La haine.org 16-1-12
1963. Es fa un silenci i se sent un crit. Algú crida "Fascista!". Segons la
crònica de l'època de Luis Ramírez a 'España hoy': "Fraga se abrió la chaqueta,
sacó el pecho y contestó: ¡A mucha honra, gracias!". El dramaturg José Bergamín
no el desdiu pas: "En la meva vida he vist molta gent amb fama de feixista o que
volia professar el feixisme, però només n'he conegut dos de veritat: un va ser
José Calvo Sotelo, l'altra és Manuel Fraga".
A Europa ho veuen pràcticament igual: "Escolti amb atenció, amic: vosté és
bona persona, tant que llinda la ingenuitat. Monsieur Fraga és un feixista, va
néixer feixista i morirà feixista. I no obtindrà res dels gaullistes. Li diu
algú que ha estat lluitant contra el feixisme tota la seva vida". Són paraules
de Jean de Lipkowski, responsable d'Afers Exteriors de l’UDR francesa. Paraules
citades per Jorge Vestrynge al llibre "Memorias de un maldito" (1999).
D'idèntic parer era la família de Luis Cernuda, el poeta que va immortalitzar
els versos "recorda-ho tu i recorda-ho als altres". Quan en plena dictadura van
demanar-li al ministre franquista permís per a que el poeta pogués assistir a
l'enterrament de la seva mare des de l'exili mexicà, Manuel Fraga Iribarne els
hi va etzibar: "¡Que se quede donde està! ¡Ya tenemos bastantes maricones en
España!". Poc abans, a les dones dels miners en lluita de la conca del Nalón
d’Astúries les va titllar, el 1962, de “polloses”. Havien estat rapades a la
caserna de la Guàrdia Civil, humiliades i passejades pels carrers de Langreo i
reiteradament colpejades.
De Palomares a Ruano
Després de l'abans, el 1966, el ministre
estrella de Franco (1962-1969) es va remullar els seus genitals nuclears a
Palomares, després que un B-52 nordamericà perdés cinc bombes d'hidrogen vora la
localitat d'Almeria. En banyador, 'inasequible al desaliento', va anunciar a
tort i a dret que no havia passat res. Però Palomares va esdevenir després
l’accident nuclear més greu succeït mai a l’Estat espanyol: el 29% de la
població va resultar contaminada per plutoni. Com contaminada de mentides, va
ser, el 1969, la mort a comissaria del jove estudiant Enrique Ruano, que va
inspirar la cançó “Que volen aquesta gent” de Maria del Mar Bonet. Fraga va
lligar en curt la campanya de premsa impulsada per ABC -a través del
periodista-policia Alfredo Semprún- per presentar-ho com un 'suïcidi. El
ministre va trucar personalment el pare de l’estudiant mort, el va amenaçar i li
va dir que abandonés tota protesta: li va recordar que tenia una altra filla de
la que preocupar-se. Quan ja se sap que la diferència entre màfia i feixisme és,
precisament, que no n'hi ha. Aquell mateix any, Fraga va ser l'encarregat de
dirigir la campanya del règim "25 años de paz" i sis anys després, el 24 de
gener de 1969, s'encarregà d'anunciar l'estat d'excepció que va omplir les
presons de lluitadors obrers.
De Granados i Delgado a Puig Antich, currículum de mort
Fraga també
està, segons totes les investigacions, rere la decisió d'executar els
anarquistes Francisco Granados i Joaquin Delgado, assassinats pel garrot vil
rere un judici de pantomima el 1963. Un crim que Fraga va justificar per ràdio i
televisió. Amb paraules potser no tan exactes com les que va haver d’escoltar un
reporter de Reuters el 20 de maig de 1974 a Londres. El periodista requeria a
Fraga, nomenat ambaixador al Regne Unit el 1973, amb quina legitimitat es
constituiria el nou govern. Sempre torrencial, forasenyat va cridar: “¡Con la
legitimidad de las metralletas!”. Abans, el febrer de 1974, Fraga ja havia rebut
al director d’una revista: “Usted no ha venido a verme; ha venido a interceder
por Puig Antich”. Òbviament Fraga no va moure un dit. El 1975 tampoc li va
‘tremolar la mà’ ni la veu quan un grup d’oposició li va demanar a l’ambaixada
londinenca que intercedís pels que serien els darrers afusellats del franquisme,
militants d’ETA i del FRAP. El diàleg parla sol:
- Vostè, com a catedràtic, estarà en contra de la pena de mort?
