de l'admiració que li tenia. Mai em va usar com conillet d'índies per a les seves aventures polítiques. I a fe que tal cosa s'estilava molt per aquell temps! AL vol dels meus 20 anys, jo vaig participar en la creació de Convèrgencia Socialista, rival del Reagrupament Socialista que ell liderava. Parlem d'això, però no m'ho va retreure. El seu exemple seguia meravellant: els meus companys propagaven tot tipus de falòrnies sobre ell: "Pallach és de la CIA", deien. Deuria haver abandonat el grup quan vaig escoltar la falòrnia per primera vegada. Començava llavors aquest horrible costum que consisteix a penjar al que no pensa com un etiquetes denigrants. Molts dels quals ara elogien a Pallach usaven lleixiu, no saliva, al pronunciar el seu nom.
Mesos abans de les primeres eleccions democràtiques, va morir sobtadament. Els cal es pregunten si, amb Pallach, la història de la Catalunya actual seria altra. No sabem si el seu carisma hauria contrapesat el de Pujol. Tampoc sabem com hauria desenvolupat el seu catalanisme després que les urnes comencessin a parlar. El que sí sabem és que Pallach no hauria protagonitzat mai els fenomenals canvis de camisa o grotescs cops de pèndol que ha donat la política catalana d'aquests anys. No hauria canviat de partitura tan fàcilment. No hauria confós la fi de les ideologies amb la desaparició de les conviccions. Els moderats tenim fama de peix bullit, però ell va demostrar que la moderació pot ser enèrgica i musculosa.
Va passar molts anys en la presó, va ser perseguit, va estar en l'exili, mai va claudicar. Va combatre en la nostra guerra, va combatre a França contra els nazis, va entrar clandestinament en el país en l'època més dura del franquisme i va tornar per a teixir contactes polítics quan tal activitat era el pitjor pecat. Va Ser empresonat, va escapar de la presó i va tornar A França on, sense deixar de treballar pel nostre país, es va convertir en un professor respectat, en un pedagog innovador. Va regressar, però els seus companys socialistes de l'interior li van ratllar de sospitós. Va ser un gran professor també aquí, mentre donava una neteja a les esquerres catalanes. I va morir. Nel mezzo del cammin, sense poder acabar la seva obra. La seva mort va representar per a nosaltres major pèrdua: ell havia viscut molt intensament. Molt va ser el que em va ensenyar. De totes les seves lliçons retinc aquesta com or en drap: el sentit reverencial amb que acollia les opinions dels seus interlocutors, incloses les meves simples opinions de jove il·lús, il·lusionat. Sempre em va respectar. Aquell mestre apassionat mai va caure en la temptació de clonar alumnes a imatge i semblança seva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada