Facerias, memòria d'un guerriller llibertari

Durant l'acte es planteja la necessitat de canviar la placa per un monument

més digne, protegit i que no es pugui trepitjar

 

Un homenatge popular va recordar el guerriller del maquis Josep Lluís Facerias a la cruïlla de Nou Barris (Barcelona) on va ser abatut a trets per la policia franquista avui fa 55 anys.

elPeriódico.cat 30/8/12 RICARD DE VARGAS GOLARONS

Ales 11 del matí del 30 d'agost de 1957, el popular guerriller anarquista Josep Lluís Facerias s'havia citat amb un pagès de Pallejà a la confluència dels carrers del Doctor Pi i Molist i del Doctor Urrútia i el passeig de Verdum de Barcelona. En Facerias era un home extremament prudent, però el camperol el delatà i, a l'arribar a la cruïlla, fou abatut per la policia que l'esperava. Rebé nou impactes mortals de bala.

En Facerias, també conegut com a Face o Petronio, és un dels guerrillers o maquis més destacats de la guerrilla antifranquista a Catalunya. Per les seves accions espectaculars arribà a assolir la dimensió de mite en la memòria popular juntament amb Quico Sabaté. Com a exemple del seu ressò popular, durant la vaga dels tramvies de Barcelona del febrer del 1951 circularen fulletons anònims amb llegendes com aquestes: Contra el requeté visca en Sabaté i Per arreglar la vaga dels tramvies que vingui en Faceries.

Teòrics de la guerrilla sud-americana com Abraham Guillén i Carlos Marighella consideren que aquesta guerrilla urbana catalana dels anys 40 i 50 -que tan exhaustivament ha descrit als seus llibres Antoni Téllez Solà- és un precedent i un referent de les guerrilles sud-americanes dels anys 60 i 70, com els tupamaros uruguaians i els montoneros argentins.

Josep Lluís Facerias va néixer l'any 1920 al barri del Poble-sec de Barcelona i als 16 anys s'afilià a la CNT i a les joventuts llibertàries del barri. Combaté al front durant la guerra civil i caigué presoner el 1939. Aquell mateix any, la seva dona i la seva filla de pocs mesos van ser metrallades per avions nazis quan fugien cap a França juntament amb una multitud de civils més.

En Facerias passà per camps de concentració i de treball fins que, un cop alliberat, el 1946, s'integrà en la resistència llibertària, primer com a organitzador de les Joventuts Llibertàries de Catalunya, més tard participant en el Moviment de Resistència Llibertària (MRLL) i finalment dirigint diversos grups d'acció. Els primers anys d'activitat clandestina els va compatibilitzar amb la feina de cambrer al restaurant La Rotonda, al peu del Tibidabo.

Era un home elegant, intel·ligent i molt audaç, un gran estrateg que comptà sempre amb la confiança dels seus companys. Es va donar a conéixer sobretot pels atracaments a bancs, empreses, joieries propietat de militants del règim i mueblés de la part alta de la ciutat. Els diners d'aquestes accions servien per mantenir la infraestructura logística de la resistència armada llibertària i sobretot per ajudar els presos polítics i les seves famílies. També feia actes de sabotatge contra les forces repressives del règim i entre les seves accions més agosarades destaca l'atemptat contra el comissari en cap de Barcelona, el brutal Eduardo Quintela.

El 1957, va tenir l'oportunitat d'exiliar-se al Brasil a través de les gestions realitzades pel doctor Josep Pujol Grau, íntim amic seu i metge que fou de la resistència. Finalment, però, va retornar a Catalunya per continuar la lluita. Mentre existís la dictadura franquista, no podia deixar d'actuar i ajudar a mantenir viva l'autoestima i l'esperança del poble català. Com la resta de guerrillers, havia viscut una revolució social i va lluitar tota la vida contra la injustícia i per la llibertat.

En Facerias no és només patrimoni dels llibertaris sinó de tots aquells que lluiten contra tot tipus d'opressió i que treballen per una societat més igualitària assumint pràctiques antiautoritàries. És vergonyós, tant per la memòria popular com pels més dels 500 guerrillers antifranquistes morts a Catalunya, que el lloc on el van matar estigui assenyalat en una placa a terra que recorda una claveguera, amb una ressenya de difícil lectura. No deixa de ser un símptoma de com s'ha tractat la nostra memòria històrica des de la transició fins ara.