- A certa
gent, jo no l’afusellava. Se l’hauria de penjar pels collons –va respondre
Fraga.
Màxim responsable de la matança de Gasteiz
El 3 de març de 1976, ja
nomenat ministre de governació a l'executiu protofranquista d'Arias Navarro,
comanda personalment la repressió al moviment obrer autònom de Gasteiz, que va
provocar la mort de cinc treballadors en l’atac policial a l’esglèsia de
Zaramaga, mentre es celebrava una assemblea oberta. Fraga, el ministre més actiu
de Franco, va ser qui va ordenar obrir foc real, qui va va popularitzar
aleshores la maldestra dita “la calle es mía” i qui va manipular barroerament el
relat dels fets. Fraga teoritzà que "la responsabilitat íntegra es dels que
continuen treient gent al carrer", però a la propagandística visita a l'hospital
per veure els ferits no se'n va sortirt pas. "Què vens, a rematar-los?" preguntà
la fill d'un ferit. Un altre familiar li tancà la porta. "Feixista", li criden,
"fill de puta".
Crits que encara ressonaven el 2006, amb motiu del 30è aniversari dels
assassinats impunes de Gasteiz. Aleshores Lluís Llach -que va composar
'Campanades a mort' en tribut- va declarar: “tots sabem que allò va ser un acte
de terrorisme d’estat, executat per responsables ministerials encara vius, tots
ho sabem perfectament; (…) per a nosaltres mai hi haurà transició fins que es
demani perdó a les víctimes de Gasteiz; els perseguirà la nostra memòria per
sempre més”.
Ni abans ni després ni durant Fraga retrocedeix. Només tres dies després de
la matança, en roda de premsa, Fraga aixeca el braç i escup. "El que no haya
aprendido la lección de Vitoria, el verá lo que hace (...) el que quiera
plantear la lucha, la tendrà. Con todas sus consecuencias. ¡Dejémonos de
pamplinas!" brama. I es deixa de pamplines només dos mesos després: el 9 de maig
a Navarra. Reincident en la violència estatal, arriben els morts de Montejurra,
l’intent de l’estat franquista –amb Fraga ordint la trama ultradretana en
connexió amb els serveis secrets- per llaurar la cultura del terror i desactivar
els anhels del canvi polític i social que es covaven en el carlisme
autogestionari. D'aquella època és un altre cita bíblica de Fraga Iribarne: "el
millor terrorista, el terrorista mort". De raser hipòcrita fil: el 1983 Fraga
fitxa Rodolfo Eduardo Almirón, ultra de la sinistra Triple A argentina, com a
cap de seguretat d'Alianza Popular. Res estrany: el 1964 -vegeu la segona imatge
de la fotogaleria- Fraga s'adreçava per carta a Otto Skorzeny, membre de les
Wafen-SS resident a Pollença (Mallorca) i directament vinculat a la xarxa Odessa
de fugida d'antics dirigents nazis.
De Pinochet a Guatemala passant per Banzer
Franquista resistencial,
fundador d’AP i el PP i alhora ‘pare de la constitució’, el temps mediocre de la
farsa de la transició i el camuflatge de la reconversió no van pas arreglar res.
Franquista de soca-rel, el 1986 proposa una ‘marxa sobre Gasteiz’, a l’estil
mussolinià de la marxa sobre Roma, per forçar un cop d’Estat. El 1999 diu als
militars guatemalencs responsables de 34 anys de genocidi: “Teniente Fraga a las
órdenes de todos ustedes. En España desde 1936 hasta la muerte del Generalísimo
transcurrió una transición social muy importante: la larga paz”. El 2000 visita
l’exdictador bolivià Hugo Banzer i a la sortida declara: “M’honoro mantenir una
vella amistat amb el General, per qui tinc admiració”. Tres dies més tard
defensava Pinochet públicament.
Sempre obertament oposat a l'esclariment del cas GAL, el 2002, en un
documental sobre la guerra bruta al País Basc, va qualificar com a “moviment
d'autodefensa” el terrorisme d’estat amb connexió ultradretana (Batallón Vasco
Español, ANE, ATE) de la transició polític espanyola i va afegir,
enigmàticament, que "tornaria a produir-se en els propers temps”. Quatre anys
després, en una entrevista a ‘El Pais’ el 30 d’abril de 2006 afirma no
empenedir-se per res de l’afusellament de Julian Grimau. Fraga va ser
l’encarregat d’anunciar l’execució, va signar personalment la condemna –Franco
ho va requerir a tots els ministres- i va titllar el dirigent comunista del PCE
com “ese caballerete”. De la nostra cultura i el nostre país ja havia dit, el
1968, "Cataluña ... la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas
veces como sea necesario".
