Amb cara dura, "agosticidad", traïdoria i clars intents de revisió històrica

Traducció Estació Collserola

Sobre el Memorial Democràtic de Catalunya

26-08-2011 Salvador López Arnal / Rebelión

Amb Joana Ortega en la vicepresidència del govern i amb l'adreça del departament implicat en les seves mans i en les dels seus ajudants, més el control a molt curta distància del fonamentalista cristià Duren i Lleida, era de témer el pitjor. En això estem. La cosmovisión de fons: del antifranquismo ric jo, tots eren ateus i comunistes; al seu record i estudi ni aigua ni sal ni finançament, i, més enllà d'això, referint-se a la República i a la guerra civil, tots van ser uns cafres, no hi ha línia de demarcació alguna entre els uns i els altres, entre víctimes i botxins, i en les guerres i postguerras es cometen atrocitats per part de tots. Punt i a part; a atendre als negocis i al Opus Dei si s'escau. Gairebé pitjor que Ernst Nolte, avalant un discurs que tot just subscriuria al peu de la lletra l'extrema dreta europea.

Amb "agostidad" i traïdoria, ha comentat el professor i mestre de diverses generacions, enginyer republicà, historiador de la ciència i admirable i inesborrable lluitador comunista antifranquista Guillermo Lusa, el govern convergent segueix donant passos per a desfer-se del Memorial Democràtic, que per descomptat, sense ànim d'aixecar polèmica alguna i sense deixar de reconeix trobades, esforços, detalls i ajudes [1], no era, mirat com es vol mirar, un centre de incorregibles i passats vermells sectarios intractables.

Després de disminuir en un 29% la partida al Memorial, arriba ara la mesura del seu confinament al castell de Montjuïc. Perquè vagi languideciendo a poc a poc, perquè ningú s'acordi d'ell i perquè dintre de tres o quatre anys sigui una flor de prudent estiu sense tot just fruits.

A pesar de les dates estivals ja hi ha un manifest de protesta davant aquesta barbàrie antidemocràtica enfront de la qual, per cert, els consellers de passat antifranquista (pocs, molt pocs) no han dit ni pío ni aquesta infàmia no és meva [2]. Ni tan sols d'aquesta aigua no estic disposat a beure.

Un text ha estat redactat per la Associació Catalana d'Ex-Presos Polítics que es manifesta en total desacord amb el trasllat del memorial al castell de Montjuïc. Diu així: “L'Associació Catalana d'Expressos Polítics del Franquisme, informada pels mitjans de comunicació, del propòsit de la Vicepresidenta del Govern i Consellera de Governació i Relacions Institucionals, Joana Ortega, de traslladar la seu “definitiva” del Memorial Democràtic al castell de Montjuïc, manifesta el seu total desacord amb una mesura que confirma l'objectiu del gobienro de CIU de desmantellar les polítiques públiques de memòria i de convertir el Memorial Democràtic en una peça de museu, incomplint amb claredat la llei aprovada en el seu moment pel Parlament de Catalunya”. L'associació de ex presos prossegueix assenyalant que la decisió del trasllat es produïx en plena paràlisi del Memorial, que està sense director, sense consultar a cap dels òrgans de govern de la institució, qui, per cert, “no s'han reunit mai des del nomenament de la Consellera”. Els unionistes són així.

De fet, el trasllat ni tan sols s'ha comunicat al President del Consell de Participació en funcions, Enric Pubill, que no ha de ser dels seus ni manifesta desig algun de ser-lo, ni a cap dels entitats que des de fa anys treballen per la recuperació de la memòria històrica a Catalunya, “que formen part del Memorial Democràtic i que segons l'article 12 de la Llei 13/2007 participen en les iniciatives i en les activitats del Memorial Democràtic”. Són nius de vermells han de pensar en el Departament i, a més, les formalitats estan per a ser transgredidas quan l'ocasió ho requereix! Faltaria més.

El trasllat al castell de Montjuïc, acordat amb el govern de CIU de la ciutat de Barcelona, l'altra cara del dueto de la infàmia revisionista, “suposa condemnar el Memorial a la marginació d'una ubicació apartada de la ciutat de difícil accés”, on, per a més escarn, segons els mitjans d'informació, no es traslladessin les oficines que romandran en la seu del Departament de Governació, prova més que eloqüent que la ubicació és inadequada, des d'un punt de vista cívic, i que ha estat calculada per al que ha estat calculada: en el desert de Montjuïc no floreixen els cirerers.

Per si quedava algun dubte dels veritables objectius del Govern de CIU, prossegueix el comunicat de l'Associació, les paraules de la Consellera de Governació i Relacions Institucionals entorn de que la institució havia donat fins a ara “una visió políticament esbiaixada (s'ha d'entendre, a favor dels demòcrates)”, i que, no es perden el detall revisionista, històricament no havia hagut ni bons ni dolents -gairebé el mateix que diuen puerilment Rouco Varela i els seus col·legues penetrant severament en ments confiades-, tot això, és molt eloqüent de l'intent de desvirtuar la Llei de Memòria Històrica “equiparant la dictadura de Franc amb els lluitadors de la llibertat, equiparant els quals van exercir durant gairebé 40 anys un poder totalitari [3] que va provocar desenes de milers de morts, tortures i empresonaments amb els ciutadans que van lluitar en defensa dels llibertats i l'autogovern de Catalunya”, i no només d'això, sinó del socialisme, la República i la democràcia, la igualtat i justícia per a tots els pobles d'Espanya.

En definitiva, el trasllat al castell de Montjuïc sembla un pas més en el camí que es va iniciar amb el tancament de la seu de Via Laietana, un carrer cèntric de Barcelona, propera a la plaça dels indignats, amb l'objectiu d'anar liquidant “a poc a poc el Memorial fins a reduir-lo en una institució molt allunyada del que va aprovar el Parlament de Catalunya” (amb els vots de CIU si no camino errat, quedava malament electoralment oposar-se a això). Instal·lats ara en el poder, volen deixar la seva petjada molt girada cap a la dreta revisionista. De fet, com és sabut, en les seves primers vint i tants anys de govern, no van fer gens, res de res, per a conrear el jardí de la memòria històrica. S'hagués vist el que tots sabem: que el nucli essencial de la lluita antifranquista a Catalunya va estar protagonitzat pels comunistes catalans de diferents tendències (no només pel PSUC encara que tingués el partit de López Raimundo, Joaquin Sempere i Sacristán un paper destacadísimo) i que importants sectors de les classes privilegiades de Catalunya van donar fermament al feixisme a Catalunya. Nombrosos alcaldes de CIU han sortit de les seves files. També ells van preferir Espanya una, gran i “lliure”, que una Espanya democràtica, socialista, republicana i federal.

L'Associació Catalana d'Expressos Polítics del Franquisme manifesta, finalment, el seu compromís de continuar treballant, juntament amb la resta d'entitats memorialistas, “per a complir l'objectiu de la llei del Memorial Democràtic” i, més enllà d'això, perquè la memòria encunyi amb justícia i veracitat la seva moneda, descurada, o esbiaixadament cuidada ara per ara institucionalment, per gents que saben molt bé la importància d'aquest vèrtex en la lluita de classes política i cultural.

“Salut, República i indignació davant el ressorgiment (havia desaparegut alguna vegada?) del franquisme i del nacionalcatolicismo”. Amb aquestes sentides i veraces paraules s'acomiadava el mestre Guillermo Lusa. Els unionistes cristians estan en el lloc de comandament sense que els convergents aixequin la seva oposició, i amb l'aplaudiment entusiasta del PP neofranquista i català of course. Poc els importa el record del president afusellat de Lluís Companys, i fins i tot semblen no voler recordar, o ho fan a la seva manera, el vil assassinat de Manuel Carrasco i Formiguera, condemnat a mort en un judici sumarísimo portat a terme el 28 d'agost de 1937 pel delicte de" adhesió a la rebel·lió" i assassinat vuit mesos després, el 9 d'abril de 1938 [4].

Notes:

[1] El nom del meu oncle, Salvador López Camp, i el de punts altres soldats republicans morts en la batalla de l'Ebre, figura en una placa situada a La Fatarella per iniciativa del ex conseller Joan Saura, qui, per cert, en una parenceria de capacitat política no fàcilment comprensible compaginava l'adreça del memorial i amb la d'Interior, era el cap dels Mossos d’Esquadra, aquest cos que va intentar a desallotjar als indignats de la plaça de Catalunya amb mètodes neofranquistas, anem els de tota la vida.

[2] Ferran Mascarell i Andreu Mas-Colell, aquest últim deixeble de Manuel Sacristán, ambdós quadres del PSUC en el seu moment, gens tenen què dir davant aquest nou atropellament de la dreta nacional-catòlica catalana?

[3] El 25 de setembre de 2005, el Congrés dels Diputats espanyol va acordar, a proposta de CIU, anul·lar el consell de guerra al que va ser sotmès Carrasco i Formiguera. CIU no va fer extensiva la seva petició a tots els combatents i resistents republicans.