La Galícia caciquil
No hi cap tot l'oblit condensat en una peça.
Impulsor de la Galicía més caciquil i regionalista, designador d'Aznar com a
successor i adulador dels colpistes del 23F ("persones plenes de bona
voluntat"), constructor d’un sistema ferri de censura des de la Xunta de
Galícia, ordidor de la corrupció en el vot dels immigrants gallecs dispersats
pel món, minimitzador de l’holocaust nazi, ferotge amb el feminisme, comprador
de doctorats honoris causa a universitats de països pobres, nombroses biografies
-alguna immediatament retirada per les falsedats que incorporava- han provat de
maquillar el seu passat i present, fins i tot el desastre del Prestige que va
arruinar la costa da morte galega. Autopresentant-se com el tercer gran prohom
del conservadurisme espanyol etern: Cánovas, Jovellanos i ell. La història
concreta, però, desbrossa la crònica d'un personatge que va esdevenir el darrer
governant feixista d'Europa. Així ho categoritza el periodista gallec Gustavo
Luca de Tena, autor del lúcid ‘Retrato de un fascista', publicat el 2002 per
Kalegorria.
Argentina investiga avui
Temps a contratemps, aquest mateix gener,
la justícia argentina a través de la magistrada María Servini reactiva les
investigacions sobre els crims del franquisme. Sol·licitava a l’executiu
espanyol els noms dels ministres i caps de les forces repressives entre 1936 i
1977. L’Estat no ha respost encara, però apel·lant als principis de justícia
universal la Comisión de Recuperación da Memoria Histórica da Coruña va lliurar
per voluntat pròpia les dades referides a Manuel Fraga. En la documentació
facilitada, sintetitzen que "Manuel Fraga hauria de formar part de la causa que
la jutgessa Merini té oberta a l’Argentina per a investigar els crims del
franquisme, ja que des del Consell de Ministres va ser partícep i còmplice de
toda la política represiva: afusellaments, empresonaments, camps de
concentració, acomiadaments, exili, Tribunal d’Ordre Públic, greus violacions
dels drets humans, expedients a periodistes, tancament de mitjans i assassinat
de treballadors ".
Tot està escrit a les parets i inscrit als dolors acumulats. Cruel rigor
d’impunitat, quan es furga, la memòria sempre crema. Potser avui, per això,
ressonen tant, com mai abans, els versos que Mario Benedetti va dedicar a Ronald
Reagan quan va morir. I que concorren avui, puntualment i a la cita de la
justícia, no a la memòria de Fraga Iribarne, sinó a la memòria de totes les
seves víctimes. Negades. Silenciades. Oblidades. Tres cops assassinades ja: per
ordres de Fraga, per la transició de l'amnèsia i per l'oblit de la pressumpta
democràcia. L'any 2000 l'Estat que retribuia Fraga com a senador va negar que
els assassinats de Gasteiz fossin víctimes del terrorisme. D'Estat.
'Recorda-ho tu i recorda-ho als altres' escrivia Cernuda. Un país amb
memòria, fins i tot un país normal, no recordaria avui amb lloes, cantarelles i
elogis el nom sinistre del botxí, que és alhora president honorífic del PP, pare
constitucional i incontinent defensor de la 'legitimitat de les metralletes' que
va guanyar la transició. 'Fraga, passió per la llibertat' ha dit Mariano Rajoy:
fàstic. Un país amb mínima memòria vindicaria altres noms. Tants. Per començar,
els dels cinc obrers assassinats impunement a Gasteiz, per començar: Pedro María
Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José
Castillo i Bienvenido Pereda. Alternativa memòria contra el frau de la història
oficial, tots ells han tornat avui per quedar-s'hi.
Per recordar-nos, des de la dignitat dels vençuts, que mentre Fraga mor al
llit, elles viuen, malden i perviuen encara. Avui, més que mai. I ara mateix;
contra l'horror de l'oblit, la desvergonya de la hipocresia i la crueltat de la
impunitat. Amb Walter Benjamin cridant contra el vent: "mentre ells segueixin
guanyant, ni els morts se salvaran". I amb els versos de Brossa -Final!- del 20N
de 1975 ressonant pertot arreu: "Havies d'haver fet una altra fi/ et mereixies,
hipòcrita, un mur a / un altre clos. La teva dictadura, / la teva puta vida
d'assassí, / quin incendi de sang! Podrit botxí..."
David Fernàndez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada